30/6/11

Pere Rodeja, llibreter de capçalera

El Gremi de Llibreters de Girona instaura el 29 de juny com la seva festa anual, i constitueix un premi que durà el nom de qui va ser responsable de la Llibreria Geli.
"El llibreter ha d'estimar la gent, servir la gent. En el món estem per servir-nos els uns als altres”. És una frase molt significativa extreta d'una entrevista realitzada al llibreter Pere Rodeja, responsable de la Llibreria Geli de Girona, traspassat a principis de desembre de l'any 2009. Ahir, la demarcació de Girona del Gremi de Llibreters de Catalunya, a la Fontana d'Or, li va retre homenatge i va anunciar que el 29 de juny quedava instaurat com la festa anual del gremi, i a més s'instaurava el Memorial Pere Rodeja, una diada en què es reconeixerà la tasca d'un dels membres del gremi i d'algun dels col·laboradors habituals dels llibreters gironins. La frase que obre aquest escrit explica perquè la sala on es va celebrar l'acte era ahir plena a vessar, amb la família a primera fila; explica el motiu de la reiteració de diversos adjectius quan s'ha de glossar la figura de Pere Rodeja –apreciació que va fer l'exalcalde i exconseller Joaquim Nadal– com són: bondadós, amable, discret, prudent o seductor; explica la càrrega emotiva que es percebia en tots i cadascun dels parlaments que van pronunciar el filòleg Jordi Vilamitjana, el neuròleg i amic personal de Rodeja, Joaquim Jubert, i el mateix Nadal, i explica també la voluntat del gremi de mantenir viva la memòria d'aquest “llibreter de capçalera”, tal i com el va definir Jubert, que reserva per a ell mateix el paper “d'adquiridor de llibres”. Rodeja era l'organitzador del microcosmos que contenia el carrer de llibres sota cobert que s'estén, des del 1879 i encara ara, entre l'Argenteria i la Cort Reial, que ha estat utilitzat per fer drecera, en nombroses ocasions, per multitud de ciutadans, i resulta que el que havia de ser inicialment una incursió momentània s'acaba convertint inevitablement en una marrada, incapaç de resistir-se el transeünt als cants de sirena provinents de les lleixes i aparadors.
Jubert, després de dissertar sobre el llibreter “de capçalera” i el lector “d'ofici”, va explicar com ell i Rodeja es van ”enrotllar” com a primer pas per, tot seguit, “tenir aventures”, com ara visitar plegats, físicament, llocs dels quals conversaven a través de la literatura, desgranant un parell de delicioses anècdotes, molt il·lustradores. Vilamitjana va transitar de la història, les dades, a la intrahistòria, els records, i al llegat, material i immaterial, de Rodeja i, abans de cedir la paraula a Joaquim Nadal, ja va posar deures al nou alcalde, Carles Puigdemont, demanant un carrer o plaça dedicats al llibreter. Nadal va fer referència al “passatge de Can Geli”, d'un negoci, que no era un negoci, “era casa seva”, i de la capacitat de seducció del llibreter, coneixedor de les dèries, debilitats i manies del client. A la sortida de l'acte, tots els presents van rebre un exemplar del volum Memorial Pere Rodeja i Ponsatí, editat per Quim Curbet, que recull tot un seguit d'articles d'homenatge al llibreter apareguts a la premsa, la majoria amb motiu del seu traspàs.
Dani Chicano, publicat en El Punt el 30.06.11. Foto: Guillem Terribas.

La societat gironina es rendeix a «Pere I, el Gran (llibreter)»

 L'homenatge a Pere Rodeja i Ponsatí, «de Can Geli», omple a vessar La Fontana d'Or de records i lloances d'amics i companys d'ofici.
N
o va ser Pere I de València i III d'Aragó, però tampoc no li va fer falta per regnar als dominis de la Llibreria Geli, per aconsellar un exèrcit de lectors que seguien els seus consells com a fidels súbdits, i per construir un autèntic reialme de la cultura al cor de Girona. Ahir La Fontana d'Or va convertir-se en un espai mític on les aventures (llegides o reals) de Pere Rodeja i Ponsatí van acompanyar un públic que va omplir a vessar la sala, en l'homenatge que el Gremi de Llibreters de Catalunya va voler retre a un dels seus més insignes representants, mort el desembre de 2009.
A aquesta reconstrucció completa de la figura de Rodeja hi va contribuir el parlament de Quim Nadal, present a l'acte, i el del neuròleg Joaquim Jubert Gruart, amic del llibreter i qui es va definir com a «lector d'ofici». En el seu emocionant parlament va parlar de l'ofici de llibreter, del concepte del «llibreter de capçalera» i de les «ciutats i carrers de llibres» que en tantes ocasions va recórrer tant amb el mateix Rodeja com amb les seves recomanacions literàries.
«Un llibreter no pot vendre altra cosa que llibres, de la mateixa manera que una llibreria no és un establiment com un altre», va apuntar Jubert, qui també va defensar que «un llibreter no vol, no pot i no sap jubilar-se». Va definir l'estreta relació que els va unir a través dels termes del «lector d'ofici» i del «llibreter de capçalera», dues maneres de sentir una mateixa passió, la del «llibre - objecte», que acaba generant «una fidelitat unilateral que si trenques en alguna ocasió, et fa sentir com si fessis el salt».
La Geli, «un temple gòtic»
Acompanyant una glossa plena de records, anècdotes i sentit de l'humor, es van projectar tot de fotografies d'en Pere de can Geli; imatges dels viatges que ambdós van compartir a la recerca de paratges viscuts a través de les pàgines dels seus estimats llibres.
Mallorca vista amb els ulls de Georges Sand; la Grècia de Henry Miller i El coloso de Marusi i d'El tresor de Troia de Philipp Vanderberg; o els paisatges italians de les Memòries d'Adrià van ser només alguns dels paisatges que van buscar, i trobar. Aquesta va ser la particular conquesta mediterrània de qui Jubert va definir, arran d'una fotografia on Rodeja posava amb un monument a «D. Pedro I», com a «Pere I, el Gran... llibreter».
Els seus dominis, entre la Rambla i el carrer Argenteria, ocuparien cinc quilòmetres de llargada si tots els llibres que atresora la Geli es possessin un al costat de l'altre. Així ho va posar de manifest l'escriptor i col·laborador de Diari de Girona Jordi Vilamitjana. Són més de 200.000 exemplars que conviuen en una llibreria de 300 metres quadrats, una densitat que crea un autèntic «temple gòtic» de la cultura i l'amor a les  lletres.
Marta Pallarès publicat en el Diari de Girona 30.06.11. Foto: Guillem Terribas.

20/6/11

Bolaño fa feliç Girona

Isa i Isaki Lacuesta, Lali Gubern, Jorge Herralde,
Patti Smith, Eva Vázquez, Guillem Terribas, entre altres.
Patti Smith va assistir per sorpresa a la inauguració del carrer que porta el nom de l'escriptor, al costat d'Herralde, Echevarría, Montané i Salomé Bolaño.
Des de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”.
La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terriblement sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.
Jorge Morales, Guillem Terribas, Jorge Herralde, Patti Smith.

A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 19.06.11

18/6/11

INAUGURACIÓ DEL CARRER ROBERTO BOLAÑO. 18.06.11

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3584610

Guillem Terribas, Jorge Morales, Isaki Lacuesta, Lluïsa Faixedas


Tot evocant ‘Històries del Motel' a la Casa de Cultura

A la foto: Guillem Terribas, Jaume Subirós, Miquel Berga,
Salvador Sunyer, Josep M. Fonalleras, Albert Rossich.
Girona sempre ha anat, gastronòmicament parlant, a remolc de Figueres”. Així de directe va començar el llibreter Guillem Terribas exercint de mestre de cerimònies de la presentació del llibre Històries del Motel (Ara Llibres), de Miquel Berga, que va tenir lloc a la Casa de Cultura de Girona. Ho va dir a propòsit, també, que la d'ahir era la segona presentació d'aquest llibre –editat l'any que el pioner restaurant celebra el 50è aniversari–, després de la que va tenir lloc a la capital de l'Alt Empordà. En aquesta ocasió, a més de l'autor, no hi van faltar reconeguts escriptors, intel·lectuals i personatges vinculats a la cultura que també van amanir l'acte amb les seves anècdotes i històries particulars. Així, van participar-hi Antoni Puigverd, Albert Rosich, Salvador Sunyer, Josep Maria Fonalleras i, és clar, el xef de l'Hotel Empordà de Figueres, Jaume Subirós (a la foto, amb el llibre). Un aperitiu va cloure l'acte com calia.
Text i foto de Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt el 18.06.11.

16/6/11

El Truffaut acull l'estrena a Catalunya de la pel·lícula "Roberto Bolaño, la batalla futura"

 Roberto Bolaño. Foto: Marc Martí.
 Tret de sortida de l'homenatge que culminarà dissabte amb la inauguració d'un carrer batejat amb el nom de l'escriptor.
Els diaris xilens parlen sovint de Girona. I és que la ciutat va deixar una fonda petjada en la personalitat i en l'obra de l'escriptor xilè Roberto Bolaño, avui considerat un dels valors universals de la literatura en llengua espanyola. En un intercanvi entre honestos, els beneficis que Bolaño reporta a Girona li són ara retornats amb la inauguració (dissabte) d'un carrer que porta el seu nom i immortalitzarà encara més el mite. Aquest acte d'homenatge va tenir ahir el seu prolegomen al cinema Truffaut amb l'estrena a Catalunya de la pel·lícula documental Roberto Bolaño, la batalla futura (2010), del realitzador xilè Ricardo House.

El film recrea l'etapa mexicana de l'escriptor i mostra els carrers de la ciutat de Mèxic que va freqüentar un joveníssim Roberto Bolaño els anys 1974, 1975 i 1976, així com el cafè La Habana del carrer Bucarelli, on es reunia amb altres poetes avantguardistes per crear el moviment infrarealista, al·ludit a la novel·la Los detectives salvajes amb el nom de "real visceralismo". La pel·lícula, de 52 minuts de durada, que s'havia vist a Madrid i algunes capitals sud-americanes, però mai a Catalunya, entrevista també personatges mexicans que van conèixer l'escriptor, i aporta per primera vegada el testimoni del seu pare, León Bolaño, un home de més de 80 anys d'edat, avui encara resident a Mèxic.
La sessió d'ahir es va completar amb la projecció de Roberto Belano patinant a la pista de gel (2007), d'una durada de més de mitja hora i firmat per Jaume Pujadas. Aquest documental té la gràcia que ressegueix la vida de l'escriptor a Blanes, però no l'empremta literària, sinó la vida quotidiana. El film conté l'única imatge que es conserva de l'autor de 2666 passejant amb la seva dona Carolina i la seva filla petita pel passeig de Blanes. La filmació inclou testimoniatges, entre ells el del responsable de l'única botiga de lloguer de videojocs de la vila marinera. L'escriptor era molt aficionat als videojocs, especialment als d'estratègia i de guerra. L'acte, organitzat per El Llop Ferotge i la Llibreria 22, va comptar amb la lectura de fragments de l'obra de Bolaño i una tertúlia amb els realitzadors conduïda per Isaki Lacuesta.
Jorge Morales, coorganitzador d'El Llop Ferotge, afirma que Roberto Bolaño és l'autor més important en llengua castellana del darrer mig segle: "Des de García Márquez, Borges i Cortázar no teníem una proposta literària d'aquesta alçada. Per això organitzem aquest homenatge, perquè tenim a Girona un referent de la literatura universal i això ens fa feliços".
Homenots a Domeny
Els homenots Ignacio Echevarría i Jorge Herralde seran dissabte a Domeny per participar activament en la inauguració del carrer Roberto Bolaño. A 2/4 de dotze del matí començarà l'acte, que tindrà també la participació de Salomé Bolaño, germana de l'escriptor, avui resident a Figueres, Guillem Terribas, Bruno Montané, Jorge Morales i Lluïsa Faixedas.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 16.06.11

Benvinguda la segregació

Blanca Busquets , segona per l'esquerra,
ha guanyat el Premi Llibreter Foto: EUROPA PRESS.
1
Blanca Busquets, David Vann i Peter Schössow guanyen el premi Llibreter.
Quan fa dos anys el gremi de llibreters va decidir dividir el premi en les categoria de Literatura Catalana i Altres Literatures –a més de la d'Àlbum Il·lustrat que es manté igual–, es va criticar aquest tracte de protecció innecessària de les nostres lletres. Si aquesta segregació serveix per donar un impuls merescut a autors com Blanca Busquets, som-hi. Ens quedarà el dubte de si, sense ajut, hauria guanyat igualment a la bona novel·la de David Vann. És molt possible.
La nevada del cucut (Rosa dels Vents), de Blanca Busquets, és la novel·la guanyadora en català, “un llibre que serveix per trencar silencis”, va comentar l'autora després de superar un sobtat atac de plorera. “El meu pare fa temps que em diu que escric bé i que em presenti a un premi, perquè sinó ningú em farà mai cas, per això aquest premi és per mi terriblement emocionant, perquè te'l donen, tu no t'hi presentes, qui tria són els llibreters i no t'obliga a canviar d'editorial”. La cinquena novel·la de la periodista narra la història de dues dones de la mateixa família distanciades per un segle i unides per l'amor a la literatura que l'autora també transmet.
Blanca Busquets i Guillem Terribas a la 22 durant la
presentació del llibre "la nevada de cucut" el 15.12.10
El nord-americà David Vann ha estat el guanyador d'Altres Literatures amb Sukkwan Island (Empúries en català i Alfabia en castellà), la seva primera novel·la, en què revisa el suïcidi del seu pare. “Durant dotze anys cap agent no va voler presentar-la a cap editor perquè la consideraven massa bèstia, per tant, mai no m'hauria esperat un èxit així”, va declarar Vann, molt somrient. I és que l'obra, a més d'haver-se convertit en un best seller, ha guanyat a França el premi Médicis.
Finalment, en la categoria d'Àlbum Il·lustrat, el guardonat va ser Peter Schössow, un dels grans il·lustradors alemanys, amb El meu primer cotxe era vermell, amb text i dibuixos seus i publicat per Joventut. L'obra mostra els senyals de trànsit a través de les aventures de dos germans en un vell cotxe de pedals. “Quan sóc a casa treballant davant l'ordinador no puc saber si el que faig agradarà ningú”, va declarar Schössow amb humilitat, tot i la seva llarga trajectòria de títols i guardons.
Els premis van ser lliurats ahir al vespre en una cerimònia a l'Ateneu Barcelonès, amb parlaments d'Antoni Daura, president del gremi [a la dreta de la foto], i Pilar Rahola, encarregada d'inaugurar l'acte. Hi van ser presents llibreters, editors, autors i representants de diverses institucions.
Lluís Llort, publicat a l'Avui+El Punt, el 16.06.11

Sota la cúpula

Jaume Subirós, Colman Andrews i Miquel Berga,
en l'acte dels 50 anys del motel Empordà, ahir al vespre
al Museu Dalí  Foto: JOAN SABATER.
El Teatre-Museu Dalí de Figueres va ser el marc de l'acte central de la celebració del mig segle del motel Empordà, bressol de la cuina catalana moderna.
A
sota de la cúpula del Teatre-Museu Dalí de Figueres hi vaig veure qui-sap-lo de patums. Creieu-me, ahir entre set i nou del vespre hi era tothom. I quan dic tothom vull dir tothom. Estalviem-nos llistes.
Amics, clients, hotelers, restauradors, polítics, artistes, editors, escriptors i els millors cuiners del món es va reunir ahir al vespre al per celebrar els 50 anys del motel Empordà. Una gent que intimida, a la qual mai no saps què dir-li ni si la primera ocurrència et farà fer el ridícul. Sort de tant de senyor. I quina gentada! Vam començar tard perquè l'entrada del museu es va col·lapsar. Miquel Berga va presentar-hi Històries del Motel, editat per Ara Llibres. “Volíem fer un llibre senzill. Un llibre que no fos de tauleta, però que fos de lectura. Vull dir que hem volgut fer un llibre que no fos ni massa bonic ni massa avorrit”. Veient la mena de gent que omplia el sòl que cobreix el subsòl on descansa Salvador Dalí, Miquel Berga no es va poder estar de dir-la grossa, com correspon a un personatge de Salt: “Aquest país sense exèrcit propi té en la seva tropa de cuiners una força colossal que no para de conquerir voluntats i d'aconseguir rendicions incondicionals. Les forces culinàries de Catalunya són exemple d'avantguarda, treball rigorós i recerca de qualitat”.Llavors va parlar Colman Andrews. Primer, en català. Després va continuar en anglès, amb traducció simultània de Miquel Berga. Andrews és autor de dos llibres capitals per fer entendre la cuina catalana al Món: Ferran. The inside story of El Bulli and the man who reinvented food (2010), acabat de publicar en castellà –Reinventar la cocina. Ferran Adrià: un viaje incesante por la gastronomía–, i, sobretot, Catalan cuisine: Europe's last great culinary secret (1988). Aquesta obra, editada aquí sota el títol La cuina catalana, el darrer secret culinari d'Europa, era un reconeixement a la unitat culinària dels Països Catalans. En aquest llibre, com també va fer ahir, Andrews entronitza el paper de Josep Mercader, el fundador del Motel. El gastrònom californià, que ara viu a l'est, va celebrar que Mercader s'hagués aturat a la casa dels Subirós i no dues cases més avall per posar el cartell que cinquanta anys enrere anunciava l'obertura del motel Empordà. Si no hagués ofert la feina als Subirós l'hauria pogut oferir a un pallús: “Si Mercader s'hagués aturat dues cases més enllà, avui al Motel hi hauria un McDonald's”.

Colman Andrews té raó: “L'autenticitat i la sostenibilitat són la marca de la cuina de la casa”. El nord-americà, quan a finals dels anys vuitanta va entrar a Catalunya pel Motel, coneixia tots els ingredients, però no en la combinació amb què els donaven. El van impressionar el sofregit i la picada, el pa amb tomata i les faves amb menta.
Salvador Garcia-Arbos, publicat en El Punt el 07.06.11

10/6/11

Ha mort Jorge Semprún

Guillem Terribas i Jorge Semprún, signant el llibre d'honor
del Cinema Truffaut, 27.04.03
El escritor y ex ministro socialista español Jorge Semprún Maura, luchador por las libertades durante el franquismo, resistente contra la ocupación alemana en Francia, superviviente del campo nazi de Buchenwald y eterno agitador político y cultural murió hoy en París a los 87 años.
Formado en la Universidad de la Sorbona durante el exilio forzoso de su familia, el autor de "La escritura o la vida" (1995), murió en París, ciudad donde residió la mayor parte de su existencia desde los 16 años, al término de la Guerra Civil, tras haber vivido tres años en Holanda.
País donde su padre, el catedrático de Derecho José María Semprún Gurrea, llegó en 1936 como encargado de negocios del Gobierno republicano, antes de convertirse en ministro de la República en el exilio.
El destino del celebrado intelectual y político nacido en Madrid el 10 de diciembre de 1923, cuya propia vida inspiró algunas de sus novelas, estuvo también marcado por el de su abuelo materno Antonio Maura, líder conservador y varias veces presidente del Consejo de Ministros durante el reinado de Alfonso XIII.
Ni el paso del tiempo ni un estado de salud cada vez más frágil impidieron que hasta el último momento Jorge Semprún mantuviese una activa agenda de actividades y proyectos.
Entre los últimos que presidió destaca su papel el pasado enero como padrino del Festival "Un état du monde et du cinéma" (un estado del mundo y del cine) junto al director palestino Elia Suleiman.
Un certamen dedicado a la paz y la justicia universal, la emigración en México y los gitanos, temas no muy lejanos de los tratados el pasado marzo en el festival de Cine de los Derechos Humanos de Ginebra, cuyos organizadores le eligieron como presidente de su jurado.
En mayo de 2010, en una larga entrevista publicada por el semanario "L'Express", Semprún recordaba que su patria era "el lenguaje", ni el francés ni el español en particular, sino "la necesidad de comunicación que está en nuestra naturaleza humana".
Contaba, igualmente, que tras haber llegado a París al término de la Guerra Civil, en 1939, con leves conocimientos de la lengua de Moliere recuperó el español y se volvió de nuevo bilingüe en Buchenwald gracias al contacto con los resistentes españoles.
Guionista de cine además de escritor, profesor y periodista, el que fuese ministro español de Cultura desde 1988 a 1991, fue uno de los protagonistas del filme "Los Caminos de la Memoria" (2009), de José Luis Peñafuerte, descendiente de exiliados españoles nacido en Bruselas.
Traductor para la UNESCO en 1945, a su regreso a París tras la Liberación de los nazis, colaborador de la revista 'Les Temps Modernes' del filósofo Jean-Paul Sartre, y de la también mítica editorial "Ruedo Ibérico", Semprún fue elegido miembro del Comité Central del Partido Comunista Español en 1953.
Año en que vivió en España clandestinamente con el seudónimo de Federico Sánchez, período que años después le inspiró su célebre "Autobiografía de Federico Sánchez", Premio Planeta en 1977.
Una de sus disidencias más sonadas llegó en la década de los años 60, tras volver a vivir de incógnito en Madrid y como consecuencia de la llamada 'Crisis del 64' que supuso su enfrentamiento con el líder del PCE, Santiago Carrillo, y su expulsión del partido.
Desde su primera novela "Le grand voyage" (1964) Semprún fue un prolífico autor de novelas, artículos y ensayos, en su mayor parte escritas en francés, muchas de ellas autobiográficas, ganadoras de numerosos premios en Francia y también en España.
Muy vinculado al séptimo arte y el mundo audiovisual, el padre de "Viviré con su Nombre, morirá con el mío" (2001) fue también una personalidad muy vinculada con el séptimo arte y el mundo audiovisual, como autor de guiones en películas de grandes cineastas de Alain Resnais y Costa Gavras a Joseph Losey, pero también como consejero de la televisión de pago Canal Plus, o impulsor del Festival de las Cuatro Pantallas junto a Hervé Chabalier.
Entre otros múltiples galardones honoríficos recibió a lo largo de su vida la gran Cruz de Carlos III, la Cruz Sant Jordi, el grado de Comendador de la Orden de la Legión de Honor francesa y la Medalla Goethe.
Dentro de su faceta humanitaria, el ex preso número 44.904 de Buchenwald, futuro ganador del Premio Ovidio de la Unión de Escritores Rumanos, Premio Blanquerna de la Generalitat de Cataluña (2003), Premio Diálogo de la Asociación Hispano-Francesa y Premio Estatal de Literatura Europea, presidió la ONG Acción Internacional Contra el Hambre en España.
La Vanguardia (agència EFE) el 08.06.11

7/6/11

3er. Memorial SEBASTIÀ SALELLAS


Presentació del llibre de Xevi Sala a la 22.
Foto: Lluís Serrat

El documental Una casa digestiva para Lavapies, de José Maíia Martín, i la presentació del llibre Les causes perdudes, de Xevi Sala, a càrrec de Salvador Garcia, van tancar els actes del tercer memorial Sebastià Salellas que es van celebrar al llarg de la setmana.
El Punt, 06.06.11

3/6/11

Insten els mitjans de comunicació a donar veu a la població immigrant


Jordi Grau, Rosa Cullell i Felipe López-Aranguren ,
en la taula rodona d'ahir al col·legi d'advocats.
Foto: MANEL LLADÓ.

La periodista Rosa Cullell i el sociòleg Felipe López-Aranguren van participar ahir en el debat que es va celebrar en el Tercer Memorial Sebastià Salellas.
La periodista Rosa Cullell i el sociòleg i poeta Felipe López-Aranguren van fer ahir una crida a la responsabilitat dels mitjans de comunicació davant dels discursos que els polítics i les classes d'elit fan sobre els immigrants. I també van coincidir en la necessitat de donar-los la veu en els debats, les tertúlies i en la premsa escrita, de manera que deixin de ser “subjectes passius” de les informacions.
Cullell va manifestar que quan la por respecte del nouvingut es verbalitza i es converteix en un titular, s'ajuda a fomentar el racisme. “No podem admetre la xerrameca xenòfoba ni a les tertúlies ni als debats”, va assegurar, contundent. López-Aranguren va demanar als periodistes que no es limitessin a reproduir els missatges que els polítics transmeten sobre els immigrants, sinó que els analitzessin i els contrarestessin amb altres fonts d'informació. “Cal anar en contra de les mentides que es diuen sobre els immigrants”, va afirmar. La taula rodona que es va celebrar ahir en el marc del Tercer Memorial Sebastià Salellas –moderada pel director adjunt d'El Punt Jordi Grau–, va reunir una cinquantena de persones.
Núria Astorch, publicat en El Punt. 03.11.06

Ángeles Santos, encara present

La presentació, ahir a La 22, d'un opuscle sobre la pintora portbouenca Ángeles Santos (Vitel·la) va servir perquè l'autora, Anna Capella, reivindiqués aquesta artista que va revelar-se com un meteorit fugaç als cercles intel·lectuals dels anys vint com un dels misteris més fascinants de l'avantguarda històrica espanyola.
Publicat en El Punt. 02.06.11.

Teló

Convideu cinc cuiners a fer un arròs a la cassola, per exemple, i cada un us el farà diferent. Els ingredients, el sofregit, el punt de cocció variaran i, apagats els fogons, us serviran cinc arrossos potser excel·lents, però diversos de sabor i matís. Els cuiners, ara, tenen molt prestigi públic, més que mai. Els columnistes de premsa, no, com els periodistes en general. Despertem moltes més suspicàcies que els cuiners i estem avesats a sentir tot de retrets tòpics i habituals, que no comentarem. Però, igual que els cuiners, els columnistes tenim les nostres receptes i cadascú elabora l'arròs a la seva manera. En aquesta secció, que es va iniciar a El Punt juntament amb el segle, hem procurat combinar quatre ingredients: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d'estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat. Sentit crític perquè pensem que és inherent al periodisme d'opinió. Si no hi ha sentit crític envers el poder, els abusos, la intolerància, l'explotació, el fanatisme, el periodisme tendeix a les flors i violes, que fan molt goig als prats i jardins, però no a les planes d'un diari. Reflexió com a compromís amb el lector. El columnista ha d'aportar una idea, la seva, raonada i fonamentada, que estimuli la del lector, bé sigui a favor o en contra. La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista. Memòria, perquè lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. En la història ja està escrit gran part del que vivim. Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos. A partir d'aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l'arròs. Tant de bo els hagi estat de gust.
Miquel Pairolí, publicat en El Punt 29.05.11