29/3/11

Florida literària

Presentació del llibre Aicnalubma, de Joaquim Maria Puyal,
una de les darreres que s'ha fet a la Llibreria 22 de Girona.
Foto: CLICK ART/ JOAN CASTRO.
Ja és primavera a la 22. Aquest mes de març han florit els llibres com si fossin mimoses impacients. Surten com cargols en tarda de pluja, al crit llunyà però segur d'un Sant Jordi que avança pel calendari amb la rosa a la mà. La setmana hauria de tenir més dies per deixar lloc a les presentacions. Per bona voluntat que s'hi posi, no es dóna l'abast. Jo mateix, i perdoneu, només vaig poder treure el nas a la de l'amic Josep Valls, que ha fet una nova versió dels seus records del mestre de Llofriu amb Josep Pla oral. Només treure-hi el nas, perquè la vetllada poètica que hi havia a la Fundació Valvi coincidia en el temps. A més, tenia un interès especial a poder repassar l'exposició homenatge que s'hi fa a Manera. Això era el dilluns.
Després va venir El cau del conill, premi Josep Pla d'enguany, en què Cristian Segura repassa els tics de la burgesia barcelonina, amb enginy. El presentava en Titín Comadira. Crec que el llibre mereixia més expectació de la que va tenir. L'he començat i puc donar fe que promet. Caldrà esperar que funcioni el boca orella entre els lectors.

El dimecres vaig fer campana. Em diuen que hi havia força gent. Presentaven El gobelet dels daus, de Max Jacob, traduït per Enric Casasses, que donava la cara. L'endemà, en família un altre cop, podíem conversar amb els autors de la novel·la gràfica La bella fugida, un llibre sorprenent, traduït del basc, treballat com un còmic, en què es conjuguen dibuix (Alain Urrutia), text (Hedoi Etxarte), poesia, fotografia, humor, crítica àcida, informació, engany...
El divendres, ja a la sala veïna de la Fundació de la UdG, festa grossa per Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), de Nancy Johnstone, traduït per Miquel Berga: un descobriment bibliogràfic per als lectors catalans.
Com que no en feia prou, vaig aprofitar una de les visites per endur-me Els mandarins, el darrer llibre de Rafel Nadal, presentat la setmana passada. A primer cop d'ull, me fa que en Rafel té una amagada vocació poètica. El seu text és l'essència comprimida, destil·lada, resumida i brevíssima del que podria ser un gran llibre. Amb una anècdota potser n'hi ha prou per definir un personatge, amb un traç es pot intuir una cara; una ombra, un silenci, una pausa poden explicar moltes coses. Un llibre dirigit als que ja saben l'argument, els que podrien explicar també petits detalls significatius dels mandarins, als companys de professió, als altres mandarins... Diria que Nadal ha escrit unes interessants i personals notes al marge a un llibre d'història del país que algú redactarà algun dia.
Com que, segons sembla, cada dia es llegeix menys, la novel·la gràfica i els mandarins tenen molts punt per Sant Jordi.
Pius Pujades, publicat en El Punt 28.03.11

26/3/11

Berga situa el llibre ´Un hotel a la costa´ al nivell d´´Homenatge a Catalunya´ d´Orwell

Es presenta la traducció al català de la crònica de la Tossa de Mar republicana escrita per la britànica Nancy Johnstone
 Jordi Font, Antoni Marí, Miquel Berga i
Joaquim M. Puigvert
Foro: Aniol Rescolsa
P erquè té un interès literari, etnogràfic i històric indiscutible, perquè està escrit en un català modern però no conjuntural, perquè és el testimoni d'una dona sobre els fets directament relacionats amb la guerra espanyola de 1936-39, perquè constitueix un testimoni excepcional del relat memorialístic (i per tant personal), enfront del relat històric (i per tant col·lectiu), i perquè és un llibre irònic i divertit que atrapa el lector des de les primeres pàgines. Aquestes són només algunes de les raons esgrimides ahir pels participants a la presentació del llibre Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939) per recomanar-ne fervorosament la lectura.
Aquesta crònica de la Costa Brava durant la segona República i la Guerra Civil és obra de Nancy Johnstone, una intrèpida i aleshores jove britànica que es va instal·lar a Tossa de Mar, juntament amb el seu marit, el periodista Archie Johnstone, per obrir el que es va considerar el primer hotel de la Costa Brava, però de seguida es van veure compromesos solidàriament amb la causa dels natius durant els fets d'octubre del 1934 i, posteriorment, amb l'esclat de la guerra, i van acabar per convertir l'hotel en un centre d'acollida de nens refugiats. El matrimoni Johnstone va compartir les misèries de l'exili fugint del franquisme i va acabar, com tants altres ciutadans catalans, emigrant a Mèxic després de passar pels camps de refugiats de Perpinyà.
El professor de la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga és el responsable de l'edició i traducció catalana del llibre, que va tenir una primera edició anglesa a l'època en què va ser publicat per la prestigiosa editorial Faber & Faber, sota el títol Hotel in Spain (1937). L'editorial Tusquets recupera ara l'obra en català, en una edició que també inclou Hotel in flight (1939), que la mateixa autora va publicar a continuació, quan les cròniques de viatges eren un gènere a l'alça al Regne Unit.
A la presentació d'ahir, organitzada per la Llibreria 22, la UdG, Tusquets i el Museu de l'Exili (MUME) de la Jonquera, hi van participar, a més de Miquel Berga, Joaquim Maria Puigvert, vicerector de la UdG; Jordi Font, director del MUME; Antoni Marí, editor, i el llibreter Guillem Terribas. L'acte es va fer a la seu de la Fundació Universitat de Girona i entre el públic hi havia l'alcalde de la Jonquera, Jordi Cabezas, i l'exalcaldessa de Tossa de Mar, Pilar Mundet.
Per a Miquel Berga, el testimoni de Nancy Johnstone és comparable al de les dues obres mestres del gènere memorialístic sobre la guerra d'Espanya, Homenatge a Catalunya, de George Orwell, del qual s'han venut més de 15 milions d'exemplars a tot el món, i Behind the Spanish Barricades, de John Langdon Davies, periodista britànic i promotor cultural català que va viure molts anys a Sant Feliu de Guíxols.
Pels ponents, costa d'entendre que una obra d'aquesta importància hagi passat desapercebuda fins ara, i aquest no és més que un nou símptoma que explica la magnitud de la tragèdia que amb el franquisme va caure sobre Catalunya. Antoni Marí va afegir la revaloració del gènere memorialístic propiciada a partir dels anys vuitanta i noranta del segle passat, arran de la revisió del concepte de modernitat promoguda per intel·lectuals com el filòsof alemany Jürgen Habermas, que va permetre revalorar les memòries i testimonis personals, els quals havien sigut poc a poc substituïts per la disciplina històrica, concebuda des d'una determinada ideologia.
A Jordi Font li ha sorprès la sensibilitat del matrimoni britànic per copsar "el fet diferencial català", quan de fet ells venien a Espanya a buscar una experiència exòtica, i es van trobar una Tossa de Mar plena de refugiats alemanys que fugien de l'ascens del nazisme. El llibre explica des de la recepta d'un arròs fins la retirada republicana.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 26.03.11

23/3/11

Cristian Segura presenta el premi Josep Pla

El poeta Narcís Comadira va presentar ahir a la Llibreria 22 el guanyador de la darrera edició del premi Josep Pla de narrativa, Cristian Segura, i la seva obra premiada, El cau del conill, una història que tracta amb ironia i l'actual burgesia barcelonina.
Publicat en el Diari de Girona 23.03.11. Foto: Aniol Resclosa.

22/3/11

“Llegir Pla és com un desinfectant”

Josep Valls presenta a Girona, envoltat d'amics, el llibre ‘Josep Pla oral'.

Josep Valls i Xevi Planas , ahir a la Llibreria 22 Foto: X.C.
1
Llegir Pla no és literatura, és com un desinfectant”, va dir Josep Valls, últim testimoni viu del Pla dels últims anys, tal com el va definir ahir l'editor i periodista Xevi Planas a la presentació de l'últim llibre de Valls, Josep Pla oral, a la Llibreria 22. Molts amics de Figueres i Girona hi van acompanyar Valls, entre ells Modest Prats, que seia darrere seu, una mica apartat de la resta, però que no va poder evitar ser interpel·lat per Valls en diverses ocasions per rememorar episodis de la seva amistat comuna amb Pla.
Josep Pla oral (A Contra Vent) aplega 183 frases, pensaments i aforismes que Pla va dir i Valls va memoritzar per després escriure'ls a les nits, entre el 1973 i el 1981, mentre compartien la taula 26 del Motel Empordà, alguns viatges i moltes converses. Per Josep Valls, algunes d'aquestes frases semblen dites abans-d'ahir i mostren també que “Pla escrivia tal com parlava i parlava tal com escrivia”.
Xavier Castillón, publicat en El Punt 22.03.11.

Valls presenta «Josep Pla oral»


L'acte va anar a càrrec de l'autor i de l'editor, Xevi Planas
La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació del llibre de l'editorial Acontravent Josep Pla Oral, de l'empordanès Josep Valls. L'acte va anar a càrrec de l'autor i de l'editor, Xevi Planas. Josep Valls va tenir el privilegi d'enraonar amb l'escriptor de Llofriu una colla d'anys al Motel Empordà.
Diari de Girona 21.03.11Foto: Marc Martí

20/3/11

Una invitació a jugar amb les paraules

Josep Maria Fonalleras, al centre,
amb Màrius Serra, a la dreta, i Oriol Comas,
autor del joc de "Verbàlia Foto: LLUÍS SERRAT.
L'escriptor Màrius Serra, acompanyat d'Oriol Comas i Josep M. Fonalleras, va ser ahir a Girona per presentar, convidat per la Llibreria 22 i la botiga de joguines Zeppelin, el joc i el llibre Verbàlia 2.0, que amplia una altra obra que va publicar fa deu anys i que coincideix amb l'aparició d'una capsa amb jocs d'enginy verbal.
Publicat en El Punt Diari 20.03.11

Rafael Nadal presenta ‘Els mandarins'

El periodista Rafael Nadal va presentar, ahir, a la Llibreria 22, Els mandarins (Columna), un recull personal d'apunts periodístics en què esbossa un acurat retrat de polítics i poderosos. A l'acte, que va congregar un nombrós públic, hi van participar, a més de l'autor, Josep M. Fonalleras, Quim Español i Arturo San Agustín.
Publicat en El Punt 19.03.11. Foto. Jordi Camps Linnell.

Rafel Nadal demana als ´mandarins´ que tornin l´humanisme a la política

Rafel Nadal demana als ´mandarins´ que tornin l´humanisme a la política.
Quim Espanyol, Rafel Nadal i Josep M. Fonalleras.
Foto: Aniol resclosa
Rafel Nadal recomana als "mandarins" que "deixin d'actuar" i "tornin l'humanisme a la política", segons va dir ahir per tancar l'acte de presentació a Girona del llibre amb el qual aquest periodista, fins fa poc director d'El Periódico de Catalunya, segella la seva entrada al món de les Lletres. Els mandarins (Columna) presenta una galeria de breus però intensos retrats de personatges coneguts com Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla.
Nadal va presentar el llibre a la Llibreria 22 envoltat d'amics i familiars, amb la participació del periodista i escriptor Arturo San Agustín, segons el qual l'autor és de les poques persones al món que seria capaç de "fer reflexionar el coronel Gadafi" per les seves dots de persuasió. San Agustín va situar Nadal entre els autèntics patriotes: "Dono fe que l'he vist quedar-se sol defensant la dignitat de Catalunya, més sol que Gary Cooper a Sol davant el perill".
San Agustín va fer una fèrria defensa de Nadal davant els reiterats atacs que ha rebut per una suposada imparcialitat en l'exercici de la seva professió per ser germà de l'exalcalde de Girona i exconseller Joaquim Nadal.
El poeta Quim Español va lloar l'"home dels atributs" Rafel Nadal assegurant que ha estat tota la vida "una espècie d'inventor de projectes que han arrossegat molta gent". Per Español, amb Els mandarins Nadal passa de "periodista afinat" a "escriptor sagaç", com ho demostra el fet que el llibre vagi ja per la segona edició, fins i tot abans de les presentacions.

Ironia suau i contenció
La suau ironia i la contenció són altres qualitats d'un Nadal escriptor que ha sabut agafar els polítics in fraganti, en situacions insòlites, que expliquen més bé el seu caràcter, i d'una manera més divertida, que no ho faria una llarga biografia.
També va participar a l'acte l'escriptor Josep Maria Fonalleras. Va dir que el coneix bé com a "excunyat i excap", i va afirmar que aquest té la virtut de fixar-se en els gestos i en els silencis "per arribar a l'ànima dels polítics" i demostrar, a més, com a través de la comèdia també es poden dir moltes coses importants. Segons Fonalleras, Nadal treballa en nous projectes literaris que deixaran curt l'èxit ?d'aquests retrats de "mandarins". Rafel Nadal va tancar l'acte ?explicant que aquest llibre pot semblar escrit a raig, però, contràriament, ha estat diverses vegades depurat "fins a deixar-ne només l'essència".
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona, 19.03.11

18/3/11

Josep Maria Castellet torna a llegir Josep Pla


Foto: EFE

L'editor publica una nova versió d'un assaig del 1978.
Josep Pla o la raó narrativa , un dels assajos més coneguts de Josep Maria Castellet, acaba de ser reeditat a Destino amb un pròleg i un epíleg nous, en què l'editor revisa un dels seus autors predilectes.

"Castellet, no hauríeu d'haver escrit aquest llibre. Us ho agraeixo molt però exagereu la importància de la meva obra. Jo no sóc ningú i si escric és perquè no sé fer res més. De tota manera, gràcies". Aquesta és una de les anècdotes que Josep Maria Castellet explica a la nota editorial de Josep Pla o la raó narrativa , assaig que el va fer mereixedor del premi Josep Pla del 1977. Un dia de primavera del 1978, Castellet va anar fins a Palafrugell "per fer una xerrada destinada a ser pronunciada davant els estudiants de batxillerat de Palafrugell"; mentre s'encaminava cap a la presentació amb Pla, l'escriptor va deixar anar les seves consideracions, que van assolir les virtuts de l'anècdota instantàniament i que ara, gairebé 33 anys després, formen part de l'ampliació d'un dels treballs literaris més recordats de Castellet, juntament amb Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (Edicions 62, 1971).

L'epíleg de la nova edició està fonamentat en la relectura de les notes per a un diari redactades entre el 1965 i el 1968 i que es poden trobar a l'últim volum de l'obra completa. "Són notes escrites a raig, que són un conjunt insòlit en l'obra de Pla", va dir Castellet durant el dinar de presentació del llibre. L'editor i escriptor troba que tres dels tòpics més estesos sobre Pla queden desmentits en aquest aplec de notes: el mite del solitari de Llofriu, la misogínia i la seva gasiveria. "Gràcies a aquestes notes veiem que de sol n'estava poc, Josep Pla; una altra cosa és que volgués sentir-se solitari", va aclarir Castellet. Respecte al segon punt, l'editor va comentar: "Si bé considerava que les dones havien de quedar-se a casa, tenir i cuidar els seus fills, en els dietaris apareixen unes cartes misterioses que li envia una tal «A», que arriba a identificar com a Aurora, una dona a la qual va conèixer abans de la Guerra Civil i que li suscitava fantasies eròtiques. Al llarg del diari t'adones que Pla n'estava enamorat, de l'Aurora". Sobre la garreperia planiana, Castellet va recordar que Pla va enviar a l'Aurora "mil pessetes durant quaranta dies". "Aquestes mil pessetes avui equivaldrien a uns 120 euros, cosa que no és una fortuna, però no està gens malament", va afegir Castellet.

Una càtedra Josep Pla
La reedició de Josep Pla o la raó narrativa , que coincideix amb el trentè aniversari de la mort de l'escriptor empordanès, és la primera referència de la càtedra Josep Pla, creada el 2010 a la Universitat de Girona i que compta amb el patrocini de la mateixa universitat, la Fundació Josep Pla de Palafrugell i Grup 62. "La propera referència de la càtedra Josep Pla serà una selecció de narracions marineres que apareixerà en edició de butxaca", va comentar Xavier Pla, autor d'un dels treballs més interessants i reveladors sobre l'obra planiana: Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema, 1997). Va ser Xavier Pla l'encarregat de donar a conèixer la gran notícia de la vetllada: "Aquesta tardor, si tot va bé, publicarem un llibre inèdit de Pla, un dietari curt dels primers mesos del 1936. Són notes, fonamentalment telegràfiques, un aide-mémoire".
Jordi Nopca, publicat al diari Ara.cat, el 16.03.11
*
La presentació a Girona, organitzada per la 22, es farà a la Fundació UdG, el 14 d'abril 2011

Rosa M. Font, premi Carles Riba 2010, presenta el seu nou poemari


 Un lloc a l'ombra és el títol del nou llibre de la poetessa empordanesa Rosa M. Font, editat per Proa, i que es va presentar ahir a la Llibreria 22. El volum va guanyar el premi Carles Riba 2010, i a l'acte s'hi va comptar amb la presència del poeta Roger Costa - Pau, que va presentar aquesta novetat. girona.
Publicat en El Diari de Girona el 18.03.11
Foto: Marc Martí

Una casa al paradís

Miquel Berga tradueix per primer cop al català ‘Un hotel a la costa', la crònica apassionada de l'anglesa Nancy Johnstone sobre la Tossa dels anys trenta.
“Tossa és al sud de Londres, pràcticament en línia recta, o sigui que cada milla del teu viatge a Tossa és, des del punt de vista del temps, una milla en la bona direcció”, pregonava graciosament el tríptic publicitari de la Casa Johnstone, un hotelet que acabava d'obrir el 1935 una parella d'anglesos, Nancy i Archie Johnstone, davant mateix del mar de Tossa, encimbellat a mig turó entre vinyes i atzavares aquell últim any de calma abans de la Guerra Civil i l'èxode. Feia poc, Rafael Benet havia batejat aquell racó de món com la ‘babel de les arts', per la proliferació d'artistes i intel·lectuals europeus que hi havien anat a raure fugint de la persecució del nazisme i atrets per la feliç clandestinitat que els procurava un lloc tan recòndit i misteriós del mapa, i Marc Chagall, que hi havia vingut, com tants altres, a pintar el mar, diria amb una entendridora exaltació d'infant que Tossa era un ‘paradís blau', quasi tan estimat com el seu Vitebsk natal per imaginar també un violinista sobrevolant extasiat els teulats en un quadre que encara avui és una de les joies del museu municipal. Però va ser en certa manera l'obertura d'aquell hotelet dels Johnstone, on es garantia als hostes que no hi trobarien “cap soroll, cap formalitat”, el que va unir aquella comunitat de forasters ansiosos d'oblidar les turbulències del continent entre pescadors i pagesos, conversant al Cafè d'en Biel o ballant fins a la matinada a El Buen Retiro, encara que fos pocs dies abans que aquí també arribés l'infern.
Miquel Berga, traductor i editor d'"Un hotel a la costa
(Tossa de Mar, 1934-1939)", ahir al Museu Municipal
de Tossa. Foto: MANEL LLADÓ.

Quan va esclatar la guerra, els Johnstone només feia una temporada que havien obert el seu hotel, on segons explicava Carlos Sentís en una crònica per a L'Instant, havien passat alguns dels millors redactors de Fleet Street, l'artèria periodística de Londres. No van ser els únics: el pintor Oskar Zügel i l'arquitecte Fritz Marcus, que havia projectat de fet l'edifici, eren habituals a les tertúlies a la terrassa de l'hotel, amb unes vistes fenomenals sobre les hortes i la fortalesa de la vila vella, a l'altra banda de la badia. Va ser damunt aquelles aigües plàcides que va aparèixer un dia la silueta imponent del vaixell Hunter, enviat pel govern britànic per evacuar amb urgència els seus compatriotes. Nancy Johnstone i el seu marit van ser dels pocs estrangers que no van voler embarcar-s'hi, i va ser així com el seu hotelet encantador va convertir-se d'un dia a l'altre en residència per a nens refugiats, i ells mateixos, d'aventurers somiadors, van transformar-se en actius defensors de la causa republicà. “No van marxar perquè no volien decebre aquells que s'havien convertit en els seus amics, perquè eren uns idealistes purs”, explica el professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga, responsable de la traducció i edició, per primera vegada en català, d' Un hotel a la costa (Tusquets), la crònica d'aquells anys apassionants i difícils que Nancy Johnstone va escriure i publicar en anglès, amb una repercussió notable, entre el 1937 i el 1939, abans que fins i tot a ella se li perdés per sempre la pista.
 Avui, el seu hotelet, ocult pel mosaic d'apartaments i hotels que han anat conquerint tota la costa, és un annex del nou Hotel Don Juan, que amb algunes reformes encara hi ofereix habitacions per als turistes que prefereixen un pavelló apartat de la massificació estiuenca. Queda poca cosa més, d'aquella Tossa babilònica i blava, com no siguin les obres que artistes com Georges Kars, Jean Metzinger o André Masson van cedir al museu local, o la casa mig abandonada de Zügel, als peus de l'antiga Casa Johnstone o ‘Jinstone', amb totes les lletres, tal com la pronunciaven els tossencs de l'època.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 18.03.11
*
El llibre es presentarà a Girona el divendres dia 25 a la Fundació UdG, al costat de la Llibreria 22,, en un acte organitzat per la 22, el Mume, UdG i Tusquets.

Situar l'individu al centre


Joaquim Maria Puyal va conversar ahir amb els lectors
a la Llibreria 22 de Girona
. Foto: JOAN CASTRO / CLICK ART FOTO.
 Joaquim Maria Puyal, comunicador reconegut, popular entre altres moltes coses, però sobretot, per haver creat un model en la narració d'esdeveniments esportius, especialment en les retransmissions radiofòniques dels partits del FC Barcelona, explica en el seu primer llibre, Aicnàlubma (Columna), que fa més de quinze anys que va abandonar tota mena d'actuació vinculada amb la producció televisiva a causa “exclusivament, del meu progressiu desacord amb l'evolució del discurs de la televisió”. A partir d'aquí el recorregut va ser de l'àmbit de la producció de continguts al de l'observació i la reflexió sobre aquests. Heus ací que Aicnàlubma és aquest conjunt de reflexions que supura per totes bandes una ingent càrrega crítica (i autocrítica) amb una intensitat comparable a la del compromís amb el fet comunicatiu i, per extensió, amb la societat. Puyal afirma –ahir ho va ratificar en una trobada primer amb la premsa i en la presentació posterior del llibre a la Llibreria 22 de Girona– que, al llarg de la seva trajectòria ha anat “consolidant la idea que, ni en el sector públic ni en el privat, no hauria de ser possible l'exercici de l'activitat televisiva –sobretot en obert– sense tenir present la responsabilitat social que comporta”. El volum està desproveït d'afany de queixa –“parlo des d'una certa sensació d'impotència o decepció, malgrat que no em sento maltractat, ans el contrari”, diu–, només és, segons l'autor, “una visió superficial i general del fet comunicatiu, un conjunt d'observacions òbvies que tenia el desig d'escriure amb la intenció que esperonin la discussió, el debat i la curiositat sobre aquest àmbit; té poc a veure amb l'anècdota i no s'hi troba ben bé el Puyal de la ràdio, malgrat que sóc la mateixa persona”. Tornant al compromís, entre les motivacions per a la publicació del llibre també hi compta, aquest comunicador, “l'impuls del meu ànim i la indignació per tal com alguns tracten el periodisme i sobretot la televisió”. “Una indignació que gairebé m'aclapara i que planarà” sobre el text. “Jo, m'estimo el mitjà –diu Puyal– i em fa mal veure'l, tal com està ara”. Un detall que remarca el periodista i que també ha funcionat com a estímul a l'hora de confegir el contingut del llibre ha estat la redacció de la nova llei de l'audiovisual. En l'antiga (1981) s'establia en el preàmbul que la televisió era un “servei públic essencial”, tres conceptes que en la redacció de la nova llei, de l'any passat, no s'esmenten ni una sola vegada, i això “és greu”, diu Puyal, que rebla que els industrials i poderosos exerceixen un “domini abassegador” sobre el mitjà, de manera que la bàscula s'ha inclinat afavorint el negoci en detriment de la circulació d'idees i, al cap i a la fi, de la llibertat.
De solucions Aicnàlubma no n'ofereix cap, perquè tampoc és aquesta la intenció de l'obra, tot i que se'n poden extreure aprenentatges ben valuosos, no només per als membres de la professió, respecte al capteniment del comunicador, també per als receptors del mitjà. Bo i reconeixent l'autor que es remet a la ingenuïtat, el discurs del llibre advoca per la substitució de l'actual paradigma de televisió, que es basa en els resultats empresarials, per un altre en què aquesta qüestió abandoni el rol primordial, per deixar pas als “drets de l'espectador (de la televisió gratuïta)” que permeti situar l'individu, l'ésser humà, al centre del sistema. Paradoxalment, cal fer aquesta correcció en una societat que és anomenada “de la comunicació”.
Dani Chicano, publicat en El Punt 17.03.11.

Puyal considera que ´una conxorxa dels poderosos arrabassa els drets del receptor

El periodista esportiu i acadèmic de la llengua reflexiona sobre el "problema de l'audiència" al llibre "Aicnàlubma"

El rei de les retransmissions esportives en català, per a molts el "mestre" Joaquim Maria Puyal, ha renunciat a les reiterades pressions de la indústria editorial per escriure un llibre de records i vivències amb les estrelles mediàtiques del futbol, i s'ha concentrat en un projecte editorial bàsicament de teoria de la comunicació.
Joaquim Maria Puyal presenta el seu llibre a la Llibreria 22.
Foto: Marc Martí.
Aicnàlubma (ambulància al revés) és el primer títol del que segurament acabaran per ser tres volums de l'editorial Columna. Presentat ahir a Girona, Aicnàlubma aplega el que l'autor va definir com "reflexions disperses", però també ha escrit molt sobre "anàlisi de la imatge" i "elements que conformen el discurs", temes dels propers llibres, sense descartar "algun dia escriure sobre records i vivències", va admetre.
Davant els periodistes, Puyal va explicar que, després del franquisme, va constatar amb preocupació com "una gran part del món que pateix" continuava sense tenir espai a la televisió, mentre dels afers trivials "se'n feia plat" perquè es consideraven més atractius. Aquest ordre de reflexions van sumir en una "contradicció interna" aquest líder de les audiències, presentador de programes mítics i innovadors com Vostè pregunta (TVE, 1977) o La vida en un xip (TV3, 1989). Puyal va entrar en crisi de consciència i va començar a preguntar-se si s'ha d'entrevistar persones que diuen coses importants, encara que siguin desconegudes, o bé prioritzar la gent coneguda que garanteix l'audiència.
El llibre que ara acaba de publicar tracta precisament "el problema de l'audiència", i el va definir com "un llibre dens, avorrit de llegir, no pensat per al gran consum, però adreçat a tothom, on el lector no trobarà el Puyal de la ràdio o la televisió", va advertir.
L'autor es pregunta com pot haver-se decantat "la bàscula" de la televisió en obert, la que entra a totes les cases, cap al "costat del negoci" i "haver deixat de banda la llibertat de circulació d'idees i els problemes dels més desafavorits". "Al receptor cada vegada se'l respecta menys", va afirmar Puyal, i va afegir que "els seus drets són arrabassats per una idea de negoci i de conxorxa entre els poderosos". "Sóc conscient que dient aquestes coses no he trobat el to quan parlo amb els poderosos, i per aquesta raó no m'han confiat mai cap nou projecte de comunicació".
Segons Puyal, la mateixa cultura "està amenaçada per la comercialitat", però no veu solucions al problema ni coneix "ningú que les tingui" perquè estem davant una "crisi del sistema". No obstant, es va mostrar partidari d'anar sempre cap a la utopia, encara que aquesta sigui allà lluny a l'horitzó, "perquè es l'única manera d'avançar", va dir, i va admetre que també hi ha "molts signes per a l'optimisme".
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona, 17.03.11

15/3/11

L´Ela Geminada presenta els ´Poemes francesos´ de Rilke traduïts per Vilallonga

 Oriol Ponsatí, dret, davant de Del Pozo,
Vilallonga i Lucero. Foto: M. Martí.
La Llibreria 22 acull el bateig de la nova editorial gironina d'Oriol Ponsatí, que també llança el "Breviari dels polítics" de Mazzarino.

Una festa amb l'assistència de més de setanta persones, bona part d'elles vinculades als estudis de Filosofia de la Facultat de Lletres de la UdG, va servir ahir per presentar en societat la nova empresa editora gironina, Edicions de l'Ela Geminada, fundada per Oriol Ponsatí-Murla, el qual va fer durant l'acte una fèrria defensa del llibre imprès: "No ens plantegem l'edició electrònica, no som a la fi de l'era Gutenberg", va dir.
Les senyes d'identitat d'aquesta editorial, que vol "omplir buits" en català, queden ben definides amb els seus dos primers llançaments. D'una banda, hi ha la traducció al català dels Poemes francesos de Rainer Maria Rilke (1875 - 1926), a cura de Mariàngela Vilallonga, que encenta la col·lecció de ficció Trivium, en una edició bilingüe que permet al lector jugar a comparar la versió catalana amb l'original.
D'altra banda, hi ha el Breviari dels polítics, de Cardenal Mazzarino (1602 - 1661), amb traducció de Ramon Alcoberro, que obre la col·lecció de no ficció, Quadrivium. L'acte, presentat per Guillem Terribas, va comptar amb les intervencions de Xavier Pla, Josep Maria Terricabras, Marc Gispert, el quals són assessors de l'editorial o hi col·laboren, com també ho fan Blai Gasull, Antoni Martí Monterde o Joan Vergés. També van participar a l'acte Joan Manuel Del Pozo, Mariàngela Vilallonga, Lluís Lucero, i les intèrprets Sara Parés (flauta de bec) i Maike Burgdorf (tiorba).
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona

13/3/11

Testimonio inglés de la primera Costa Brava

Tusquets rescata en catalán la crónica de la Tossa de los años 30 de Nancy Johnstone.
En Tossa de Mar, en 1935, se abrió el primer hotel de la Costa Brava pensado para alojar turistas extranjeros y durante un año contribuyó a reforzar el microclima social y artístico que se había creado en torno a un grupo de artistas e intelectuales refugiados en esa población. La propietaria de esa fonda, Nancy Johnstone, publicó Hotel in Spain (1937), una crónica de esa experiencia, de sus inicios como establecimiento hotelero y de su posterior reconversión en residencia para niños refugiados durante la Guerra Civil. Ahora la editorial Tusquets recupera este libro al cabo de casi 75 años y otro que la misma autora publicó a continuación, Hotel in flight (1939). Los ofrece conjuntamente en catalán en Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939) con introducción, edición y traducción a cargo del profesor de literatura inglesa de la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga.
La llegada de refugiados de la Primera Guerra Mundial a Tossa confluyó unos años más tarde con los descontentos por la situación política en Europa y el ascenso del nazismo. En 1934 la revista Art publica un número extraordinario dedicado a la colonia de artistas extranjeros que incluye nombres tan llamativos como Marc Chagall, André Masson, Georges Bataille, Oscar Zügel, Otho Lloyd o Dora Maar. El crítico de arte y pintor Rafael Benet define Tossa como “Babel de las artes”. Y es este mismo año cuando desembarcan el periodista escocés Archie Johnstone y su entusiasta esposa Nancy. En pocos meses deciden dar un cambio radical a sus vidas, por iniciativa de Nancy, y dejan Londres para poner en marcha un pequeño hotel de once habitaciones, muy alejado de los planteamientos del turismo de masas. Encargaron su construcción a Fritz Marcus, un reputado arquitecto alemán que había tenido que emigrar por ser judío y ya regentaba un bar en Tossa. El hotel abre en verano de 1935 con un sorprendente éxito de visitantes, preferentemente ingleses. Carles Sentís dice en un reportaje para L'Instant que ha encontrado hasta siete periodistas del News Chronicle y otros del Daily Herald y el The Times. Para todos ellos Tossa era “el paraíso azul”, según la definición acuñada por Marc Chagall.

Aquella experiencia se truncó el 18 de julio de 1936 con el estallido de la Guerra Civil. Hasta cuatro destructores ingleses llegaron a la Costa Brava para recoger a los súbditos británicos. Archie y Nancy fueron de los pocos que se negaron a embarcar. Y su encantador hotel pasó a albergar niños refugiados. Pero cuando los republicanos perdieron la guerra, ellos compartieron también la experiencia del exilio. Uno de los últimos capítulos del libro narra el paso por Figueres de los Johnstone y su colonia de niños. Se alojaron en el teatro Edison. Se habían retirado las butacas de la platea y se instalaron doce colchones en cada uno de los cuales se instalaban hasta cinco criaturas. Allí vivieron los primeros bombardeos sobre la ciudad. “Figueres nos parecía la viva imagen del infierno”, escribe Nancy. Por suerte, marcharon el día que hubo los más intensos. Los niños acabaron en campos de los campos de concentración franceses y Nancy y su marido en Perpiñán, malviviendo de colaboraciones periodísticas y de sus dos libros, que publicó Faber & Faber. Como señala Berga, sus crónicas pertenecen “a un subgénero de viajes muy fructífero en la literatura inglesa”, en que se narran con humor “las peripecias de establecerse en el extranjero y gestionar el choque cultural y las peculiaridades del lugar de destino”.
1935 Así era Tossa... con la Casa Johnstone, recién
construida e inaugurada, perdida en medio
de la montaña Tusquets editores
Los Johnstone acabaron marchando también como otros exiliados a México.Unos años más tarde se separaron. Archie regresó a Londres, y en 1947 a Moscú a trabajar en la embajada. Dos años después anunció en el Pravda su intención de quedarse en la URSS, donde murió. De Nancy se sabe que se hizo muy amiga de Constancia de la Mora, esposa del jefe de la aviación republicana Hidalgo de Cisneros. Ambas se fueron de viaje a Guatemala en 1950 y allí sufrieron un accidente de coche en el que muere Constancia. De Nancy, herida de gravedad, se perdió el rastro.
Josep Playà, publicat a la Vanguardia el 11.03.11

12/3/11

Mantenir vius els noms propis

Narcís-Jordi Aragó a casa seva.
Foto: Jordi Soler.
Narcís-Jordi Aragó recull en un llibre articles en els quals esbossa pinzellades de personatges amb rerefons gironí.
Quan la Diputació de Girona li va encarregar que fes un recull d'articles seus publicats durant els més de vint-i-quatre anys que ha estat vinculat a la Revista de Girona, Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932) es va proposar buscar-hi un fil conductor. Ben aviat, va descobrir que un dels nexes d'unió que més predominava entre aquells articles publicats era que, essencialment, tractaven sobre personatges que d'alguna manera havien transcendit la vida rutinària per entrar a formar part de la “petita història” o “la Història de la Cultura”, en paraules de Xavier Xargay en el pròleg del llibre. També, que la majoria d'aquelles personalitats estaven vinculades a les terres gironines.
És així que s'ha concebut Retrats a mitja tinta, un llibre que inclou 146 articles, que tenen com a comú denominador gent que ha deixat petja però que, com reconeix el mateix autor, “molts d'ells han restat marginats per la memòria col·lectiva”. “Mantenir-los vius, d'alguna manera, també és una de les raons d'aquest volum”, reconeix Aragó.
Des d'Andreu Pastells a George Steiner i Peter Handke, Narcís-Jordi Aragó agrupa tota aquesta sèrie de personatges per categories (Lletres, Arts, Civisme i Proximitats). Amb l'excepció de setze textos que procedeixen del diari El Punt, dos que provenen de Presència i un que pertany a l'opuscle Recordar Rodoreda, tots els articles han estat publicats a la Revista de Girona. N'hi ha afegit per acabar d'arrodonir el conjunt i per acabar, sobretot, de donar una visió d'unes èpoques que estaven poc representades.
El llibre –el 25è volum de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona–, es presentarà el proper 17 de març, a dos quarts de vuit del vespre, a l'Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura.
*La Llibreria 22 en farà la venda de llibres.
Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt el 10.03.11

9/3/11

Escolteu el lloro canalla


Albert Compte , retratat a Banyoles el 2002,
ha deixat més de trenta poemaris inèdits
i un miler de haikus. Foto: EL PUNT.
 El Llop Ferotge emprèn l'edició de la poesia pòstuma d'Albert Compte.
Va ser per Setmana Santa, a Còrdova, que se li va aparèixer el lloro. No pas el colom trinitari, sinó un senyor exemplar de lloro eclectus, que es veu que té unes dimensions fora de sèrie i un plomatge d'un verd llampegant que fan que un cregui al moment en l'arribada de l'esperit sant. Albert Compte (Barcelona, 1960-Olot, 2007) s'hi va rendir completament, i des d'aquell dia afirmava que era un simple amanuense del seu lloro fluorescent, i déu n'hi do com n'estava, d'inspirat: va dictar-li més de dos mil poemes, i articles, contes, novel·les, i més d'un miler d'haikus, en un honrós gest de misericòrdia pel seu intèrpret, a qui els metges acabaven de diagnosticar una afecció cardíaca incompatible amb l'alenada profunda dels poemes llargs. Però ni la consideració del seu lloro xerraire va salvar-lo: Albert Compte va morir el 4 d'octubre del 2007 a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, als 47 anys, quan era a punt de sotmetre's a una operació de bypass que esperava feia més de sis mesos.
A Jorge Morales, l'escriptor xilè que va fundar amb ell la revista d'art i poesia El Llop Ferotge un any abans a Girona, encara se li encén la veu de ràbia quan recorda aquella mort precipitada i absurda, però ha fet més que lamentar-se i plorar: ha buscat tota l'obra inèdita del seu amic a la casa materna d'Olot, on va viure els últims anys, i es proposa rescatar-la de l'anonimat costi el que costi, convençut que el poeta del lloro, al costat del qual sempre passaven coses màgiques, és “un autor excepcional, el poeta de qui tothom haurà de parlar, el gran fenomen editorial de l'any”. De moment, ha reunit una part de la seva poesia amorosa a Locus evelinus, publicada a l'editorial del mateix El Llop Ferotge, amb pròleg de l'escriptor Bruno Montané i un dibuix a portada de l'artista Enric Ansesa. Es tracta d'una col·lecció de poemes en castellà on ressona l'humor corrosiu, lliure i canalla d'Albert Compte, que solia firmar amb el pseudònim Startus, contracció exòtica del seu segon cognom, Estartús, i d'on han estat expulsades a consciència la solemnitat i la turbulència sensiblera a favor d'un erotisme de tango i malecón havaner. Aquests 26 poemes són només un avançament de l'extensa obra inèdita d'Albert Compte, que inclou també la novel·la Tocinitos de cielo.
En vida, aquest antic col·laborador de l'Avui que va residir a Barcelona, l'Hospitalet, Calafell, Còrdova i, finalment, Olot, només va arribar a publicar dues novel·les en català, El cor de la carxofa (Columna, 1997) i El crit de l'ornitorinc (Destino, 2000), i el poemari Trulaccions, en una edició finançada pel seu pare quan l'escriptor tenia només 16 anys. Pòstumament, l'editorial Quadrivium de Girona ja va difondre El romancero Goliardo (2008), una mostra prodigiosa de la seva verbositat desbordant, afirma Morales, que no va tenir la difusió que mereixia. Locus evelinus es presenta dimarts vinent a La 22, el dia 24 a la Context, i el 31 de març, a l'Aula d'Escriptors de Gràcia, a Barcelona.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 09.03.11

8/3/11

Recordant les treballadores de Triangle

Núria Martí publica un llibre sobre els fets que van inspirar el Dia de la Dona.
Nuria Martí, finalista
del Premi Just M. Casero
El 25 de març del 1911 va haver-hi un gran incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, de Nova York. Hi van morir 146 persones, la majoria de les quals eren dones, que hi treballaven en unes condicions pèssimes. Aquest fet va comportar una revolta de les dones treballadores, que va obligar a canviar la regulació laboral als Estats Units i, poc a poc, també en altres països.
L'incendi de la fàbrica Triangle és l'origen històric del Dia de la Dona Treballadora, que se celebra avui, i és també la història que reconstrueix l'escriptora maresmenca Núria Martí Constans (Calella de la Costa, 1966), actualment resident a Girona, en el llibre Trampa de foc, publicat per l'associació Lectura Fàcil. Els llibres de Lectura Fàcil segueixen unes directrius internacionals concretes per ser llegits i entesos per persones amb dificultats lectores. Són llibres que narren una història concreta i lògica, amb una única línia argumental, i eviten el llenguatge abstracte i simbòlic. Martí, que és professora de català per a adults i escriptora, ja havia publicat la novel·la Les mateixes estrelles per a Lectura Fàcil. També és autora de la novel·la Hores prohibides (2009).
Redacció El Punt, 08.03.11

6/3/11

Escoltant l'oracle

Josep Valls recopila reflexions, sentències i aforismes extrets de les converses que va mantenir amb Pla.
Josep Valls. Foto: Gerard Bagué
A Josep Pla li agradava la taula, però preferentment amb companyia, així que el dia que el seu amic Ramon Sala el va deixar al Motel de Figueres perquè ell tenia pressa per tornar a Castellfollit, l'escriptor es va sentir inesperadament desvalgut. El cuiner Josep Mercader, que el coneixia bé, sabia que era una impertinència deixar-lo sol a taula, però aquell dia el restaurant era ple, i ni ell ni cap dels cambrers podien entretenir-se a oferir-li companyia. Fins que al senyor Mercader se li va acudir cridar l'administrador del local i demanar-li per favor que s'assegués amb el vell escriptor i li donés conversa. No es coneixien de res, i el silenci amenaçava de fer-se dens, però Pla va tenir l'ocurrència de preguntar al bon noi a què es dedicava, i Josep Valls va tenir l'encert d'aclarir-li que, tot i guanyar-se la vida fent números, la seva vocació eren les lletres, que havia estudiat al seminari de Girona. “Ah, la millor universitat del món!”, va exclamar Pla. I ja va estar. Els vuit anys següents van fer-se inseparables, a la seva taula 26 del Motel, sempre la mateixa, on dinaven plegats, conversaven i secretejaven. Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, 1944) el tornava sempre a Llofriu amb cotxe, a vegades l'afaitava i tot, i alguna ocasió li va arribar a fer de metge. Van ser amics, en el sentit ple de la paraula, i avui encara Valls sent tan viva aquella proximitat, que declara amb convicció: “Jo l'estimava, aquest home”.
Des d'aquella primera trobada de l'any 73, Valls, col·laborador d'El Punt, va acostumar-se a prendre notes de les sobretaules amb Pla, sempre aprofitables i sucoses. De moltes d'elles n'ha donat compte als tres llibres que ha publicat sobre el seu amic, Josep Pla inèdit (1982), Josep Pla: converses a l'Empordà (1986) i Pla de conversa (1997). Ara ha seleccionat 183 fragments d'aquelles xerrades esporgades dels seus llibres anteriors per compondre Josep Pla oral (Acontravent), una col·lecció de citacions, sentències, reflexions, aforismes i fins i tot acudits que presenten l'autor d'El quadern gris com “una mena d'oracle”, assegura Valls, no només per l'astúcia de les seves observacions, sinó també per la seva permanent actualitat: “Era un home avançat al seu temps, que parlava des de la saviesa. Un clàssic. I un clàssic no és altra cosa que algú que, per més que el llegeixis, sempre et diu coses noves”. Coses com ara “Catalunya és un país d'eròtics corregits per l'avarícia”, o “un ha d'escriure tal com parla, com si escrivís per a una seva tia soltera”, o “com més malament menja la gent als restaurants, més propina deixa”, i encara “com puc entendre què o qui és Déu, si ni tan sols sé què és un sofregit?”.
A l'estil dels moralistes francesos del segle XVIII que tant apreciava, des de Chamfort a Montaigne, Pla apareix en aquestes notes, totes recollides de viva veu pel seu transcriptor, a pesar que algunes van ser elaborades literàriament per l'autor i incorporades a l'obra escrita, com un home de variats interessos que sentenciava sobre la vida, la gent, la literatura, l'art, la cuina, el país, el món, la religió, la política i sobre ell mateix, els apartats en què s'organitza aquesta mena de breviari del pensament planià. Valls, que admet haver deixat fora les declaracions més íntimes que Pla va confiar-li (“no hi ha res que s'assembli més a un confessionari que un cotxe a l'hivern travessant l'Empordà de nit amb la calefacció engegada”, diu enigmàtic), vol retre amb aquest Josep Pla oral un homenatge a l'escriptor, en el trentè aniversari de la seva mort, i al seu estil concís, “ni culte ni popular, entre el periodisme i la literatura, però mai grandiloqüent”, un esperit que el seu biògraf ha volgut transmetre també a la brevetat del seu pròleg, escrit, afirma, “amb cinta mètrica”. Les primeres presentacions del llibre seran el 21 de març a La 22 de Girona, i el 8 d'abril a la Fundació Pla de Palafrugell.
Eva Vázquez, publicat en El Punt, 06.03.11.

1/3/11

Reflexió des de l'estima

Foto: Juanma Ramos.
Puyal està enamorat de la tele i des d'aquest punt de partida ha escrit el seu primer llibre, ‘Aicnàlubma', en què diagnostica la relació entre mitjans i societat.
Mai m'he emocionant tant com entrant en un plató buit i construir un programa des de zero”. Ho va dir ahir en la presentació del seu primer llibre Joaquim M. Puyal, fent seva una frase de Fellini i que serveix per il·lustrar el seu enamorament de la televisió. És des d'aquesta estima pel mitjà, des de la sinceritat, i sense cap pretensió d'alliçonar, que el comunicador de referència ha publicat Aicnàlubma –significa ‘ambulància' al revés i ens remet a la primera part del llibre per entendre'n el significat–, editat per Columna. Davant d'una gran expectació, Puyal va explicar que no ha escrit el llibre, vol ser el primer volum d'una trilogia, amb voluntat d'aprofitar el seu impacte mediàtic, sinó que són reflexions sobre continguts mediàtics amb vocació divulgativa.
El creador de Vostè jutja o La vida en un xip va insistir que ha escrit el que pensava sobre els mitjans des de la complicitat i des de l'observació: el seu és el punt de vista d'algú que ha treballat a la televisió i que ho ha fet amb èxit i que ja no hi és perquè està en “absolut desacord” amb la manera en què ha evolucionat. I en aquesta involució de la televisió, Puyal va destacar que s'ha perdut el concepte de servei en la televisió en obert i va recordar que la llei audiovisual espanyola aprovada fa dos anys no menciona el terme “servei públic” que sí esmentava la llei de les televisions privades del 1988; Puyal considera “escandalós” que amb prou feines s'hagi parlat d'aquest fet. Sense dir noms, el comunicador va fer la comparació amb altres serveis que tenen els ciutadans com ara el gas, l'aigua, el transport; serveis públics que exploten empreses privades. Puyal creu que tant la televisió com els diaris o les ràdios han de treballar per obtenir audiència, però que “el problema pervers és que es confon l'entreteniment amb un objectiu, quan el que hauria de ser és una condició dels mitjans. Si ens quedem només amb l'entreteniment vol dir que renunciem a captar l'interès. Es poden obtenir més ingressos, però s'empobreix el missatge”. Puyal, que s'ha negat a fer un llibre sobre els anomenats programes escombraria, relata a Aicnàlubma el que ell considera programes d'addicció i dóna les claus d'aquestes pràctiques de seducció: “Tenim delinqüents mediàtics, famosos per sortir de la presó i anar a la tele. No tot s'hi val”, va concloure.
Gemma Busquets, publicat en El Punt 01.03.11
*El llibre es presentarà a la Llibreria 22 el dimecres dia 16 de març.

‘Las meninas' de Mendoza

Foto: Manel LLadó
La Llibreria 22 s'omple per rebre l'últim premi Planeta, introduït per Fonalleras.
Com Velázquez quan va pintar Las meninas, Eduardo Mendoza ha fet a Riña de gatos (Madrid, 1936) “un retrat de la cort a l'inrevés”, en paraules de Josep Maria Fonalleras, perquè en tots dos casos els autors respectius han preferit plasmar un moment històric a través dels seus protagonistes aparentment més prescindibles, de les classes populars, mentre “els reis, representants del poder, estan fora del quadre, però ho veuen tot”. Ahir a la Llibreria 22 va haver-hi un gran ple per rebre l'últim premi Planeta, presentat una vegada més per Fonalleras, a qui ahir Mendoza va elogiar com a lector perspicaç: “Tot el que ha dit és el que volia fer amb la novel·la. I aquesta novel·la té moltes coses. Jo volia que fos més senzilla, però em vaig embolicar, no perquè pensés en el Planeta, sinó perquè hi havia un parell d'idees que m'interessaven molt”. Mendoza es va referir, per exemple, al seu interès pel personatge de José Antonio Primo de Rivera (“Vaig arribar a la conclusió que era algú absolutament intranscendent i, a més a més, força curt”), també a la passió confessa de l'escriptor barceloní per la pintura i per la història de l'art, vista en paral·lel i en diàleg constant amb la història de les societats en què han sorgit unes determinades creacions artístiques.
L'encertada i elogiada lectura que Fonalleras ha fet de Riña de gatos va justament en aquesta línia: darrere de la divertida història d'un expert anglès en art, perdut al mig del Madrid convuls i frenètic dels mesos anteriors a la Guerra Civil –una història que el presentador va inscriure “en el gènere de la sarsuela i del vodevil” i que també va comparar a pel·lícules com ara To be or no to be de Lubitsch i ¡Jo qué noche! de Scorsese–, hi ha la confrontació entre dues visions de l'art i del món, la de Tiziano i la de Velázquez. Del primer, hi ha una reproducció de La mort d'Acteó al vestíbul de la casa on el protagonista ha estat contractat per autentificar un suposat quadre atribuït a Velázquez, i on també coneix Primo de Rivera. Per Fonalleras, La mort d'Acteó és una metàfora de la situació prebèl·lica que es vivia en aquell moment: durant una partida de cacera, Acteó veu com Diana es despulla per banyar-se i la deessa, pel seu atreviment, el transforma en un cérvol i és devorat pels seus propis gossos. Però Tiziano pinta un moment molt determinat de l'escena, quan Acteó està en plena transformació i és encara mig home i mig cérvol. La metàfora, traslladada al Madrid de l'hivern i la primavera de l'any 1936, remet, segons afirma Mendoza, a “un moment històric en què tot està fet, però ningú ho sap encara”.
Xavier Castillón, publicat en El Punt 01.03.11.

Mendoza ha escrit ´Riña de gatos´ com Velázquez va pintar ´Las Meninas´

L'escriptor presenta la seva obra guanyadora del Planeta com una novel·la sobre la Guerra Civil.
Amb la modèstia i la discreció del savi, però amb la força i la convicció de qui sap que l'ha encertada, Eduardo Mendoza va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona, Riña de gatos. Madrid 1936 -guanyadora de l'últim premi Planeta-, com una novel·la que parla de la Guerra Civil sense explicar-la, perquè "està ja molt explicada".
El veterà escriptor barceloní va tenir com a mentor Josep Maria Fonalleras, qui es va desfer en elogis per la que va considerar "una novel·la molt i molt bona", amb un final trepidant, que impedeix al lector interrompre la lectura.
En la trama, un professor anglès visita el Madrid republicà per investigar una pintura desconeguda de Velázquez. Mendoza va admetre que en aquesta novel·la ha volgut fer un exercici d'intel·ligència emulant Velázquez. Així com avui la cort espanyola dels segles XVI és més coneguda per les singulars escenes domèstiques del pintor sevillà -per exemple Las Meninas-, que per la pintura de les grans batalles, així mateix Mendoza ha volgut parlar de la ?guerra oferint-ne nomésretalls, sense una ambició d'exhaustivitat.

El poble a primer terme

El fet és que Velázquez va pintar a Las Meninas el poble i els bufons de la cort a primer terme, mentre els monarques queden reflectits en un mirall, perquè no hi són però ho veuen tot, i l'artista forma part de l'escena, perquè la seva manera de comunicar la història també és transcendental.
José Antonio Primo de Rivera, Franco, Azaña i Queipo de Llano són alguns dels protagonistes d'una novel·la que també vol ser molt divertida. Mendoza va assegurar que Primo de Rivera, un "guapo xulesc" que atreia les dones, va ser un personatge del tot intrascendent, al qual Franco -"dictador a l'estil sud-americà"-, va aprofitar per crear un mite. Riña de gatos conté també una reflexió sobre com l'art reflecteix el món, sobre els motius que fan que un artista triï un tema en comptes d'un altre. És una manera d'intentar explicar com és possible que totes les ciutats i pobles de l'Estat espanyol tinguessin durant quaranta anys un carrer dedicat a Primo de Rivera i, poques dècades després, el 2003, només un diari dediqués un petit recordatori al que va ser enaltit com a "màrtir" de Falange.
Mendoza s'ha decantat en aquesta novel·la pel Madrid republicà, una ciutat que, al seu parer, devia ser en aquell moment "la més interessant d'Europa, més que París o Londres", perquè estava plena d'espies i de gent intel·ligent, ja que era sabut que el que allà passaria s'aplicaria després a la resta del continent, com així va ser amb l'expansió del nazisme.
Daniel Bonaventura, publicat en el diari de Girona 01.03.11. Foto: Aniol Rasclosa.