28/4/13

Aquells anys de Presència

Vaig ser a La Planeta, fent costat a l'Aragó, que presentava el llibre Periodisme sota sospita, que narra la seva aventura periodística, bàsicament centrada en la direcció de Presència una colla d'anys. Era com estar en un bany maria, en un pot d'almívar. Com havia de ser. Tornaven a la memòria els anys duríssims de la dictadura, que molts voldrien oblidar, per ressaltar les petites i gairebé enjogassades piruetes que ens calien per poder practicar –amb la modèstia de maldestres aprenents– una mica de periodisme descarat, al marge de la informació-propaganda oficial generalitzada. Vés a saber, potser fins i tot vam fer una mica de forat. El nostre gra de sorra voluntarista es va sumar, setmana a setmana, a tants d'altres de més contundents que anaven fent impossible la continuïtat prevista del règim opressor. Al final, tinguérem democràcia, que ja és molt. Tampoc es podia esperar llavors un alçament de llum en la tenebra tan contundent com va ser. Es veu que els lligadors no ho tenien tot tan atado y bien atado com es pensaven.
De tota manera, ja ho sabeu, en algun moment de la Transició, vam arribar a esperar més. Des de la petita i espantada Girona que acomboià l'aventura de Presència en sortien aires de llibertat força més ambiciosos. Arribàrem a creure en algun moment que eren pensables des d'una federació de Països Catalans fins a l'autogestió a les empreses. Totes les utopies –realistes o forassenyades– tingueren un espai en el mapa de futur que ens dibuixàvem al davant. Per dir-ho ben dit: tot estava per fer i tot era possible. Després, la dura realitat de la negociació amb les forces de sempre, els poder reals, els interessos intocables i les autoritats corresponents; es pactaren els mínims. I així anem. Entendre's amb el pinyol de l'Estat no és pas fàcil. Tenen sempre la paella pel mànec. I el mànec també. Això sí que ho havien lligat amb quatre nusos, els nusos del diner. Tenen el diner públic, el de tots. Ja podem clamar, demanar, argumentar i queixar-nos.
El nostre dret real no passa de les engrunes. El pa de veritat el llesquen ells, que en saben prou al cap de tants anys, i es queden sempre la llesca bonica. La crisi ho enverina tot, és clar, però la clau de la caixa fa temps que la tenen adjudicada per dret de conquesta o per costum. No hi ha discussió possible, de moment. Ells administren l'abundància i la misèria, amb el mànec ben arrapat.
De tot això, no en parlàrem pas dilluns passat a La Planeta. No tocava. Era un dia de felicitat compartida, de reconeixements, de festa familiar. Podíem enyorar tots plegats aquells anys en què tots érem més bons, més valents, més autèntics, més guapos, més importants. Més joves, per dir-ho clar i català.
Pius Pujades, publicat a El Punt-Avui el 22.04.13 Foto: Joan Castro.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada