28/2/11

La censura com a estímul

Narcís-Jordi Aragó. Foto: Jordi Soler.
En la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora.
I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”.
Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.
* En la presentació del cicle, també hi va participar Narcís-Jordi Aragó.
Narcís-Jordi Aragó, publicat en El Punt 28.02.11

Escriure a les fosques

Rosa Font dialoga amb la paraula i la imatge explorant les fonts de la creació poètica a ‘Un lloc a l'ombra', amb què va rebre el Premi Carles Riba.

Fa poc, en un sopar amb altres escriptors, Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) escoltava amb resignació un debat encès sobre la conveniència de fer promoció dels llibres a través de les xarxes socials i els recursos aparentment il·limitats que ofereix internet. Ella no la té pas, aquesta preocupació propagandista, no només perquè li fa força mandra, sinó perquè escriu poesia, recorda arronsant-se d'espatlles, i en aquest front, quina és la batalla que es guanya? Així que a taula escoltava en silenci, convençuda que la marginalitat pot ser un do, si estalvia tanta energia dispersada en els treballs publicitaris. El problema és que a vegades guanya premis, com el Carles Riba 2010 de poesia, i ha de sortir a fora, aprofitant la setmana de vacances de l'institut de Girona on fa classes, i intentar explicar el sentit del que ha volgut escriure procurant no assemblar-se al venedor que pica a la porta per col·locar un producte rar. Parla de la dificultat d'objectivar l'experiència de l'escriptura, però als poemes d'Un lloc a l'ombra, com a gairebé tots els seus llibres anteriors, la referència és sempre clara, mai críptica ni obscura, per més que invoqui l'emoció i el misteri. “Procuro fer un exercici de tensió amb la llengua per arribar al llenguatge primordial, aquell que permet representar emocions amb el màxim d'efectivitat i senzillesa”, explica aquesta poeta que ja en el seu llibre anterior, Des de l'arrel (Premi Rosa Leveroni 2008), havia fet una immersió en els orígens de la creació poètica, en la font mateixa de la paraula en el fang.
A Un lloc a l'ombra l'exploració és encara més notòria, amb el recurs plàstic d'aquesta ombra que és alhora “recer del jo, experiència de la nit, del pas del temps, del dolor i tot”, però que engendra també la llum, perquè per Rosa Font l'ombra és també “l'espai de la creació poètica”, el lloc on viuen les imatges. Tal com diu al diàleg de ‘Pedra', el primer poema de la quarta secció del llibre, i “potser el més abstracte” admet, “la paraula és muda i l'ombra es torna llum”. Aquesta dicotomia entre una mirada cap al món exterior, el més vistent i tangible, que pot expressar-se amb paraules, i el món interior, l'univers ocult d'allò que no es percep, senyoreja en tot el poemari com una reflexió sobre l'acte creatiu mateix, des de la primera secció, ‘Terra de nit', en què “el jo es despulla de tot el que és superflu” per retrobar-se només en l'essencial (“saliva de cuc, boca de llimac, em sé, / un bri cansat de fum, la cicatriu del foc”), fins a la darrera, ‘Vora el riu', que s'obre amb el combat que entaulen “la paraula que significa i la imatge que representa”. ‘Plaça d'en Caramany', la segona part del conjunt, serveix d'oasi per endinsar-se en el cromatisme, “les sensacions que arriben pels ulls”, adoptant com a pretext un espai central del seu poble d'origen que li serveix de trampolí per accedir a l'instant viscut (“Retorna'm a la nit il·luminada”, implora a ‘Entra'). De la mateixa manera que a ‘Dinou retrats i un autoretrat' se serveix d'imatges prestades (un quadre, una fotografia) per experimentar el goig de la mirada (“existeixes en l'ombra dels meus ulls”, declara a “Presència”) per reaprendre el món amb la ingenuïtat de l'infant, convençuda que la poesia, com afirmava Yeats, és una invitació a tocar o, com sosté ella, “una barreja d'innocència i experiència”. No és estrany que al llibre abundin les al·lusions a la ceguesa (“Què podries mirar si has vist / com cau la pluja a la teulada, / com s'inunda la casa / on has guardat la pell, el cos que encara estimes?”), però també a la força de la naturalesa, el desig de fusió amb la terra com un refugi necessari. “No és pas per buscar-hi cap sentit espiritual, sinó per aferrar-me a la seva força”, aclareix. “Em sento molt pròxima als arbres, això és tot, i a l'aigua, i a les pedres”.
L'espai de l'ombra és el de la dualitat entre imatge i paraula, però també el de la recerca del que Rosa Font defineix com ‘llenguatge-silenci', una paradoxa amb la qual vol fer evident el desig de “trobar una altra manera de mirar el món”. En aquest camí, ha tingut present una reflexió de la pensadora María Zambrano que subscriu amb passió, com qui descobreix una veu germana: “La paraula creadora és la que conté al mateix temps pensament i imatge, ritme i silenci, perquè llavors recupera el seu valor nuclear, essencial”.
Eva Vázquez publicat en El Punt 28.02.11. Foto: Jordi Font
* El llibre es presetarà a la Llibreria 22 el dia 17 de març.

26/2/11

Tertúlia La literatura fantàstica, a debat a la 22

Si el cinema fantàstic està vivint una segona joventut en els darrers anys, el gènere tampoc no es queda enrere pel que fa a la literatura. I precisament, aquest va ser el tema que va centrar una tertúlia a la Llibreria 22, on es va comptar amb la presència de Carles Lario, un expert en aquest tipus de literatura, i de Víctor García Francés, de l'editorial La Factoría de Ideas.
Publicat en el Diari de Girona 26.02.11. Foto: Aniol Resclosa.

25/2/11

Retrobant el tacte dels llibres

Oriol Ponsatí-Murlà estrena amb Rilke i el cardenal Mazzarino el segell gironí Edicions de la Ela Geminada.
Hi ha llibres, amb sort, destinats a ser llegits, i n'hi ha d'altres, a més, que es fan estimar fins i tot al tacte. És difícil que una relació així es pugui establir amb unes cobertes plastificades com les que s'estilen avui, i menys encara a través de la pantalla dels moderns llibres electrònics. Oriol Ponsatí-Murlà (Girona, 1978) sosté que el lector té dret a comunicar-se també físicament amb els llibres, i amb aquest convenciment acaba de crear Edicions de la Ela Geminada, que estrena amb el Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino, recuperat del catàleg de l'extinta El Llamp, i els Poemes francesos de Rainer Maria Rilke, traduïts per Mariàngela Vilallonga, i que té “l'objectiu d'aconseguir que el paper doni el millor de si mateix” per justificar l'existència de biblioteques càlides en plena revolució digital.
Els seus són, en efecte, uns llibres atípics, fins i tot “retrògrads” en diu ell, amb les cobertes rugoses deliberadament crues i generoses en solapa, el logotip de la casa imprès en relleu a la manera d'un caixó de Gutenberg, i el tradicional colofó de l'impressor invocant els sants del dia a l'ultima pàgina. Les agraïdes tapes de guarda tenen un color específic per a cada col·lecció: un blau celeste per a Trivium, pensada per a llibres de ficció tant d'autors estrangers com catalans, clàssics i contemporanis, i un granat de mural gòtic per a Quadrivium, destinada a la publicació d'obres de no ficció, sobretot d'assaig filosòfic. S'ha tingut tanta cura en el detall, que ha calgut inventar una caixa ex-professo justament per a l'ela geminada, aquest dígraf tan català que no existeix a cap tipografia universal. Sempre que la veiem impresa, hi podem distingir tres caràcters: dues eles i un punt volat, al contrari del que ja reclamava Pompeu Fabra, que calia fabricar una matriu que la restituís com un sol símbol. Això, naturalment, és el que ha fet Edicions de la Ela Geminada per convertir-la en la seva divisa.
Ponsatí-Murlà, fins ara responsable editorial del segell també gironí Accent, elogia la calidesa i elegància que el jove saltenc Marc Gispert ha sabut aportar al disseny del conjunt, “sense haver de recórrer a cap element d'impacte”. Perquè l'objectiu, afirma, és produir llibres que durin, “amb vocació de permanència”. Els pròxims títols anunciats dins la col·lecció Quadrivium, per a la qual compta amb els professors de la Universitat de Girona Josep M. Terricabras i Joan Vergés en el consell editorial, donen fe d'aquesta aspiració: Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, de Friedrich Nietzsche, traduït per Terricabras, que es complementarà amb Dissertació sobre Teognis de Mègara, un text breu de joventut del filòsof alemany, escrit en llatí i inèdit fins ara en quasi totes les llengües europees, al qual seguiran el manual Temperaments filosòfics. De Plató a Foucault, de Peter Sloterdijk, en traducció de Raül Garrigasait, aprofitant l'estada del pensador a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora, i De Tales a Demòcrit, una antologia del pensament presocràtic, inexplicablement encara inexistent en llengua catalana, la traducció de la qual ha fet Joan Ferrer Gràcia. Pel que fa a la col·lecció literària Trivium, la programació encara està pendent del consell editorial, que formen Blai Gasull, de la Biblioteca Just M. Casero, i els professors de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde i de la UdG Xavier Pla.
Que un projecte d'aquesta serietat neixi a Girona i que, per tant, “és genuí, però no localista”, ha deixat de ser una excentricitat en un moment que floreixen lloables aventures perifèriques com les d'Acontravent, Adesiara, Labreu, Fragmenta, Vitel·la o l'anunciada Sidellà de la Bisbal. Ponsatí-Murlà evita referir-s'hi com ‘editors independents'. Prefereix tenir-se per un “petit editor” o un “microeditor” que calcula publicar una desena de títols l'any i que estaria satisfet de vendre entre 300 i 350 exemplars, l'expectativa més realista en el mercat català.
Eva Vázquez, publicat en El Punt/Avui el 25.02.11 Foto: Manel Lladó
* La col·lecció es presentarà a la Llibreria 22 el 14 de març.

L´editorial Ela Geminada debuta amb un assaig de Mazzarino i poemes de Rilke.
Edicions de l'Ela Geminada, un projecte sorgit de la forta personalitat del seu creador, l'activista cultural Oriol Ponsatí-Murlà, acaba de debutar amb dos llibres: la publicació dels Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke (1875 - 1926), en edició bilingüe, amb traducció i introducció de Mariàngela Vilallonga; i l'assaig Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino (1602 - 1661).El primer dels llibres s'inclou a la col·lecció Trivium, que té com a objectiu la publicació de llibres de ficció (novel·la, narrativa, poesia...) tant d'autors estrangers com d'autors catalans clàssics i contemporanis. L'assaig de Mazzarino obre la col·lecció Quadrivium, que acollirà obres de no ficció (assaig, especialment filosòfic), tant d'autors clàssics com contemporanis.
Així ho va explicar ahir el fundador i director d'aquesta nova editorial gironina, Oriol Ponsatí Murlà, que es va doctorar el 2009 a la UdG amb una tesi sobre el llibre de Sant Agustí Les confessions.

En previsió hi ha títols com Sobre la veritat i mentida en sentit extramoral, de Nietzsche; Temperaments filosòfics. De Pató a Foucault, de Peter Sloterdijk, i l'obra De Tales a Demòcrit.

Ramon Alcoberro, Joan Manuel del Pozo,
Oriol Ponsatí a BCN.
El llibre de poemes de Rilke es presentarà el proper dia 14 de març a la Llibreria 22 de Girona, en un acte que també vol ser una festa de presentació de l'editorial.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 25.02.11. Foto: DdG

24/2/11

Maragall, un poeta modern

Sam Abrams presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) el seu llibre Llegir Maragall, ara (Proa), amb el qual va guanyar l'últim premi Carles Rahola d'assaig dels Premis Literaris de Girona. La presentació anirà a càrrec de Xavier Pla. En aquest llibre, Sam Abrams fa un estudi, poema a poema, de tota la producció lírica de Joan Maragall, considerat el primer poeta modern de Catalunya. Abrams ofereix una visió completament nova de l'obra de Maragall, coincidint amb l'Any Maragall, que commemora els 150 anys del seu naixement i el centenari de la seva mort. (El Punt 23.02.11)
“Sam Abrams ha llegit Maragall sense prejudicis”, afirma Xavier Pla a la 22"
Sam Abrams ha fet una lectura de l'obra poètica de Joan Maragall sense prejudicis ideològics ni apriorismes metodològics”, va dir, ahir, Xavier Pla durant la presentació a la Llibreria 22, de Girona, del llibre Llegir Maragall, ara (Proa), amb el qual Abrams va guanyar l'últim premi Carles Rahola d'assaig. “Sam Abrams reivindica Maragall com a poeta modern i actual, molt més heterodox, revolucionari i complex del que ens pensàvem”, va afegir Pla, que es va referir a Abrams com a “crític lliure” que parteix d'una “lectura atenta” dels textos de Maragall.
Xavier castillon, publicat en El Punt 24.02.11

23/2/11

En un torrent salvatge

L'advocat blanenc Jaume Puig debuta en la literatura amb ‘Momssen', una àcida incursió en el món de la corrupció i el crim a través d'un individu amoral

La novel·la, que es presenta avui a la Llibreria 22, homenatja el caràcter abrupte de Thomas Bernhard .
A la primera pàgina, ja confessa un assassinat d'infància, un crim iniciàtic que retrata de bon començament la falta d'escrúpols de Robert Momssen, un advocat que només creu en la justícia a punta de pistola, un tipus absolutament amoral que menysprea tot el que l'envolta amb un fàstic proporcional a l'obsessió amb què aspira a convertir-se en escriptor.
Momssen és la primera novel·la del també advocat Jaume Puig (Blanes, 1962), un home de lleis que passa per ser un ciutadà disciplinat a la seva ciutat, mentre la publicitat del llibre, una crònica àcida i implacable sobre la corrupció i el crim, no el desposseeixi del respecte tan àrduament guanyat, comenta amb humor. De fet, ara que és a punt de ser condecorat pel Col·legi d'Advocats pels seus 25 anys de professió, confia que Momssen no faci desdir els seus col·legues d'investir-lo d'una tal dignitat, i això perquè el món que hi recrea és fet de violència, sexe i falsedat, i el seu personatge, que practica amb desdeny l'assassinat i la violació, és qualsevol cosa menys un veí exemplar. “Momssen és un cínic, un salvatge, un home brutal, cruel i egòlatra, però no és tràgic”, el defineix Jaume Puig, que confessa haver-se sentit “posseït” pel seu personatge.
Va acabar d'escriure la novel·la fa un any, i l'editor que finalment l'hi ha publicat, Quim Torra, d'Acontravent, explica que quan va arribar-li a les mans, ja no la va poder deixar. “És bestialment divertida”, assegura l'editor, que la compara amb l'humor corrosiu de Tom Sharpe. Jaume Puig concedeix que el llibre pot arribar a ser tan bestial com entretingut, perquè ell mateix va divertir-se francament escrivint-lo fins al punt d'haver-se de refrenar per no caure en un estil desbordant, però no hi veu pas l'empremta de Sharpe, que ja fa anys que no freqüenta, com no sigui el dels primers títols, el d'Assemblea sediciosa, per exemple. Momssen més aviat és fill de l'austríac Thomas Bernhard, un autor que tenia del tot absorbit Puig mentre treballava en la novel·la i que gastava un menyspreu pel món que l'envoltava comparable al de l'envilit Momssen: “El rebuig i la severitat amb què Bernhard tractava el seu entorn em tenien captivat, però ell, un home terrible i tràgic, potser era a la seva manera un moralista, algú d'un pensament molt cartesià que per força havia de xocar amb la realitat. El que vaig fer va ser donar aquests atributs a un individu sense moral”. El resultat de l'experiment, diu, és “una torrentada delirant, salvatge”, en què apareixen des de la màfia russa a la corrupció política, a més de jutgesses nimfòmanes i advocats assassins. “Com en tota caricatura, al costat de la provocació es revelen veritats innegables”, diu l'escriptor, que presentarà la novel·la avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h), acompanyat de l'advocat Manel Mir i de l'editor de la revista de poesia El Llop Ferotge, Jorge Morales (el 5 de març la presentarà al Centre Catòlic de Blanes).
Profunditat i absurd
És un debut atípic per a algú que no sent predilecció per la novel·la negra, sinó que compta entre les seves lectures gent com ara James Joyce, Philip Roth o Sergei Dovlàtov, un altre dels autors homenatjats a Momssen per la seva capacitat de “fer broma d'assumptes terribles amb una lleugeresa tan espantosa, que el riure a l'instant se't glaça a la cara”. Per aquestes referències en clau, algun amic li ha comentat que en el llibre es barregen la profunditat i l'absurd. De fet, Jaume Puig, que valora els escriptors que “s'hi deixen la pell”, està convençut que l'“escriptura neix d'una insatisfacció”, per això la seva primera novel·la descansa en un calaix: “M'hi vaig barallar dos anys, lluitant per una història que no em funcionava. És el meu fracàs.”
La literatura, justament, és l'única feblesa d'aquest Momssen d'orígens emboirats que es declara descendent directe de Stendhal i que experimenta també els seus moments epifànics, encara que no sigui a la manera refinada de Joyce, sinó veient una pel·lícula pornogràfica. “A Momssen no hi ha cap personatge sofisticat ni polit, i el llenguatge és per tant groller, excepte quan parla el narrador, en primera persona, per al qual he buscat un estil neutre per no carregar el text”. Per la baixesa del to, Puig admet que podria ser a prop del realisme brut, si no fos que el seu personatge no és cap fracassat ni un marginat: “Ni tan sols beu ni fuma”.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 21.02.11

11/2/11

Josep Pastells porta el Vayreda a la 22

La passada edició del guardó de prosa narrativa Marian Vayreda, corresponent als premis literaris Ciutat d'Olot, va proclamar com a guanyador el periodista gironí Josep Pastells per Vida i miracles d'Odell Kraus. Ahir, i un cop editada la novel·la per Empúries, la Llibreria 22 de Girona va acollir un acte de presentació de l'obra, que es va endur 10.000 euros per l'esmentat premi. A l'acte d'ahir, hi va concórrer el mateix autor i Mercè Saurina.

Diari de Girona, 11.02.11. Foto: Aniol Resclosa.

6/2/11

Maternitat contra rellotge

Àstrid Magrans i J.N. Santaeulàlia publiquen la novel·la ‘Amb home o sense'.

La Gemma té 35 anys i una relació poc engrescadora amb un home separat i amb tres filles. No perdre el temps, ara, ja compta més que el plaer fugaç de les trobades amoroses ocasionals, perquè a la seva edat ha decidit que ja és hora de ser mare, encara que per aconseguir-ho s'hagi de prescindir de la mediació masculina.
Amb home o sense (Columna), una novel·la ambientada a Barcelona que tracta la pressió de la maternitat en un món en què ja és prou difícil construir relacions estables, és una proposta curiosa que signen conjuntament el poeta i narrador Josep N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) i la cirurgiana plàstica Àstrid Magrans (Barcelona, 1973), descoberta quan tenia 17 anys amb Breu, l'obra guanyadora del premi Just M. Casero del 1990, i de qui, fora d'un text teatral publicat dos anys després, ‘Homes', dins el recull Monòlegs a tres bandes, no s'havia tornat a tenir notícia literària. Els dos autors presentaran el llibre divendres vinent a la Llibreria 22 de Girona (20 h).
Eva Vázquez publicat el Punt el 05.02.11. Foto: Anaïs Lee

4/2/11

Una Catalunya lliure

Després de la introducció feta pel col·lega de professió Matthew Tree, Jordi Cussà va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona A reveure, Espanya, un thriller de política-ficció ambientat el 2038, en una Catalunya que celebra els vint anys d'independència. L'escriptor anglès va qualificar la novel·la de “bon divertimento que manté la veu pròpia i reflexiva de l'autor rere la carcassa de llibre de gènere”.
Publicat en El Punt el 04.02.11. Text i foto de Jordi Camps Linnell.

1/2/11

Amsterdam publica el premi Just M. Casero 2010

Helder Farrés novel·la la síndrome de Novotsky.
Hi ha premis que inflen les butxaques dels guanyadors i altres que busquen, més enllà de la recompensa econòmica, donar a conèixer autors amb valor literari. El Just M. Casero n'és un. 
"Quan l'any 1981 vam decidir començar el premi Just Manuel Casero, no hi havia cap premi de novel·la curta en català". Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22 de Girona, recorda els inicis d'un certamen que acaba de fer 30 anys i que es manté fidel a dues constants: donar a conèixer nous autors i fer que els 2.200 euros del premi vagin a parar a un projecte més literari que no pas àvid de diners. "Si l'haguéssim dotat de massa recompensa econòmica, haurien vingut els caçadors de premis... i al final haurien acabat guanyant els de sempre", diu Terribas.
El trentè premi Casero de novel·la ha estat per a Helder Farrés, barceloní de 36 anys que després de molts anys d'escriptura -metòdica, sempre que el mètode fos compaginable amb la quotidianitat- va decidir provar sort amb la seva quarta novel·la, Novotsky , i ara que el llibre ha estat editat només vol que l'obra cridi prou l'atenció per poder seguir publicant. "Vaig trigar un any a escriure Novotsky i em va tocar fer-ne quatre versions, fins que vaig aconseguir trobar un final que em convencés", va explicar Farrés, un home de mirada i gestos tranquils. "Era molt conscient que la novel·la caminava cap a algun lloc molt concret, i que fins que no el trobés no la podia donar per bona".
El camí fins a Novotsky no va ser del tot recte, Farrés recordava que, des que va néixer el seu fill -ara fa quatre anys- si volia seguir escrivint li calia marcar-se un horari molt estricte: "Em llevava a les cinc del matí i escrivia fins a les vuit. Llavors portava el nen a la llar d'infants. Quan tornava de treballar a la tarda ens n'ocupàvem amb la meva dona".

Dels 'hikikomori' als 'ni-ni'

"Fer un Novotsky és fer tot allò que ens fa possible defugir la realitat", va recordar-nos Farrés. El protagonista del llibre ha visitat força psicòlegs perquè pateix la síndrome del títol, que consisteix, en la seva versió més extrema, a quedar-se estirat damunt del llit, sense fer absolutament res. "Els tres elements forans que em van inspirar per escriure'l van ser els hikikomori -aquells japonesos que no surten de l'habitació durant anys-, la pel·lícula Tanguy -sobre un noi que, passada la trentena, es resisteix a marxar de casa- i també la generació ni-ni -de la qual formen part tots aquells joves sense ofici ni benefici, ni perspectives de futur-", diu Farrés. La novel·la no ens parla, però, de la reclusió claustrofòbica del protagonista sinó de la superació de la síndrome viatjant fins a París per esbrinar qui va ser Philippe Malmaison, el seu avi, l'home "dels quadres i dels 25 milions de pessetes", "heroi de guerra" i, aparentment, una persona molt important a França.
Si bé la família d'Helder Farrés ha tingut molta relació amb França -el seu segon cognom és Hirondelle i la seva mare hi va viure durant molts anys-, l'autor assegura que "la ficció no té res a veure amb la realitat". Molts dels carrers i establiments que surten a Novotsky han estat trepitjats per Farrés, però ha volgut allunyar-los de la seva biografia per construir una novel·la en què el misteri i la psicologia són vehiculats a través d'una veu narrativa potent.
Publicat a l'Ara.cat el 28.01.11 per Jordi Nopca. Foto. Ara.cat

La vella excusa de la bogeria

Helder Farrés presenta demà a la Llibreria 22 ‘Novotsky', la novel·la guanyadora del darrer Casero.
L
a síndrome Novotsky és una exagerada tendència a jaure i a dormir i és el mal que pateix el protagonista de la novel·la breu Novotsky (Amsterdam), escrita per Helder Farrés (Barcelona, 1974), que va ser la guanyadora de la darrera edició del premi Just Manuel Casero, i que es presenta demà (20h) a la Llibreria 22 de Girona, en un acte en què intervindran Eva Vázquez, membre del jurat del Casero, i l'editora Izaskun Arretxe.
El mateix autor explica que la síndrome de Novotsky permet al protagonista, un jove més aviat apàtic, empès per la seva mare, a investigar la figura del seu avi matern, a evadir-se de la realitat: “Aquesta és l'essència del relat –diu Farrés–, el protagonista s'escuda en aquesta mena de bogeria, perquè li permet no encara-se directament amb la realitat.” La diferència entre la síndrome del protagonista i la narcolèpsia és que la primera té un origen psíquic, i la segona, neuronal. La teoria d'un filòsof sobre com va contraure la malaltia el protagonista és ben original. Ho explica el mateix protagonista: “Un filòsof em va dir que això em passa perquè de petit, la mare, perquè em fos més divertit menjar, em treia les crostes del pa Bimbo”.
Farrés, però, defensa el seu personatge: “Al principi és apàtic, però després descobrim que no, que és capaç d'afrontar la realitat”. El protagonista de la novel·la viu a Barcelona, però segueix la pista del seu avi i la seva recerca el du fins a París. A casa seva, les figures femenines del seu entorn, inclosa la seva mare, són dones grans, gairebé abduïdes per la televisió, mentre que a París, les dues figures femenines amb què toparà són tot al contrari. Aquesta és una manera de remarcar el desequilibri del protagonista, que té el seu origen en el secret de mirar de desvetllar, i del qual, finalment, es desprèn, segons Farrés, que “els nostres actes poden repercutir de manera decisiva en el nostres descendents, de la mateixa manera que els actes dels nostres pares i avis també tenen repercussió en la nostra vida”.
L'estil en què està escrita la novel·la és un personatge més. Segons l'autor, és volgut. El personatge s'esplaia en descripcions aparentment intranscendents, mentre que allò que podria interessar al lector és més aviat lacònic. Farrés creu que això atorga personalitat al llibre, en què ha intentat utilitzar un estil “directe, ràpid i eficaç”, com l'escriptura de Marx o determinats filòsofs.
Publicat en El Punt, el 24.01.11 per Dani Chicano. Foto: V. Peñafiel.
La síndrome ‘Novotsky', a la Llibreria 22
Helder Farrés va presentar ahir a la Llibreria 22 Novotsky, premi Casero 2010, acompanyat de l'editora Izaskun Arretxe. Eva Vàzquez, membre del jurat, va recordar que havien quedat seduïts per l'estil obsessiu d'un personatge que pateix una síndrome que el prostra al llit per no haver d'afrontar la realitat.
Publicat en el Punt 26.01.11 Foto: Lluís Serrat

L'espina de Fañanàs

L'escriptor gironí presenta avui a la Llibreria 22 ‘El pavelló gris'.
P
er un “problema familiar greu”, Miquel Fañanàs i el seu germà van haver d'estar interns algunes temporades –tres mesos cada any, durant tres anys– a la Savinosa, de Tarragona, un centre de prevenció de la tuberculosi, actualment abandonat. L'experiència va ser prou dura perquè Fañanàs hagi decidit exorcitzar-la i treure's “una espina de sobre” escrivint una novel·la que, tot i que és ficció pura, està construïda a partir dels seus records de la Savinosa, on no va passar gana, però sí set –“ens donaven una aigua molt salada i jo em despertava assedegat a les nits; encara em passa ara”–, i on l'afecte brillava per la seva absència. La novel·la, El pavelló gris (La Galera), guanyadora del premi de narrativa juvenil Ciutat de Badalona 2010, es presenta avui a la una del migdia a la Llibreria 22 de Girona. L'encarregat de presentar-la serà un bon amic de Fañanàs, l'arquitecte i poeta Quim Español.
Feia temps que Fañanàs volia escriure sobre aquella “barreja de colònies i servei militar avançat” patida a la Savinosa –l'edifici, abandonat, apareix a la portada del llibre–, però no trobava la manera de fer-ho: “La meva autobiografia no interessa a ningú, així que vaig decidir inventar-me una història, amb elements de drama i d'aventura, que té lloc en un internat dels anys seixanta, a l'època grisa i dura del franquisme”. El resultat és una obra amb un final “força dur” i no adreçada específicament al públic jove, tot i que ha guanyat un premi de literatura juvenil.
Publicat en El Punt per Xavier Castillon el 22.01.11. Foto: Miquel Ruíz