17/1/12

“Teníem molta llibertat”

 Berta Bruna, editora/Rafel Nadal/ Àlex Susanna,
membre del jurat. Foto: David Airob.
RAFEL NADAL I FARRERAS
No és ben bé una novel·la. Tampoc un llibre de memòries, bo i sent literatura de la memòria.
En tot cas Quan érem feliços, de Rafel Nadal i Farreras, és la primera obra pròpiament literària d'aquest gat vell del món del periodisme, un llibre que li ha merescut el 44è Premi Josep Pla de narrativa en català, lliurat divendres passat a Barcelona. Justament de Pla és el darrer llibre que s'ha llegit i no pas un qualsevol: es tracta de la primera versió de la Guia de la Costa Brava en castellà de l'any 1941 i pròleg d'Alberto Puig Palau. En aquest llibre (regal del seu germà), Pla parla de la platja de la Fosca, de l'hotel de Roca Fosca, i del besavi de Rafel Nadal, Francisco Oller, tot d'indrets i personatges que reapareixen a Quan érem feliços. Aquí, Nadal deixa parlar la seva memòria per pintar un retrat de la Girona de postguerra del qual es desprèn un homenatge als seus pares, una generació que va patir la guerra, que va veure com els seus fills no compartien les seves creences i que, en definitiva, ja formen part del món d'ahir. (Publicació del llibre, el 7 de febrer, Destino. Presentació a la 22 el dijous dia 9 de febrer)
Com es va gestar el llibre?
Va sortir de manera natural. Quan vaig deixar la direcció d'El periódico em vaig posar a escriure de manera compulsiva. Ho tenia tot a dins el cap des de feia anys i em delia per explicar-ho. De petit ja escrivia, però el periodisme imposa unes normes que no em permetien treballar seriosament la literatura. Ara que per fi tinc temps, m'hi he posat i no m'he aturat.
És dolorós mirar el passat?
Tinc un record molt feliç de la meva infància. És en l'adolescència quan t'adones que ets un privilegiat en un món on hi ha injustícia, sobretot en el marc d'una postguerra, en què els grans estan traumatitzats i intenten oblidar. Segurament ara tenim més llibertat, però les famílies són més controladores. A casa, si complies les normes elementals de disciplina, teníem molta llibertat, suposo també perquè érem dotze germans. La meva infància està íntimament lligada a la natura, anàvem a pescar, a caçar bolets, a treballar el camp amb els masovers... Quan em van tancar a l'internat, vaig continuar intentant trobar els meus espais de llibertat. De vegades ens passàvem un mes i mig sense veure la família... no era gens fàcil i encara ara, sigui on sigui, a l'hora del capvespre, se'm fa un nus a l'estómac quan recordo quan mirava des del balcó de l'internat cap a casa, on eren tots menys jo.
Una educació massa estricta?
A casa érem dotze, no hi cabíem, i en aquella època ho trobàvem normal. El Collell era un bon internat i no en faig una crítica. De fet, he intentat no moralitzar en cap moment, tot i que de la lectura del llibre es desprèn una reflexió.
Parla de la seva branca familiar francesa?
L'àvia paterna era francesa i vivia a Cassà de la Selva. La vèiem poc, però, la baba Teresa, que va quedar vídua quan jo tenia 7 anys, ens va fer de segona mare. El meu besavi va quedar orfe amb 16 anys i va emigrar a França on va muntar una fàbrica de taps de xampany. Amb la I Guerra Mundial li van bombardejar diverses vegades i va decidir tornar a Cassà, on va muntar una segona fàbrica. Així que vam mantenir molt el contacte amb França. De l'altra branca, el meu besavi i el meu avi eren carboners i van muntar primer una carboneria i després una serra de fusta a Girona que va prosperar els anys 30, moment en què la família es converteix en una família acomodada. La part francesa és la mítica, i la catalana, la de tocar de peus a terra.
Com a periodista s'ha interessat pel que anomena els “mandarins”. Es pot dir que a la seva família també n'hi ha?
Quan parlen de la poderosa família Nadal és un tòpic. En la meva família mai no hi ha hagut una conjunció d'interessos al servei d'una única idea o empresa. El que passa és que és una família nombrosa i suposo que per la formació hem tingut un paper rellevant, però cadascú a títol individual. Amb el meu germà Joaquim no ens hem interferit. Al contrari, m'he hagut de contenir i quan dirigia El Periódico mai no li havíem fet cap entrevista.
Que li hagi lliurat el guardó Àlex Susanna, cosí seu, creu que aixecarà susceptibilitats?
Amb l'Àlex no tenim pràcticament cap relació. En el jurat hi ha prou membres com per dilucidar a qui han de donar el premi, i no en faig cap problema d'això.
Es trobaran amb sorpreses a Girona quan llegeixin el llibre?
Hi pot haver algun episodi que sorprengui per la sinceritat amb què està relatat, per exemple quan parlo del que van fer les dues branques familiars quan va arribar la Guerra Civil o les enemistats que es va guanyar el meu pare entre els escoltes quan es va fer de l'Opus... Explico tot això primer des de la mirada ingènua de l'infant, després amb la rebel·lia de l'adolescència, però finalment amb una mirada que veu en els meus pares unes persones que, tot i tenir unes conviccions tan fortes, van tenir la valentia de donar-nos una educació que va fer que cap dels seus fills no adoptés la seva concepció política i religiosa, i ho van assumir amb resignació, primer, i amb orgull, després. Això té un mèrit enorme i en el llibre els vull retre homenatge.
Valèria Guillard, publicat a El Punt-Avui el 08/01/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada