21/12/09

Miquel Pairolí guanya El Setè Cel amb «Cera»


El premi de recerca va quedar desert.
L'escriptor Miquel Pairolí (Quart, 1955) va guanyar ahir el tercer premi saltenc El Setè Cel, lliurat a una novel·la ja publicada, pel seu llibre Cera. El jurat el va triar per unanimitat a partir de les novel·les proposades pels lectors i lectores de les biblioteques públiques. El premi de recerca ha quedat desert en aquesta tercera edició.
Convocats per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Salt, els premis El Setè Cel han tingut fins ara com a guardonats en la categoria de novel·la –dotada amb 3.000 euros– els escriptors Jaume Cabré (Les veus del Pamano) i Teresa Roig (L'herència de Horst). Tal com va recordar ahir a la biblioteca pública de Salt el president del jurat, Vicenç Villatoro, aquest premi «és alhora un reconeixement a l'autor i una recomanació als lectors», decidit a partir d'una primera tria que fa amb els seus vots el «senat popular» que formen els lectors, i després per un jurat d'«una competència extraordinària» que formen Albert Rossich, Miquel Berga, Guillem Terribas i l'alcaldessa, Iolanda Pineda, amb el regidor de Cultura, Carles Borrell, com a secretari. Aquest jurat va triar per unanimitat Cera, de Miquel Pairolí, com a millor novel·la publicada el 2008. Cera és la quarta novel·la de Pairolí, col·laborador habitual d'El Punt, després d'El camp de l'ombra (1995), El convit (1998) i El manuscrit de Virgili (2004).
Ahir també es van presentar el llibre que recull els treballs guanyadors en la categoria d'assaig del 2007, i les bases de la quarta edició dels premis.
XAVIER CASTILLÓN *El Punt 19/12/09

________________________________________________


Miquel Pairolí guanya els premis Setè Cel de Salt
L'escriptor gironí s'endú el guardó en la tercera edició dels premis per la seva darrera novel·la, "Cera"

L'escriptor gironí Miquel Pairolí ha guanyat la tercera edició dels premis literaris Setè Cel de Salt. El jurat ha escollit per unanimitat la darrera obra de Pairolí entre les novel·les proposades pels lectors i lectores de les biblioteques públiques; val a dir que el jurat va declarar desert el premi de recerca. Els premis literaris Setè Cel de Salt s'estableixen en dues categories: premi de novel·la i premi de recerca. En la categoria de novel·la, dotat amb 3.000 €, els lectors i lectores de les biblioteques públiques de les comarques gironines proposen, a través de votacions, l'obra guanyadora entre les novel·les publicades en català durant l'any anterior. De les obres proposades pels lectors de les biblioteques públiques, se'n fa una selecció entre les més votades que se sotmet a la votació del jurat. I enguany, aquest ha escollit per unanimitat la novel·la Cera de Miquel Pairolí. En aquesta obra, l'escriptor gironí retrata una ciutat que podria identificar-se amb Girona a través de les vicissituds, durant més de quaranta anys, dels membres d'una família que regenten una cereria. Al llarg de la novel·la, que s'obre el 1963 amb el sepeli del bisbe, Pairolí descriu els canvis socials i urbanístics, però també sentimentals i morals. El jurat dels premis Setè Cel està presidit per l'escriptor Vicenç Villatoro i hi són, com a vocals, l'alcaldessa Iolanda Pineda, el llibreter Guillem Terribas, els escriptors Albert Rossich i Miquel Berga i, com a secretari, el regidor de Cultura, Carles Borrell. En l'acte de lliurament de premis es va presentar el llibre que recull els treballs guanyadors en la categoria d'assaig en l'edició 2007. Les obres incloses són Despertaferro de Jordi Cardona; Sense nom de Josep M. Diéguez, i Irener de Maria Casacuberta (primer premi en categoria de biografia).
Diari de Girona 19/12/09 Foto: Diari De Girona

19/12/09

L'espia que no espiava




L'atabalament que portava Edmon Roch dijous a la nit, descamisat, a les portes de l'Albéniz Plaça, rebent el munt de gent que va anar a la preestrena de Garbo, la seva «comèdia d'espies», com ell mateix la va definir, era considerable. Tot el cos central de butaques de la sala 11 dels cinemes gairebé es va omplir, i també hi havia gent als laterals. Un dels organitzadors de l'acte, Guillem Terribas (La 22), va ser l'encarregat de presentar Roch als assistents, entre els quals el filòsof i director de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG, Josep Maria Terricabras, i el director del Museu del Cinema, Jordi Pons, a més d'amics, coneguts, familiars, cinèfils i públic en general. L'aproximadament hora i mitja posterior va ser fascinant. Garbo és la història de l'espia que no espiava, del barceloní de pare olotí Joan Pujol, un gran fabulista –la teoria de Roch és que era un gran cinèfil– que va enganyar Hitler, que es va construir una imatge que era pura ficció. I és a través de la ficció que Edmon Roch explica la seva inversemblant història, un recurs que allunya el seu film del format documental, del qual només té dues característiques: que explica fets reals i que conté entrevistes. Tot plegat és una mena de treball d'orfebreria cinematogràfica per construir la història, el discurs, no exempt d'un deliciós sentit de l'humor. En tot cas, com va dir el professor de la UdG i crític cinematogràfic d'aquesta casa Àngel Quintana, després de la projecció, es tracta d'un «documental carregat de ficció, intel·ligent, complex», ressaltant el fet que les ficcions fabricades a Hollywood, és a dir, mentides, «acaben projectant la veritat». De fet, Edmon Roch, perfeccionista fins al moll de l'os, va trigar més d'un any a fer el muntatge, i en va arribar a fer 43 versions! El més complicat va ser descartar material, havent de triar entre més de 600 hores de gravació, a més de material històric –part del qual localitzat en una moviola en un soterrani de Berlín–, un procés que Roch va descriure amb una frase feta, Kill your darling (Matar allò que més estimes), amb tot el que això comporta de dolorós. Ara bé, la segona oportunitat, per rescabalar-se, és l'edició del film en DVD, que Guillem Terribas va reivindicar que fos de mitja dotzena de discos.
Garbo va triomfar en el festival de cinema europeu de Sevilla, on va obtenir el premi al millor documental, i va ser segon en la categoria d'òpera prima del festival de cinema documental d'Amsterdam, el més important del món del gènere, darrere de Colony, un documental sobre la desaparició de les abelles a Amèrica i el que això provoca en la cadena alimentària. El desconeixement de la figura de l'espia català a Alemanya va donar peu, a més, a una anècdota en aquest festival holandès, quan els programadors alemanys, especialistes en la Segona Guerra Mundial, van requerir a Roch que els expliqués per què s'havia inventat una història així, i va tenir feina a convèncer-los que tot el que s'explicava en el seu film era cert. El que no va explicar és si estaven d'acord amb la idea de l'absència total de sentit de l'humor dels alemanys que transmet el film. Potser cal tenir-ne per captar-ho.
Dani Chicano * El Punt 13.12.09. Foto: El Periodico

Sergi López i la Conquesta del Pol Sud


Parlant precisament d'espectacles que tenien la pròrroga cantada, un altre és Non solum, el monòleg d'humor de Sergi López, del qual originàriament hi havia programada una funció, dilluns que ve (21 h) al Teatre de Salt, i al final se'n faran quatre: dilluns, dimarts (18 h), dimecres i dijous (21 h). López serà avui a Girona, a la Llibreria 22 (20 h), on presentarà, juntament amb Jorge Picó, director i coautor de Non solum, el text teatral de la peça, editat per Columna. Dues hores més tard (22 h), López presentarà al Cinema Truffaut la projecció, en versió original subtitulada, del film Map of the sounds of Tokyo (2009), dirigida per Isabel Coixet i protagonitzada per ell mateix i l'actriu japonesa Rinko Kikuchi. Posteriorment, López participarà en un col·loqui amb el públic assistent a la projecció.
D'altra banda, avui (22 h), a La Planeta, tindrà lloc l'estrena de la segona obra guanyadora del tercer Premi Quim Masó, La conquesta del Pol Sud.
Dani Chicano * El Punt 04/12/09 Foto: Carles Pineda

L'ofici de llibreter


Fa més de tres anys, els Amics del Museu d'Art que, entre moltes coses, organitzen les 6 hores de lectura pels volts de Sant Jordi, com altres anys, em van comentar el que volien fer. Volien dedicar les sis hores a "Els llibreters". Sense dubtar un moment, els vaig suggerir que si volien parlar d'Els llibreters, la persona que ens representava i que era la figura idònia d'El llibreter, era en Pere de Can Geli, en Pere Rodeja. I així ho van creure adient tots els altres companys llibreters. Aquella nit diversos llibreters vam acabar la vetllada llegint diversos fragments de llibres que estimem. Jo vaig poder llegir, tenint al davant en Pere Rodeja, el fragment de Cien años de Soledad, on García Márquez parla del librero catalan. Per a mi en Pere sempre va ser i serà el llibreter, el librero catalan, l'home que més dignament ha portat el nostre ofici, durant pràcticament tota la seva vida fins al seu darrer dia. El Pere, sense moure's de la llibreria del carrer Argenteria, ha aconseguit ser admirat i respectat, no només pels llibreters de Girona, sinó de tot el país. En Pere era una persona intel·ligent, culta, amable, que sabia el que el client volia o necessitava i amb una memòria prodigiosa. Tenia, també, un humor molt anglès i un somriure per sota el nas irònic, que el feia una persona entranyable. El seu ofici de llibreter ha estat i serà un model per a nosaltres, els llibreters que l'hem conegut i per les noves generacions.
Guillem Terribas (Publicat en el Diari de Girona 03/12/09) Foto: Diari de Girona

Mort el llibreter de memòria prodigiosa




Pere Rodeja, de la Llibreria Geli, va morir ahir arran d'un ictus que va tenir dilluns al matí.
Llibreter de culte, admirat per la seva memòria colossal, només superada pels ordinadors quan van començar a anar de pressa, Pere Rodeja i Ponsatí, ànima de la Llibreria Geli de Girona, va morir ahir, quan li faltava menys d'un mes per fer 78 anys. Vinculat a la llibreria des del dia de Santa Teresa del 1945, en Pere de Can Geli va esdevenir el llibreter de referència, l'orgull del senyor Francisco i de la senyora Maria, propietaris de l'establiment fins al 1988, fins que el van traspassar a la família Rodeja-Gibert. El funeral serà aquesta tarda de Sant Francesc Xavier a dos quarts de cinc, a la parròquia de Sant Feliu la Major, de Girona.
Va ser l'ànima de la llibreria Geli quan n'era empleat, quan en va ser l'amo i quan, un cop es va haver jubilat, el seu fill Pere Rodeja i Gibert, en Pere petit, ja la va dirigir. Tenia emparaulada una entrevista amb en Pere pare. L'havia pressionat molt, però vam deixar-ho córrer fins passat Nadal. Sabeu? El dia 4 de juliol del 2009 va morir Irene Rodeja i Gibert, filla de Pere Rodeja i d'Irene Gibert, germana de Pere, Montserrat i Teresa. A la Irene ja se la trobava a faltar per Can Geli. Molt.
Per això vam ajornar l'entrevista amb en Pere pare, ànima d'una llibreria fundada el 1879, una de les més antigues.
Mentre el sondejava per a l'entrevista, en Pere pare em recordava que va ser una llibreria de temàtica religiosa. També era papereria i llibreria de temàtica general, però en destacaven els missals, les bíblies, les hagiografies, tots els llibres de la BAC, Herder o de l'Abadia de Montserrat. Fins no fa pas tants d'anys, tota la capellanesca de la diòcesi hi comprava les formes de pa d'àngel. Se'm va ocórrer una irreverència: «Ho titularé: ‘He repartit hòsties a tots els capellans.'» «Ja en parlarem, però em sembla que anem pas bé.» Hauria explicat que va ser seminarista, becat pel matrimoni Geli, sense fills, que se'l van afillar; heretaria el negoci. En l'entrevista hauríem parlat de mestres i companys. Del doctor Estela, de Modest Prats, de mossèn Pèlach, del bisbe Casas, que el 1961 el va casar amb la Irene mare. I m'hauria agradat parlar de quan venia llibres prohibits pel règim d'estranquis.
Cada dia baixava
Nascut a Sarrià de Ter el 27 de desembre del 1931, en plena democràcia republicana, el 1997 Pere Rodeja es va jubilar, però no es va retirar de la llibreria. No se'n podia retirar si vivia a sobre. Cada dia hi baixava al voltant de les onze del matí. Era tan puntual com prudent i assenyat. Un cop havia esmorzat, fets els exercicis i empolainat, feia entrada a la llibreria. Cua per ser atès per ell, sobretot de gent d'una generació. A Can Geli hi ha i hi ha hagut llibreters i llibreteres d'una competència tan excepcional com la seva i amb coneixements molt elevats d'algunes disciplines. La seva atenció et transportava al mite d'un home amb memòria fotogràfica i geogràfica. En aquell temps, arribaves, demanaves, entrava al magatzem o baixava a les catacumbes i tornava, amb somrís de satisfet, amb la joia introbable, marcada amb el segell blau de la llibreria, amb una inscripció en llapis amb el preu i la data.
Durant anys i panys ell es va fer càrrec de registrar les entrades, d'emmagatzemar els llibres, d'aprendre's les portades i les ressenyes. Sortien una cinquantena de títols cada setmana. La potència de l'edició es va multiplicar i, per sort per a la majoria de llibreters, van arribar els ordinadors.
Darrera lectura
Aquest dilluns, dia de Sant Andreu, va tenir un infart cerebral mentre es dutxava, abans de baixar a la botiga. Havia comentat que reia molt i s'ho passava molt bé amb el llibre que aleshores llegia i que la nit anterior l'havia entretingut fins tard: Vint-i-cinc anys i un dia, de l'advocat Carles Monguilod. Dimecres va morir a conseqüència de l'ictus a l'hospital de Girona.
Pere Rodeja i Ponsatí era un home fet a si mateix, agradable, conservador, religiós, atent, just, pacient, dedicat al cent per cent a la llibreria. Els d'abans dirien que va ser un llibreter de raça i un bon home. Els llibreters se l'estimaven i molts ciutadans l'apreciaven.
En Pere de Can Geli va inculcar a tot el personal l'entrega a la feina. En Pere petit va recordar a aquest diari que, com per una ordre pòstuma, ahir la llibreria va ser oberta tot el dia i avui ho serà aquest matí. A la tarda, tancaran. A dos quarts de cinc, se celebrarà la cerimònia en sufragi per la seva ànima a la parròquia de Sant Feliu la Major, de Girona.
SALVADOR GARCIA-ARBÓS (El Punt 03.12.09) Foto: Martí Artalejo

El Mestre llibreter
opinióGUILLEM TERRIBAS
En la mort de l'activista i, també, llibreter Feliu Matamala, comentava a en Pere Rodeja, fill, que esperava tardar molts anys (li deia entre 30 i 40, per tirar llarg) a haver d'escriure sobre la mort del mestre Pere, el seu pare. Ahir, a primera hora del matí em va trucar en Pere, fill, amb rerefons de plors, per donar-me la trista notícia de la mort del seu pare. I m'ha recordat el que vaig dir-li la setmana passada. Ni ell ni jo ens havíem de pensar que aniria tan ràpid. Ni el mateix Pere, que encara divendres passat vaig estar amb ell a la seva llibreria comentant coses de llibres, amb aquella bonança i amabilitat pròpia del mestre i amic. En Pere era l'enveja i al mateix temps la provocació per ser millor, per ser un bon llibreter. Tots hem «patit» que quan es parla de llibres i de llibreries ell, en Pere, era per boca de tots els ciutadans el millor; el que més memòria tenia, el que sabia trobar més ràpidament un llibre, el que sempre sabia a on era i a on podia trobar el llibre que el client li demanava. Encara avui, en parlar d'ell, m'han recordat aquesta professionalitat. I aquesta era l'enveja que sempre li he tingut, que li hem tingut tots els seus companys de professió.
En Pere de Can Geli era d'una raça de llibreters que s'han extingit. Aquella manera de treballar, d'atendre el client, de saber el que vol i de suggerir, s'ha acabat. Amb ell, s'ha mort una manera de fer i ser llibreter.
Però la seva memòria, la seva experiència i el seu saber ens han d'ajudar a perfeccionar-nos i tenir un model, encara que el temps i les circumstàncies no són els mateixos que els que ell va viure com a llibreter.
Per sort, per a Can Geli, per a la Llibreria Geli de l'Argenteria i per als ciutadans, ens queda l'altre Pere de Can Geli, el seu fill.

16/12/09

El tema central de ‘Rere els murs' és la recerca de la llibertat

Núria Esponellà presenta a Girona la novel·la guanyadora del Néstor Luján, que es traduirà al castellà

Núria Esponellà va presentar ahir a Girona "Rere els murs" (Columna), la novel·la ambientada a Sant Pere de Rodes amb què fa unes setmanes va guanyar el prestigiós premi Néstor Luján de novel·la històrica i que, segons paraules de la mateixa autora, «té com a tema central la recerca de la llibertat a partir de la lluita contra els murs interiors de cadascú». La presentació del llibre, que es va fer a la galeria d'art El Claustre amb intervencions de l'escriptor Jordi Llavina i de l'actriu Cristina Cervià, que en va llegir fragments, es va fer el mateix dia que Esponellà confirmava que la novel·la serà traduïda al castellà.
L a novel·la, fruit d'una intensa feina de quatre anys, està ambientada al segle XII, en un moment crucial de la construcció del monestir de Sant Pere de Rodes, amb l'arribada del mestre que ha de construir la portalada i protagonitzada per un brivall que s'enamora de la filla d'aquest picapedrer. Una trama que conté dosis d'aventura, emmarcada en les lluites feudals emporitanes i també picabaralles religioses, de drama i de misteri, sense oblidar la història d'amor. En aquest sentit, l'escriptor Jordi Llavina va explicar que el llibre va molt més enllà de la novel·la històrica, «perquè toca alguns dels grans temes de tots els temps, com ara la religió, la política, la formació de l'individu o la il·lusió de l'amor», segons va assegurar.
Llavina també va situar el llibre d'Esponellà en la línia de les novel·les sorgides de l'«atracció poderosíssima entre els lectors pel món medieval», segons va dir, tot remarcant, tanmateix, que a diferència de molts exemples anteriors darrere hi ha un esforç «enciclopèdic» de documentació. «És un gran mèrit de l'autora haver sabut condensar en una novel·la la gran quantitat de documentació que em consta que va aplegar», va dir Llavina. En aquesta mateixa línia, tant Llavina com el llibreter Guillem Terribas, organitzador de l'acte juntament amb El Claustre, va destacar la impressió que els va fer el despatx de l'escriptora a la seva casa de Ventalló quan el van visitar, «amb les parets plenes de papers, mapes i genealogies fins al sostre», segons van coincidir a assenyalar. Llavina també va destacar la capacitat d'Esponellà d'anar variant de gènere en la seva ja llarga trajectòria literària.
Repte artístic i vital
En la seva intervenció, Núria Esponellà va explicar que l'opció per debutar en el camp de la novel·la històrica va ser fruit, en primer lloc, de l'interès per la història del monestir de Sant Pere de Rodes, i també, segons va revelar en l'acte d'ahir, com a teràpia per superar «un moment personal molt difícil a nivell interior a base d'imposar-me un repte».
Reivindicació
L'autora va destacar la recerca de la llibertat com a leitmotiv de l'obra, «que és tan vigent avui com ho era en el segle XII», va afirmar. A més, l'autora va voler reivindicar el paper històric i les potencialitats d'un monument com Sant Pere de Rodes, segons el seu parer «un dels més antics i importants que tenim i alhora més desconeguts per al gran públic». En aquest sentit, Esponellà va reclamar un major interès per recuperar el tram català de la ruta de Sant Jaume: «Que l'anticlericalisme no ens faci perdre l'oportunitat d'explotar un gran atractiu turístic que ens pot aportar beneficis econòmics.»
Carles Ribera (El Punt 16.12.09) Foto: Manel Lladó.

8/12/09

Togat d'èxit



L'advocat Carles Monguilog presenta a Girona, amb la presència de bona part dels seus protagonistes, "Vint-i-cinc anys i undia", quan ja s'ha esgotat la primera edició.
F
a menys de quinze dies que és a la venda i Vint-i-cinc anys i un dia, l'obra del lletrat Carles Monguilod, ja té tant d'èxit a les llibreries com el seu autor a les estrades judicials. Ahir, durant la presentació oficial al Col·legi d'Advocats de Girona les responsables de l'editorial Ara Llibres i el llibreter i mestre de cerimònies Guillem Terribas van anunciar que «s'imprimeix a tota pastilla la segona edició» perquè la primera ja està esgotada. Un èxit literari del mestre de l'oratòria, Monguilod, l'«immodest» com es va definir ell mateix en la presentació, en la qual va tenir el privilegi de gaudir de la presència d'un gran percentatge dels personatges que configuren la seva «novel·la d'aprenentatge», com la va definir el també escriptor, amic i company de classe als Maristes Josep Maria Fonalleras. Alguns dels protagonistes que ajuden l'autor en la seva obra a configurar i reflexionar sobre el món judicial eren a l'entarimat de presentació, com és el cas de Fonalleras, Terribas i també el president de l'Audiència, Fernando Lacaba. Però també eren entre el públic, que va omplir la sala. Hi eren gairebé tots. Alguns «clients esdevinguts amics», com els va definir Monguilod, amb el desig que els amics que hi veia no s'haguessin de convertir en clients. Hi havia Simón Rodríguez, l'empresari de Banyoles que va defensar en el cas de la tragèdia del naufragi de L'Oca, tema que mereix tot un capítol del llibre. Joaquim Riera, lletrat i company, que protagonitza amb Monguilod un dels capítols més intrigants; Adolfo García Morales, magistrat autor d'una sentència dictada «per imperatiu legal»; els forenses Narcís Bardalet i Anna Figueres; el seu germà Enric, el guardaespatlles personal de quan ell era un nen «un xic ploramiques»... I fins i tot entre el públic hi tenia l'escriptor autor d'alguna de les cites que ell recull: Antonio García de Iturbe. I eren absents però presents en esperit dos dels seus grans protagonistes: Maria Àngels Feliu i Javier Cercas.
Monguilod estava exultant, gairebé com quan aconsegueix el màxim objectiu d'un advocat: l'absolució d'un culpable, cosa que significa, segons remarca sempre, una victòria de l'estat de dret. Les seves editores van dir que, al principi, patien pel resultat de l'obra del lletrat. Ell, més segur, sempre va tenir clar que podia fer alguna cosa publicable. Ara, quan tothom que l'ha llegit li diu que el llibre li agrada perquè «l'ha escrit tal com parla», està encara més que satisfet. «Si ho diguessin d'en Gil y Gil o d'en Ferran Adrià voldria dir que escriuen molt malament, però si ho diuen de mi, que sóc un gran orador, no hi ha dubte que està ben escrit.» És immodest i ho ha de ser. És un togat d'èxit.
Text i Fotos de TURA SOLER, el Punt 02.12.09

Presentacions: Castellet i Monguilod

Fa pocs dies, a Girona, sota l'organització de la Llibreria 22, es va presentar Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos, de Josep Maria Castellet. Va ser un plaer compartir espai amb l'exponent viu de l'esplèndida, i mai prou reconeguda, Generació dels 50 i escoltar les lectures que els germans Joaquim i Pep Nadal, Xavier Folch i el mateix Castellet feien del text. En aquest nou exercici de memòria l'autor acota, partint d'anècdotes personals, el retrat de sis amics transcendents en la seva vida i les relacions que, amb la realitat social, cultural i política de la Catalunya de fa més de 40 anys, varen establir. És un text emotiu, ple d'ironia, d'una sinceritat desproveïda de pudor. Una anàlisi lúcida i aclaridora i un exercici íntim on ens presenta el Sacristán radicalitzat i compromès, el Barral seductor i tenaç home d'empresa, el genial i autodestructiu Ferrater, un còmplice tertulià Fuster, un erudit i innocent narcisista Terenci i el cristianomarxista i conciliador Alfons Comín. Aquest darrer: «... lúdic, divertit..., gran rialler, desimbolt..., noctàmbul, xerraire...», va donar classe de filosofia del dret la tardor del 74 a un jove Carles Monguilod.
Probablement aquest privilegi i totes les experiències, amistats i amors de la vida personal i professional del reputat penalista Monguilod l'han convertit en l'impecable professional de dialèctica envejable i memòria prodigiosa que és ara. Avui, també a Girona, a la seu del Col·legi d'Advocats, es presenta el seu llibre Vint-i-cinc anys i un dia. Reflexions d'un advocat penalista. A diferència de Castellet, el lletrat no escull només amics seus ni fets culturals o de transcendència política que el situïn en una realitat interpretable. No. Monguilod fa una altra cosa. Ens dóna la imatge de la realitat més dolorosa, més tendra, més agraïda, més colpidora. Les seves activitats professionals i els personatges reals o maquillats per l'imprescindible secret professional, ens mostren un món que, per a molts, sortosament, ens és aliè. Les seves paraules, en un magnífic to de conversa, ens passegen per l'infortuni, l'atzar, la tragèdia, la delinqüència, la generositat, la llei, la justícia i la injustícia. I ho fa amb la lucidesa que el caracteritza; amb la passió d'aquell que creu en el que fa i a qui la vida l'ha portat a valorar cada moment i cada oportunitat. Avui, familiars, amics i companys serem a la presentació. Estarem tots d'acord que Carles Monguilod, com els desapareguts amics de Castellet, és, també, un seductor i un il·lustrat.
Isabel LLauger, a la seva columna "L'estoig" que publica en el Punt (01.12.09)
Foto: Pep Nadal, Josep M. Castellet, Quim Nadal i Xavier Folch. Foto: Josep Campmajor.
Foto 2: Carles Monguilod, el dia 19 de novembre 2009 a la roda de premsa a Barcelona. Foto: Andreu Puig.

La Llibreria 22 s´omple aquesta setmana de cinema, poesia i cuina


La setmana es presenta plena d'activitats a la Llibreria 22 de Girona, que acull presentacions ben diferents. Dijous és el torn dels llibres de Carles Hac Mor, que hi duu dues obres: Regos (amb dibuixos de Joaquim Chancho), i Himnes del no ésser. També hi serà present Ester Xargay, que presentarà Aür. El dijous participen a la preestrena de Garbo, l'espia, als cinemes Albèniz; i el divendres a les 18.o0 es presenta el llibre editat per Columna Les millors receptes amb flors, plantes i fruits silvestres de Iolanda Bustos, del restaurant La Calèndula. Així, la Llibreria & Quiosc 22 del carrer Emili Grahit acollirà una demostració d'aperitius nadalencs fets de flors.

Diari de Girona (08.12.09)

24/11/09

Edu Sívori presenta a la Llibreria 22 «Peces mensajeros», editat per «El Llop Ferotge»




Edu Sívori presenta a la Llibreria 22 «Peces mensajeros», editat per «El Llop Ferotge»


El poeta argentí resident a Girona Edu Sívori Alt presentarà avui a la Llibreria 22 (20 h) el seu poemari Peces mensajeros, editat per la revista d'art i poesia El Llop Ferotge, que s'estrena com a editorial. Sívori defineix el llibre com «una història d'amor entre Buenos Aires i Girona», dues ciutats representades en l'acte d'avui: Girona, per Josep Maria Uyà, l'autor del pròleg; Buenos Aires, per Jorge Garralda, que compartirà amb Sívori la lectura d'alguns poemes, acompanyats per la guitarra d'Higini Fernández. El primer poemari de Sívori publicat a Catalunya –el quart de la seva trajectòria– té una portada il·lustrada per Fita.
Xavier Castillón, El Punt 23.11.09

Castellet recorda sis amics i una època amenaçada per l'oblit


Joaquim i Josep M. Nadal lloen el valor literari del seu nou llibre.
A Seductors, il·lustrats i visionaris, Josep Maria Castellet recorda les vivències amb sis amics (Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix) però també actua contra la desmemòria que amenaça aquells anys de resistència i clandestinitat. Ahir, Joaquim i Josep Maria Nadal van lloar el llibre com a gran obra literària.
La presentació a Girona de Seductors, il·lustrats i visionaris (Edicions 62), organitzada per la Llibreria 22 a la sala d'actes de la Fundació Universitat de Girona, va reunir a la taula l'editor Xavier Folch i els germans Nadal i, en una destacada fila zero, Modest Prats i Narcís Comadira. Folch va fer referència a altres obres de Castellet com ara Els escenaris de la memòria (1988) i Dietari de 1973 (2007) per referir-se a Seductors... com «el llibre més literari que ha escrit i també el més autobiogràfic i més proper a unes memòries».
Joaquim Nadal va parlar d'«un llibre molt ben escrit i construït», que no s'ha d'entendre com una suma de biografies, sinó com una «autobiografia compartida d'una generació» i d'una època, la de la Barcelona dels anys 50 i 60, a la qual alguns dels seus protagonistes volen aplicar una «voluntària inhibició del record».
Josep Maria Nadal va insistir que, abans que res, aquest és «un llibre de literatura, de literatura en majúscules», i Castellet va tancar l'acte remarcant: «Aquests sis amics meus no han estat triats per a aquest llibre, sinó que ells mateixos s'han anat imposant amb els anys.»
Xavier Castillón, el Punt 21.11.09 a la Foto de Lluís Serrat: Guillem Terribas, Narcís Comadira, Modest Prats, Xavier Folch, Joaquim i Josep M. Nadal i Josep M. Castellet.

Xevi Planas presenta un llibre d'aforismes extrets de les lletres de les cançons de Raimon


La setmana que es compleixen 30 anys des que va debutar en l'ofici amb un article a Punt Diari sobre Raimon, el periodista Xevi Planas, convertit en el principal raimonià del país, ha presentat el llibre Al vent de Raimon (Acontravent), un recull d'aforismes extrets de les lletres del cantautor. La presentació es va fer ahir a la Llibreria 22 de Girona.
«Q uan anava a seguir per al diari els concerts de Sau i veia les fans no entenia com aquelles fans adolescents podien anar a set o vuit concerts del grup el mateix estiu. I resulta que jo ara faig el mateix amb Raimon.» Amb aquesta i altres confessions, Xevi Planas va refermar-se ahir com a gran devot del cantant de Xàtiva, a qui va qualificar de tòtem per haver transcendit la seva vessant artística i haver-se convertit en un intel·lectual integral. Aquest vessant que va més enllà de l'artístic és el que ha fet de fil conductor del llibre que es va presentar ahir. De les noranta-dues cançons que ha escrit Raimon, Planas n'ha analitzat setanta-set per oferir-ne tastets (ell ho va definir, citant Fuster, com a «càpsules de pensament»), agrupats per temes, els grans temes de l'existència, de l'amor a la mort, passant per la política o l'humanisme. En la presentació d'ahir, Planas va anunciar el seu desig de publicar una quinzena més de llibres sobre diverses vessants de Raimon en la col·lecció Cadaqués, que dirigeix ell mateix, dins de l'editorial Acontravent, i que ha iniciat amb aquest llibre. Una tria dels millors passatges de Raimon que podria ser una d'aquelles publicacions que en condicions normals van bé per estalviar-se de llegir i escoltar l'obra sencera, però que, tractant-se de Raimon, i guiats pel criteri de Xevi Planas, fa venir ganes de llegir-ne i escoltar-ne més.
Carles Ribera, El Punt 17.11.09. Foto: Manel Lladó

Un escriptor de llei

Carles Monguilod recull la seva experiència com a advocat en un llibre replet d'anècdotes i reflexions.
L 'advocat Carles Monguilod va presentar ahir a Barcelona el seu llibre Vint-i-cinc anys i un dia (Ara Llibres), que repassa la trajectòria dels seus 25 anys com a lletrat penalista. Nascut al Barri Vell de Girona, Monguilod ha defensat les causes de l'escriptor Javier Cercas, la farmacèutica d'Olot Maria Àngels Feliu, un dels casos de suposats abusos policials a la comissaria de les Corts, El Vaquilla, i de tants altres personatges anònims. Una a una va repassant les seves històries i reflexiona sobre l'ètica dels advocats penalistes i de com en alguns casos els toca estar al costat dels bons i en d'altres defensar els culpables.
Una sobretaula amb la seva editora va ser el tret de sortida de Vint-i-cinc anys i un dia, recordava ahir el lletrat. «Cada nit després de sopar em posava davant de l'ordinador i començava a escriure el que em semblava més interessant.» Amb el pas dels mesos Monguilod va anar dibuixant la seva trajectòria professional, que va començar el 1983 en un judici a la Bisbal d'Empordà. «No tenia cap guió establert. Guardo les 27 agendes dels 27 anys d'advocat i us podria dir què vaig fer el 14 de maig del 1987.» En la presentació del llibre, l'editor, Jordi Roureda, va assenyalar que a Vint-i-cinc anys i un dia «es crea un personatge literari, lletraferit, brillant, provocador... un advocat penalista que es fa una mica la seva llei». «Josep Pla n'hauria fet un homenot amb aquest perfil», va assenyalar Roureda.
El llibre constitueix una crònica judicial dels casos de més projecció pública de l'últim quart de segle i una reflexió del dia a dia d'un lletrat penalista. «L'essència de l'advocat penalista és la defensa, tot i que també va bé portar acusacions. Durant dos mesos i mig un dia feia d'acusació de la senyora Feliu i l'endemà feia de defensor en el cas del naufragi de L'Oca. Va ser enriquidor veure les dues cares de la moneda», recordava ahir Monguilod. Al llarg de 34 capítols, Monguilod també reserva un espai als companys que l'han seguit aquests anys. El capítol 13 constitueix un homenatge pòstum a l'advocat Sebastià Salellas. Monguilod recorda en el llibre: «Si l'advocat que tenia al davant era en Sebastià Salellas, encara em sentia més motivat. [...] Era com si disputés un partit de derbi.» A Vint-i-cinc anys i un dia també queda reflectida la passió de Monguilod per la literatura: fa referència a El Quijote i a Cien años de soledad, i una citació obre cada un dels capítols.
Els casos mediàtics
Monguilod reserva el capítol més llarg del llibre al cas del segrest de la farmacèutica d'Olot. «El cas que més m'ha marcat és el de la Maria Àngels Feliu, perquè és una persona excepcional, d'una gran integritat moral i amb una gran enteresa. Estic orgullós d'haver-la conegut», explica el lletrat. El cas que Monguilod qualifica com a més «curiós» de la seva trajectòria és el de l'escriptor Javier Cercas, que va ser denunciat per una pitonissa que reclamava una indemnització pel dany a l'honor i la moral que afirmava que li havia causat la novel·la Soldados de Salamina perquè considerava que el personatge de la Conxi era ella mateixa. La causa es va acabar arxivant. L'últim cas mediàtic que ha portat l'advocat ha estat la defensa dels mossos de la comissaria de les Corts que van ser denunciats per abusos policials després que una càmera oculta els gravés a la sala d'escorcolls de la comissaria.
N. Puyuelo/ L. Sayera, el Punt Barcelona 20.11.09 Foto: A. Puig

11/11/09

Presentació llibre "Selva de tenebres" 09.11.09


Dilluns a la Llibreria 22 va tenir lloc la presentació del llibre “Selva de tenebres” de l’autor saltenc Frederic Mallol amb il•lustracions de Dephine Lebedan. En l’acte l’editora d’Edicions del Pirata, Maria Grau, va destacar el gran potencial que té Frederic Mallol i que l’editorial està molt contenta d’haver editat els dos únics llibres fins ara de l’autor.L’escriptora Asha Miró, que va presentar el llibre, no es va quedar curta a l’hora de definir el nou llibre juvenil com una història que enganxa des del primer moment, amb descripcions meticuloses, detallista i amb una gran sensibilitat. Va comentar que no és un llibre qualsevol ja que a darrera té moltes inquietuds i anhels i això fa que no es pugui parar de llegir fins que no s’acaba la història. El va definir com un llibre d’històries de realitats quotidianes per a adolescents que els pot marcar un futur especial.Frederic Mallol va dir que se sent molt còmode escrivint per a joves i s’ho passa bé. “Selva de tenebres” és un llibre que vol transmetre respecte a les diferents cultures i a l’estranger, a diferència de l’anterior “L’aniversari robat” que volia transmetre historia i tradició. La història està situada a l’Índia i vol denuncia l’explotació infantil, un fet que malauradament és molt conegut. Dephine Lebedan directora de l’Escola Municipal de Belles Arts de Salt ha col•laborat en el llibre amb les il•lustracions d’aquarel•les en blanc i negre.“Selva de tenebres” serà presentat properament a la Biblioteca Pública de Salt.
* Publicat a totsalt.cat (11.11.11)

8/11/09

Iolanda Batallé porta a la 22 ´La memòria de les formigues´


"El nostre món ens obliga a anar a una velocitat accelerada, al mateix temps que ens exigeix que siguem feliços". Aquestes imposicions i la reflexió sobre l'existència humana vertebren La memòria de les formigues, la primera novel·la de l'escriptora i periodista Iolanda Batallé, que ahir va presentar a la llibreria 22 de Girona.
DIARI DE GIRONA (07.11.09) Foto: Marc Martí

Rafel Soler novel·la la vida de mossèn Ferran Forns


Rafel Soler ha novel·lat la vida de mossèn Ferran Forns (1923-1964), director de l'Escolania del Mercadal de Girona, en el llibre El Mossèn (editorial Mínima). La presentació va tenir lloc ahir a la Llibreria 22 en un acte amb la participació de Joaquim Nadal. La novel·la recrea l'ambient de la guerra i la postguerra.
DIARI DE GIRONA (05.11.09) Foto: Aniol Rasclosa

4/11/09

La Santa Mare Planeta


Resulta molt sorprenent el que passa en aquesta ciutat per Temporada Alta i, per extensió, per Fires amb les arts escèniques. Sembla com si, amb l'arribada de la tardor, el públic de les comarques gironines descobreixi que existeix el teatre i els primers dies de festival és un devessall d'anuncis d'espectacles prorrogats per satisfer, tant com es pugui, la demanda d'entrades. Les festes de Sant Narcís coincideixen en el temps amb dues setmanes de celebració del festival, i el ritme de la programació s'incrementa fins al punt que la conciliació de la vida familiar i la vida laboral dels qui hi estem implicats d'una manera o un altra és una autèntica quimera. A la programació de Temporada Alta, però, també cal afegir-hi l'encomiable sobreesforç que fa la sala La Planeta, que programa simultàniament funcions d'espectacles del festival, sessions de lectures dramatitzades o recitals poètics emmarcats en la Proposta de Poesia –amb la complicitat de la Llibreria 22–, i mostra el millor teatre gironí amateur en la Proposta de Teatre Independent. I en el passat fins i tot havia arribat a fer-ho coincidir amb funcions d'espectacles familiars al matí. Té mèrit el que fa aquesta petita sala privada, independent, que roba el cor invariablement a tothom que hi va a mostrar el seu art –el cantautor Joan Isaac, per posar un exemple, li té una autèntica devoció–, i al públic, que valora com un tresor la proximitat amb els intèrprets.
La Planeta és un dels agents culturals indispensables de la ciutat, condició que s'accentua per Fires, i ha esdevingut un pilar bàsic del teatre gironí i català per diversos motius. El teatre gironí, l'amateur i el poc professional que hi havia i que hi ha, fins fa molt poc temps, no tenia un altre aparador que la sala del carrer Canalejas, sens dubte la més activa de les de fora de Barcelona, i molt més activa que moltes de les que hi ha a la capital. La Santa Mare La Planeta, la va batejar en un acte públic un actor que ja ha fet algun intent de poder dedicar-s'hi professionalment. L'evolució coherent i precisa del projecte artístic de la sala ha permès oferir magnífiques oportunitats a intèrprets gironins com ara Meritxell Yanes, Cristina Cervià, David Planas, Jordi Subirà i Maria Àngels Buisac, o a aixecar projectes als directors, també gironins, Jordi Prat, Xavier Pujolràs i Xicu Masó, a més del propi artífex del projecte, Pere Puig. Muntatges com Auuu!, Un conte de les mil i una nits, Lúcid, No ploris, Ximplet, La senyora Klein, Bondat o Alaska i altres deserts són alguns dels fruits saborosos d'aquest projecte que se sustenta en un treball continuat, rigorós i amb criteri.
Tornant a les Fires, pocs espais, per no dir gairebé cap, ofereixen com La Planeta recitals i lectures poètiques, en aquesta època un oasi de pau en el desert de l'excés de luminotècnia, decibels, borratxeres, paradetes de productes diversos, vehicles, tanques i aglomeracions. Llarga vida a la sala La Planeta!
DANI CHICANO (El Punt 01.11.09) Foto: Lluís Serrat; Juan Luis Panero, un dels participants ja habituals de la Proposta de Poesia –ahir hi va ser–, a La Planeta.

Un empresario de Girona gana el Just Casero


Josep Campmajó consigue el premio de narrativa breve con ‘Olor de violetes’
U
n pequeño empresario de Girona dio anoche la sorpresa en los premios de novela corta Just Manuel Casero. Josep Campmajó, presidente de la Associació de Comerciants de la Plaça del Mercat, se llevó ayer el galardón por su obra Olor de violetes: una novela ambientada en una institución psiquiátrica en la que se teje una red de historias a través de la narración de un enfermo. Anna Carreras quedó finalista con Unes ales cap a on, una obra que alterna el drama de una madre que pierde un hijo prematuro con las veleidades literarias de la protagonista.Para Josep Campmajó la literatura es un «vicio» que había mantenido oculto hasta que se decidió a presentarse al premio Casero. En su primera incursión hace un análisis sobre la locura a través de un interno que, para mantener su día a día, se ha inventado un mundo a su medida. Lo lleva hasta tal extremo que el lector llega a dudar sobre si la trama de aventuras y desventuras es real o inventada. El jurado destacó que la calidad de los 24 originales presentados en esta edición del premio, que impulsa la Llibreria 22 de Girona, había sido «la más alta de los últimos años». Respecto a la obra de Campmajó, elogió su capacidad a la hora de inventar historias surgidas de la mente de un interno que vive apasionados encuentros en el centro psiquiátrico. A juicio de Josep Maria Fonalleras, uno de los miembros del jurado, la novela tiene potencia narrativa y altura poética, con un inicio impactante. La obra ganadora será publicada por la editorial Àmsterdam.
LA FINALISTA / La escritora de Terrassa Anna Carreras, que ya ha publicado un par de obras, quedó finalista. En Unes ales cap a on sorprende al lector con dos mundos distintos que pertenecen al mismo personaje. Carreras explicó que es un texto que lleva cinco años en el cajón porque no se veía con valor para desprenderse de él. «Es autobiográfico y lo escribí a raíz de la pérdida de mi primer hijo», explicó la joven de 32 años. La novela parte de este hecho trágico pero evita el sentimentalismo y expone con crudeza su sufrimiento, ante el cual utiliza la escritura de forma «balsámica».
MARINA LÓPEZ (El Periódico, 30.10.09)

Josep Campmajó passa del Mercat del Lleó a obtenir el premi Just M. Casero

El president de l'Associació de Comerciants obté el guardó de novel·la curta en un acte que homenatja el cabaret canalla i Boris Vian

No és precisament un desconegut a Girona; però el que sí se li desconeixia era l'afició a l'escriptura. I és que el XXIX premi de novel·la curta Just M. Casero ha recaigut en Josep Campmajó, el president de l'Associació de Comerciants del Mercat del Lleó, i responsable d'una bona quantitat dels estands que es poden veure aquests dies a la Fira de Mostres, com el de la UdG.Amb Olor de violetes, Campmajó ha plasmat la història d'una persona ingressada en un centre psiquiàtric amb una veu "que en contra del real, s'afirma manifestant la seva realitat", en paraules del jurat. Un jurat que, a través de la seva representant Imma Merino, va posar de manifest: "Potser ens equivoquem, però en tot cas, ho fem sols. Aquest jurat no rep cap pressió i no està sotmès a cap tràfic d'influències", una referència que va aixecar les rialles del públic reunit ahir a La Planeta.Aquesta nova edició dels Casero va ser més renyida que mai, en quedar tres novel·les gairebé empatades en la ronda final de deliberacions: finalment, per 11 vots, es va alçar com a guanyadora l'obra de Campmajó; per darrere, amb 10, va quedar finalista Unes ales cap a on, de la ja "veterana" en el món de la literatura Anna Carreras; i a només un vot de classificar-se, es descartava finalment Reformes.Campmajó explicava que l'escriptura era, fins ahir, "un vici que no calia explicar, i que, com tants d'altres, es fa en la intimitat". En referència al protagonista de l'obra, tancat en una clínica psiquiàtrica, l'autor guardonat deia que potser a partir d'ara ell també seria "un boig" i no deixaria d'escriure.Qui sí que ja té una trajectòria més àmplia en el món de la literatura és la finalista, la terrassenca Anna Carreras, que ja té diversos llibres editats (com Camisa de foc, a Empúries). És clar que com lamentava un cop més Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 i organitzador del premi, el Just M. Casero garanteix només la publicació de l'obra guanyadora (concretament, a l'editorial Amsterdam). Davant la presència de l'editor ahir a La Planeta, Terribas tornava a reclamar que publiquessin també l'obra finalista "i no pas altres llibres que després no es venen".En el cas de Unes ales cap a on, un títol "reconegudament manllevat a un vers del poeta Roger Costa-Pau", com explicava la representant del jurat, "l'autora aconsegueix una mena d'estranya fredor i de distanciament, fins i tot en relació amb la mateixa protagonista i narradora, que evita caure en el sentimentalisme". Carreras es mostrava satisfeta d'aquesta valoració, afirmant que aquesta havia estat la seva intenció en escriure la novel·la.El lliurament de premis va comptar amb un xou dual: d'una banda, Los Galindos van oferir un espectacle "com els que feia temps que no vèiem", deia Terribas: transformisme, circ i acrobàcia amb un toc canalla i cabareter. I de l'altra, i com a centre d'aquest homenatge de vodevil, tambés es va fer una lectura de textos de Boris Vian. A cinc veus, es repassava la figura de l'irreverent autor de Escupiré sobre vuestra tumba, que moria d'un atac de cor massa jove, als 39 anys, durant la preestrena del film sobre aquesta novel·la.
MARTA PALLARÈS (Diari de Girona 31.10.09) Fotos: Marc Martí

Josep Campmajó rep el premi Casero per la «potència verbal» d'«Olor de violetes»


La terrassenca Anna Carreras va ser la finalista, amb el dietari d'una dona que explica la gestació del seu fill.
El gironí Josep Campmajó Caparrós va guanyar ahir la 29a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero, dotat amb 2.000 euros, amb la novel·la Olor de violetes. L'obra ha «fascinat» el jurat per «la seva potència verbal, la seva m

anera de jugar amb les paraules i de desfer els tòpics que aquestes a vegades transmeten» i també per «l'atreviment amb el qual parla de la vida, és a dir de la solitud, de l'amor, de la violència, del pas del temps, de la consciència de la mort», segons la portaveu del jurat, Imma Merino. L'obra finalista va ser Unes ales cap a on, de la terrassenca Anna Carreras, el dietari d'una dona sobre la gestació del seu primer fill. Una tercera obra, Reformes, presentada amb pseudònim, va arribar també ben situada a la disputada final del Casero 2009.


La Planeta es va tornar a omplir ahir al vespre per acollir la cerimònia de lliurament del Casero, conduïda com és habitual per la seva ànima, Guillem Terribas, en representació de la Llibreria 22, com a entitat organitzadora. Ahir no va haver-hi personatge convidat, en contra del que és habitual, però l'acte es va obrir amb el divertit espectacle de circ al·lucinogen Ursula i Dimitri, de Los Galindos, en dues parts separades per una lectura de textos de Boris Vian en el 50è aniversari de la seva mort, dirigida per Pere Puig, que va acabar amb l'antihimne pacifista Le déserteur sonant sobre una selecció d'imatges de la seva vida.
De les 24 novel·les presentades a aquesta 29a edició del Casero, van superar la primera votació del jurat 14, que van quedar reduïdes a 7 en la segona votació. A la tercera i última votació van quedar com a finalistes Olor de violetes, del gironí Josep Campmajó Caparrós (1968); Unes ales cap a on, de la terrassenca Anna Carreras (1977), que ja ha publicat les novel·les Tot serà blanc i Camisa de foc, i Reformes, presentada amb el pseudònim Ernest Lassale. Després de trobar-se «en una mena de cul-de-sac», el jurat va haver de prendre la decisió de votar cadascuna d'aquestes tres obres d'un a tres punts. El resultat va ser molt indicatiu: Olor de violetes, la guanyadora, va aconseguir 11 punts; Unes ales cap a on, la finalista, 10 vots; però Reformes es va quedar a les portes del pòdium amb 9 vots. «Les tres tenien mèrits per guanyar», va dir Imma Merino, que hi va afegir: «Aquesta és una de les edicions, sinó la que més, en què més he disfrutat com a lectora», en referència al bon nivell general de les obres presentades aquest any.
Responsable d'un bloc titulat [De fet], Josep Campmajó proposa a Olor de violetes una història amb diferents nivells narratius: comença amb la trobada del cadàver d'una dona al mar per part d'uns pescadors; continua amb la veu en primera persona de l'intern d'un sanatori psiquiàtric que va intercalant en el seu relat torrencial els haikus que ha trobat en un quadern robat a una de les infermeres; i en un tercer nivell irromp la veu de la dona morta del principi, que narra alguns dels seus somnis, a través dels quals es descobreix que, després d'haver estat víctima de maltractaments per part de la parella, ha optat per una solució radical i ha acabat ingressada al mateix sanatori que el narrador. Al final, tots tres nivells conflueixen.
El «boig» de la ciutat
Les bases del premi estableixen que l'editorial Amsterdam publicarà només l'obra guanyadora, però Terribas i Merino van demanar a l'editor que també publiqui els altres dos llibres. Anna Carreras, l'autora d'Unes ales cap a on –títol que cita un vers de Roger Costa-Pau–, que aviat vindrà a viure a Girona, va anunciar altres projectes literaris, amb la seguretat d'una autora que ja té un cert recorregut fet. Josep Campmajó, en canvi, és novell i ahir va sorprendre amics i coneguts que no sabien ni que escrivia. «El meu personatge està sonat, però ho exerceix i ho reivindica. Com El boig de la ciutat de Sopa de Cabra, jo també vull provar una mica aquesta bogeria, perquè això d'escriure m'agrada», va dir.
XAVIER CASTILLÓN (El Punt 31.10.09) Fotos: Lluís Serrat, (1) Josep Campmajor (2) Guillem Terribas i Anna Carreras (3)Manel Serra, Anna Carreras, Guillem Terribas, Anna Pagans, Josep Campmajor.

3/11/09

L'espectacle «Ursula i Dimitri» precedirà avui a la Planeta el veredicte del Casero



Al certamen literari s'hi han presentat 24 originals

El veredicte de la vint-i-novena edició del premi Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22, es coneixerà aquest vespre en la tradicional festa de lliurament a la Planeta, que aquest any inclourà l'espectacle Ursula i Dimitri, de la companyia Los Galindos. Al certamen s'hi han presentat un total de 24 originals, i el guanyador rebrà un premi de 2.000 euros.
Un nom nou se sumarà avui a la ja considerable llista de guanyadors del premi Casero, un guardó que ha donat a conèixer autors que amb el temps s'han fet un nom en les lletres catalanes, com Rafael Vallbona, Josep M. Fonalleras, Lluís Muntada o Joan-Daniel Bezsonoff. En aquesta ocasió l'exigent jurat dels premis ha hagut de triar entre vint-i-quatre candidats.
El guanyador, en cas d'haver-n'hi, s'endurà 2.000 euros i la publicació de la novel·la pel segell editorial Amsterdam, mentre que el finalista tindrà una gratificació de 500 euros.
El jurat del Casero està format per Imma Merino, Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Eva Vázquez, amb Guillem Terribas com a secretari sense vot.
Ursula i Dimitri, l'espectacle que presentarà la companyia Los Galindos, és una divertida i entranyable història sobre dos vells artistes de circ que insisteixen a voler rememorar els seus somnis d'èxit als escenaris.
*Poesia
El Casero també inclou la Proposta de Poesia, que va començar dimarts amb una lectura dramatitzada de contes de Jesús Moncada. Ahir es va fer el recital poètic A quatre veus, en el qual Roger Costa-Pau, Pep Vila, Rosa Font i Francesc Prat van llegir els seus poemes. Els actes poètics del Casero continuaran dissabte amb Juan Luis Panero, i diumenge amb l'antologia de Spoon River.

POESIA I MÚSICA SÓN LA SEGÜENT ESTACIÓ DE LA PROPOSTA DE POESIA

El recital poètic A quatre veus, avui (19.00 h) a la sala La Planeta, i el concert de presentació del disc Dones amb nom propi, també avui (22.00 h) i a la mateixa sala, són la següent estació de la Proposta de Poesia vinculada al premi de narració curta Just Manuel Casero. A quatre veus reuneix a quatre dels millors poetes de les comarques gironines, que tenen en comú la publicació d'un llibre aquest darrer any. Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966) va guanyar el premi Joan Teixidor amb el llibre d'haikus I en qui, l'ofec? (Viena), mentre que Maria Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) va guanyar el premi Rosa Leveroni pel recull poètic Des de l'arrel (Proa). D'altra banda, les altres dues veus són les de Francesc Prat (la Bisbal, 1950) i Pep Vila (1952), que amb la publicació de Fingiments i De la felicitat gastada (CCG Edicions, totes dues) han trencat un silenci poètic mantingut durant vint i trenta anys, respectivament.
Mariona Fàbregas, Maria Candela i Belen Pardo, acompanyades d'un grup de bons músics com ara Albert Comaleras, Francesc Ubanell i Enric Canada, entre d'altres, són les veus protagonistes del concert Dones amb nom propi, que és la presentació oficial de Girona del disc que porta aquest títol i que està ideat com un homenatge a les dones.
DANI CHICANO, El Punt 29.10.09 Foto: Gustavo Campos: L'estrena de Dones en nom propi.

1/11/09

Josep Camomajó, premi Casero de Novel·la Curta

L 'empresari gironí ha estat guardonat per la seva obra "Olor de violetes". Campmajó presideix l'Associació de Comerciants del Mercat del Lleó.
L'empresari gironí Josep Campmajó és el nou nom propi del Premi gironí de novel·la curta Just Manuel Casero. La seva obra 'Olor de Violetes', ambientada en un psiquiàtric, s'ha endut el guardó. Tot i ser desconegut en el camp literari, Campmajó no ho és entre els sectors econòmics de la ciutat; i és que presideix l'Associació de Comerciants del Mercat del Lleó. El text que ha presentat a concurs -i que ara publicarà l'editoral Amsterdam- és 'un anàlisi de la bogeria de la mà de dos personatges', segons explica. D'altra banda, l'escriptora Anna Carreras, que ja compta amb llibres publicats, ha quedat finalista amb un relat autobiogràfic sobre el drama d'una mare que perd un fill prematur.
Josep Campmajó, petit empresari gironí, ha sorprès tothom en l'acte de lliurament del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que impulsa la Llibreria 22 de Girona. Campmajó s'ha endut el guardó amb el relat 'Olor de Violetes'. La novel•la es concep com un anàlisi de la bogeria, a través de dos personatges, un dels quals es troba intern en un psiquiàtric.
'Els dos personatges expliquen què desitgen d'una vida que és fosca i tenebrosa', concreta l'autor. A més, Campmajó concreta que aquesta cruesa de l'existència es fa més violenta en el cas del protagonista que es troba intern, 'perquè necessita inventar-se un món, que se'l fa a mida i que li permet sobreviure fins al final'.
Pel que fa al segon personatge del relat 'Olor de violetes', l'autor no n'ha volgut desvetllar els detalls. Només ha avançat que 'viu en una realitat paral·lela al primer, que els obligarà necessàriament a trobar-se al moment final de l'obra'.
El jurat ha afirmat que el text de Campmajó té una gran qualitat literària, perquè aconsegueix fer dubtar el lector sobre la versemblança del relat. Així, el jurat destaca que no queda clar si els episodis que descriu l'autor són reals o fruit de la imaginació del protagonista. Campmajó s'ha endut el guardó de 2.000 euros amb què es premia els guanyadors del Caseo, i veurà ara la seva obra publicada sota el segell de l'editorial Amsterdam.
El mateix autor s'ha mostrat molt sorprès després de convertir-se en el guanyador del XXIX Premi Just M.Casero. 'Fa temps que escric un bloc, que potser és el primer pas per desenvolupar certa tendència literària; però escriure un llibre és un altre món', comenta Campmajó. De fet, ell mateix afirma que 'poca gent' sabia que escrivia el relat, tot i que avança que el reconeixement del jurat li serveix com a 'incentiu' per continuar submergint-se en el món de les lletres.
El finalista, un relat autobiogràfic
D'altra banda, a més del relat de Campmajó, el jurat del Casero també ha reconegut una altra novel·la curta com a finalista, batejada amb el títol 'Unes ales cap a on'. La seva autora, l'escriptora de Terrassa Anna Carreras, hi narra la crua història d'una mare que perd el seu fill prematur.
El jurat n'ha destacat, però, que l'autora defuig els sentimentalismes a l'hora d'abordar el tema, fet que confereix 'una gran volada a l'escrit'. De fet, la mateixa escriptora afirma que ha procurat 'fer un ús de llenguatge entenent-lo com a un art balsàmic i una via de coneixement'.
El títol de l'obra és un manlleu d'un vers del poeta Roger Costa-Pau, que segons Carreras 'implica un itinerari i un misteri que hi és implícit'. L'escriptora, de 32 anys i que ha compta amb dos llibres publicats ('Camisa de foc' i 'Tot serà blanc') ha afirmat que li ha estat 'una sorpresa' quedar finalista. A més, també ha desvetllat que en breu establirà la seva residència a Girona.
'És un llibre que tenia escrit des de fa cinc anys i que no volia treure de cap manera perquè considerava molt privat; però un amic em va dir que treure'l de l'ordinador també era treure'l de dins meu i compartir l'experiència de la pèrdua amb aquells qui em llegeixin', explica. Carreras s'ha emportat els 500 euros que es concedeixen al finalista i, tot i que en principi l'editorial no es compromet a publicar l'obra, el jurat ha demanat al segell Amsterdam que ho faci per la gran qualitat literària del seu relat.
En aquesta edició, el Premi Just Manuel Casero ha rebut 24 originals. El jurat ha destacat que ha estat un dels anys on ha brillat més la qualitat dels textos.
Gironainfo.cat - Diari Digital de la ciutat de Girona - 31.10.09
Foto: Bernat Casero

20/10/09

Torna la Salander



La segona part de la trilogia cinematogràfica sorgida del gran èxit editorial del suec Stieg Larsson, amb les novel·les protagonitzades per la inclassificable Lisbeth Salander, arriba aquest divendres a les pantalles gironines, amb l'estrena, als Ocine, de la producció sueca Millenium 2. La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. El mateix divendres, a la sessió de les deu de la nit, es farà l'estrena oficial del film a Girona amb un col·loqui posterior en el qual participaran l'editora de Columna Ester Pujol, el crític de cinema Josep Mir i el llibreter Guillem Terribas, que moderarà l'acte. L'entrada a aquesta sessió es podrà obtenir amb descompte especial amb el carnet de les biblioteques municipals, del club d'actors del Museu del Cinema i de la Llibreria 22. La projecció i el col·loqui posterior es faran a la sala 3 dels Ocine.
Publicat en El Punt el dia 20.10.09

La Llibreria 22


JOSEP MARIA FONALLERAS
Alguien dijo que librería era sinónimo de libertad. No tienen exactamente la misma raíz, pero se les supone. Es decir, que allí donde haya un libro, muy probablemente habrá un lector libre dispuesto a ejercer su libertad: de engrandecer espacios, de hallar respuestas o, simplemente, la libertad de pasar un buen rato inmerso en una ficción que, a la postre, le será más real que la verdadera realidad. Es fácil decir y escribir todo lo anterior. Lo difícil es mantener un oasis de libertad como este a lo largo de 30 años.Es lo que acaba de pasar en Girona, en la calle de Hortes 22, donde, un octubre de 1978, unos cuantos locos de atar decidieron invertir en algo tan intangible y tan poco rentable como una librería. Se llama 22, una manera bastante discreta de bautizar un negocio, por llamarlo de alguna manera. Podían haber pensado en Shakespeare y en toda la compañía, pero decidieron que la cosa se identificara por su número, sin más, como una conocida marca de galletas de cuando yo era pequeño.Hace 30 años, yo no era exactamente pequeño, pero sí un adolescente que no podía imaginar que esos dos dígitos iban a ser tan importantes en mi vida. Un número que significa "estamos aquí, en esta calle y en un local que nos habla de un dos y otro dos. No debes saber nada más. Solo que aquí hay libros y libertad". Han pasado 30 años y algunos ya no están y todos estamos ya un poco maduros, por llamarlo de alguna manera. En la 22, nos hemos hecho mayores y un poco más sabios. Hemos charlado, ahí, y hemos escuchado. Nos hemos reído y, a veces, hemos llorado. Lo celebramos en un otoño teñido de ocre, como entonces.

Josep M. Fonalleras * Publicat en El periódico 24/10/08

9/10/09

A GIRONA "ESCOLTEN" GUARDIOLA

La primera presentació pública del llibre Escoltant Guardiola va tenir lloc ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona. Jaume Bosquet, poeta i professor de secundària, va ser l'encarregat de fer la presentació del llibre de Pep Riera, el director d'El 9 Esportiu. Bosquet va destacar la personalitat de l'actual entrenador del Barça. La pròxima presentació pública serà el 22 d'aquest mes, a dos quarts de vuit, a la llibreria Catalònia de Barcelona.
*EL PUNT 08.10.09 Foto: E. Picas

4/10/09

MENÚ DE TAPES


Els escriptors gasten a vegades unes arts realment tortuoses per desmitificar el seu ofici. Vicenç Pagès, per exemple. Els que el coneixen saben que representa l'antítesi de l'artista romàntic, d'aquella espècie que diuen que escriuen perquè els estimin, o perquè aspiren a canviar el món, o perquè els han diagnosticat un mal terminal. No, Vicenç Pagès escriu perquè li agrada explorar el món on viu, i perquè hi ha estones que s'ho passa bé fent-ho, i encara d'una desmenjada manera, només en la primera fase, la del desbordament de l'escriptura, abans que hi hagi de fer intervenir l'ordre, la selecció i el muntatge. En acabat sí, ja admet que li fa una mica d'ànsia desprendre's dels seus personatges, com dirien els autors romàntics, fins i tot que en sent la pèrdua, com si s'hi hagués fet una mica amic, però al capdavall aquest és el seu mètode: construir un món a partir de fragments, i després disgregar-los sense pietat. Perquè ens entenguem, remata amb malícia: els seus llibres no fan bon acompanyament amb els àpats copiosos, tipus amanida lleugera de primer seguida d'un arròs caldós, sinó que se senten com a la casa a les tavernes de tapes, en què un s'alimenta de tastets de vianda que fan pòsit per varietat i acumulació, no pas per un sabor sostingut.
Dijous passat, en la presentació de la seva nova novel·la, Els jugadors de whist, a la Casa de Cultura de Girona, Pagès semblava especialment interessat en la seva pròpia desmitificació, prenent pausadament una cervesa Moritz mentre responia a les preguntes que li formulava el també escriptor Lluís Freixas després d'una introducció ben escenogràfica, amb la projecció d'un tràiler d'imatges de pel·lícules i música del rock dels setanta relacionades amb els personatges i amb la lectura, sota una llum esmorteïda, com de litúrgia de missa, d'un parell de fragments del llibre. «Això és el Lizarran», va deixar anar a la concurrència després de comparar la seva novel·la amb un menú de tapes. I s'ha de comprendre, afegia: «Si al llarg del dia has hagut d'atendre mil vegades el mòbil, quan arribes a casa no et poses a escriure Guerra i pau.» Freixas, lleugerament atribolat, perquè és un idealista, però un idealista diguem que molt ben informat, intentava reconduir la situació perquè ningú no acabés confonent l'escriptor amb Risto Mejide, però Pagès continuava entestat en la seva devaluació com a artista romàntic: «La intriga? Aproximadament cada cent pàgines ha de passar alguna cosa sorprenent per mantenir la tensió, perquè si fos cada vint, més que la dosificació d'un misteri, això semblarien les peripècies del baró de Munchausen.» Però que ningú no s'equivoqui: Vicenç Pagès es complau a provocar amb el seu estil sentenciós, però sempre ho fa molt seriosament, com quan afirma que si l'experiència és necessària per a un escriptor és perquè els personatges de què parla no siguin tots ell mateix, o que val la pena escriure dels llocs que un ha conegut, encara que siguin poc glamurosos, o que Els jugadors de whist tracta d'una generació sense èpica, d'una gent emparedada entre l'heroisme dels pares i l'escepticisme dels fills i que, en lloc d'evocar el pas pels calabossos, recorden com l'episodi més gloriós de la seva vida el dia que van anar al concert de The Ramones.
EVA VÀZQUEZ (El Punt 04/10/09) Foto: manel LLadó

27/9/09

La 22 acull la presentació del llibre de Morera


La popular llibreria del carrer hortes de girona ha acollit la presentació a Girona del llibre Diàleg de sords? Pedagogia per reconciliar conflictes (Claret), de Joan Morera. La presentació va anar a càrrec de Maria Lluïsa Gironès i Santi Thió (Àkan).
(Diari de Girona, 26.09.09. Foto: Aniol Resclosa)

Antonio López de Lamadrid, un editor a la força.


L’Antonio, era un home de negocis. La Beatriz de Moura, una dona de lletres. L’Antonio es dedicava a els negocis familiars. La Beatriz a editars llibres en una editorial “progre”anomenada Tusquets. La combinació de les dues personalitats en va sortir una editorial amb cara i ulls, una editorial de referència: Tusquets Editores, que ara ha cel.lebrat el seus primers 40 anys.
Antonio López era un personatge agradable, simpàtic i, si era necessari, agressiu. Amant dels bons àpats amb tertúlies. Va donar sentit (econòmic) a l’editorial i va ser un bon company d’una gran dona.
Vaig tenir la sort d’estar amb ells en diverses ocasions, per coses de llibres. També, de cinema, a Cannes, per la moguda de pel·lícula de David Trueba Soldados de Salamina, basada en el llibre de Javier Cercas i que ells van editar i promocionar. Tant l’Antonio com a la Beatriz me’ls vaig fer amics meus i penso que aquesta amistat era compartida per ells.
Toni, va morir el dia 21 de setembre 2009. El trobarem a faltar, l’Antonio López.
Guillem Terribas

Editorial Empúries, 25 anys fent llibres




L’Editorial Empúries és d’aquelles editorials que tens la sensació que has tingut sempre a prop teu. A prop, pels molts llibres que han editat de joves i no tant joves autors del país. També, per la manera en que ha estat conduïda. Primer per Xavier Folch, un editor d’aquells dels d’abans, un “gat vell” de l’edició. Home de poques paraules, les necessàries, d’una generositat precisa i d’un nivell cultural extraordinari. El seu fill, Ernest Folch, el va seguir; sota el seu guiatge, donant a l’editorial un to més comercial i agressiu. Bernat Puigtobella, va fer una estada curta dirigint la editorial, i va saber combinar bé la formula del Pare i del fill. L’actual editora, la jove Eugènia Broggi, ha demostrat tenir un estil propi, escoltant el pare i el fill, però donant-li un to de modernitat i, de vegades, fins i tot de risc, fent apostes amb joves autors i amb obres de consum.
A prop, també, perquè tots ells, com a editors i com a persones, han estat molt assequibles amb els llibreters i a la gent del món de llibre.
Empúries ha conreat i encara ho fa, la narrativa, la poesia l’assaig, la cuina... Ha publicat obres d’autors de fora que ja son història com J. D. Salinger, Daniel Pennac, Jostein Gaarder, H. G. Wells, Roald Dahl; d’èxit com Dan Brown, J. K. Rowling, John Boyne. Autors d’aquí, com Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Màrius Serra, Núria Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, Gemma Lienas, Albert Roig, Lolita Bosch, Enric Casasses, Narcís Comadira, Joan Vinyoli, Miquel Bauçà, ... i tants i tants d’altres.
Llarga vida, doncs, a aquesta jove i gran editorial.


GUILLEM TERRIBAS (publicat en el blog Els papers de Pickwic)

22/9/09

MORT L'EDITOR DE TUSQUETS ANTONIO LÓPEZ de LAMADRID


Va codirigir el segell amb la seva parella, Beatriz de Moura, durant tres dècades
• El promotor del premi Comillas de biografia i memòries tenia 70 anys

Era un dels professionals més influents de l’edició independent espanyola. Un càncer de gola va acabar ahir, als 70 anys, amb l’editor Antonio López de Lamadrid (Sant Sebastià, 1938) que des de fa més de tres dècades s’ha mantingut al capdavant de Tusquets, malgrat els embats dels grans grups editorials. La notícia de la mort ha arribat inesperadament al seu cercle més íntim ja que fins dimarts passat De Lamadrid no va deixar d’acudir regularment a la feina.El segell, del qual era propietari juntament amb la seva companya sentimental i fundadora, Beatriz de Moura, va complir 40 anys la primavera passada i la festa de celebració de l’aniversari, amb emocionat petó inclòs de la parella, té ara retrospectivament tota la melancolia del comiat. De Lamadrid va viure llavors el reconeixement de grans editors europeus que es van traslladar especialment a Barcelona per a aquell acte celebrat, com en família, a la seu de l’editorial.Com relatava ell mateix en un text carregat de la seva habitual i fina ironia, va ser el 1976 quan va prendre «la dràstica però afortunada decisió d’abandonar per avorriment el negoci tèxtil» i va començar a col·laborar a temps parcial amb Beatriz de Moura. «En aquell moment no vaig entendre com es podia treballar tant, d’una forma tan activa i eficaç com ho feia Beatriz, editant i publicant llibres tan bonics i suggerents i a la vegada facturar tan poc a l’any», va dir. Aquestes paraules expliquen a la perfecció l’impuls empresarial que De Lamadrid va imposar a un negoci portat fins aleshores d’una forma més aviat voluntariosa i artesana i que van fer que Beatriz de Moura el qualifiqués com «el nostre Guardiola particular». IMPULSOR EMPRESARIAL / Però la trajectòria de l’editor, que va expandir Tusquets a filials avui pràcticament autònomes a l’Argentina, Mèxic i els Estats Units no s’atura en la seva tasca gestora. També va impulsar Andanzas, col·lecció estrella de narrativa, i, molt especialment, Tiempo de Historia, dedicada a la història, la biografia i les memòries. De fet, el premi Comillas vinculat a la col·lecció va ser un homenatge al seu besavi, Antonio López, marquès de Comillas. El funeral civil de l’editor, que ha estat vetllat avui pels seus col·legues i autors al tanatori de les Corts, se celebrarà demà al mateix lloc a les 11.30 hores
ELENA HEVIA (El periódico 21.09.09)
A la foto d'Arnau Bach, Beatriz de Moura i Antonio López de Lamadrid, el maig passat celebrant el 40 anys de Tusquets.