28/9/13

La península poètica i les seves veus.

Dimecres es va presentar a la Llibreria 22 de Girona el  darrer llibre publicat pel llop ferotge és un recull de poemes d'Alexandre Nunes de Oliveira, "Todas las cicatrices", un treball realitzat al llarg de de anys.
L'única recomanació sensata que és possible fer davant d´un llibre de poesia la va formular Julio Cortázar, fa més de trenta anys, a propòsit de Juan Gelman: «...lo mejor que puedo decirle al lector es que entre en estos poemas como se entra en un sendero, siguiéndolo en sus curvas y sus ascensos, deteniéndose allí donde el camino parece detenerse en las encrucijadas y reanudando la marcha como la reanuda cada poema desde el anterior». Quelcom que només és possible, en tot cas, si creiem en l´existència d´un únic poema (no escrit) que els sobrevola a tots i que sempre podrem retrobar en cada un dels versos relligats en un volum com el que Nunes de Oliveira acaba de presentar.
A banda d´aquesta recomanació, el lector de poesia contemporània „i Nunes és un poeta contemporani, quelcom que no queda garantit pel sol fet d´estar viu– caldrà que s´endinsi en el sender del quale parla Cortázar equipat amb un grapat de consignes que, de fet, tindrien un caràcter més aviat prescriptiu. Ordenadament.

La primera prescripció que cal tenir en compte faria esment a la necessitat de transcendir l´anècdota. O, potser millor: es tractaria d´invertir les jerarquies que, de manera acrítica, la majoria acceptem. Es tracta d´un gir molt similar al que proposava Eugenio Montale a «Fuori di casa» –per posar un exemple que, en el cas que ens ocupa, és especialment pertinent– mentre observava les gavines afamades acostant-se una vegada i una altra a la coberta d´un vaixell poblat per aquells típics personatges de trajecte transatlàntic: Montale –de la mateixa manera que fa Nunes de Oliveira–no dedicava la previsible atenció als immigrants italians (ni al vapor Astoria) sinó que, contra pronòstic i fidel a la veu poètica que el caracteritzava, intentava esbrinar quin era el contingut de veritat de l'anècdota.
La segona prescripció –un cop acceptada la transcendència que custodien les anècdotes–, és la que ens impel·leix a acceptar la natural pervivència de la pulsió romàntica i, al mateix temps, a saber-la diferenciar d´aquell «romanticisme» de calaix que no és altra cosa que l´exhibició desordenada dels sentiments individuals. Per ser romàntic, en primer lloc, s´ha de posar ordre als sentiments com ha fet, al llarg de tota una dècada, Nunes de Oliveira.
La tercera prescripció que cal tenir en compte abans –o després– d´haver transitat per Todas las cicatrices és comuna a la majoria de poetes però molt significativa en el cas que ens ocupa: la veu poètica és sempre el resultat d´una suma de veus. Justament per això, el llibre està escrit en castellà enlloc de portuguè: la nostra península poètica „i inacabada, com volia el gran Gaziel„ comença a les costes atlàntiques i arriba fins als penya-segats del cap de creus. El lector de Pessoa, de Cesariny, de Meireles, d´Anthero de Quental, d´Eugénio de Andrade, també és lector de Gelman, de Marzal, de García Montero, de Cernuda, de Darío –els salts cronològics, aquí, no tenen importància– i, més propers a nosaltres, de Gil de Biedma, de Foix, de Vinyoli, de Riba, de Carner, de Fonollosa... Tots ells, tots aquests ­poetes, comparteixen el fet d´estar embarcats en la mateixa «Balsa de piedra» que va imaginar el gran Saramago.
I és que (quarta i última prescripció) és important saber que ens trobem davant d'un joc de miralls, un calidoscopi on el «Jo» del poeta es descompon en tantes identitats com a lectors pugui tenir aquest llibre. D'això es tracta: l'ofici del poeta no és reproduir aquella primera experiència, sinó crear-ne una altra, l'obra (el poema) que de cap manera pot ser esclava del seu punt originari: el resultat, un llibre molt notable que certifica la necessitat de mantenir en vida iniciatives delicadament minoritàries com la que porta a terme l´editorial El Llop Ferotge. Una sort.
Eudald Camps, publicat en el Diari de Girona 27.09.13 Foto: Llibreria 22

25/9/13

BEP MARQUÈS, adeu.


Mirant enrere, cada dos per tres moments de la meva vida, hi ha el meu costat en Bep Marquès. A l’escoltisme, base de la meva educació com a persona i català. A la “tribu” a través del seu germà Mon Marquès, moltes tardes de diumenge a casa seva, amb la Carme, a Sant Daniel. A la Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, un luxe de poder estar amb tota aquella gent i amb en Bep, home combatent, però quan calia assenyat. A la 22, lloc de trobada en els darrers anys i en els darrers moments de la seva vida. Amb el Grup de Garriguella, no només de menjar viu l’home, també d’imaginació i de diversió. En Bep, al costat de l’amfitrió, el pintor Jordi Gispert, fent de cap de taula i conductors de les llargues sobretaules inoblidables.
La llàstima i egoistament,  es que ara mirant al davant, ja no hi trobaré a en Bep. Només en el meu record.

Bep, ja no parlarem de cinema, però quan torni a veure, El Padrino, Erase una vez en America, Novecento o Rio Bravo, les veurem junts.Gràcies i bon viatge.
Guillem Terribas.
 
Bep I Bosch Marti, en els inicis del Grup Praxis 75.
Mor Bep Marquès, un dels ‘guerrillers' del Grup Praxis
Impressor d'ofici, va ser un dels fundadors de l'Assemblea Democràtica d'Artistes i un actiu agitador cultural.El Museu d'Història va recordar la seva contribució al collage subversiu el 2011.
C
om passa sovint amb les persones que de veritat compten, Josep M. Marquès, en Bep Marquès, mort ahir als 70 anys, es resisteix a ser classificat. Impressor, artista, fotògraf, agitador cultural, ecologista, pacifista, resistent del postfranquisme en múltiples fronts, “guerriller de la comunicació”, com l'ha definit l'historiador de l'art Narcís Selles: qualsevol d'aquestes activitats podrien formar part de les seves atribucions, que tenen en comú l'actitud crítica, i a estones subversiva, que va canalitzar sobretot a través de dues associacions històriques: l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, de la qual seria un dels fundadors, el 1976, i el Grup Praxis, creat el 1975 en fructífera associació amb Lluís Bosch Martí i l'activitat del qual va recuperar fa dos anys el Museu d'Història en una exposició comissariada per Selles.
Més a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/680245-mor-bep-marques-un-dels-guerrillers-del-grup-praxis.html 

L'impressor artista, traficant d'idees conspiratives
Quan les paraules no poden expressar el dolor que significa la mort d'una persona estimada, llavors potser el millor amic seria el silenci. Però tampoc seria just silenciar totes les mogudes que hem fet en
els darrers anys amb en Bep, al voltant d'una taula ben parada i sobretot ben amanida d'amics i amigues, que a en Bep mai li han faltat.
Sabem que ell voldria ser recordat per les quasi últimes i divertides històries que junts hem protagonitzat. En una de les tantes reunions que fèiem tot degustant bons aliments, els autoanomenats Grup de Garriguella buscàvem tant sí com no un títol per al que havia de ser una exposició plàstica que s'havia de fer a Sils, però que encara no havíem perfilat del tot, i sense saber per on havien d'anar els trets, es van anar verbalitzant titulars del tot insòlits i inversemblants mai llegits. En Miquel Ruiz, junt amb en Bep, va proposar que seria un molt bon titular “La invasió dels crancs americans i la Generalitat”. Ben contents i satisfets, vam acordar entre rialles que aquest era un bon titular i un bon leitmotiv per començar a treballar la idea.
Naturalment, al cap de poc temps ja havíem oblidat el nom del que calia cuinar amb les nostres obres, i per sort el coordinador del grup, en Lluís Costa, en aquells moments responsable de Cultura de Sils, molt més racional que la majoria pel fet de no exercir d'artista, va proposar la idea de titular el projecte El viatge a l'infern, fent referència a les vicissituds d'un personatge històric: Pere Porter. La idea s'inscrivia en la voluntat de difondre una mostra important de la literatura catalana a través de l'art. Sens dubte la proposta era peculiar i interessant: posar l'art al servei de la difusió de la literatura, i a més fer-ho amb una nòmina d'artistes adobats en mil i una batalles a favor de moltes causes perdudes.
La premissa fou que els artistes prèviament s'havien de llegir el llibre per poder seguir millor aquell viatge que ens portaria a molt bon port; a les portes de l'infern, a través d'una exposició inaugurada a Sils. Després aniríem junts a La Carbonera de Girona, a les Bernardes de Salt, a l'Espelt de Vilajuïga i, finalment, a Tordera.
No cal dir que tu, Bep, vas ser l'ànima de tot plegat, igual que moltes altres vegades. I ja últimament, quan només podies restar a casa per la teva malsana malaltia, vam anar, amb el títol de Girona a l'Empordà, a exposar a l'Espelt. Tu en persona no hi eres, però sí que la teva obra va ser penjada com totes les altres. I ara també seguiràs formant part del nostre grup amb la següent exposició, que farem al Museu de Miniatures a Besalú, ja que generosament el seu director, Lluís Carreras, ens ha ofert l'espai i ens espera que hi anem pel 2 de novembre amb el nou títol de Girona a la Garrotxa.
Bep, a la nostra taula, tu sempre hi seràs comptat. No t'oblidarem en les nostres aventures.
GRUP DE GARRIGUELLA  publicat en el Punt-Avui 25.109.



Mor l´impressor i l´artista gironí Bep Marquès als 70 anys

Bep i Bosch Marti Foto: Marc Marti
Una malaltia coronària s'endú qui va fundar amb Lluís Bosch-Martí el Grup Praxis 75 de Girona.Una malaltia del cor s'ha endut la vida de l'impressor i artista gironí Bep Marquès, un destacat activista en la lluita per la democràcia als anys de la derogació del franquisme que va participar en la fundació de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG), i que va assolir una destacada projecció en el camp de l'art compromès formant part del Grup Praxis 75, en tàndem amb Lluís Bosch-Martí.
Les seves despulles seran objecte d'una cerimònia de comiat avui a les 17.30h al tanatori de Vila-roja. La seva vídua, Maria Carme Turon, i els seus tres fills, Pau, Marc i Marta, han volgut transmetre un missatge lacònic i revelador: "Continuarem la lluita gràcies als valors que hem après al seu costat". Pau i Marc van ser músics del grup Umpah-Pah.
Més a:

19/9/13

Mor als 71 anys el poeta Juan Luis Panero

El poeta Juan Luis Panero (Madrid, 1942) va morir a l'Hospital de Palamós dilluns passat a causa d'un càncer de pulmó. L'escriptor madrileny vivia a Torroella de Montgrí des del 1985 i des de feia una setmana estava ingressat al centre hospitalari baixempordanès. Segons Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 i amic del poeta, aquest era el tercer càncer que Panero intentava superar.
Juan Luis Panero era fill del poeta Leopoldo Panero i l'escriptora Felicidad Blanc, i germà del poeta Leopoldo María Panero i de "Michi" Panero.
Va publicar el seu primer llibre de poemes,A través del tiempo, el 1968, i a continuació, Los trucos de la muerte (1975), Desapariciones y fracasos (1978) o Juegos para aplazar la muerte (1984). També és autor de Antes que llegue la noche, amb el qual va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona l'any 1985, i Galerías y fantasmas, que va ser Premi Internacional de Poesia Fundació Loewe i finalista del Premi Nacional de Poesia de 1989. Entre les seves últimes publicacions hi ha Enigmas y despedidas, editat el 99 i la seva obra completa es recull a La memoria y la muerte.
Així mateix és autor de la selecció, pròleg i notes de l'antologia de l'obra del seu pare, Leopoldo Panero, a més de la de Pablo Neruda i Pablo Picaso.
El temps, la mort, el destí i la memòria travessen els seus versos i la seva obra poètica, en la qual es reconeix la influència d'autors com Jorge Luis Borges, Octavio Paz, T.S. Eliot i Juan Rulfo.
En una entrevista al 1999, Panero indicava que la memòria, testimoni dels efectes devastadors del pas del temps, "és l'únic que salva el passat, mentre que la mort és el teló final de tot".
Nascut a Madrid el 1942, Juan Luis Panero va començar a estudiar Dret i Filosofia i Lletres, però no va acabar cap de les dues carreres. Es va traslladar posteriorment a París i Londres, on va estudiar Literatura i Llengua francesa i anglesa. Impenitent viatger, especialment pels països d'Amèrica, al llarg de la seva vida, a més de la seva tasca literària, va col·laborar amb els seus poemes i com a crític literari en diferents revistes espanyoles i estrangeres, i va traduir diverses obres del francès i de l'anglès.
Com recordava el llibreter gironí Guillem Terribas, el 1975 va intervenir juntament a la seva mare i els seus germans a la pel·lícula de Jaime Chávarri El desencanto, una obra de culte, símbol d'una època. Posteriorment, amb els seus germans, va participar el 1994 en el rodatge de Después de tantos años, el segon film en el qual la família Panero era protagonista, dirigida per Ricardo Franco.
"Per Panero, Borges era Déu"
El llibreter de Girona Guillem Terribas, que va conèixer el poeta ara fa 30 anys, recordava ahir que Panero era un escriptor que admirava molt altres autors com Luis Cernuda, Jaime Gil de Biedma o Joan Vinyoli, encara que "el seu Déu era Borges".
Guillem Terribas va indicar que l'última conversa que van mantenir va ser diumenge passat a l'hospital, on el poeta estava ingressat per tractar-se el càncer, i on es va acomiadar d'ell un dia abans de la seva mort.
Juan Luis Panero, va recordar ahir Guillem Terribas, un cop instal·lat a Torroella de Montgrí, es va convertir en un habitual de la llibreria que regenta, i on el poeta va presentar algunes de les seves obres i va participar en diferents vetllades literàries.
El literat madrileny feia anys que no escrivia perquè entenia que ja ho havia dit tot, i va recordar que "la seva autobiografia més important estava en la seva poesia completa". Precisament amb les seves memòries Sin rumbo cierto va ser, el setembre de 1999, el guanyador de la XII edició del Premi Comillas de biografies, autobiografies i memòries, que concedeix Tusquets Editors.
Entre els seus darrers projectes, explica l'editor i poeta Pablo Méndez, d'Ediciones Vitruvio, hi havia la reedició d'un llibre escrit per la seva mare, Felicidad Blanc, una possibilitat de la qual van parlar abans de l'estiu.
Les restes de Panero van ser incinerades ahir.
Diari de Girona, 19.09.13 Foto: Llibreria 22.

La mort i la memòria

vaig conèixer Juan Luis Panero als anys noranta quan amb en Ponç Puigdevall el vam visitar a casa seva per fer-li una entrevista. Aquell dia es va fixar el protocol que marcaria les trobades posteriors: calia anar-hi a la tarda, sense presses, i estar disposat a parlar dels seus autors favorits, que ja no van canviar: Borges, Rulfo, Lowry, Cernuda, Vinyoli. En més d'una ocasió, quan se li va proposar parlar o recitar en públic, va declinar parlar d'ell i de la seva obra, i va preferir referir-se als autors que més rellegia i que s'havien fet un lloc a la seva memòria. Tot i que les novetats no eren pas el que li interessava més, des de casa seva, a Torroella de Montgrí, estava al cas de tot el que succeïa en el món literari d'Europa i Amèrica.
En els últims anys va escriure poquíssim. Els seus amics havien mort, els millors llibres ja estaven escrits, les ciutats que havia estimat ja no existien, les malalties el rondaven. Parlar amb ell significava recordar el que ja no tornaria a ser: sense malenconia, amb una lucidesa diamantina. En la seva poesia, la mort havia estat el seu tema predilecte des dels inicis. Amb tot, a mesura que transcorria l'estona s'engrescava i mostrava un sentit de l'humor càustic, brillant, temible.
Quan vam saber que estava hospitalitzat, amb el llibreter Guillem Terribas vam decidir fer-li una visita, que finalment es va produir diumenge passat. El vam trobar com sempre: pessimista, digne, cordial. Amb un fil de veu ens va dir que ja no llegia, que ni tan sols mirava pel·lícules. “Las tengo aquí”, hi va afegir assenyalant-se el cap. Com era habitual, no va parlar dels seus mals, sinó de tres pel·lícules que també són tres llibres: Doctor Zhivago, Els morts i El guepard. D'aquesta última ens va recomanar que rellegíssim el capítol de la mort del príncep de Salina. En aquella última trobada –com en la primera– van reaparèixer els dos vells temes, la mort i la memòria, com en els seus versos més coneguts: “Sólo son tuyas –de verdad– la memoria y la muerte, /la memoria que borra y desfigura /y la sombra de la muerte que aguarda.
Vicenç Pagès, publicat en El Punt-Avui 19.09.13 Foto: Llibreria 22

Imatges de la presentació SIN RUMBO CIERTO a la Llibreria 22.
http://youtu.be/By1pU2niJZg



Baños presenta ‘La rebel·lió catalana' a la 22

El periodista Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967) presentarà avui el seu últim llibre, La rebel·lió catalana. Notícia d'una república independent (La Butxaca) a la Llibreria 22 de Girona (20 h), en una tertúlia amb el llibreter Guillem Terribas. Baños analitza amb humor la societat catalana i exposa “les bondats evidents d'un procés d'independència”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 19.09.13

13/9/13

Presenten ‘Diario de un zombi', a Còmics 22

Sergi Llauger, l'autor de Diario de un zombi (Dolmen Editorial), signarà aquesta tarda exemplars del seu llibre (19 h) a la llibreria Còmics 22. La presentació del volum s'inscriu en l'anomenada II Ruta Zombi Dolmen 2013, a través de la qual s'ofereixen invitacions per assistir al Festival de Cinema Fantàstic Sitges 2013. El requisit: anar vestit de mort vivent, hunter o survival durant el mes de setembre a la llibreria gironina (així com d'altres participants) a l'hora de comprar un exemplar de la Línea Z editat per Dolmen editorial.
Jordi Camps Linnell  Publicat en el punt-Avui 13.09.13

3/9/13

La Penyora dedicarà el 7è Festival Pepe Sales al poeta Juan Eduardo Cirlot

Crític d'art i músic dodecafònic, va ser també l'autor del cèlebre ‘Diccionario de símbolos'.
El festival destacarà, al gener, la seva defensa de l'individu.

Juan Eduardo Cirlot, fotografiat el 1951 amb les seves espases.
Foto: FRANCESC CATALÀ-ROCA.
La Penyora dedicarà a finals del gener vinent la setena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales a Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973), poeta surrealista, músic dodecafònic, crític d'art, autor del referencial Diccionario de símbolos i, sobretot, “un defensor de l'individu”, segons Consol Ribas i Lluís Llamas, organitzadors d'aquest festival obert a tota la ciutadania que, en les seves sis edicions anteriors, ha estat dedicat, respectivament, a Pepe Sales, Miquel Bauçà, Pedro Casariego, Lluís Vilà, Santa Teresa de Jesús i Carilda Oliver.
Juan Eduardo Cirlot compleix tots els requisits que La Penyora busca en un creador que pugui servir com a epicentre del gran tsunami artístic que representa a Girona el Festival Pepe Sales, on músics, pintors, cineastes, poetes... s'inspiren en l'obra de l'autor triat per fer les seves pròpies creacions. Cirlot té “el punt de rebel·lia i llibertat” que ha tingut tots els seus precursors en el festival gironí, però a més de ser un indomable va ser també “un poeta d'una qualitat impressionant”, poc conegut en vida –el seu prestigi públic el va adquirir sobretot com a crític d'art de La Vanguardia–, perquè bona part dels seus poemaris van ser volgudament autoeditats i de difusió molt restringida. L'editorial Siruela ha recuperat bona part de la seva obra, inclòs el cicle Bronwyn (1967), considerat la seva gran obra poètica, inspirat pel personatge homònim que interpretava Rosemary Forsyth en el film El senyor de la guerra (1965), amb tècniques de permutació inspirades per la càbala, el sufisme i la música dodecafònica. Les lletres i les paraules perden en aquest cas el seu sentit original per adquirir nous significats, sovint arcans i propers a una espiritualitat mai consumada del tot per l'agnosticisme declarat de Cirlot.
Jordi Muñoz Solà, amic de la família de Cirlot, va suggerir el seu nom als organitzadors del Pepe Sales, que ja s'han posat en contacte amb les filles del poeta, Lourdes i Victòria, les quals han rebut molt bé aquesta iniciativa gironina. De fet, elles s'estan encarregant de la preservació i difusió de l'obra del seu pare, a través d'iniciatives com ara l'exposició que li va dedicar, ara fa dos anys, l'Arts Santa Mònica, comissariada per Enrique Granell. El festival també té la col·laboració de Vicenç Altaió.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 03.09.13
* La 22 hi col·lobora. Tenim els llibres.