29/11/13

Jordi Vilamitjana guanya en l´edició més emotiva del premi Manuel Bonmatí

Nombrosos amics i coneguts van felicitar personalment
l´escriptor,  aquí amb la mà alçada.
En el més intens i emotiu acte de lliurament del Premi Manuel Bonmatí de periodisme que es recorda, després de 32 edicions convocades pel Rotary Club de Girona, l'escriptor i mestre Jordi Vilamitjana es va proclamar ahir guanyador del guardó literari per l'article No em dugueu enlloc més, publicat el passat 8 de novembre al Diari de Girona, una declaració d'amor incondicional per la ciutat natal de l'autor, Girona, a la qual ?exalta en unes línies d'alta càrrega lírica, alhora que implora per poder continuar gaudint-la, ara que la vida, ja de per si fugissera, li vol ser arrencada de cop i volta en una determinació que només pot obeir a l'absurd, com ell mateix ha fet públic a través de colpidors articles.
"No em em dugueu enlloc més". La frase es va anar repetint ahir a la nit a mesura que Vilamitjana llegia el seu article en una sala repleta de gent emocionada i muda en l'esforç de contenció de la llàgrima, en un acte celebrat a l'hotel Carlemany de Girona.
Les muntanyes que envolten Girona són per al premiat "aquestes crestes innocents, del Mont?seny a les Alberes"; i els rius, "mansois s'escolen desesmats cap a la mar"... "Per què hauria de voler, jo, un altre paradís diferent", es pregunta retòricament l'autor, fent gala d'una excelsa prosa poètica per, sense deixar un instant de respir emocional al lector, implorar de nou: "No em dugueu enlloc més; deixeu-me aquí, a prop dels meus".
Un article que s'obre amb una cita del Cant Espiritual, de Joan Maragall, i que culmina: "Gairebé no aspiro a res més que a fer perdurables en aquest indret, aquesta vida migrada, aquesta salut precària i aquests dies de novembre en trànsit constant de la nostàlgia a la il·lusió; de la joia a la tristesa".
Llargament ovacionat pel públic, Vilamitjana va agrair el premi "en uns moments difícils que passem la meva família", i va revelar que el desencadenant de l'article va ser la fi de les fires i festes de Sant Narcís, quan Girona es desperta amb les fulles caigudes i entra en el mes dels difunts.
Vilamitjana va agrair, davant un auditori expectant, el fet que s'hagi convertit en el primer autor doblement distingit amb un premi Bonmatí que ja havia obtingut ?l'any 1995 per l'article La ciutat que vull és petita i tendra, aparegut aquell any al Diari de Girona, mitjà on l'escriptor difon de manera regular el gruix de la seva obra.
Narcís-Jordi Aragó, portaveu del jurat, va definir Jordi Vilamitjana com un "gironí de tota la vida", nascut "al cor de la ciutat vella", llicenciat l'any 1980 en Filologia Catalana i professor en diversos instituts d'ensenyament de Secundària.
El dia 1 de maig de 1993 va publicar el seu primer article al Diari de Girona, aleshores en la condició de secretari de joventut i comunicació de CCOO. Encetava així una intensa etapa de col·laboracions periodístiques que, a partir del 2004, es van veure enriquides per la incorporació, sota l'epígraf El Nas de la Bruixa, d'una secció específicament dedicada a la seva ciutat.
En paraules d'Aragó, els articles de Vilamitjana es caracteritzen per una "crítica exigent, implacable i incansable". L'escriptor manté les seves col·laboracions per expressar amb "rigor extrem" i "lirisme sentimental" la seva "devoció indefectible per la seva ciutat".
A més d'Aragó, formen el jurat del premi Enric Mirambell, Jordi Dalmau, Joaquim Nadal, Jordi Xargayó, Joan Saura i Joan Pagès. Carles Ribas n'és el secretari amb veu però sense vot.

Acord amb l'Ajuntament per rellançar el guardó
Carles Ribas, secretari del jurat, va anunciar la imminent signatura d'un acord entre el Rotary Club i l'Ajuntament de Girona per "donar més prestigi" al premi Bonmatí, l'acte de concessió del qual passaria a celebrar-se a l'auditori del centre cultural La Mercè.
A l'acte d'ahir també hi va participar Joan Saura, president del Rotary, que va lliurar la distinció de l'entitat a Pere Siqués, un dels socis fundadors d'aquesta.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 29.11.13

28/11/13

La Girona oculta de Ramon Alberch

Un llibre de l'arxiver i historiador convida a passejar i descobrir el rastre d'antigues històries encara palpables en edificis i obres d'art.
La Girona oculta rep un feix de llum de la mà erudita de l'arxiver i historiador Ramon Alberch i el seu llibre Girona. Històries, curiositats i misteris (Viena Edicions), que es presenta avui (19.30 h) en un acte a l'Ajuntament.
El llibre revela aspectes poc coneguts, com la construcció de les cases del carrer de les Ballesteries, recolzades en l'alta muralla per estalviar-se una de les parets mestres. Les Ballesteries era ja al segle XIV un carrer bulliciós on retrunyia l'activitat de ferrers, serrallers i ballesters. Un carrer d'una ciutat sotmesa al càstig dels setges militars i dels aiguats que, l'any 1548, en plena avinguda de l'Onyar, va veure com s'ensorraven per l'efecte dominó 10 cases i morien 20 persones.
Ramon Alberch convida a passejar pels carrerons del laberíntic barri medieval amb el seu llibre a la mà per resseguir el rastre encara palpable en edificis i obres d'art d'històries com la de les tres figuretes esculpides en pedra al segle XVII davant el número 32 de la Rambla, antiga plaça de les Cols. Un home cargol, un músic amb un sac de gemecs i un home amb ales de rat penat. L'origen d'aquesta simbologia no s'ha pogut establir, però tot apunta que les figures volen perpetuar l'escarment públic que van patir tres monjos que l'any 1622 van presumptament assassinar l'abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles fent esclatar una potent càrrega de pólvora que havien situat dins un túnel excavat sota el seu dormitori amb sacríleg propòsit.
La plaça més petita del món -la dels Raïms-, els vuit ponts de la factoria Gustave Eiffel que es van construir a la ciutat entre els anys 1876 i 1877, o l'origen de les barres catalanes més antigues del sepulcre del segle XI-XII de la comtessa Ermessenda, visitable a la Catedral de Girona, són altres de les 32 històries incloses al llibre firmat per qui va ser director dels arxius de Girona i Barcelona, subdirector general d'Arxius de la Generalitat, i president de l'organització no governamental Arxivers Sense Fronteres.
Autor d'una vintena de llibres sobre la història de Girona, Alberch, actual director general de l'Escola Superior d'Arxivística i Gestió de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona, sosté que un nombre creixent de ciutadans "s'atansen a la història a través de les llegendes i els misteris".
El llibre, il·lustrat amb fotografies de Xavier Alejo Ruiz, el componen 32 capítols, que l'autor classifica en disset misteris, a més de quinze petites històries o curiositats.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 28.11.13
* La presentació a la Sala Miquel Diumé, el 28.11.13, compta amb la Col·laboració de la
Llibreria 22

La subjugació de les dones´ té edició catalana

Coincidint amb la celebració, aquesta setmana, del Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, ahir es va presentar a la Llibreria 22 de Girona la traducció catalana del clàssic de John Stuart Mill La subjugació de les dones, publicat per Edicions de l'Ela Geminada, amb traducció d'Alba Dedeu. Van participar a l'acte Josep Maria Terricabras i Josepa Bru, de la UdG, Oriol Ponsatí-Murlà, l'editor, i Fina Surina, de l'Institut Català de les Dones.
Diari de Girona 28.11.13 Foto:Marc Marti

23/11/13

La rendibilitat de la desmemòria

Montse Armengou, Helen Graham i Miquel Ruíz a la 22
Foto: Lluís Serrat.
Mentre es documentava per al llibre La guerra y su sombra, l'any 2011, la historiadora anglesa Helen Graham va passar per Sarajevo i va quedar impressionada per una fotografia descoberta en una exposició al Museu d'Història de Bòsnia i Hercegovina tota coberta de grafits que reclamaven la pau enmig dels bombardejos de l'Iraq. Era una bona imatge per il·lustrar la recurrència de les guerres per ferides mal suturades en una Europa que ha patrocinat la desmemòria, i de retorn a Londres va contactar per correu electrònic amb el fotògraf per demanar-li el permís de reproduir-la. Miquel Ruiz va quedar tan sorprès que algú es preocupés pels drets d'autor, que no només va accedir-hi, sinó que es va oferir a viatjar a Londres per acompanyar aquella “dona d'un altre planeta”en la promoció del seu treball d'investigació. Així és com, en torna, Helen Graham, una de les estudioses més prestigioses de la Guerra Civil espanyola, va arribar dimecres passat a Girona per presentar el seu nou llibre, flanquejada per Miquel Ruiz i la periodista Montserrat Armengou, autora de documentals tan decisius per a la recuperació de la memòria històrica com ara Els nens perduts del franquisme o Les fosses del silenci.

Graham, que assentia amb gravetat mentre una apassionada Armengou, sustentant-se en la lectura de La guerra y su sombra (Crítica), denunciava “el rèdit polític de la institucionalització de la por” i afirmava que la Transició no va ser altra cosa que “una mica de democràcia a canvi d'un gran silenci”, va mostrar-se sorpresa, com a observadora estrangera, que a Espanya “no hi hagi hagut mai un procés semblant a la desnazificació” d'Alemanya. Al contrari, ha constatat “els jocs psicològics de la dictadura per manipular el passat i fer-ne un instrument de control del present” i com la crisi econòmica actual també “està servint per tancar les portes a la possibilitat de passar comptes amb la memòria”.

Aquesta operació de “blanqueig”, en què la veritat històrica és presentada en “una versió 
distorsionada per fer-la més digerible i rendible políticament”, s'ha encomanat a tot Europa, va alertar, on el retorn al “vell guió dels nacionalismes populistes” ha comportat la “desaparició del consens antifeixista” vigent des de la II Guerra Mundial, que constituïa, va afegir, ”un fre a situacions intolerables que ara ja són al centre de l'escenari”. Graham va recordar en canvi amb tendresa aquells “ocells migratoris” que, expulsats del seu territori amb la Gran Guerra i la caiguda dels imperis, van acabar lluitant per la República espanyola, un conflicte que inscriu en “les guerres europees que es van entaular a favor del canvi social”.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 22.11.13

4/11/13

El Casero més parisenc

A l'esquerra, Jaume Puig Agut, finalista, i a la dreta,
Oriol Ponsatí-Murlà, guanyador  del 33è premi
Just Manuel Casero. Foto: Gerard Bagué.
Algú pot negar que l'editor Oriol Ponsatí-Murlà, autor de 'Totes les estacions de França', obra guanyadora del XXXIII Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, té una retirada a l'advocat Jaume Puig, finalista del mateix certamen amb 'L'escala de l'evasió'? Vistos amb els ulls d'un miop, com ara el que signa aquestes línies, quan són de costat a la Sala La Planeta de Girona gairebé es poden confondre: alçària similar, cabells i pentinat quasi idèntics, barba, ulleres... Encara sort que la corbata de Ponsatí-Murlà és tan original que, en veure'l sortir a recollir el premi, la pintora Mercè Huerta no pot evitar exclamar "Quina corbata!". Però més enllà de la semblança física de guanyador i finalista –ambdós gironins, per cert– i de l'evidència que tots dos escriuen molt bé i trien temes prou engrescadors (una maleta plena de lingots d'or i pingüins condemnats a embogir), el més curiós de tot plegat és que tant l'un com l'altre han ambientat les seves obres a la mateixa ciutat: París. I no només ells! Segons el portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras, entre les vint-i-nou obres presentades enguany al certamen n'hi ha unes quantes més que tenen en comú l'escenari parisenc. Per això, mig en broma, proposa a Guillem Terribas, alma mater del premi i de la Llibreria 22, que, "atesa la confluència inèdita d'aquest any, en la pròxima edició el Casero sigui temàtic i les obres se situïn, per exemple, a Londres". Fonalleras també li fa un altre prec –juraria que gens irònic–: que un altre any no s'equivoqui d'hora a convocar la reunió del jurat, ja que la de dissabte passat es va iniciar a dos quarts de tres de la tarda i es va allargar fins a les set, "de manera que ens vam perdre la primera part del clàssic".
Homenatge a Panero
El veredicte del Casero, en canvi, no se'l vol perdre ningú. Abans de parlar-ne una mica més, però, situem-nos a l'inici de l'acte. Encara no ha intervingut en Fonalleras ni hem descobert l'influx de París sobre els concursants. La sala és plena de gom a gom. Terribas explica que abans del lliurament del premi es duran a terme unes lectures d'homenatge a Juan Luis Panero, que va morir fa dos mesos i mig a Torroella de Montgrí i va participar en diverses ocasions en la Proposta de Poesia de La Planeta, recitant poemes seus o llegint i comentant l'obra d'autors com Vinyoli, Cernuda i Malcolm Lowry. El mateix Terribas obre el foc amb un poema sobre la màgia desesperada de la vida. A continuació, Imma Merino llegeix unes proses en què l'escriptor madrileny evoca la seva passió per Ava Gardner, i Vicenç Pagès (no hi és en persona, apareix en un vídeo filmat a la 22) recita l'emotiu 'Y de pronto anochece'. Tot seguit, Quim Armengol llegeix una carta inèdita enviada per Joan Vinyoli a Panero l'any 1983, i Pep Solà, el poema 'Recuerdo en fin de año para Joan Vinyoli', que pot entendre's com una resposta a la carta. En coherència amb l'elevat nombre de concursants que han situat les seves novel·les a la capital francesa, Josep Maria Fonalleras recupera el poema 'Una visión', que fa referència a un hotel de París. I Montserrat Tura, que primer havia seleccionat el mateix poema que Pagès, recorda el to vital de les converses que, com a metge, havia mantingut a l'Hospital de Palamós amb Panero poc abans de la seva mort i es decanta per 'No hay palabras'. Finalment, Terribas explica una anècdota que va viure l'any 1984, poc després de la mort de Vinyoli: just quan acabava de retirar els llibres del poeta barceloní que durant unes setmanes havien omplert l'aparador, va aparèixer Juan Luis Panero i li va etzibar: "Es curioso que una librería como ésta no tenga nada dedicado a Vinyoli". Les imatges i la veu del poeta, que l'any 2000 va presentar a la 22 el seu llibre de memòries 'Sin rumbo cierto', posen fi a l'homenatge amb la música de 'Doctor Zhivago' de fons. Terribas ho justifica: "Era una de les pel·lícules favorites de Panero, i també de Miquel Pairolí".


Foto: Carles Pineda
Neguit i expectativa
Tornem al veredicte del Casero més parisenc, al moment en què Guillem Terribas llegeix l'acta del jurat. Quan pronuncia el nom del triomfador de la nit, Oriol Ponsatí-Murlà s'aixeca de la cadira i, mentre ressonen els aplaudiments, roman uns segons lluny dels focus. Per animar-lo a sortir de la foscor, Terribas crida: "Vine, vine cap aquí". L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i l'editor Xavier Folch ja l'esperen per donar-li el xec del premi (2.200 euros) i una estatueta. D'acord amb el seu paper de mestre de cerimònies, Terribas ordena: "Doneu-vos la mà, aplaudiu!". Després, el finalista, Jaume Puig, surt amb una mica més de decisió a rebre un taló per valor de 600 euros de mans del nou editor d'Empúries, Josep Lluch. Arriba el torn de Fonalleras, que pren la paraula per subratllar que les dues novel·les seleccionades "són com una maquinària precisa en la qual les peces, aparentment desconnectades, acaben funcionant amb un mateix ritme i una mateixa finalitat. Totes dues obres aconsegueixen crear una sensació de neguit i expectativa que es resol quan el puzle encaixa, quan tot pren sentit". En prendre possessió del micròfon, Jaume Puig es limita a dir: "No em veig amb cor de parlar de la meva obra; qualsevol cosa que digués empitjoraria la intervenció del jurat". Terribas insisteix: "És el teu moment de glòria. Segur que no vols dir res més?". L'advocat blanenc, autor de la novel·la 'Momssem' (Acontravent), respon: "No". Això sí, dóna les gràcies als organitzadors del premi i al jurat. "Em sento honorat per haver quedat finalista", conclou.
El Casero és diferent
Quan arriba el torn de Ponsatí-Murlà, Terribas li comenta: "No cal que la deixis a terra, no pesa pas tant", en referència a l'estatueta que fins ara duia a les mans. "És per aplaudir", replica el nou premi Casero. En ser interpel·lat sobre les paraules elogioses del portaveu del jurat –que a més de destacar l'habilitat i destresa de la seva novel·la l'ha qualificat com "un brillantíssim exercici d'estil que fa pensar en els de Raymon Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar"– el guanyador confessa: "He enrogit, com a mínim interiorment". A continuació, afirma que "el més just és elogiar el jurat [format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Guillem Terribas, com a secretari sense vot], i no per fer-li la pilota, sinó perquè penso que una obra com la meva només la podia presentar al Casero". En aquest sentit, explica que "el valor de la meva novel·la només s'aprecia llegint-la sencera. Per això, quan alguns amics que se l'havien llegit es van assabentar que pensava presentar-la en aquest certamen em van dir: Estàs boig o què? No saps com funcionen els premis? Ningú no es llegeix les obres! Tranquils, al Casero això no passa, els vaig tranquil·litzar".
Josep Pastells, publicat a l'Ara.cat (comarques de Girona) 

Pèrdues
Foto: Carles Pineda
La llibreria 22, de Girona, organitza des de fa 33 anys un premi literari que du el nom de Just Manuel Casero, un activista polític i cultural que creia en la capacitat regeneradora de la paraula i en la dignitat que s'inclou en els petits detalls. Aquest premi és humil i valent, és a dir, poderós. I amaga sorpreses, com ara convidar a presidir l'atorgament dels guardons a personatges tan distants com Jaime Gil de Biedma o el Gato Pérez.
Aquest any, el convidat era el poeta Juan Luis Panero, que va morir fa un mes i mig. Hi va ser perquè hi va haver lectors que van llegir poemes seus i cartes, i també perquè Guillem Terribas, l'ànima de la llibreria, va oferir la gravació d'un acte de fa uns anys en el qual Panero parlava de la vida i, sobretot, de la mort. En el vídeo, hi havia l'ombra d'un altre escriptor desaparegut, Miquel Pairolí, i Panero hi evocava l'amistat amb Vinyoli. Una cerimònia que els reunia a tots tres davant l'evidència del no-res, «el absurdo de todo, enigmas y despedidas».
Després vaig parlar amb amics que havien assistit als últims dies de Panero. Sorneguer i lúcid, arrapat a la memòria del Doctor Zhivago (una de les seves pel·lícules preferides: hi passa de tot), commogut davant d'unes sabates noves que ja no podria estrenar. Amb paraules i colors, «terca presencia efímera», vam mirar de lluitar contra la pèrdua. Va ser una «engañosa derrota de la muerte y sus ritos».
Josep M. Fonalleras. Publicat en el Periodico 04.11.13 

MÉS NOTÍCIES SOBRE EL CASERO 2013Informació a TV·3
http://www.tv3.cat/videos/4739751/Premi-Just-Manuel-Casero
Informació a TV de Girona
http://tvgirona.xiptv.cat/ultima-hora/capitol/oriol-punsati-murla-guanya-els-premis-casero#

Informació  a NÚVOL revista digital
http://www.nuvol.com/noticies/oriol-ponsati-murla-guanya-el-33e-premi-just-m-casero/

GREMI DE LLIBRETERS DE CATALUNYA
L'escriptor i editor Oriol Ponsatí-Murlà, guardonat amb el Premi Just M. Casero que organitza la Llibreria 22