28/2/13

Climent: Una calaixera plena d'absències

«Podem atrapar allò que se´n va?»
Josep Maria Fonolleras dóna una vegada més forma de novel·la a les seves inquietuds a Climent.

Ara que sembla que la humanitat vulgui deixar el tabac, en Fonalleras practica el nomadisme per les terrasses dels bars de Girona, convertides en oficina mòbil i refugi a la intempèrie del fumador. I també són un observatori privilegiat de la fauna mundana. L'escriptor dóna una vegada més forma de novel·la a les seves inquietuds a Climent (Ara Llibres). La buidor existencial i la por de morir en vida humitegen cadascuna de les pàgines d'aquesta novel·la, valgui la paradoxa, escrita des de la impotència per escriure una novel·la. És l'esterilitat del creador convertida en un acte creatiu. La presentació la faran en Narcís Comadira i en Pep Nadal el 15 de març a la Llibreria 22 de Girona.
Què canviaria de l'entradeta?
La reflexió em sembla prou encertada. Saps què em passa amb Climent? Em costa molt de parlar-ne. Em costa molt sintetitzar en un titular el que és aquesta novel·la, perquè penso que és moltes coses. Aquests dies el director de cinema Michael Haneke ha dit en una entrevista que no li interessa saber res de la vida dels creadors perquè hi ha l'obra, i amb l'obra s'expliquen.
A la novel·la apareixen nombrosos gironins que podem identificar fàcilment, com en Sunyer, en Muntada, en Domènech, en Leo, la Cristina... però qui caram és aquest Climent?
Fins i tot fent servir noms identificables i elements de la realitat, com mai he fet una història de ficció. Climent, que pot tenir trets autobiogràfics, és un escriptor que té efectivament dificultat per tirar endavant una novel·la per explicar la història del pintor suís Ferdinand Hodler, que va dibuixar la seva amant en plena agonia. Climent vol fer una obra sobre l'amor, sobre la mort, i sobre si l'art pot explicar o no això, però es veu com incapacitat per escriure.
Climent mor i un altre personatge rep l'encàrrec d'acabar el llibre que tenia a les mans.
Sí, els amics encarreguen a un altre, que també pot tenir trets autobiogràfics, que reprengui la novel·la i la refaci a partir dels papers que Climent ha deixat acumulats en una calaixera. Hi ha una pregunta que sura per tota la novel·la: podem atrapar allò que se'n va? La vida, la passió amorosa, les relacions d'amistat... podem atrapar el temps?
Podem?
La literatura dóna opcions. Podem certificar que allò se'n va, que s'esvaeix, i podem intentar que allò romangui, que existeixi una altra vegada fora del que va ser. Una novel·la pot ser un intent de resposta a la pregunta.
"No tinc talent ni capacitat", deixa escrit Climent en una de les seves llibretes de la calaixera...
Això en Climent ho treu d'un text de Balzac, de L'obra mestra desconeguda. Si es vol aconseguir una obra perfecta hi ha el perill que es retoqui tant i es repensi tant que s'acabi destruint.
En aquest llibre posa coses banals com una calaixera de plàstic dels xinesos de costat amb temes transcendentals com l'amor, la mort o la mateixa literatura.
El llibre s'obre amb una cita de Dennis Potter: "Tot és més trivial i més important que mai; la diferència entre totes dues coses ja no importa".
Hi pot haver també qui pensi que la seva no deixa de ser una literatura per a gent ociosa, que té els problemes bàsics resolts i que s'entreté amb viatges a Roma i freqüenta ambients entre la bohèmia i l'erudició.
Tothom té problemes, no? Des dels que pateixen necessitats bàsiques fins als que pateixen problemes personals tan o més dolorosos o sagnants. Tu quan escrius no penses en el que està a l'atur, el que està ben situat, el que és més ric o més pobre.
Es despulla molt en aquest llibre, l'autor és cruel amb si mateix, fa autocrítica, no?
Potser sí. Nego absolutament que sigui autobiogràfica, però he usat coses de la meva relació amb la literatura per veure'm a mi mateix davant del fet literari. Per què escrius?, què vol dir? Despullar-me ho trobo exagerat, però una certa introspecció en aquest món personal sí que hi és.
Daniel Bonaventura, publicat el Diari de Girona 28.02.13

Una calaixera plena d'absències.
L'escriptor gironí Josep M. Fonalleras torna a la novel·la, després de més d'una dècada, amb ‘Climent', una reflexió sobre la pèrdua i la mateixa creació literària

 

L'última notícia editorial de Josep M. Fonalleras data del 2007, quan va publicar el recull d'articles Un any de divorciat. Des de llavors, podríem dir com un dels personatges del seu nou llibre: “Cinc anys d'aquesta carta. I res. Quasi res.” Cinc anys llargs sense cap novetat a l'aparador, vuit sense cap obra de ficció des dels memorables relats de Sis homes (2005), més de deu des de l'anterior novel·la, August & Gustau (2001), i, finalment, aquest Climent (Amsterdam), la constatació que aquell “quasi res” en realitat ho és tot, el temps que ha calgut per donar forma a la carpeta d'apunts de l'escriptor, oberta davant el lector igual que un cos damunt la taula de dissecció. La mort, de fet, és molt a frec de l'escriptura, en la tercera novel·la de Fonalleras, però també l'amor, el patiment, l'obsessió, i els llocs on hem estat, els llibres que hem llegit, les cançons que hem escoltat, i els desconeguts que trobem al ferri o al metro, els paperets que recollim pel carrer, les fotos de la platja, els retrats de difunts, les flors molt delicades o el vol dels ocells. Climent és la destil·lació de l'ingent material d'al·luvió amb què ha estat treballant Fonalleras, com la calaixera de plàstic barat, d'aquelles que venen els xinesos, ho és per al mateix Climent, aquest escriptor que no escriu, consagrat a recopilar informació per crear una novel·la on tot hi sigui imprescindible i que, com l'obra mestra de Balzac, no pot prendre forma sense afrontar-lo a la impotència o al monstre.
Com a tots els bons llibres, l'argument aquí és el menys important: Climent mor mentre preparava la novel·la que havia d'arrencar-lo d'un llarg i aparentment peresós retir, i els seus amics encarreguen a un altre escriptor que tregui l'entrellat dels papers dispersos que havia anat guardant en una calaixera barata, una acumulació caòtica d'esborranys, cartes, fotografies, citacions literàries, reproduccions de pintures, retalls de diari, pistes, vaguetats, i un rastre de desamor. Les veus de tots dos s'intercalen a partir d'aleshores en la narració, en un poderós joc de miralls sostingut pel paral·lelisme de les vivències, però sobretot per les simetries del llenguatge mateix, que conflueixen en una elaborada reflexió sobre la creació literària. Que ningú no s'espanti, però, perquè Fonalleras assegura que amb Climent ha escrit la seva obra més autènticament de ficció, “procurant que llenguatge i anècdota col·laborin en el mateix propòsit de construir un ambient, de produir un impacte”. Així i tot, assegura que cap altra vegada no li havia resultat tan difícil explicar un llibre seu. “Alguns primers lectors m'han dit que és una ‘comèdia desolada' o ‘una història deambulatòria', perquè hi ha la mort i hi ha el viatge, i és en efecte una novel·la sobre la pèrdua i la desaparició, i sobre la pietat i la commemoració, però també una indagació sobre la creació literària, sobre com l'escriptor intenta ordenar el caos, en el seu propi procés de dol. Les diferents veus del llibre donen voltes sobre el mateix, sobre allò que perdem i com pot reflectir-ho la reflexió artística. No podem atrapar el temps, i la missió de l'art és intentar que alguna cosa romangui, però fent-ho no aconseguim sinó certificar la pèrdua mateixa, constatar que el temps ha passat.” En aquest procés hi té un paper fonamental la sèrie de retrats que el pintor suís Ferdinand Hodler va fer de la seva amant moribunda, uns dibuixos que obsessionen els personatges tant com la tomba romana de Keats, els retrats de difunts o l'agonia d'una mare real. Intentar fer literatura del sofriment dels altres planteja un conflicte moral que també es fa explícit en la novel·la.
Ja és coneguda la fixació de Fonalleras per la justesa de les paraules, la seva convicció que s'hauria de suprimir tot allò que no fos imprescindible per armar un “artefacte de sentit”. A Climent, però, ha concedit un protagonisme nou als personatges i als llocs. “És allò que Passolini va fer notar a Bassani, que en els seus primers llibres ocultava la Ferrara real amb una simple F. Els personatges són de Ferrara, va dir-li, però l'autor bé podria pertànyer a una altra ciutat que es diu F. És a dir, es planteja l'adequació entre un món fet de paraules i un univers real”. A Climent, doncs, s'hi fa present, molt present, Roma, i també París, Barcelona, Girona i alguns paisatges de Mallorca, a diferència dels seus altres llibres, en què les localitzacions eren abstraccions de llocs. “Sempre havia estat reticent a situar l'escenari dels meus llibres, però he descobert que quan parles amb més profunditat, fins i tot conceptualment, és quan et bases en detalls molt concrets i palpables.” Són igualment concrets els noms d'alguns personatges (Sunyer, Pep, Modest, Leo, Lluís Muntada), recognoscibles per qualsevol lector familiaritzat amb l'entorn de Fonalleras. Però el joc d'identificacions, tot i ser legítim, és ben poc rellevant: ancoratges en el real per transcendir-lo, alternant la trivialitat amb la transcendència, Shakespeare amb Luciano Tajoli, Roma amb el Lidl. “M'alimento de les banalitats”, dirà Climent, i Fonalleras hi afegeix: “No hi ha cap retrat fidedigne, però m'interessa aferrar-me a una noció fidedigna de la realitat per fer amb més eficàcia el salt a un altre món.”
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 28.02.13

Servià ofereix un còctel literari a La 22

Còctel literari a la Llibreria 22 amb l´autor Josepmiquel Servià 
La Llibreria 22 oferirà avui a les 8 del vespre un còctel literari amb el poeta i narrador Josepmiquel Servià. A l'acte es farà un breu repàs a l'obra narrativa i poètica -lírica i humorística- de l'escriptor empordanès, amb motiu de la tercera edició del llibre Pluja de Sang/7 Narracions dels 70.
El llibre en prosa és un recull d'històries curtes recreadores del món de l'erotisme i la sensualitat amb una lèxica rica i un llenguatge poètic precís.
El poeta i narrador Josepmiquel Servià , nascut a Palamós, es considera a sí mateix en un poema autobiogràfic com "el gripau més bell del català jardí". És autor d'altres títols com Manual d'oficis i Granissat de cafè.
 Diari de Girona 27.02.13


El poeta i narrador empordanès Josepmiquel Servià va presentar la tercera edició del llibre Pluja de sang. 7 narracions dels 70, ahir a la Llibreria 22 de Girona. Ho va fer amb una mena de còctel literari tot repassant la seva obra narrativa i poeticolírica. Avui, a la mateixa llibreria, Blanca Busquets presenta La casa del silenci.
El Punt-Avui 28.02.13

26/2/13

Miquel Aguirre presenta ´La cortina de saca´

 L'escriptor banyolí Miquel Aguirre va presentar ahir a Girona la seva nova novel·la, La cortina de saca, guanyadora del XVIII Premi Valldaura Memorial Pere Calders. L'acte es va celebrar a la Llibreria 22, amb la participació del periodista Salvador Garcia. L'obra s'ambienta a la Banyoles republicana dels anys 1930.
Diari de Girona, 26.02.13 Foto: Marc Marti

15/2/13

“Xevi Sala ha convertit una bona novel·la negra en una novel·la excel·lent”

Josep M. Fonalleras va definir ‘En la pell d'un mort' com “una novel·la sobre la paternitat com a salvació', en la presentació d'ahir a la Llibreria 22 de Girona.

Xevi Sala, amb el llibreter Guillem Terribas
i Josep Maria Fonalleras Foto: LLUÍS SERRAT.
D esprés d'argumentar per què En la pell d'un mort (Columna), la segona novel·la de Xevi Sala, és una novel·la negra però també una novel·la social i costumista “en el bon sentit de la paraula”, l'escriptor Josep Maria Fonalleras va arribar ahir a una altra conclusió, ben diferent: “La incorporació de l'estil i l'ús de tres veus narratives fa que aquesta bona novel·la negra faci un pas endavant i es converteixi en una novel·la excel·lent, sense més qualificatius.” Fonalleras va fer ahir, a la Llibreria 22 de Girona, la primera presentació pública de la novel·la de Sala, director adjunt d'El Punt Avui. Divendres vinent, Manel Mesquita la presentarà a la biblioteca pública de Salt, un dels escenaris d'aquesta novel·la, ambientada en aquesta localitat durant els greus disturbis de l'hivern del 2011.
Josep Maria Fonalleras –que el 25 de febrer publica la seva novel·la Climent (Amsterdam Llibres)– va afirmar també que “com totes les bones novel·les negres, En la pell d'un mort no parla d'assassinats o crims, sinó que parla de la realitat”. I ho fa d'una manera tan “minuciosa i detallista” a l'hora de descriure els escenaris d'extraradi on es desenvolupa la història que per això el presentador es va referir inicialment a En la pell d'un mort com una novel·la social i costumista, que té a favor seu el “coneixement del terreny” que té Sala com a periodista i també com autor d'altres dos llibres, A l' altre barri. Vint-i-cinc anys de la Font de la Pólvora i la novel·la Les causes perdudes, que ja mostraven el seu interès pels barris menys afavorits de l'àrea metropolitana de Girona.
Un pare i un fill
“Finalment, es demostra que aquesta és una novel·la sobre coses més importants, com ho és la paternitat, entesa com a salvació. Aquesta és una novel·la sobre un pare i un fill, que recorda La carretera, de Cormac McCarthy”. Sala també es va referir a aquesta obra, però va fer més èmfasi en altres referents literaris com Matar un rossinyol, de Harper Lee –“el meu protagonista no es diu Jem per casualitat”– i sobretot Manuel Vázquez Montalbán. I en referència a Kropotkin i a tot el rerefons ideològic d'En la pell d'un mort, Sala va dir que “hem de trobar una altra forma d'organització social que substitueixi el capitalisme salvatge”, basada en el suport mutu i la solidaritat compartida que simbolitzen, a la seva novel·la, un pare i un fill en temps difícils.
Xevi Castillón, publicat en el Punt-Avui 15.02.13 Foto: Lluís Serrat.

El periodista Xevi Sala publica ´En la pell d´un mort´

E l periodista gironí Xevi Sala, director adjunt d'El Punt/Avui, va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la seva segona novel·la, En la pell d'un mort (Columna), protagonitzada per Víctor Campoblanco, que acaba de sortir de la presó després de complir 8 anys de condemna i es guanya la vida apallissant immigrants morosos. Josep M. Fonalleras va intervenir en la presentació. girona | ddg
Publicat en el Diari de Girona 15.02.13n Foto:Aniol Rescolsa.

12/2/13

Perilla la xarxa de llibreries independents?

El llibreter Guillem Terribas, activista cultural i director de la Llibreria 22 de Girona, ho diu clar: 'La llibreria Catalònia és la primera llibreria amb cara i ulls que fulmina la crisi' (amb el permís d'Ancora y Delfín, que va tancar a principi del 2012). Els llibreters saben que el tancament imminent de la Robafaves de Mataró és degut a una mala gestió i a l'ofec hipotecari i que la llibreria Ona es va tancar per l'enfonsament de la distribuïdora Arc de Berà, que n'era propietària. En canvi, el tancament de la Catalònia és un indici de les penúries de tota la xarxa de les llibreries independents que fan un servei cultural important a bona part de les comarques catalanes. En parlem amb diversos llibreters.
Miquel Colomer, un llibreter experimentat, que a la darrera dècada ha dirigit la històrica llibreria Catalònia de Barcelona i a qui ha tocat d’anunciar-ne el tancament, ho explicava a VilaWeb: 'La supervivència de la Catalònia fins ara ha estat una anomalia, en certa manera, sobretot si recordem com s'han anat tancant totes les llibreries històriques del centre de la ciutat, els darrers cinquanta anys. Nosaltres hem superat molts esculls (la guerra, un incendi desastrós, l'assetjament immobiliari…), però no hem pogut superar aquesta doble crisi que travessa el sector.'
I continua: 'D'una banda, hi ha la crisi econòmica; però també hem hagut de suportar la crisi del llibre en particular: amb la revolució d'internet ha anat arribant un canvi d'hàbits de consum que ens ha afectat considerablement: llibres de cuina, de viatge, els mapes i la cartografia… La gent ara, si necessita una recepta, no se'n va a la llibreria a comprar un llibre de receptes. No li cal, perquè les troba totes a internet. I els llibres tècnics tampoc es venen com es venien, perquè les consultes no es fan als llibres sinó a la xarxa.'

Sobre els efectes de la crisi econòmica, Colomer recorda que han perdut un 40% de facturació els darrers quatre anys: 'Estem en competència amb tothom i ens ha passat que som una llibreria massa gran per a ser petita i una llibreria massa petita per a ser gran. De manera que no ens beneficiem ni dels marges de beneficis de les grans cadenes ni de la possibilitat d'especialització que tenen les llibreries petites.'
El tancament no ha estat pas una decisió que s'hagi pres d’avui per demà. Colomer recorda que al juny del 2011 la llibreria ja va fer un ERO, però el 2012 les vendes no es van recuperar, van continuar caient, de manera que l'octubre de l'any passat van haver d'acomiadar vuit persones. 'Hem aguantat tant com hem pogut. També vam provar de vendre l'empresa, però ni per un preu simbòlic no n’hem trobat comprador.'

Colomer atribueix el tancament a la davallada del consum. I recorda: 'Després de l'incident amb la immobiliària l'any 2005, els anys següents (2006, 2007 i 2008) vam tancar amb beneficis. La crisi ens ha enfonsat. També és veritat que nosaltres érem més sensibles que algunes altres, llibreries perquè aquells anys vam fer una reforma del local i una reestructuració de deutes, el 2006. Segurament si haguéssim tingut una economia més sanejada ens n’hauríem sortit millor.'

Els llibreters es reuniran demà amb Mascarell
Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya, i responsable de la llibreria Parcir de Manresa, ha confirmat a VilaWeb que es reunirà amb el conseller Mascarell demà al matí. Un dels punts que li plantejarà és de facilitar a les llibreries amb dificultats de tresoreria (però solvents) la possibilitat d'accedir a línies de crèdit amb condicions més favorables, que atorga l'Institut Català de Finances. Potser amb aquesta opció, la Catalònia encara no hauria tancat.

Per Daura, el tancament de la llibreria Catalònia és més que un senyal d'alarma, fa palès que la situació és complicada: 'La xarxa de llibreries independents que trobem a tot Catalunya té un marge de benefici curt (20%-30%) i una crisi tan persistent com la d’ara fa caure les llibreries amb una estructura poc consolidada o feble. La mitjana del descens de vendes dels darrers quatre anys és del 25%. Això és dur.'

Però afegeix: 'No és una crisi del sector, sinó una crisi de consumidors. Té raó en Miquel Colomer quan parla de canvi d'hàbits dels consumidors de llibres, però també és cert que els llibreters no hem deixat de modernitzar-nos en aquest sentit: treballar en equip i crear eines com Liberdrac, la plataforma de venda de llibres digitals; el Pla Llibreria Activa (dins el pla de foment de la lectura), o el banc de dades Datallibres, que ajudarà a gestionar millor els estocs de llibres.' De tot això, Daura també en parlarà demà amb el conseller.

El president del gremi de llibreters recorda que les llibreries independents, sobretot de comarques, tenen un paper important en la vertebració cultural del territori i creu que això és un actiu que cal preservar. Li hem preguntat directament si perilla aquesta xarxa de llibreries independents que es troben arreu del país. Heus-ne ací la resposta: 'Si no es fa res i la crisi persisteix hi haurà un degoteig de baixes. Però confio que no passi, i crec que aquest comerç cultural de proximitat el mantindrem entre tots, perquè som un país d'emprenedors. Ara, si deixem caure aquest actiu, el país que s'ho faci mirar, perquè és un actiu important.'

Fer-ne una qüestió política
En aquest sentit, el llibreter Guillem Terribas és taxatiu: ‘Si correm el perill de desaparèixer? Mira, vinc d'una reunió amb el CoNCA (el president Carles Duarte i companyia han vingut a Girona per parlar amb gent de la cultura), i un dels temes ha estat aquest: no es pot prescindir d'aquesta xarxa de llibreries. Però ja sabem que ara tothom fa "ai, pobres, els de la Catalònia", i d'aquí a quinze dies ja faran com si no hagués passat res.'
Continua: 'Tot aquest conjunt de llibreries independents, que trobes a Granollers, a Vic, a Vilanova i la Geltrú, a Olot, a Girona, a Sabadell i a moltes altres poblacions, vam començar els anys setanta amb un esperit de "boy scout", que en dic jo. Però recordaré sempre que Xavier Folch, quan era al capdavant d'Empúries, sempre deia que les millors llibreries catalanes eren fora de Barcelona. I avui es podem perdre. Perquè, a més de les dues crisis que ha descrit en Miquel Colomer (un dels millors llibreters que tenim), també s'hi ha d'afegir el fet que les biblioteques han deixat de comprar llibres, i aquesta compra podia arribar al 5% de facturació anual.'
Terribas sentencia: 'Però jo no vull un epitafi: hem de fer les coses que calgui perquè el caliu cultural que donen aquestes llibreries es mantingui. D'aquest actiu se n'ha de fer una qüestió política.'
Montserrat Serra, publicat a Vilaweb 09.01.13

8/2/13

Bon color del negre

Ahir, a La Capella de Barcelona, Guillem Terribas, Javier Cercas,
Santiago Roncagliolo i Carles Monguilod. Foto: JOSEP LOSADA.
Una de les claus de l'èxit de la novel·la negra és la capacitat de traspassar la frontera –segurament inexistent– entre la ficció més inversemblant i la realitat més quotidiana. I de trànsits bidireccionals entre les diferents modalitats de novel·la negra –i també entre la vida i la ficció– es va parlar ahir a la taula rodona celebrada a La Capella dins del marc de BCNegra i en la qual van participar els escriptors Javier Cercas i Santiago Roncagliolo, l'advocat penalista Carles Monguilod i el llibreter Guillem Terribas, que va fer de moderador. Cercas, que es va reconèixer com a lector de novel·la negra en el seu vessant més clàssic, va recordar una definició que van fer de la seva obra: “autor de thrillers existencials”. La raó?, la inclusió de problemes morals, polítics i existencials en les seves obres. Una opció que té les seves arrels en la versió més americana del gènere, en què, a banda de la resolució de l'enigma, autors com Raymond Chandler i Dashiell Hammet hi van afegir un context de denúncia social que ha donat a aquest gènere una pervivència, una renovació i una actualitat que ahir es constatava amb la gran afluència de públic a totes les sessions. El gènere negre sembla tenir un bon color.
Cercas va afegir al col·loqui una nova autodefinició: “Escric antinovel·les policíaques.” El raonament d'aquesta sentència: “A la novel·la policíaca cal donar resposta al ‘qui ha fet què?' En la meva obra la resposta es troba en el procés de recerca. La resposta és que no hi ha resposta.” Aquest joc de veritats ocultes i mentides evidents també té molt a veure amb l'obra de Santiago Roncagliolo, escriptor peruà format a Mèxic i aixoplugat a Barcelona. Les seves històries beuen de dos territoris fronterers de la novel·la negra: la realitat –va recordar les tenebroses setmanes santes del seu país– i els films, que al seu torn, són derivacions del gènere negre –Seven, El silenci dels anyells...–. Però si algú dels presents tenia clar que no hi ha fronteres entre la ficció i la realitat és el penalista Carles Monguilod, que va ser advocat d'El Vaquilla, personatge que va donar peu a un gènere fronterer, el de joves delinqüents dels barris marginals, que de ben segur era el tema central de la trobada però del qual no es va parlar. No importa. El negre és un color sofert, serveix per a qualsevol conversa.
Jaume Vidal, publicat en El Punt-Avui 07.02.13