9/2/18

Jaume Ministral i Masià


Ahir vam presentar a la Casa de Cultura de Girona la novel·la d'en Joan Manuel Soldevilla, L'amic de Praga (Barcelona, Columna, 2018). L'autor, catedràtic de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, ja s'havia donat a conèixer com a escriptor amb llibres i treballs diversos sobre el món del còmic i de la biografia. Ara, però, ens proposa una novel·la que gira al voltant de la vida i de les relacions de Jaume Ministral i Masià i un metge txec, comunista, Frantisek Kriegel. El fil conductor és la recerca que duen a terme dos joves investigadors empordanesos a partir de la troballa circumstancial en un mercat de llibre vell d'una de les novel·les policíaques que havia publicat Ministral amb pseudònim.
Estirant el fil teixeixen la biografia de Ministral, en reivindiquen l'obra i la figura, i es concentren en les relacions entre el jove gironí i el metge txec que coincideixen durant la guerra civil en una unitat mèdica al front de l'Ebre, on Kriegel, brigadista internacional, dirigeix la unitat i Ministral li fa de secretari. L'elaboració obsessiva de les estadístiques dels casos tractats i de les circumstàncies que els envoltaven explicita la voluntat de fer amb el coneixement de la pràctica mèdica en temps de guerra noves estratègies per avaluar la millor manera d'atendre els ferits, acostant als mateixos escenaris de la guerra els centres hospitalaris ambulants.
Joan Manuel Soldevilla i Quim Nadal a la Casa de Cultura

El comiat del metge, quan els brigadistes van haver d'abandonar la guerra, marca un punt d'inflexió i determina l'impacte moral i ètic que Kriegel havia deixat en Ministral. La relació entre un comunista convençut i un catòlic fejocista militant dibuixa la riquesa de les relacions humanes i la força i la prevalença des de posicions ideològiques allunyades d'uns valors bàsics compartits.
La troballa casual d'una notícia sobre Kriegel en la premsa dels anys seixanta desvetlla en Ministral l'interès i la curiositat per refer ponts i tractar de reconstruir les relacions amb l'amic txec. Es despleguen així com dues biografíes paral·leles: d'una banda la de Jaume Ministral en la seva successiva i simultània faceta de mestre, escriptor, guionista, divulgador i la presentació de la seva obra des dels primers llibres dels darrers anys quaranta publicats sovint amb pseudònim (Egor Jernovich i J. Lartsinim), gairebé sempre en castellà i de narrativa policíaca, fins la celebrada Ciutat petita i delicada de 1975 dedicada a la ciutat de Girona i les obres posteriors escrites ja en català, algunes reeditades per Quim Curbet o la Fundació Valvi. De l'altra la de Francisek Kriegel, que després de la seva estada a Espanya durant la Guerra Civil continuaria la seva acció humanitària en els fronts de guerra a França, Birmània, Borneo i la Xina fins al seu retorn a Praga amb un paper destacat en la vida del partit comunista txec i la seva evolució liberalitzadora fins a encarar-se amb la invasió russa i la intervenció soviètica aturant el procés reformista. Detingut i/o vigilat segons els moments, Kriegel seria un referent dissident a l'interior mateix del partit comunista.
Per camins de clandestinitat, Ministral, aprofitant les xarxes del partit comunista i apel·lant a la familiaritat de Teresa Pàmies amb aquesta operativa, reprèn un contacte epistolar, esporàdic i intervingut per la censura, amb el seu amic i mestre. Una relació que mai no es materialitza del tot amb un retrobament si no és ja en la part més novel·lesca i explícita del llibre com a colofó.
En la descoberta de Ministral desfilen els escenaris més freqüentats de la vida cultural i literària de Girona i Guillem Terribas hi juga el paper sempitern de relacions públiques impenitent, Carme Renedo del servei de biblioteques hi fa de pont per intentar facilitar la creació d'un fons públic amb la documentació de Ministral, Natàlia Molero fa d'interessada mediadora per facilitar l'acollida d'algunes activitats a la Casa de Cultura i tota la família Ministral i especialment Teresa Ministral Boada fan de pont amb la vida de Ministral a cavall de Barcelona, Girona on va nèixer i Maçanet de Cabrenys on passava les vacances i on va ser enterrat. Un pont que passa per la cura filial, delicada i sensible, de documents i cartes i molt principalment els dietaris, amb dibuixos, dels anys de la guerra del Ministral mobilitzat.
És doncs una novel·la d'un realisme intens i d'una proximitat i familiaritat manifesta que es fa del tot llegidora amb el recurs constant als diàlegs entre els dos investigadors que culminen el seu treball i la seva descoberta. L'autor se serveix de la novel·la per fer una reivindicació a fons de Jaume Ministral i un al·legat contra l'oblit i l'arraconament de la seva obra en alguns ambients literaris que no l'haurien considerat en el seu just valor.
Guillem Terribas Presentant l'acte.
Aquesta novel·la, realista i documentada, no és fruit de la casualitat. En realitat ara fa cinc anys (2013) que l'Ajuntament de Girona va iniciar la col·lecció «Girona biografies» de la que n'han sortit fins ara sis títols, alguns dedicats a alcaldes de la ciutat de diferents períodes i que ja hem comentat en els nostres articles i el darrer de Neus Real dedicat a Aurora Bertrana i publicat a finals de 2017.
Doncs bé, la col·lecció es va encetar justament amb un llibre on Joan Manuel Soldevilla, fent d'editor a l'anglesa, publicava textos de gent diversa dedicats a Jaume Ministral i Masià (Ajuntament de Girona, col·lecció «Girona Biografies», 2013). Hi destaca una emocionada i emocionant «Carta al pare» plena de tendresa escrita per Teresa Ministral Boada, un text de Narcís Jordi Aragó, un altre d' Alejandro Martínez Viturtia i la base de la biografia establerta i documentada per Joan Manuel Soldevilla. En aquest llibre de 2013 hi ha ja l'embrió de la novel·la que ara comentem i reproduïa fotografies, textos i dibuixos molt il·lustratius de la biografia de Jaume Ministral i Masià.
Joaquim Nadal / Opinió Diari de Girona 08.02.2018


7/2/18

Español: “L’elegia converteix el passat en un paradís perdut”

 L’arquitecte i poeta gironí presenta aquest vespre el seu cinquè poemari, ‘Elegies’, a la Casa de Cultura de Girona.
Quim Español. Foto:Manel Lladó

“A una determinada edat el pas del temps és un dels temes que et preocupen més, però amb un cert engany: l’elegia et fa convertir el passat en un paradís perdut, i això és fals. Però som criatures nostàlgiques. Veure el temps com un enemic és potser més un pretext que una realitat”, explica l’arquitecte i poeta gironí Quim Español sobre el seu cinquè poemari, Elegies ( Edicions de 1984), que avui presentarà a la Casa de Cultura de Girona (20 h), en un acte coorganitzat per la llibreria 22. En aquestes Elegies, Quim Español evoca algunes coses irremeiablement perdudes però ho fa “amb un to estoic i la mirada tranquil·la de la nostàlgia”.
Cinc anys després de la seva última incursió en la poesia, Nadir i altres nits, Español presenta ara una obra ben diferent: “En aquell llibre hi havia quatre poemes en prosa poètica, amb fragments de poesia dissimulats al seu interior, el més llarg dels quals, Nadir, va ser representat teatralment per Marta Angelat: una grata experiència que no esperava. A Elegies, per contra, hi ha poemes lleugerament narratius, que expliquen alguna cosa: una brevíssima narració que funciona com a pretext del poema, perquè realment el sentit és un altre.” En alguns d’aquests poemes, hi trobem intervencions d’alguns personatges com ara Ariel –un referent literari ja present en clàssics de Shakespeare o Carner– que, en realitat, funciona per a Español com “un àlter ego que em permet dir coses que potser són pròpies, però evitant un personalisme excessiu”.
Aquí apareix la temptació de preguntar-li, a l’autor, fins a quin punt aquests poemes indaguen en el seu fur intern: “En tot poema sempre hi ha coses importants del que escriu. Però jo renego de la creença que la poesia són els sentiments de l’autor. Crec més aviat que reflecteix experiències pròpies o que ha vist en el seu entorn. Com deia Rilke, la poesia és experiència.”
Elegies inclou una setantena de poemes repartits en tres parts més o menys temàtiques: “La primera part està dedicada al temps, els somnis i els malsons; la segona, a l’art, la forma de produir els mateixos versos, i altres formes de creació com ara la pintura i la música, i en la tercera combino coses que també venen del camp de l’art, amb la ciència i la tècnica, per tornar de nou al pas del temps”, diu també l’autor d’Entre tècnica i enigma (Mirades transversals sobre les arts), editat el 2015: un lloat assaig sobre els mecanismes creatius en què ja apareixien alguns dels temes destacats d’Elegies, en una forma completament diferent.

Amb el piano de Blai Ciurana

Quim Español presentarà avui les seves Elegies a l’auditori Viader, on hi ha “el millor piano de Girona”, amb el qual Blai Ciurana i Abellí (Fornells de la Selva, 1995) tocarà obres de Bach, Mozart, Schumann i Mússorgski: música que comparteix el “to elegíac” amb els poemes d’Español, que s’aniran alternant amb les interpretacions de Ciurana, sense encavalcar-se per no interferir-se, perquè “són dos tipus de música que junts no funcionen bé”, diu aquest melòman que fins i tot ha estudiat composició.
Español també presentarà Elegies el dijous 22 de febrer a la llibreria La Central de Barcelona, en un acte en què l’acompanyarà el també poeta Sam Abrams.
Xavier Castillon publicat en el Put Avui 07.02.2018

6/2/18

Soldevilla: A la recerca del camarada comunista de Jaume Ministral

Joan Manuel Soldevilla publica la novel·la ‘L’amic de Praga’.

La literatura catalana compta amb grans escriptors oblidats rere les prestatgeries dels més mediàtics, com el gironí Jaume Ministral i Macià (Girona, 1914 - Barcelona, 1982). Mestre, escriptor, guionista i editor, té una extensa i variada obra: va escriure novel·les policíaques, de ciència-ficció, d’aventures i juvenils, a més de col·laborar en uns quants mitjans, d’escriure teatre, guions radiofònics i sèries com el Dr. Caparrós. Però hi ha un capítol de la seva història que fins ara ben pocs sabien. Al començament de la Guerra Civil, quan el bàndol republicà va rebre l’ajuda dels brigadistes internacionals, Ministral va ser l’ajudant del metge comunista txec František Kriegel, que més tard es convertiria en un dels caps de la Primavera de Praga (1968), després de lluitar a la Xina i a l’Índia, i d’ajudar Fidel Castro.
L'escritptor Joan Manuel Soldevilla / DAVID BORRAT / DAVID BORRAT
És una aventura sobre l’amistat de dos personatges extraordinaris que s’escola entre els principals fets històrics de la segona meitat del segle XX, i que ara el catedràtic de literatura Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964) ha transformat en una novel·la: L’amic de Praga(Columna). “Era una història extraordinària que necessitava ser explicada, no podia quedar en l’oblit”, explica Soldevilla, que va descobrir la relació entre els dos personatges gràcies a uns quaderns de Ministral en què relatava detalladament els seus anys al front i on tenia un paper essencial el metge txec. “Ministral era un dels dos ajudants de Kriegel a l’hospital de campanya i la seva figura el va marcar molt... i això que eren molt diferents!”, indica Soldevilla, que, a través de dos investigadors ficticis, Tarongi i Dacs, va desgranant com es van conèixer, els fets que van compartir i com, quaranta anys després de separar-se, recuperen el contacte en una Europa dinamitada per les guerres i sense els múltiples canals de comunicació actuals.
Soldevilla combina la investigació de Tarongi i Dacs amb recreacions fictícies i documentació real com ara cartes i articles. I ho fa saltant en el temps i d’un personatge a un altre, sense ordre cronològic ni causal. “Vaig meditar-ne molt l’estructura, i té un ordre poètic: volia mostrar la petita aventura que és la investigació, en què el lector tingués un paper actiu, que s’engresqués a continuar estirant el fil”, diu després de reconèixer que un dels reptes principals era que l’excés de documentació no fes feixuga la lectura.

Realitat vs. ficció

Al llarg de la novel·la apareixen molts personatges però només dos són ficticis: Tarongi i Dacs. Tota la resta són persones reals que es van creuar en la vida de Ministral, de Kriegel i del mateix Soldevilla. Per exemple, hi apareixen gironins tan coneguts com Guillem Terribas de la Llibreria 22 i l’editor Quim Curbet, i escriptores com Teresa Pàmies, que potser va tenir un paper fonamental en la relació de Ministral i Kriegel. “M’agrada que hi hagi una frontera difusa entre la ficció i la realitat, i reconec que moltes de les coses que viuen els investigadors em van passar a mi durant la recerca. Potser perquè no soc novel·lista he necessitat basar-me en experiències reals”, reflexiona l’autor que, com els dos investigadors de la novel·la, va descobrir per casualitat l’escriptor gironí a la Fira del Llibre Vell de Figueres, ara fa vuit anys. Al llarg d’aquest temps, i gràcies a múltiples aliats, ha aconseguit que Curbet Edicions en reediti algunes novel·les, que se’n commemori el naixement i que les Biblioteques de Girona en conservin per sempre més el llegat. “La novel·la és la culminació de tota la recerca”, reconeix l’escriptor, que creu que Ministral “és una de les figures més extraordinàries de la nostra història”. “Va ser molt avançat en la seva època, es va moure en diversos àmbits i va ser pioner en molts aspectes. Però mai es van reconèixer els seus mèrits i si deixem passar el temps arribarem tard”, adverteix.
Després d’uns quants llibres sobre el món del còmic, la ciència-ficció i la literatura popular, Joan Manuel Soldevilla signa amb L’amic de Praga la seva primera novel·la que, més que un simple relat, és un petit homenatge a dues grans personalitats que van quedar oblidades en la immensitat de la història.
Maria Garcia, publicat a l'ARA.Cat

3/2/18

Els 22 TÍTOLS de la 22 del 2017



LA LLISTA

LA SENYORA STENDHAL de Rafel Nadal
LA VIDA QUE APRENC de Carles Capdevila
ALEGRA’M LA VIDA de Guillem Terribas
QUAN ARRIBA LA PENOMBRA de Jaume Cabré
TIERRA DE CAMPOS de David Trueba
EL VELER MAGENTA de Jaume Puig
BONASTRUC EL JUEU de Miquel Fañanàs
LA CARPETA ÉS BLAVA d’Adrià Pujol
ON EM PORTIN ELS AMETLLERS de Bàrbara Julbe
TAXI de Carlos Zanón
EL NOI SALTADOR I LA REINA DELS GUARDIANS ROSSOS
de Pere Parramon
FER-SE TOTES LES IL·LUSIONS POSSIBLES de Josep Pla
ROBINSON de Vicenç Pagès
EL SIGLO DE LA REVOLUCIÓN de Josep Fontana
VESTIDA PER A UN BALL A LA NEU de Mònika Zgustova
LA SORRA VERMELLA de J.N. Santaeulàlia
UN HIVERN FASCINANT de Joan Margarit
EL MONARCA DE LAS SOMBRAS de Javier Cercas
EL FERROCARRIL SUBTERRANI de Calson Whitehead
AIXÒ NO ÉS AMÈRICA de Jordi Puntí
NOSALTRES DOS de Xavier Bosch
EM DIC LA VEU de Rosa Font


Narcís Comadira: Cisellant la llum

Comadira tanca una trilogia amb ‘Manera negra’, un poemari sobre la vida, la vellesa, el país i la llengua.
Pep Nadal i Narcís Comadira a la
presentació del llibre a la 22
22.01.2018 Foto: Arxiu 22

Diu que no és poeta de poemaris, sinó de poemes. A Manera negra(Edicions 62), Narcís Comadira recull els creats els darrers cinc anys, triats i dividits en cinc parts. Són poemes que apareixen com la llum sobre una planxa negra, una tècnica de gravat calcogràfic que es fa sobre una planxa de metall, “em va semblar un bon símbol per al llibre, que intenta treure la llum de les tenebres”.
Obre el poemari una carta adreçada al catalanòfil italià Giuseppe Grilli, amic del poeta, en què Comadira alterna l’italià amb el català, i continua amb la “Petita Suite Toscana”. Aquí aplega sis poemes d’inspiració italiana, amb títols com ara Florència o Lucca, en què reflexiona sobre la bellesa, i contraposa l’alegria a la tristesa; avança amb “Quinze Poemes diversos”, escrits amb motiu de diferents ocasions, algun encàrrec, com ara Lletra anglesa, o un de dedicat a un company seu de quan va estudiar a Montserrat, Els novicis, i finalment, “De l’hort de les oliveres”, un recull de tres poemes que va escriure per a l’obra de teatre homònima, que es va estrenar al TNC. Tanca l’epíleg Llengua meva malalta, un plany per l’estat del català.
Com a Llast (2007) i Lent (2012), Manera negra tracta temes recurrents en la seva obra, com ara l’envelliment, el país, la llengua i la situació cultural del país. El dia, per exemple, està inspirat en l’aleshores fita del referèndum. “Quan el vaig escriure era optimista, però ara no. El dia va arribar, però es va dissoldre en cinc minuts. Ara he descobert que Europa és el mateix que Espanya, són una colla de corruptes, però en aquells moments no ens ho imaginàvem”, argüia ahir el poeta, que lluïa un llaç groc i un pin de la falç i el martell a la solapa. Sobre la corrupció a Catalunya, que li fa dir en un altre poema “Tot fa pudor de podrit a Catalunya”, considera que és peccata minuta en relació amb la que existeix a Espanya: “El que ha robat Pujol és xocolata del lloro al costat del que s’han embutxacat camps, trillos, bárcenas, ratos...”
Durant la presentació a la 22 a Girona.
“La poesia de Comadira està feta perquè ens hi entenguem, i sap molt bé que, en art, es tracta de tocar les fibres de l’emoció, però per descobrir-nos la riquesa de matisos, no aclaparar-nos en una sola sensació”, argumentava Jordi Cornudella, l’editor.
Comadira, de 76 anys, s’inspira en el seu dia a dia per compondre els poemes, que després cisella. Per exemple en va fer un, inèdit, del seu viatge a Brussel·les per participar a la manifestació. Com veu ara el país? “No ho sap ningú”, respon. “Estic trist perquè no hi ha dret que hi hagi gent innocent a la presó i preocupat perquè no acabo de veure com se’n sortiran els nostres polítics per resoldre aquest atzucac.”
Valèria Gaillard, publicat en El PuntAvui 03.02.2018
Lectura, per primera vegada a la Llibreria 22 el 22 de gener 2018, del poema BÈLGICA. https://youtu.be/87DiILy7Ixc

Un còmic recull la vida i l’obra del filòsof Ferrater Mora

Publicat per la càtedra de la UdG dedicada al pensador, és obra del dibuixant Iván García i l’escriptor Josep Pastells i es presenta aquest vespre a la Llibreria 22 de Girona.


portada del llibre/còmic

La majoria sap que Josep Ferrater Mora (1912-1991) és el filòsof català més important del segle XX i un dels intel·lectuals espanyols a l’exili més destacats. Però, acadèmics a banda, qui en sap gaire més, enllà d’això? Ara un còmic en reprodueix, a grans trets però fidelment, el seu recorregut vital i ofereix pinzellades del seu pensament filosòfic amb la voluntat, com destaca Joan Vergés, director de la Càtedra Ferrater Mora, “d’eixamplar el coneixement de la seva obra i figura a un públic més ampli i, en especial, entre el jovent”. I què millor que apropant l’alta cultura a la cultura pop a través del còmic, un recurs d’altra banda molt habitual en altres països, com ara a França.
L’obra, publicada per Documenta Universitaria , és el resultat del premi de còmic convocat el 2016, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la mort del pensador, per la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona (UdG) i que van guanyar el dibuixant Iván García i l’escriptor Josep Pastells.
Ferrater Mora, filòsof ressegueix la trajectòria del pensador català a través de l’entrevista que li fa un becari del diari Girona i Punt –que curiosament té moltes semblances físiques amb el guionista, igual que el director del rotatiu amb el dibuixant del còmic– el 2 de novembre de 1989: dia inaugural de la càtedra dirigida aleshores per Josep-Maria Terricabras.
Joan Verges, presentant el llibre al costat del dibuixant Ivan Garcia i del
guionista/escriptor Josep Pastells.

Criat a dida a Amer, educat al Collell, treballant com a oficinista de banca i comercial de cotxes... fins que va entrar com a professor de filosofia a la Universitat de Barcelona (UB) és ressaltat en el primer apart d’aquesta obra gràfica de caràcter divulgatiu farcida de petits grans detalls. L’ingrés en l’exèrcit en el bàndol republicà i el posterior exili marquen un abans i un després en la vida d’aquest pensador que va transcendir, entre altres aportacions, amb la publicació del Diccionario de filosofía, l’obra colossal publicada per primer cop a Mèxic el 1941 i que va acabar conformant quatre volums. María Zambrano, Jaume Vicens Vives, Josep Pla, Priscilla Cohn (l’alumna amb qui acabaria casant-se) són alguns dels personatges històrics que apareixen al llarg de l’obra.
El còmic es presentarà avui (19.30 h) a la Llibreria 22, en un acte en què intervindran els dos autors i el director de la Càtedra Ferrater Mora.
Digitalitzar el diccionari
Aspecta de l'espai 22 durant la presentació
Fotos: Arxiu de la 22.
Per la seva banda, la Càtedra Ferrater Mora actualment està impulsant la digitalització del Diccionario i està embrancada en la seva actualització. “L’objectiu final, igual que aquest còmic, és mantenir viva l’obra de Ferrater Mora. Un pensador, al capdavall, és la seva obra, el que ha escrit. Però darrere d’una obra, és clar, també hi ha una persona, un homenot, subratlla Joan Vergés.
Jordi Camps linnell publicat en el Diari de Girona 01/02/2018

Salvador Oliva i les «Epístoles a Josep Carner»

Seguint el model de Letter to Lord Byron, de W. H. Auden, el traductor, professor universitari i poeta
Salvador Oliva, Jordi Cornudella i Carles Casajuana Foto: D G
Salvador Oliva recull al llibre 
Epístoles a Josep Carner (Quaderns Crema) tres cartes en vers dirigides a Josep Carner en què, de manera apassionada, fa un diagnòstic del món cultural català que és a la vegada un homenatge imprescindible a l'obra i la vida del «Príncep dels poetes». Oliva va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona un llibre del qual s'ha destacat la crítica càustica que conté i el domini estilístic de l'autor.
Diari de Girona, 27.01.2018

26/1/18

Notes disperses

S’acaba el gener. Ha passat el meu aniversari. He fet setanta-sis anys, que ja són anys, tot i que no m’ho sembla. Vam presentar, a la Llibreria 22 de Girona, el meu últim llibre de poemes. Detesto allò que s’ha posat de moda de dir-ne poemari. Com d’un argument dir-ne argumentari i d’una comparació dir-ne una comparativa. És la pedanteria actual. A la presentació hi havia molta gent, amics, sobretot. I va presentar el llibre en Pep Nadal, que va fer un discurs profund, seriós i generós. No és l’habitual en aquesta mena d’actes. Li estic molt agraït.
A Sant Feliu de Guíxols tot està aixecat. A la plaça del mercat estan renovant el paviment. Prego perquè no se’ls acudi, en el seu afany de modernitat, de canviar el sauló per un granit prim i trencadís. Tindríem una plaça dura en comptes de la que hi havia hagut fins ara, tendra, carnal i acollidora. Però mai se sap. Perquè el nostre Ajuntament vol ser modern. Tan modern, que, darrerament, ha reculat fins a l’any 1937. Darrerament, ha desaparegut el nom del sant patró del poble, Feliu, del topònim, i el poble s’ha convertit simplement en Guíxols. Guíxols!, que ningú no sap què vol dir. Espero que el seny torni i torni el nom del sant i l’Ajuntament oblidi les lleis dels rojos de 1937. I que es retiri aquest bibelot gegant de plàstic de coloraines que contamina la vista del mar des del Passeig i la Rambla. Per sort, davant de l’Ajuntament torna a onejar (quan fa vent) l’estelada que algun salvatge havia fet desaparèixer. El que no hi ha, encara, és el llaç groc i la pancarta que demana la llibertat per als presos polítics. Em diuen que dijous el ple va aprovar posar-los, amb els vots en contra del PPSC, o com es digui ara aquest partit. Espero que pengin un llaç immens i una pancarta clara i precisa que digui: “Llibertat per als presos polítics”.
Guillem Terribas, Narcís Comadira i Pep Nadal a la presentació del llibre a la 22
Avui fa una dia una mica rúfol. El sol, amagat sota una espessa capa de boires baixes i núvols calitjosos, escalfa prudentment. És a dir, no fa fred, però el dia és tèrbol. No he anat a veure el mar per mirar si ja havia tornat al seu nivell habitual, si les minves ja havien passat. Les mimoses comencen a florir, tot i que, almenys en aquest rodal de la vall d’Aro, encara no han fet el seu ple. Les més precoces, però, s’han sumat a la petició de llibertat per als presos que, sense haver fet res, es consumeixen a les presons de l’Estat franquista. Ells són el pes més feixuc de la nostra tristesa col·lectiva.
Estic llegint l’últim llibre de Josep Pla. M’ha costat de trobar. Sembla que es ven com l’aigua. I és que a la gent li agrada llegir-lo. Ens explica tan bé! I si, com fa de tant en tant, en diu alguna de grossa, riem per sota el nas i pensem: apa, Pla, sou incorregible. A Pla li agrada d’espatllar les seves pròpies planes. Li agrada dir un estirabot després d’haver escrit una pàgina superba. Per despistar? Per un sentit del ridícul exagerat? Aquests viatges entre la més alta literatura, baudelairiana i proustiana, i la quotidianitat verbal més palesa em resulten entranyables. Si, a Kipling, Auden l’hi perdonava tot perquè va escriure bé, a Pla jo també l’hi perdono tot per la mateixa raó. Submergir-se en un bany de Pla és reconfortant. I ara ho estic fent, tot i que aquest llibre és irregular i potser amb massa papers que ja havíem llegit, si bé no exactes, sí molt semblants, i papers que no eren especialment per publicar, apunts per treballar-los i convertir-los en literatura. És un llibre que, com a tal, se li nota un pèl massa la facticitat. Però, comptat i debatut, és un llibre magnífic. És Pla i, com sempre, conté pàgines esplèndides. Les primeres vint pàgines, per exemple, en què fa una diagnosi dels mals dels catalans i n’explica admirablement les causes.
public a la presentació del llibre de Comadira a la 22. 
Al llibre de Pla que estic llegint, hi ha dos menús explicitats que em semblen mal transcrits o mal llegits. Pla, que de cuinar no en sabia ni un borrall, de menjar sí que en sabia i, per tant, no és creïble que se li faci dir, per dues vegades (p. 118 i 191), “sopar de peix” i tot seguit “pollastre en salsa” en un lloc, i en l’altre, “rostit amb mongetes d’esclovellar i verdes”. Crec que aquest doble “sopar de peix” ha de ser simplement “sopa de peix”. I que un “gelades” que apareix després de les mongetes d’esclovellar i verdes, qualificant-les, hauria de ser “gelat” o “gelats”, referit a les postres. Això són collonades, esclar, que diria el Mestre. Crec que cal anar publicant papers perduts de Pla, i en edicions tan ben fetes com aquesta.
Narcís Comadira / Opinió 26.01.2018

25/1/18

La generació del ram de violetes

Pep Nadal durant la presentació a la 22 amb Narcís Comadira. Foto: Quim Puig
Se’ns estan fent grans, els mestres. Narcís Comadira feia dilluns 76 anys, i ho va celebrar, com acostuma a fer-ho quan té nou llibre, amb una presentació a la Llibreria 22, on, entre el públic, com es va encarregar de revelar Guillem Terribas, que n’acaba de fer 66, hi havia Salomó Marquès, que d’aquí a poc igualarà l’edat de Comadira, o Joaquim Nadal, que en breu arribarà als setanta. Són gent que de les assutzenes en deien lliris de Sant Josep, i dels nards, vares de Jessè, gent de la generació del mes de Maria, que pel Divendres Sant recorrien totes les esglésies per embriagar-se amb l’explosió de flors dels altars i que, amb la primera notícia de la primavera, pujaven a Sant Daniel a buscar el seu ram de violetes. La majoria d’aquestes flors, avui, ja només es troben als jardins botànics, com les dàlies, “aquells sols carnosos, esclatants, dels estius de la infantesa”, o la xeringuilla, “lleugerament perfumada de pela de llimona”. Avui busques “violeta” al Google i et surt la marca de Mango per a senyores que gasten talles grans. Potser ja és això: una floreta que ha passat de moda. Però podria ser molt pitjor: que havent-ne perdut el nom, ens hàgim quedat també sense flor. El filòleg Pep Nadal, convidat a presentar el nou poemari de Comadira, Manera negra, ho veu ben bé així: “La mort de la llengua és també la mort de les coses.”
Tota l’obra de Comadira, va constatar Nadal, se sosté en la mateixa idea de “perdurabilitat”, aquell salvar-se encara que sigui en la mica de pols d’un perfum que permet que, “un cop morts, subsistim en la flor i en la pedra”, com ja va escriure en un poema del seu primer llibre, La febre freda, o com “el darrer floc de llum damunt l’ombra”, que deia Mercè Rodoreda en el fragment de “La meva Cristina” que Comadira ha escollit, no pas perquè sí, per encapçalar el seu nou llibre. “Tenir nom i continuar existint són la mateixa cosa”, va insistir Pep Nadal, que veu en la poesia del seu amic (“més que un amic, un germà”) el camí per salvaguardar la “Llengua meva malalta”, títol del poema que fa d’epíleg a aquesta nova col·lecció amb què Comadira completa la trilogia iniciada amb Llast (2007) i Lent (2012). Contra la nota fúnebre que podria deduir-se d’una “manera negra”, el poeta aclareix que en el llibre fa referència a un procediment de la tècnica del gravat que consisteix a preparar la planxa ratllant-la tota perquè el dibuix, un cop entintat, emergeixi de la foscor del fons. És, doncs, una expectativa de llum enmig de la tenebra, el mateix camí que hi ha descobert Pep Nadal i que l’ha emocionat fins a les llàgrimes, com en els versos recuperats de L’hort de les oliveres o en el poema “Els novicis” (“Es moren sols, els novicis. / S’han fet vells. Malalts / sobreviuen a les infermeries”), i que li fa concebre l’esperança que “la poesia ens guardarà el llenguatge, el nostre cel, la mica de pols que ens farà eterns”.
Public abans de començar la presentació.
Foto: Arxiu 22
A Narcís Comadira, el fil de la perdurabilitat va semblar-li del tot pertinent per llegir els seus poemes, i més encara en relació amb l’endurança de la llengua. “Som una comunitat lingüística –va afirmar– que arriba fins allà on hi hagi algú que encara em saludi amb un bon dia, com deia Pla”. Igual que el nom popular de les flors, “que perdura al jardí embardissat de la meva memòria”, és en la poesia on el llenguatge dona el millor de si mateix, gràcies a Llull, i March, i Carner, i Foix, i Ferrater, “que han donat la seva vida a la llengua, per informar-la, per calibrar-la”. Sense això, què seríem? Pedres i prou. Potser no tindríem ni amics amb qui anar a collir les primeres violetes ni per perpetrar bestieses juvenils com la de representar al Modern una obra de Fernando Arrabal protagonitzada per un home tancat en un vàter. Perquè la llengua serveix per a això, però també per parlar de “sang i sofriment”, Comadira va acabar la presentació llegint un poema inèdit, l’últim que ha escrit. Es titula “Bèlgica”. i s’hi respira “una vida petita com un bombó de xocolata” i “el pes burocràtic d’una Europa caduca”.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 24.01.2018

El poema inèdit BÈLGICA recitat per Narcís Comadira
 https://youtu.be/87DiILy7Ixc

Heretgia rima amb rebel·lia

 Víctor García Tur presenta un triangle edípic a ‘Els romanents’, una novel·la curta sobre ‘veure’ o no la realitat.

“Què passarà quan arribi el dia en què no entendré els joves d’avui, la seva música i estètica, o fins i tot quan la meva filla es faci gran i em sembli que la música que escolta és insuportable?” Víctor García Tur estava preocupat pensant en tot plegat, en el xoc generacional que, de manera inevitable –creu–, es produeix entre pares i fills. Per abordar aquestes cabòries que el corquen de fa temps, ha escrit una novel·la curta que ha modelat en el temps i ha pres la forma d’un trio de veus. Els romanents(Empúries) enllaça la veu de la mare, que intenta entendre el fill; la del fill, que es rebel·la contra els pares i que pren forma de dietari, i finalment una mena de textos apòcrifs que versen sobre les heretgies medievals.
“M’interessava fer aquesta connexió perquè la rebel·lió juvenil té alguna cosa de l’heretgia medieval –va explicar–, en aquest sentit els punks són com els càtars d’una altra època.” Justament, García Tur va arribar al tema del mil·lenarisme que l’interessa de fa temps a través del punk i d’una obra referent: Rastros de carmín, de Greil Marcus. Avui dia aquest element subversiu es trobaria, segons l’escriptor, en la moguda trap, “potser no està en contacte amb l’heretgia, però sí amb la seva filosofia perquè busquen un trencament total i el cas és que hi ha gent que fins i tot s’escandalitza”.
Tornant a Els romanents, guardonada amb el darrer premi Casero, cal parlar d’una quarta veu que és la del pare, que apareix, però, a través de l’opinió dels altres. “És ben bé un triangle edípic perquè el fill està enamorat de la mare i vol derrotar el pare.” I la mare? Doncs l’escriptor explica que el personatge es basa en dones que coneix, “és la típica mare permissiva que no ho vol veure”. D’aquí el joc entre veure i no veure que es plasma també gràficament en la coberta del llibre, amb títol, el nom de l’autor i l’editorial ratllats i un ull també ratllat de manera obliqua. “La novel·la té un punt fantàstic perquè reflexiona sobre com veiem les coses que no són normals i les normalitzem.”
García Tur reconeix que l’obra respira nostàlgia, la de la mare sobretot, i també un cert punt de fatalisme: “Es barregen dues visions teleològiques, la cíclica que mostra que tot és repeteix i, per tant, tot moviment és en va, i la lineal, que és la que concep la història com un moviment que avança cap a un lloc.”
Ni teòleg ni ornitòleg, tal com li agrada posar que és a les solapes de les seves novel·les per “començar de seguit la ficció”, Víctor García Tur és dissenyador gràfic i va saltar a la palestra literària el 2008 quan va guanyar el Documenta amb Twistanschauung, un recull de contes. Amb la novel·la Els ocells va obtenir el Vayreda el 2015. Actualment treballa en un llibre de contes i, paral·lelament, en una llarga novel·la sobre l’anarquisme a Barcelona a finals del segle XIX principis del XX, que no sap quan enllestirà.
Valèria Gaillard, publicat en El PuntAvui 25.01.2017

23/1/18

El festival Pepe Sales secunda la lluita contra el feminicidi amb un tribut a Elena Garro

La festa inaugural de divendres vinent donarà pas a una exposició col·lectiva al centre La Mercè amb reproduccions de cranis humans manipulats · Damià Serra presentarà el seu nou treball al festival de curtmetratges inèdits al cinema Truffaut.
El festival Pepe Sales secunda la lluita contra el feminicidi amb un tribut a Elena Garro 

El festival Pepe Sales de Girona ha programat entre el 26 de gener i l'1 de febrer un seguit d'actes de conscienciació i lluita contra la situacions de marginació que encara en ple segle XXI pateix la meitat de la població mundial, la femenina. La situació és més greu a indrets com Mèxic, el país d'Elena Garro (1916 - 1998), l'escriptora i periodista homenatjada en aquesta 11ena edició del festival que organitzen Consol Ribas i Lluís Llamas, del restaurant La Penyora.
«A Mèxic, ser dona i ser intel·ligent és quasi sinònim de suïcidi», va dir ahir en la presentació una vital Consol Ribas, ànima d'aquest festival «de la cultura i la llibertat», que començarà el 26 de gener amb una festa inaugural de l'exposició col·lectiva d'arts plàstiques Santa Muerte, on es podran veure reproduccions de cranis humans manipulats. L'acte es farà a les 8 del vespre al Centre Cultural La Mercè i inclourà un concert de Mariachi Semblanza.
Procedent d'una apoderada família burgesa, la joveníssima i guapíssima Elena Garro es va casar als 18 anys amb l'escriptor Octavio Paz. «Va ser la dona i la víctima d'Octavio Paz», va afirmar Ribas, que va recordar que la coneguda com a «Tolstoi mexicana», la considerada precursora del realisme màgic, va llegar una obra escrita molt talentosa a la qual no s'ha fet la justícia que mereix, i el seu nom sempre va quedat tapat pel del seu marit.
La nombrosíssima família d'artistes del Pepe Sales va participar ahir a la presentació del festival a La Penyora. Sobre una taula del restaurant hi havia llibres de Garro com Los recuerdos del porvenirMemorias de España de 1937 o Cuentos completos.
El festival ha programat la representació de Confesiones, a càrrec de Maria Elena Espinosa (La Penyora, dissabte, 27, 19 h); la projecció al cinema Truffaut del llargmetratge Las Elegidas, de David de Pablos (diumenge, 28, 20 h), i la conferència El día que fuimos Elena Garro, a càrrec de Juan Pablo Villalobos, que inclourà una lectura de textos de l'homenatjada (La Mercè, dilluns, 29, 19.30 h).
El dimarts, 30 de gener, La Mercè acollirà a les 20:30h una festa amb més de 50 artistes que oferiran espectacles de música, teatre, dansa i performance.
L'últim gran acte serà el festival de curtmetratges inèdits de l'1 de febrer al Truffaut, amb realitzadors com el premiat Damià Serra que estrenaran els seus treballs, com no podia ser d'altra manera en tribut a Elena Garro.
El regidor de Cultura de Girona, Carles Ribas, va assegurar que el Pepe Sales és «un gran festival» i «imprescindible», i va preguntar-se com és que el Govern espanyol es «pot gastar 87 milions a atonyinar gent que vol anar a votar i no pot gastar-se 87 milions per salvar dones en risc de ser mortes».
Lluís Llamas va afirmar que la violència masclista «no ha fet més que crèixer a Mèxic» els darrers anys. La cònsol de Mèxic María Carmen Oñate participarà a l'acte inaugural divendres, 26, al centre La Mercè.
Daniel Bonaventura / Diari de Girona 23.01.2018 
* La Llibreria 22 es una de les entitats que col·labora en el Festival.
Més informació http://www.girona.cat/cultura/cat/agenda_fitxa.php?id=10601&ta=age

Narcís Comadira, en un poema: «Perdurarà per sempre el feixisme del diner»

l poeta completa amb la publicació de «Manera negra» la trilogia iniciada amb «Llast» i «Lent». L'autor presenta el nou títol a la Llibreria 22.
Pep Nadal presenta el llibre de Narcís Comadira a la Llibreria 22 de Girona.Foto:  










«Per més revoltes d'indignats que hi hagi, perdurarà per sempre el feixisme del diner». Aquesta crítica –i fins i tot pessimista visió de món– figura, amb la corresponent mètrica aquí no reproduïda, al nou poemari de Narcís Comadira, Manera negra(Edicions 62), volum amb el qual el poeta gironí tanca la trilogia del mateix títol començada amb Llast i continuada amb Lent.
Comadira canvia de llengua a discreció en alguns dels poemes. Comença en italià i continua en català el poema A Giuseppe Grilli. Una carta d'homenatge, el primer poema del nou llibre –presentat ahir a la Llibreria 22 de Girona–, on figura l'esmentada frase de contingut polític.

Com el mateix escriptor i pintor explica a la nota prèvia, Manera negra «no és pas un títol negatiu», sinó que fa referència a una tècnica de la disciplina plàstica del gravat que fa aparèixer el dibuix en blanc sobre el fons negre.
«De la foscor del nostre món convuls i de la seva incertesa tenebrosa, la poesia, amb la intensitat formal i emotiva que li és pròpia, mira de fer sorgir una mica la llum de l'ordre i de la confiança en la llengua, que és el que ens fa humans», escriu el poeta, i afegeix que «per això, Manera negra m'ha semblat un bon títol per a aquest llibre».
Manera negra està organitzat en quatre seccions. La primera és una llarga carta en vers dirigida a Giuseppe Grilli, un vell amic del poeta, pels seus setanta anys.
La segona acull els poemes escrits durant una estada a la Toscana l'abril de 2016. La tercera està formada per quinze poemes diversos. A la quarta, Comadira hi recull tres poemes del seu text teatral L'Hort de les Oliveres.
Tanca el poemari Llengua meva malalta, a manera d'epíleg del llibre. Aquest darrer títol va dedicat al lingüista Pep Nadal, que ahir va participar a la presentació.
Daniel Bonaventura / Diari de Girona 23.01.2018

19/1/18

A la recerca del camarada comunista de Jaume Ministral

Joan Manuel Soldevilla publica la novel·la ‘L’amic de Praga’.
La literatura catalana compta amb grans escriptors oblidats rere les prestatgeries dels més mediàtics, com el gironí Jaume Ministral i Macià (Girona, 1914 - Barcelona, 1982). Mestre, escriptor, guionista i editor, té una extensa i variada obra: va escriure novel·les policíaques, de ciència-ficció, d’aventures i juvenils, a més de col·laborar en uns quants mitjans, d’escriure teatre, guions radiofònics i sèries com el Dr. Caparrós. Però hi ha un capítol de la seva història que fins ara ben pocs sabien. Al començament de la Guerra Civil, quan el bàndol republicà va rebre l’ajuda dels brigadistes internacionals, Ministral va ser l’ajudant del metge comunista txec František Kriegel, que més tard es convertiria en un dels caps de la Primavera de Praga (1968), després de lluitar a la Xina i a l’Índia, i d’ajudar Fidel Castro.
L'escritptor Joan Manuel Soldevilla / DAVID BORRAT / DAVID BORRAT
És una aventura sobre l’amistat de dos personatges extraordinaris que s’escola entre els principals fets històrics de la segona meitat del segle XX, i que ara el catedràtic de literatura Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964) ha transformat en una novel·la: L’amic de Praga(Columna). “Era una història extraordinària que necessitava ser explicada, no podia quedar en l’oblit”, explica Soldevilla, que va descobrir la relació entre els dos personatges gràcies a uns quaderns de Ministral en què relatava detalladament els seus anys al front i on tenia un paper essencial el metge txec. “Ministral era un dels dos ajudants de Kriegel a l’hospital de campanya i la seva figura el va marcar molt... i això que eren molt diferents!”, indica Soldevilla, que, a través de dos investigadors ficticis, Tarongi i Dacs, va desgranant com es van conèixer, els fets que van compartir i com, quaranta anys després de separar-se, recuperen el contacte en una Europa dinamitada per les guerres i sense els múltiples canals de comunicació actuals.
Soldevilla combina la investigació de Tarongi i Dacs amb recreacions fictícies i documentació real com ara cartes i articles. I ho fa saltant en el temps i d’un personatge a un altre, sense ordre cronològic ni causal. “Vaig meditar-ne molt l’estructura, i té un ordre poètic: volia mostrar la petita aventura que és la investigació, en què el lector tingués un paper actiu, que s’engresqués a continuar estirant el fil”, diu després de reconèixer que un dels reptes principals era que l’excés de documentació no fes feixuga la lectura.

Realitat vs. ficció

Al llarg de la novel·la apareixen molts personatges però només dos són ficticis: Tarongi i Dacs. Tota la resta són persones reals que es van creuar en la vida de Ministral, de Kriegel i del mateix Soldevilla. Per exemple, hi apareixen gironins tan coneguts com Guillem Terribas de la Llibreria 22 i l’editor Quim Curbet, i escriptores com Teresa Pàmies, que potser va tenir un paper fonamental en la relació de Ministral i Kriegel. “M’agrada que hi hagi una frontera difusa entre la ficció i la realitat, i reconec que moltes de les coses que viuen els investigadors em van passar a mi durant la recerca. Potser perquè no soc novel·lista he necessitat basar-me en experiències reals”, reflexiona l’autor que, com els dos investigadors de la novel·la, va descobrir per casualitat l’escriptor gironí a la Fira del Llibre Vell de Figueres, ara fa vuit anys. Al llarg d’aquest temps, i gràcies a múltiples aliats, ha aconseguit que Curbet Edicions en reediti algunes novel·les, que se’n commemori el naixement i que les Biblioteques de Girona en conservin per sempre més el llegat. “La novel·la és la culminació de tota la recerca”, reconeix l’escriptor, que creu que Ministral “és una de les figures més extraordinàries de la nostra història”. “Va ser molt avançat en la seva època, es va moure en diversos àmbits i va ser pioner en molts aspectes. Però mai es van reconèixer els seus mèrits i si deixem passar el temps arribarem tard”, adverteix.
Després d’uns quants llibres sobre el món del còmic, la ciència-ficció i la literatura popular, Joan Manuel Soldevilla signa amb L’amic de Praga la seva primera novel·la que, més que un simple relat, és un petit homenatge a dues grans personalitats que van quedar oblidades en la immensitat de la història.
Maria Garcia, publicat a l'ARA.Cat

14/1/18

La imaginació de Cabosanroque, a la Llibreria 22

L’espai Aparador de la Llibreria 22 de Girona inaugura avui (19 h) una
instal·lació sonora de Cabosanroque. Es tracta d’un nou projecte d’aquesta formació atípica que aquest cop experimenta, segons anticipa, amb la remor que pot sentir-se a l’interior d’un forat a terra, amb el so de la vibració a frec d’un vidre, o amb una corda afinada en Re sobre la qual pengin uns quatre quilos de terra.
El Punt-Avui 13.01.2018

* Es pot visitar cada dia de cada dia durant el mes de gener i a tota hora. 


El soroll d’un silenci enregistrat dins d’un forat a terra,

o també...
Afinar una corda en Re penjant-hi 4.324,5 grams de terra,
o també...
Escoltar a ras de vidre,
o també...
Escoltar el silenci d’un forat, la calefacció i un Re,
o també...
Una composició de dos sons i un més que ja hi era,
o també...
Poseu l’orella sobre el vidre, escolteu l’aparador.
“El-silenci-no-existeix” és un rum-rum que s’ha repetit moltes vegades. El soroll que escoltem
en un enregistrament d’un espai en silenci depèn de molts factors, entre ells, el volum (m3) i
les proporcions d’aquest espai.
El primer dels tres sons que transiten pel vidre de l’aparador és un silenci enregistrat dins d’un
forat fet a terra.
D’altra banda, l’afinació d’una corda depèn de la relació entre el seu diàmetre i la tensió que se
li aplica. El pes de la terra extreta del forat penjada d’una corda genera una tensió sobre
aquesta, i per tant una nota concreta.
El segon so es produeix al fer vibrar la corda per inducció magnètica.
El tercer so ja hi era. És la remor de la climatització de la llibreria.

Donada la impossibilitat de silenci, la intervenció genera diferents relacions entre els tres sons
i els dos espais: dos sons generats per un mateix volum, el ple i el buit del forat, el soroll del
silenci i el so del pes del silenci, i alhora un diàleg entre dos espais distants, els sons del forat i
el so de l’aparador.

En comptes de veure l’aparador, tocar-lo i escoltar-lo. Heu de posar l’orella sobre el vidre.
Text de l'exposició.
Fotos: Pau Pumarola.