29/3/18

Màrius Serra, Supervendes paròdic

Quan un escriptor fa trenta anys que freqüenta les trinxeres per Sant Jordi, es
Oriol Coma, Josep M. Fonalleras, Guillem Terribas
i Màrius Serra. Foto: Quim Puig
pot permetre de publicar un llibre en el qual autors, llibreters, editors, crítics i caps de premsa es debatin frenèticament damunt una trama ordida com un tauler de joc i no solament exposar un retrat veraç del costumisme i la histèria que envolten la diada, sinó arribar a tenir gràcia i tot.
 Màrius Serra ha escrit La novel·la de Sant Jordi (Àmsterdam) amb la més que probable intenció de convertir-la en allò que el títol anuncia, però amb prou ofici per escapar-se del guió previsible i construir, encara que sigui de broma, una història que diu alguna cosa seriosa sobre la faceta criminal del món literari català. Perquè la novel·la va d’això, d’un escriptor de nom Màrius Serra que aspira a tocar el cel dels supervendes mentre una banda de poetes indignats es dediquen a liquidar tots els candidats que podrien fer-li ombra, des de Carlos Ruiz Zafón a Pilar Rahola, seguint els criteris aleatoris d’un joc de taula que converteix el llibre en un trencaclosques tan elaborat, que l’escriptor Josep M. Fonalleras va assegurar dimarts, en la presentació de la novel·la a la Llibreria 22 de Girona, que s’havia de llegir com si fos un objecte en tres dimensions. “Hi ha dues històries que
s’incardinen l’una dins de l’altra, una preveient el futur, l’altra preveient el passat, i quan s’ajunten, quan es produeix la fixació de la imatge en un sol punt, es crea aquest efecte de la tercera dimensió”, va deixar anar Fonalleras, i a la sala es va estendre un silenci com el que devia precedir els misteris d’Eleusis, fins que Màrius Serra el va trencar per demanar imperiosament a la seva assessora editorial: “Sisplau, digue’m que ho has gravat.” Va semblar ben bé que l’autor no s’havia proposat arribar tan lluny ni saltar el parterre del pur divertiment, sinó elaborar una sàtira sobre el món editorial ambientada al cor del monstre –és a dir, en el seu dia de la marmota–, i al mateix temps una paròdia sobre l’auge de l’autoficció, que ha convertit la narrativa dels últims temps en un camp minat d’egos debatent-se per prendre possessió de si mateixos. S’ha de dir, però, que Màrius Serra, com a bon jugador, es guarda un as a la màniga: el millor expert del país en jocs de taula, Oriol Comas i Coma, convertit en el llibre en un “detectiu salvatge” i, en la vida real, en el col·laborador més eficient de
Imatges de la presentació a l'Espai 22 / Llibreria 22
Foto: Arxiu 22
l’escriptor, que el passeja per totes les presentacions de la gira potser per despertar la mateixa admiració, per dir-ho a la manera de Fonalleras, que si Flaubert hagués comparegut acompanyat de madame Bovary. “Aquesta novel·la està escrita per un de sol però l’han pensada dos cervells”, va recalcar Serra, abans que Comas, en un gag assajat, sotmetés el públic a una demostració del joc que organitza la novel·la.
Eva Váquez, publicat en el Punt-Avui 29.03.2018

27/3/18

Els 40 de la 22

La llibreria de Girona complirà a l’octubre quatre dècades en actiu i ho celebra amb l’edició d’una revista d’aniversari, projeccions de cinema i una festa al carrer.

La Llibreria 22 de Girona celebra aquest any el seu quarantè aniversari, una data rodona, una parada obligada i, sobretot, un pretext festiu per fer memòria de la seva fundació, la seva trajectòria, les complicitats guanyades i els reptes i les transformacions a què ha hagut de fer front un establiment que, des de l’àmbit privat, s’ha convertit en una espècie d’institució cultural oficiosa de la ciutat. Guillem Terribas, president de la societat que gestiona la llibreria, avui ja jubilat però d’un activisme incansable, ha anunciat el gros de les activitats programades, que s’estendran al llarg de tot l’any i culminaran el 20 d’octubre, el dia que farà quaranta anys de l’obertura del local, l’any 1978, amb una gran festa amb música, piscolabis i lectures a la veïna plaça Jordi de Sant Jordi i al passadís que hi comunica, que han estat des dels seus orígens com el pati de la casa.
Entre les accions previstes, hi ha l’edició de punts de llibre i un calendari commemoratius, a més de la comercialització d’una samarreta amb un poema breu de Narcís Comadira imprès, que serà també objecte d’una altra edició de punts de llibre. “És una manera d’enllaçar amb el vintè aniversari, quan ja vam fer un tiratge de samarretes amb un altre poema de Comadira”, argumenta Terribas. També connecta amb la celebració de fa vint anys el propòsit de publicar una revista literària d’un sol número, equivalent al ja introbable El número, que reunirà col·laboracions de quaranta persones que han tingut relació amb la llibreria en tots aquests anys, des d’escriptors i editors fins a presentadors de llibres i periodistes. Guillem Terribas avança que la publicació tindrà 24 pàgines i cada autor hi escriurà, “en un màxim de 350 paraules, de llibres, llibreries o de La 22”. Entre els noms que avança com a col·laboradors d’aquest número commemoratiu, hi ha Antoni Puigverd, Rafel Nadal, Màrius Serra, Mar Bosch, Eugènia Broggi, Martí Gironell, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta, Lluís Muntada, Javier Cercas i Miquel Berga.
Guillem Terribas, a l'esquerra, durant el rodatge a la Llibreria 22
de la pel·licula "L'arteria invisible" de Pere Vilà, el setembre
de 2014.Foto: Jordi Ribot (ICONNA)
La cinefília de l’establiment i, en particular, de Guillem Terribas, tindrà també un gran protagonisme en la celebració per mitjà d’una tria de 40 pel·lícules inspirades en obres literàries, des de Rebeca a Carol, sense oblidar La plaça del DiamantA sang fredaCims borrascososMatar un rossinyol o Jules et Jim, que es projectaran cada setmana, en sessions gratuïtes de matí i tarda, a l’Espai 22. El programa i els horaris s’aniran anunciant oportunament. A més, es realitzarà un documental de 40 minuts de durada (la xifra màgica) amb imatges escollides dels 40 primers anys de la llibreria, que posteriorment serà difós a través de les xarxes socials i el web de La 22.
Eva Vázquez, publicat a El PuntAvui 25.03.2018

14/3/18

Tura i el catalanisme rabassaire

Montserrat Tura parteix de la història del seu avi, dirigent del moviment
Ricard Ustrell, Quim Nadal, Montserrat Tura, Joan
Domnènech.

rabassaire, per reivindicar el paper de la pagesia en el catalanisme progressista, en el seu llibre República pagesa ( 
Pòrtic), premi Carles Rahola 2017, que ahir va presentar a l’Espai 22/ Llibreria 22, acompanyada per Joaquim Nadal, Ricard Ustrell i Joan Domènech.
El PuntAvui 14.03.2018 Foto: Andrea Ruiz


12/3/18

Un home, dos vins

L’analogia del vi amb la història vital de Ceferino Carrión, que el sommelier de Can Roca, Josep Roca, va fer, a mode de presentació, ahir al migdia a l’Espai 22 de la Llibreria 22 , que s’havia quedat petit, va servir de pol d’atracció, encara més, per a les vides extraordinàries, excepcionals, exagerades però, al capdavall, reals. Precisament, el pòsit de realitat d’aquestes vides de pel·lícula és el que les fa fascinants. És la de Ceferino Carrión una d’aquestes vides que fan somiar amb els impossibles que són possibles i que Martí Gironell (Besalú, 1971) ha novel·lat a La força d’un destí (Editorial Columna, 2018), premi Ramon Llull . 
portada del llibre 
Martí Gironell va glossar la tenacitat de qui, nascut a Santander, emigrat a Barcelona, fuig del pa negre de la postguerra, primer creuant els Pirineus i, al vuitè intent, embarcant-se, com a polissó, a Le Havre, a la Normandia, rumb a Nova York. Convertit en Jean Leon, muntarà un restaurant que encara ara existeix a Beverly Hills, La Scala , regentat per la filla, Gigi, i compartirà amistat amb el Hollywood més daurat. “Tots els noms que esteu pensant –va dir Gironell –hi eren.” Va ser qui va servir l’últim sopar a Marilyn Monroe.
Martí Gironell i Pitu Roca durant la Presentació 
Josep Roca va destacar la història d’una persona i d’un personatge com la de dos vins: la de Ceferino Carrión és la “d’un vi de pa negre”, de “de fermesa i perserverança”, mentre que la de Jean Leon és la d’“un vi espavilat, incisiu, de textura delicada; un vi sofisticat”. Del llibre de Gironell va destacar que, ja en les primeres pàgines, “agafa embranzida” i és “encisador des de la lleugeresa del ritme”. Per Roca, la clau de l’èxit –Jean Leon va crear uns vins al Penedès i ahir se’n van degustar dos, Le Havre Cabernet Sauvignon Reserva 2011 i el Gigi Chardonnay 2015 – és “seduir en els petits detalls”. Més enllà de la història d’home fet a si mateix, “que en la novel·la t’agafa del bracet”, Martí Gironell va cloure l’acte amb l’èpica de la vida: “Sí que hi ha cops de sort, però si treballes amb esforç, aconseguiràs fer realitat els somnis.”
Gemma Busquets, publicat en El Punt-Avui 11.03.2018

PILAR BLASCO PRIM ESCRIPTORA, ADVOCADA I PERIODISTA

“És la tercera revolució de la dona i serà definitiva”.

Va acompanyar Tarradellas a l’avió de tornada en una època, la de la Transició, en què, explica, el periodista treballava amb més llibertat.

 Advocada de professió, la seva vocació és escriure i acaba de publicar el recull de relats ‘Tanta innocència’.

Comparteix nom literari amb la protagonista femenina de l’última novel·la de Narcís Oller, Pilar Prim(1906). “El nom em va cridar a mi”, respon mentre relata una història familiar amb què s’ha nodrit per escriure un dels contes de Tanta innocència (Editorial Gregal, 2018) que va presentar, dilluns, a la Llibreria 22 . En la conversa, a més de la literatura, la seva gran vocació, apareixen el periodisme i la política, i el feminisme.
Pilar (Blasco) Prim
Per què va triar el nom literari de Pilar Prim?
És un nom que és tradició de la família: la meva mare se n’havia de dir, però la meva àvia va pensar que la novel·la de Narcís Oller no acabava bé i per això no li va posar Pilar. Quan la meva mare va llegir la novel·la, es va horroritzar que la seva mare pensés que no acabava bé quan, precisament, Pilar Prim fugia amb l’amant i és un final fantàstic. I d’aquesta manera me’l va posar a mi. Quan a casa vaig descobrir el llibre, la mare em va explicar la història. És una llàstima que Narcís Oller, al final, escrigui que Pilar Prim s’enfronta “al seu obscur destí”. Es comenta que Narcís Oller i Caterina Albert eren amics. A Solitud, de Caterina Albert, quan la Mila, la protagonista, baixa de la muntanya, és una dona alliberada, que s’apodera i, a partir d’aquí, no se sap quin destí tindrà, però tindrà un destí lliure, tot i que hi hauria molt per dir sobre el terme lliure. Però, en principi, té un destí lliure. I en les converses entre Caterina Albert i Narcís Oller,Caterina Albert li deia que a Pilar Prim també l’havia d’alliberar. Narcís Oller l’allibera, però jo trobo que no se’n pot estar de dir, que tindrà un “obscur destí”, perquè, és clar, és una dona que queda fora de tot el seu món perquè ha trencat les convencions socials. També el llibre de relats Tanta innocència ho tracta, en certa manera.
De la pèrdua de la innocència?
  presentació  del llibre a la 22.
Sí. I el recull que n’ha sortit és feminista, quan no era la primera intenció, en realitat. Tens una idea, però el subconscient et condueix cap a una altra banda. La meva primera idea partia del poema de Philip Larkin que es titula MCMXIV i que apareix al principi del llibre. Sempre m’ha emocionat molt quan fa referència a la vida tranquil·la, d’una tarda del 1914, amb escenes de nens jugant i parelles passejant, per acaba dient que mai més tornarà aquesta innocència perquè comença la Primera Guerra Mundial. És l’última guerra èpica, idealista i, en general, tot el segle XX no ha estat idealitzat. Per mi, es va perdre la innocència i ha estat un segle molt convuls. Però també en aquest segle convuls ha ressorgit el moviment de la dona, de què trobem reminiscències molt antigues, que es remunten a l’edat mitjana. És el segle de l’eclosió de la igualtat, de la diferència i ara estem en una tercera eclosió. M’agrada dir que és la tercera revolució de la dona i serà definitiva.
Per continuar l'entrevista http://www.elpuntavui.cat/societat/article/-/1355216-es-la-tercera-revolucio-de-la-dona-i-sera-definitiva.html
Gemma Busquets, publicada a El PuntAvui 11.03.2018

9/3/18

La Roser, la Mercè i la Najat, a la 22

En una setmana plena de presentacions de llibres creats per dones, la llibreria 22
Roser Capdevila i Guillem Terribas a la 22 presentant
el Llibre LA NENA QUE VOLIA DIBUIXAR.
Foto: Joan Sabater
de Girona va rebre ahir la visita de la il·lustradora Roser Capdevila, que va parlar del seu llibre de memòries, La nena que volia dibuixar. Avui, Mercè Cuartiella hi presentarà la novel·la Flor salvatge i demà Najat el Hachmi, Mare de llet i mel.


Xavier Castillón publicat en El Punt_Avui 08.03.2018

«Jean Leon va servir l'últim sopar a Marilyn Monroe»

Martí Gironell presenta demà a l'Espai 22/ Llibreria 22 «La força d'un destí», la vida novel·lada de Jean Leon, qui va fer les amèriques i es va fer amb el who is who de Hollywood · La presentació serà a les 12.30, l'hora del vermut, ja que hi haurà degustació de vins Jean Leon i xerrada entre l'autor i el sommelier Pitu Roca.
Afegeix la llegenda

Feliç aniversari, fa poc «El pont dels jueus» feia 10 anys.Sí, el 2017 feia 10 anys. I es continua venent. L'any passat va venir molta gent a fer visites a Besalú, per passejar per les pàgines del llibre, diguéssim.S'ha convertit en guia turístic?Que ja ho era! Amb 14 anys feia de guia turístic a Besalú, per fer quatre calés. Així em vaig interessar per la història medieval del poble i va néixer El pont dels jueus.Entenc per què va dedicar una novel·la a Besalú. Ara en dedica una a Jean Leon perquè li agrada el vi?L'embrió és el mateix: em pica la curiositat per un personatge, i m'hi capbusso. I agafo el lector de bracet i me l'enduc.Però quin va ser aquest moment?En un dinar de cinc escriptors per un especial que un diari preparava per Sant Jordi, ens van servir una ampolla de vi Jean Leon. L'amo del restaurant ens va dir que darrere un Jean Leon hi havia una història que es podria adaptar a una novel·la.No en sabia res, d'ell?Ni coneixia el vi, ni coneixia el personatge. Ens van explicar la història d'un tal Ceferino Carrión, natural de Santander però veí de Barcelona, que amb 20 anys va als EUA de polissó en un vaixell, es canvia el nom, i a Los Angeles coneix Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, Pau Newman... I vaig dir: perdona? Jo ho vull escriure!Va ser més ràpid que els altres quatre escriptors de la taula?
Els vaig demanar permís. Em van donar via lliure, tenia la seva benedicció.Així no va haver d'escriure amb presses per si se li avançaven.És clar, vaig poder veure un documental, parlar amb la germana, amb el fill, vaig saber que havia aixecat unes vinyes al Penedès... Vaig poder accedir a informacions de primera mà fabuloses. Era molt llaminer escriure sobre algú que tenia un peu a Hollywood i l'altre al Penedès.Es creuria algú que ve d'Amèrica i explica que es fa amb la crème de la crème?He, he, d'entrada no, si no té res que ho demostri. Avui m'ensenyaria selfies amb en George Clooney, però en la seva època no. La seva germana em deia que no es creien les històries que els explicava, però llavors els portava al seu restaurant de Hollywood i veien que Paul Newman, Rita Hayworth, o Liz Taylor el tractaven amb aquella familiaritat, quasi veneració...Com ho va aconseguir?Perquè es van conèixer quan tota aquesta gent també va arribar a Hollywood a buscar fortuna, igual que ell. Aquestes celebrities també donen valor a l'amistat, no són cabres boges que quan arriben a dalt s'obliden de tot. Tenia inclús servei a domicili per a les estrelles, va servir el darrer sopar a Marilyn Monroe.
Se li va posar malament, sembla ser.(Riallada) No crec que morís d'això. Jean Leon va explicar que a casa de la Marilyn hi havia algú famós de la societat americana.Hollywood de l'època daurada... espero que hi hagi sexe, al llibre.N'hi ha, però de manera tangencial. Una de les seves qualitats és que sabia guardar secrets. Va tenir amants, és clar.
ALBERT SOLER, publicat en el Diari de Girona 09.03.2018

8/3/18

Roser Capdevila, «La nena que volia dibuixar»

«Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts»

Roser Capdevila, creadora de «Les Tres Bessones», acaba de publicar «La nena que volia dibuixar», un esplèndid retrat, a base de textos i dibuixos, de la seva infantesa i joventut · És a dir, de la vida a Catalunya durant el primer franquisme.
Els nens són feliços fins i tot durant una dura postguerra?Sí, perquè jo no coneixia res més. No sabia que hi podia haver un món millor, sense fred a l'hivern a dins les cases, sense aquella pressió horrible de l'Església, sense aquells costums carrinclons fins i tot en el vestir... Quan ets petita, et penses que això passa a tot el món.


Roser Capdevila presentant a la 22 el llibre (07.03.2018)
Foto: Manel Bielsa.
Els nens d'avui són més feliços?
No, perquè nosaltres de res en fèiem molt. Ara els nens tenen tantes coses que tots estan immersos en les tablets, els mòbils, etc. Quan venen els meus nets a casa, que en tinc set i són tots xicots, ja saben que han de deixar tots aquests estris. Si no, no hi ha comunicació ni hi ha res.
Li agradaria tornar a ser nena, encara que fos de la postguerra?No, jo no voldria ser nena de res.
Potser perquè mai no ha deixat de ser-ho.Gràcies (riu). No ho sé. Però jo penso que ja he anat cremant etapes de la vida, i que la vida s'acaba. No sé quan s'acabarà, jo vull que duri! Però tornar a ser nena em faria molta mandra, perquè a més els petits passen per una edat que no són ni nens ni adults. No són acceptats ni pels uns ni pels altres, ho recordo bé.
 Dibuixava per fugir d'alguna cosa?No, dibuixava perquè sempre m'ha agradat, sempre anava amb el llapis i quan trobava un tros de paper en blanc, tucutucutu, a fer ninotets. Encara que fos als marges de La Vanguardia, que l'avi hi estava subscrit.
Li he preguntat pels nens de la postguerra. Però, i els adults, eren feliços?Els recordo feliços. Anaven esgarrapant felicitat. Al llibre surten les festetes, un diumenge a casa d'un, l'altre a casa de l'altre. Amb els canapès, el tocadiscs, la beguda... i les mares, iaies i tietes, a l'habitació del costat.
Jo em referia més aviat als pares.Eren els que patien, em penso. Els que van passar la guerra van patir molt. Primer, per la mateixa guerra, i després per la postguerra, que va ser molt llarga.
La meva àvia sempre deia que va ser pitjor la postguerra que la guerra.A casa deien el mateix. La meva germana i jo anàvem amb el cistellet i els cupons de racionament a buscar el que ens toqués.
Hem oblidat on poden desembocar els enfrontaments?Em penso que sí, i a vegades és molt trist veure alguns enfrontaments. Ara, que hi hagi gent amb opinions diferents em sembla bé. Seria horrorós que tothom pensés igual. Si tothom pensa igual, no hi ha debat ni idees diverses. Tampoc no cal barallar-se, que cadascú pugui expressar sentiments diferents és molt important.
Estem tornant al puritanisme d'aquella societat?He, he, a un puritanisme com aquell, no crec. Els puritans, pobrets, ja quasi tots són morts. En queda alguna reminiscència, sobretot a Catalunya.
Tinc entès que és molt amiga de Manuel Valls.Home, és el meu cosí germà! El seu pare i la meva mare eren germans.
Caram.Amb la meva tia hi tinc molta relació. Amb en Manuel, sempre ens escrivíem e-mails, ens felicitàvem el Nadal, etc. Però des que el van fer ministre no em va escriure més. I ara que ja no ho és, tampoc.
Digui-li alguna cosa, que segur que llegeix aquesta entrevista.Manuel, si llegeixes l'entrevista, a veure si aquest any vinent em felicites el Nadal!
Albert Soler. Diari de Girona 08.03.2018
Roser Capdevila i Guillem Terribas durant la presentació.

Roser Capdevila, «La nena que volia dibuixar»Roser Capdevila va presentar ahir a la Llibreria 22  de Girona La nena que volia dibuixar (Angle editorial), un retrat de la vida quotidiana durant el primer franquisme.L'educació de les noies, la grisor de l'escola, la religió tan present arreu, i les avorrides
Foto: Aniol Resclosa,
relacions socials, fins als moments de llibertat que suposaven els jocs o les excursions amb els amics, queden recollits en aquest nou llibre de Roser Capdevila, amb els seus dibuixos i textos, que fan dels records particulars records universals. Guillem Terribas va participar a l'acte.
Diari de Girona. 08.03.2018

1/3/18

M. Mercè Roca presenta Quim Curbet com un escriptor «contundent i elegant»

La Llibreria 22 acull la presentació de «La tardor catalana», recull d'articles del Diari de Girona. L'autor explica la seva evolució política.

M.Mercè Roca, Quim Curbet, Guillem Terribas Foto:Marc Martí  
L'escriptor i editor Quim Curbet va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el seu llibre La tardor catalana, un recull d'articles publicats al Diari de Girona sota l'epígraf Barretades, en els quals tracta l'actualitat política dels darrers mesos, però també aborda altres temes, segons va explicar Maria Mercè Roca, que considera Curbet un escriptor «contundent i elegant».La tardor catalana és una crònica dels fets que s'ha produït a Catalunya entre el 20 de setembre i el 21 de desembre de 2017, uns fets que «ens han canviat la vida a tots per sempre» i que l'escriptora Maria Mercè Roca associa a la «misèria i l'esperança», perquè «ara potser sentim una mica la misèria, però hi ha lloc per a l'esperança fins a la victòria final».A l'acte de presentació hi havia de participar l'exconsellera de Treball i actual diputada al Parlament Dolors Bassa, que davant la impossibilitat de desplaçar-se va fer arribar un escrit que va llegir el llibreter Guillem Terribas.
Una cinquantena de persones van assistir a la presentació del nou llibre de Quim Curbet, un títol que aplega articles sobre política però, com va fer notar Maria Mercè Roca, també parla dels campanars, de la grip, de la figura del caganer o del 2-1, en referència al resultat més celebrat del nou Girona a Primera Divisió, va dir la regidora a l'Ajuntament de Girona, sense esmentar el Reial Madrid.«Crec que aquests textos quedaran perquè destil·len les idees i destaquen allò que és imprescindible», va concloure Roca, després de comentar que sobre el procés polític català s'escriuen rius de tinta que caduquen a les poques hores.
Foto: Arxiu de la 22
«El meu recorregut»

Quim Curbet ha fet una evolució política que, com en el cas de tantes persones, va a cavall, ara al galop, de la història i de la política. «Vull explicar el meu recorregut», va dir l'escriptor, davant la gent que omplia la sala de presentacions de l'Espai 22.
Jo no arribo de nou al camp independentista. En vaig ser absent durant un temps. De petit ja m'adonava de quin era el bàndol al qual pertanyia».Curbet (Girona, 1959) va remuntar fins l'any 1967 per explicar que va rebre les seves primeres lliçons polítiques de Xavier Corominas, exalcalde de Salt, que va ser pres polític durant el franquisme.
I també va explicar que el van fer fora de l'organització juvenil del Govern espanyol OJE perquè per comptes d'escriure «Franco i arriba España» va escriure «mierda». «Sempre he sigut d'un bàndol i no de l'altre», va dir Curbet, i va explicar que l'any 1975 no va entrar a militar a Bandera Roja perquè era una organització d'àmbit espanyol i, en canvi, sí que ho va fer després a Convergència Socialista de Catalunya i més endavant al PSC, partit en el qual va militar durant 20 anys.
Daniel Bonaventura publicat en el Diari de Girona 28.02.2018.

26/2/18

Les cartes de l’exiliat escalenc

 Rafel Bruguera recupera el recorregut del republicà Jaume Pellicer a través d’un centenar de cartes que va enviar als seus familiars.  En només uns deu anys Pellicer va ser protagonista dels pitjors anys de la història d’Europa.
Jaume Pellicer a primer terme. Foto, arxiu familiar 

Hi ha personatges que moren centenaris i que deixen escrits cinc volums de memòries i vivències que queden com una enciclopèdia històrica de la seva època. N’hi ha d’altres que tenen menys sort, que moren als 30 anys, en circumstàncies desgraciades, gairebé en l’anonimat, deixant només un centenar de cartes escrites en l’àmbit familiar, però que es transformen en un testimoniatge més emocionant –i alhora de gran valor històric– que no pas qualsevol enciclopèdia d’història. És la sensació que es desprèn de la lectura de les cartes de l’escalenc Jaume Pellicer. Neix al 1914, amb poc més de 20 anys marxa al front i mor als 30 per asfíxia al “tren de la mort” que arriba al camp d’extermini nazi de Dachau amb multitud de presoners apilonats als vagons. Per a més inri, mor quan ja s’ha produït el desembarcament de Normandia i comença l’ofensiva dels aliats que posarà fi al nazisme.

En aquest curt recorregut d’uns deu anys haurà vist la guerra, la derrota, l’exili, el periple dels camps de concentració, els treballs forçats, la resistència, passiva i activa. Amb la publicació de Jaume Pellicer Lleonart, Quicus. El tràgic exili d’un republicà (Pagès Editors), l’autor, Rafel Bruguera, treu de l’anonimat –o de l’àmbit estrictament local i familiar– aquest escalenc per fer una retrat dels pitjors anys que s’han viscut en aquest país i a Europa. Curiosament això no significa que sigui un llibre que es recrea en el pessimisme i la negror, perquè Pellicer no era d’aquest tarannà, al contrari: a banda de començar a expressar-se a l’Escala en el setmanari satíric Papitu, malgrat tot el que li toca viure és dels que prenen la iniciativa als camps de concentració per organitzar jocs o espectacles per distreure l’assistència. Fins l’últim moment Pellicer informa la seva família sobre les seves vivències, la situació militar i política a Europa, i vol saber què passa a l’Escala i al seu país. Les cartes que Bruguera transcriu, analitza i resitua en context per moments són com un llibre d’espionatge: per burlar les censures francesa i espanyola, Pellicer escriu en un estil codificat –explicat per Bruguera– amb referències a escalencs que només desxifraran els seus familiars. I escriu molt, tant que, en una de les cartes obertes per la censura, hi apareix una nota del censor que posa: “Se ruega escribir menos.” El llibre (que ahir es va presentar a l’Escala i es presentarà el 2 de març a la llibreria 22 a Girona) transforma un centenar de cartes de l’àmbit familiar en un llibre d’història i emocions.
Esteve Carrera, publicat en el PuntAvui 25.02.2018


9/2/18

Jaume Ministral i Masià


Ahir vam presentar a la Casa de Cultura de Girona la novel·la d'en Joan Manuel Soldevilla, L'amic de Praga (Barcelona, Columna, 2018). L'autor, catedràtic de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, ja s'havia donat a conèixer com a escriptor amb llibres i treballs diversos sobre el món del còmic i de la biografia. Ara, però, ens proposa una novel·la que gira al voltant de la vida i de les relacions de Jaume Ministral i Masià i un metge txec, comunista, Frantisek Kriegel. El fil conductor és la recerca que duen a terme dos joves investigadors empordanesos a partir de la troballa circumstancial en un mercat de llibre vell d'una de les novel·les policíaques que havia publicat Ministral amb pseudònim.
Estirant el fil teixeixen la biografia de Ministral, en reivindiquen l'obra i la figura, i es concentren en les relacions entre el jove gironí i el metge txec que coincideixen durant la guerra civil en una unitat mèdica al front de l'Ebre, on Kriegel, brigadista internacional, dirigeix la unitat i Ministral li fa de secretari. L'elaboració obsessiva de les estadístiques dels casos tractats i de les circumstàncies que els envoltaven explicita la voluntat de fer amb el coneixement de la pràctica mèdica en temps de guerra noves estratègies per avaluar la millor manera d'atendre els ferits, acostant als mateixos escenaris de la guerra els centres hospitalaris ambulants.
Joan Manuel Soldevilla i Quim Nadal a la Casa de Cultura

El comiat del metge, quan els brigadistes van haver d'abandonar la guerra, marca un punt d'inflexió i determina l'impacte moral i ètic que Kriegel havia deixat en Ministral. La relació entre un comunista convençut i un catòlic fejocista militant dibuixa la riquesa de les relacions humanes i la força i la prevalença des de posicions ideològiques allunyades d'uns valors bàsics compartits.
La troballa casual d'una notícia sobre Kriegel en la premsa dels anys seixanta desvetlla en Ministral l'interès i la curiositat per refer ponts i tractar de reconstruir les relacions amb l'amic txec. Es despleguen així com dues biografíes paral·leles: d'una banda la de Jaume Ministral en la seva successiva i simultània faceta de mestre, escriptor, guionista, divulgador i la presentació de la seva obra des dels primers llibres dels darrers anys quaranta publicats sovint amb pseudònim (Egor Jernovich i J. Lartsinim), gairebé sempre en castellà i de narrativa policíaca, fins la celebrada Ciutat petita i delicada de 1975 dedicada a la ciutat de Girona i les obres posteriors escrites ja en català, algunes reeditades per Quim Curbet o la Fundació Valvi. De l'altra la de Francisek Kriegel, que després de la seva estada a Espanya durant la Guerra Civil continuaria la seva acció humanitària en els fronts de guerra a França, Birmània, Borneo i la Xina fins al seu retorn a Praga amb un paper destacat en la vida del partit comunista txec i la seva evolució liberalitzadora fins a encarar-se amb la invasió russa i la intervenció soviètica aturant el procés reformista. Detingut i/o vigilat segons els moments, Kriegel seria un referent dissident a l'interior mateix del partit comunista.
Per camins de clandestinitat, Ministral, aprofitant les xarxes del partit comunista i apel·lant a la familiaritat de Teresa Pàmies amb aquesta operativa, reprèn un contacte epistolar, esporàdic i intervingut per la censura, amb el seu amic i mestre. Una relació que mai no es materialitza del tot amb un retrobament si no és ja en la part més novel·lesca i explícita del llibre com a colofó.
En la descoberta de Ministral desfilen els escenaris més freqüentats de la vida cultural i literària de Girona i Guillem Terribas hi juga el paper sempitern de relacions públiques impenitent, Carme Renedo del servei de biblioteques hi fa de pont per intentar facilitar la creació d'un fons públic amb la documentació de Ministral, Natàlia Molero fa d'interessada mediadora per facilitar l'acollida d'algunes activitats a la Casa de Cultura i tota la família Ministral i especialment Teresa Ministral Boada fan de pont amb la vida de Ministral a cavall de Barcelona, Girona on va nèixer i Maçanet de Cabrenys on passava les vacances i on va ser enterrat. Un pont que passa per la cura filial, delicada i sensible, de documents i cartes i molt principalment els dietaris, amb dibuixos, dels anys de la guerra del Ministral mobilitzat.
És doncs una novel·la d'un realisme intens i d'una proximitat i familiaritat manifesta que es fa del tot llegidora amb el recurs constant als diàlegs entre els dos investigadors que culminen el seu treball i la seva descoberta. L'autor se serveix de la novel·la per fer una reivindicació a fons de Jaume Ministral i un al·legat contra l'oblit i l'arraconament de la seva obra en alguns ambients literaris que no l'haurien considerat en el seu just valor.
Guillem Terribas Presentant l'acte.
Aquesta novel·la, realista i documentada, no és fruit de la casualitat. En realitat ara fa cinc anys (2013) que l'Ajuntament de Girona va iniciar la col·lecció «Girona biografies» de la que n'han sortit fins ara sis títols, alguns dedicats a alcaldes de la ciutat de diferents períodes i que ja hem comentat en els nostres articles i el darrer de Neus Real dedicat a Aurora Bertrana i publicat a finals de 2017.
Doncs bé, la col·lecció es va encetar justament amb un llibre on Joan Manuel Soldevilla, fent d'editor a l'anglesa, publicava textos de gent diversa dedicats a Jaume Ministral i Masià (Ajuntament de Girona, col·lecció «Girona Biografies», 2013). Hi destaca una emocionada i emocionant «Carta al pare» plena de tendresa escrita per Teresa Ministral Boada, un text de Narcís Jordi Aragó, un altre d' Alejandro Martínez Viturtia i la base de la biografia establerta i documentada per Joan Manuel Soldevilla. En aquest llibre de 2013 hi ha ja l'embrió de la novel·la que ara comentem i reproduïa fotografies, textos i dibuixos molt il·lustratius de la biografia de Jaume Ministral i Masià.
Joaquim Nadal / Opinió Diari de Girona 08.02.2018


7/2/18

Español: “L’elegia converteix el passat en un paradís perdut”

 L’arquitecte i poeta gironí presenta aquest vespre el seu cinquè poemari, ‘Elegies’, a la Casa de Cultura de Girona.
Quim Español. Foto:Manel Lladó

“A una determinada edat el pas del temps és un dels temes que et preocupen més, però amb un cert engany: l’elegia et fa convertir el passat en un paradís perdut, i això és fals. Però som criatures nostàlgiques. Veure el temps com un enemic és potser més un pretext que una realitat”, explica l’arquitecte i poeta gironí Quim Español sobre el seu cinquè poemari, Elegies ( Edicions de 1984), que avui presentarà a la Casa de Cultura de Girona (20 h), en un acte coorganitzat per la llibreria 22. En aquestes Elegies, Quim Español evoca algunes coses irremeiablement perdudes però ho fa “amb un to estoic i la mirada tranquil·la de la nostàlgia”.
Cinc anys després de la seva última incursió en la poesia, Nadir i altres nits, Español presenta ara una obra ben diferent: “En aquell llibre hi havia quatre poemes en prosa poètica, amb fragments de poesia dissimulats al seu interior, el més llarg dels quals, Nadir, va ser representat teatralment per Marta Angelat: una grata experiència que no esperava. A Elegies, per contra, hi ha poemes lleugerament narratius, que expliquen alguna cosa: una brevíssima narració que funciona com a pretext del poema, perquè realment el sentit és un altre.” En alguns d’aquests poemes, hi trobem intervencions d’alguns personatges com ara Ariel –un referent literari ja present en clàssics de Shakespeare o Carner– que, en realitat, funciona per a Español com “un àlter ego que em permet dir coses que potser són pròpies, però evitant un personalisme excessiu”.
Aquí apareix la temptació de preguntar-li, a l’autor, fins a quin punt aquests poemes indaguen en el seu fur intern: “En tot poema sempre hi ha coses importants del que escriu. Però jo renego de la creença que la poesia són els sentiments de l’autor. Crec més aviat que reflecteix experiències pròpies o que ha vist en el seu entorn. Com deia Rilke, la poesia és experiència.”
Elegies inclou una setantena de poemes repartits en tres parts més o menys temàtiques: “La primera part està dedicada al temps, els somnis i els malsons; la segona, a l’art, la forma de produir els mateixos versos, i altres formes de creació com ara la pintura i la música, i en la tercera combino coses que també venen del camp de l’art, amb la ciència i la tècnica, per tornar de nou al pas del temps”, diu també l’autor d’Entre tècnica i enigma (Mirades transversals sobre les arts), editat el 2015: un lloat assaig sobre els mecanismes creatius en què ja apareixien alguns dels temes destacats d’Elegies, en una forma completament diferent.

Amb el piano de Blai Ciurana

Quim Español presentarà avui les seves Elegies a l’auditori Viader, on hi ha “el millor piano de Girona”, amb el qual Blai Ciurana i Abellí (Fornells de la Selva, 1995) tocarà obres de Bach, Mozart, Schumann i Mússorgski: música que comparteix el “to elegíac” amb els poemes d’Español, que s’aniran alternant amb les interpretacions de Ciurana, sense encavalcar-se per no interferir-se, perquè “són dos tipus de música que junts no funcionen bé”, diu aquest melòman que fins i tot ha estudiat composició.
Español també presentarà Elegies el dijous 22 de febrer a la llibreria La Central de Barcelona, en un acte en què l’acompanyarà el també poeta Sam Abrams.
Xavier Castillon publicat en el Put Avui 07.02.2018