28/8/09

UN HOME DEL PIRINEU


Era l’any 2005 en algun lloc a prop de Zugarramurdi, a Navarra. Cada any, Isidor Cònsul i uns quants amics lletraferits organitzen una trobada d’escriptors al Pirineu, i en aquella ocasió m’hi havia convidat. Com l’albatros de Baudelaire, els escriptors no són gaire hàbils quan tresquen pels corriols de muntanya... tret d’Isidor Cònsul, que es trobava en el seu element. Després d’il·lustrar-nos sobre la botànica del rodal, ens va aconsellar que tastéssim les cireres d’arboç que hi havia a la vora del camí, i que fins aquell moment ni tan sols havíem vist.Arrelat a la terra, va titular el seu llibre més personal Tractat de geografia. La passió per la muntanya és el que tenen en comú la seva devoció per Jacint Verdaguer i l’aposta editorial per Pep Coll i per Les veus del Pamano de Jaume Cabré. La seva barba salpebrada no era la de l’intel·lectual llepafils, sinó la de l’exiliat que enyora l’ombra de la serra.

VICENÇ PAGÈS (El Periódico 28/08/09)Foto: Arxiu Periódico.

Foto: Presentació del llibre "De Robinson Crusoe a Peter Pan" (Proa, 2006) a la 22. Primer Pla, Isidor Cònsul, seguit de Vicenç Pagès, autor del llibre.

Mor l'editor i escriptor Isidor Cònsul, àvid caçatalents d'escriptors catalans


Des d'Edicions Proa va projectar les carreres literàries de Jaume Cabré, Joan Margarit o Julià de Jòdar

L 'editor, escriptor i crític literari Isidor Cònsul va morir ahir al migdia als 61 anys a l'hospital Germans Trias i Pujol víctima d'un càncer, malaltia que patia des de feia un any i mig. Cònsul, tot un referent també en el món de la pedagogia i un dels millors coneixedors de Jacint Verdaguer, es va entregar en cor, cos i ànima a la recerca de talents de la literatura catalana, com Julià de Jòdar, Jesús Moncada o Jaume Cabré, des de les editorials Proa i Pòrtic. Com a escriptor, Cònsul no va poder dedicar-se a escriure amb la intensitat que hagués volgut, però va excel·lir en els llibres que va publicar; el darrer, el dietari Tractat de geografia, va rebre el Premi Marian Vayreda 2008. Abans de morir va deixar enllestit un recull de contes que publicarà Empúries.
Moltes persones que l'estimaven el van veure per últim cop en un dinar sorpresa que li van organitzar, a final de juny, en un restaurant del carrer Bergara. Moltes persones que l'estimaven, entre elles una pila d'escriptors que ell havia descobert i mimat amb fervor, li van voler dir un adéu, dolç i trist, camuflat en mostres de molt afecte. Diuen que se'l veia amb forces per continuar. Estava animat, com sempre ho havia estat des que li van diagnosticar la fatal malaltia. Isidor Cònsul va ser, fins al final, una persona positiva.
Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948) va ser un personatge polifacètic que sobretot es considerava un professor i un estudiós de la literatura. Enamorat dels clàssics del XIX, es desvivia per l'ensenyament, un món al qual va aportar algunes metodologies pioneres. Gràcies a aquest esperit apassionadament innovador se li van obrir les portes de la crítica (primer a l'Avui i després també a Serra d'Or i El Temps) i dels estudis literaris, i molts anys després, del món de l'edició.
En els seus orígens com a editor, temps abans d'entrar a l'editorial Proa, hi ha una aventura amb Carles-Jordi Guardiola, el propietari de La Magrana, que tenia una col·lecció d'èxit d'adaptació d'obres clàssiques de literatura juvenil, L'esparver, i li va proposar el seu primer projecte editorial: un conjunt de guies d'orientació a la lectura de textos i autors clàssics.
Anys després, Cònsul es va incorporar al Departament d'Ensenyament de la Generalitat per fer-se càrrec de la direcció de dues revistes. Sense deixar de militar en la crítica literària, des de la qual apostava fort per joves i emergents talents de la literatura. Julià de Jòdar, Jesús Moncada, Jaume Cabré... Incansable, reservava temps per a l'activisme cultural: va ser secretari de l'Ateneu Barcelonès i secretari general del Centre Català del PEN.
El 1998, Cònsul va rebre una trucada d'Enciclopèdia Catalana: li oferien dirigir l'editorial Proa. Li va costar situar-se, ja tenia 50 anys i creia que no tenia prou experiència per tirar endavant aquell projecte. Però els èxits no es van fer esperar, i a la tasca encomanada a Proa s'hi afegiria, anys després, la responsabilitat de Pòrtic, tots dos segells del Grup 62. El seu director editorial, Fèlix Riera, enaltia ahir l'herència de Cònsul: «Va forjar un projecte d'enorme personalitat editorial.»
D'entre les moltes fites, Cònsul s'enorgullia d'haver traduït al català i d'haver difós obres clàssiques cabdals com l'Alcorà, la Divina Comèdia, els Assaigs de Montaigne... I, és clar, sempre presumia del seu planter d'escriptors: Jaume Cabré, Joan Margarit, Carme Riera, Julià de Jòdar, Joan F. Mira, Lluís Antoni Baulenas... Qui no en presumiria?
Ahir, la seva escuderia d'escriptors lloava el seu «nas» per descobrir els talents literaris. Jaume Cabré no s'estava de recordar que gràcies a Cònsul la seva obra ha pres volada internacional. També Joan Margarit deu a Cònsul, el seu amic de l'ànima, la popularització de la seva poesia. «El trobarem a faltar, sobretot el trobaran a faltar els joves poetes... La poesia catalana necessita gent com ell, i com ell n'hi ha pocs.» I Carme Riera, que va tocar la glòria quan la va fitxar. «Apreciava la meva literatura. Sabia perquè feia les coses. Era extraordinari.»
També va ser una gran fita editorial convèncer el president Jordi Pujol perquè escrivís les seves memòries. Ahir, molt afectat, Pujol recordava que van ser molts, molts, els editors que el van perseguir per les anhelades memòries, però només un, un, el va fer decidir-se. «Jo sempre havia dit que no ho faria, però ell em va animar. Em va dir: ‘Tu, Jordi Pujol, tens l'obligació d'explicar algunes coses de la teva vida. I pensa que si no ho expliques tu, ho farà algú altre que en sabrà ben poc de la teva vida'.» Pel president Pujol, la literatura catalana ha perdut «un home valent, bona persona, que va viure la seva feina amb molta il·lusió».
Cònsul es va lliurar en cor, cos i ànima als seus escriptors. Ell n'era, però ho va dur gairebé d'amagat fins als darrers temps. Com a llegat propi deixa dos dietaris, Cinc estacions i Tractat de geografia, una biografia de Verdaguer i un petit llibre de contes. L'últim any, i malgrat el desgast de la malaltia, va poder enllestir la seva última obra, Ànima de bolero, un recull de contes que publicarà Empúries el pròxim mes de novembre. Per molts, no se n'ha anat només un àvid editor sinó un excel·lent escriptor a qui la mort ha truncat la carrera.
La capella ardent d'Isidor Cònsul estarà instal·lada avui entre les tres del migdia i les nou del vespre al tanatori de les Corts. Serà enterrat demà, dissabte, a les 12.45.
Reflexions sobre la mort en el seu darrer llibre
En el seu darrer llibre, Tractat de geografia, Premi Marian Vayreda 2008, Isidor Cònsul reflexionava sobre la mort a propòsit d'una visita al cementiri de Bellpuig. El capítol comença així:
«Tots Sants.
Dia quasi d'estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m'adono que va a tota pala la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d'un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M'agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d'oncles, i aquell cosí que se'n va anar massa d'hora, víctima d'un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d'un trajecte vital que s'escurça, un camí que s'aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d'inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.
Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l'any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d'estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d'un cementiri pot ser així d'alliçonador.»
MARIA PAU (El Punt 28/08/09)
Foto: lluís Crusset

22/8/09

Les Engrunes de Modest Prats


Alguns restaurants han recuperat el vell costum de recollir de taula les engrunes un cop acabats els plats principals, amb l'objectiu de deixar netes les tovalles abans de les postres. Ho fan amb tota mena d'instruments. Alguns més clàssics, encara que tots igualment sofisticats, amb un raspall i safata de plata polida i pulcríssima. D'altres, amb una peça més simple i lineal de metall amb la concavitat suficient per recollir les engrunes amb un gest de la mà, tot fregant les tovalles amb moviments regulars. Un sol àpat deixa a la patena un bon grapat d'engrunes.Ara, amb la cura atenta i eficaç d'en Francesc Feliu i la complicitat satisfeta i total de l'autor, fa uns mesos que ens ha estat ofert un volum completíssim, de lletra menuda, coherent i contundent que recull, passant i repassant tantíssimes taules, les engrunes de tota una trajectòria intel·lectual i moral. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes, (Girona CCG i UdG Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2009), és l'esforç treballat per editar, en el millor sentit anglès, la major part dels treballs filològics d'en Modest Prats. La modèstia del títol, coqueteria inevitable, no pot amagar la solidesa de les aportacions en uns terrenys vitals per al coneixement, el reconeixement i el reforçament de la llengua catalana i amb ella de la societat, el país, la gent, la psicologia social dels territoris i els habitants que la parlen.Un cop publicat, en Modest, convençut que són engrunes, no pot, però, tampoc amagar la satisfacció evident pel gruix real i de contingut de les aportacions que s'hi recullen i que, com deia, fan un repàs ordenat per tota una trajectòria. És l'espurna de satisfacció que vaig creure veure en els seus ulls el Dijous Sant (9 d'abril), quan avançava lentament pel carrer de les Hortes amb una bossa i dos exemplars del llibre. Sota l'atenta mirada d'en Guillem Terribas i també de l'editor Francesc Feliu i del periodista Salvador Garcia, apamava una i una altra vegada el llom del llibre, la coberta, desplegava les pàgines en un repàs mecànic pel conjunt dels treballs. Fa patxoca, deia, com autoconvencent-se d'una evidència clamorosa. L'índex és un camí per la vida, marcat amb intensitat per algunes fites singulars que assenyalen moments crucials, per l'oportunitat o per l'impacte de les reflexions encertades i severes, segons els casos, sobre l'evolució i l'estat de la llengua catalana. La llengua i, no ho oblidem, la literatura i la vida. De forma gairebé indestriable. D'aquí que a mesura que avança el volum, l'edició de textos, les notes, les pistes explorades, intuïdes o proposades, els contextos històrics, vagin deixant espai, més pujat de to, al judici crític i sever a la societat i les institucions per, manllevant paraules seves, la freqüent miopia en el tractament dels problemes i en l'actuació ordinària i quotidiana.D'altres faran amb més coneixement la ressenya corresponent, com ja ha començat a passar. M'interessa, però, subratllar l'efecte d'una certa catarsi col·lectiva que ha tingut l'edició que comentem. Vull dir que no és un llibre que hagi fet amb indiferència el trànsit de la impremta a les biblioteques, sinó que ja podem dir, a hores d'ara, que ha esdevingut un llibre d'impacte. Un impacte en els cercles del catalanisme i un impacte mediàtic que transcendeix la valoració del llibre i explora profusament la dimensió humana de l'autor.Aquest impacte es concreta en treballs periodístics de contingut, en entrevistes extenses que, com la que li ha fet Josep M. Muñoz a L'Avenç (núm. 346, maig 2009) desgranen un repàs profund per les qüestions més punyents dels diversíssims camps d'interès del mossèn de Castelló d'Empúries. Entorn de les engrunes d'en Modest, el periodisme que s'ha fet ha abandonat alguna de les seves característiques habituals, efímer, superficial, per endinsar-se en uns terrenys poc habituals però ajustats a la vàlua real del personatge i de la seva obra. Què és el que es va posar de manifest el dia de la presentació del llibre a la sala la Planeta i en els actes institucionals a l'Ajuntament de Girona amb intervencions de contingut. De to personal i de càrrega emotiva, de confessió pública, de reconeixement evident. La imatge punyent d'en Modest i la seva mare l'any 1946 arribant a Girona, carregant matalàs i embalums, baixant a l'estació i travessant la ciutat cap al Seminari, expressa gairebé cinematogràficament, una realitat de grisor dramàtica en el terreny material i moral d'una ciutat en la més immediata postguerra, i d'una societat amb el trasbals duríssim de tots els drames acumulats en aquella bogeria.Potser és això el que ha portat en Modest al llarg de tota la seva vida a posar per davant el seu ministeri sacerdotal als llorers d'un magisteri brillant. Aquest és el sentit més profund del títol del llibre. Hi ha una tria personal permanent i, sense subordinació de cap mena, sempre preval el ministeri com a raó principal de la seva vida.Aquell dia de 1946 poc es podia imaginar que ell també, vingut de fora, cauria víctima plaent de l'"apòzema misteriosa" que enganxa amb la ciutat de Girona fins a fer que "som legió els qui no ens podrem treure mai del damunt aquest embruixament", fins i tot en el cas, ara poc probable, que la ciutat hagués esdevingut insuportable. Com tampoc no podia imaginar que, ja rector del Mercadal, desfilarien penosament davant seu, en el seu viatge final, "els burgesos de Girona" de Narcís Comadira, que "van a missa al Mercadal".Fidel a unes quantes coses essencials, aquests dies tothom pondera una fidelitat transcendent que lliga la paraula (la llengua) i la Paraula. És aquesta fidelitat, feta camí de vida, la que ha portat en Modest, precisament, a triar la coherència de les conviccions davant de l'oferta variada de la fira de les vanitats que se li obria també generosament.Per les seves engrunes retruny una veu profunda i un rigor intel·lectual insubornables, que sacsegen cada dia les nobles pedres de Girona i tots els racons dels països de parla catalana.Darrerament, els amics de sempre, amatents tothora, creuen descobrir, ara, en la mirada sorneguera d'abans, un somriure més dolç, la tendresa continguda sovint, la justa feblesa satisfeta en la contemplació del llibre que ens ofereix. Mentre, per les escales buides del Seminari davalla la riallada profunda i sonora, empordanesa i franca, que en Modest ens ha portat.
JOAQUIM NADAL I FARRERAS (Diari de Girona 21.08.09)
Foto: Jordi Soler