22/12/14

Els autors signen llibres per regalar

Toni Puigverd, Xevi sala, Jordi Gispert i Rafel Nadal
Foto: Arxiu Llibreria 22



 Vídeo de la trobada d'autors a la 22 el diumenge dia 21.
Molts escriptors van aprofitar ahir que la Llibreria 22 de Girona estava oberta per signar llibres a aquells lectors que ho volien, la majoria per regalar. Antoni Pladevall, Xavier Sala, Rafael Nadal, Javier Cercas, Josep M. Fonalleras, Joan Roca, Vicenç Pagès i Antoni Puigverd són alguns dels escriptors que hi van participar.
El Punt- Avui 22.12.14 




 http://youtu.be/b36Ua2ojsts

  

Reconeguts escriptors com Javier Cercas, Joan Roca o Vicenç Pagès, entre altres, firmen les seves obres a la Llibreria 22.

 

L'escriptor i periodista gironí Rafel Nadal va confirmar ahir que està acabant d'escriure la seva nova
D´esquerra a dreta: J. Cercas, J. Roca, A. Puigverd, X. Sala,
A. Pladevall, J.M. Fonalleras, R. Nadal i V. Pagès. Foto:
obra, la qual "no estarà vinculada amb Girona" i que preveu publicar "d'aquí a un any més o menys". "Aquesta vegada, la història no estarà vinculada amb la ciutat de Girona, sinó que passarà molt ?lluny d'aquí i serà molt diferent" afirmava l'autor de Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany (Premi Anglada 2014) que no va voler revelar més secrets sobre el seu pròxim llibre.
Com si es tractés del dia de Sant Jordi, Rafel Nadal es va trobar ahir a les dotze del migdia a la Llibreria 22 de Girona amb set dels escriptors catalans més reconeguts en l'àmbit literari del moment: Josep Maria Fonalleras, Joan Roca, Antoni Pladevall, Xavier Sala, Javier Cercas, Vicenç Pagès i Antoni Puigverd.
Aquest grup d'escriptors van estar firmant i dedicant els seus llibres als lectors que van aprofitar aquesta cita per adquirir un regal de nadal personalitzat. "La idea de reunir diferents autors en una data pròxima a les festes nadalenques se'm va acudir perquè aquests dies -com per Sant Jordi- també es regalen molts llibres i és fantàstic poder comprar-los signats pels seus creadors" destacava el llibreter i propietari de Llibreria 22, Guillem Terribas. "A més, és una bona manera d'alegrar i compensar l'obertura dels comerços en diumenge" afegia Terribas.
Els autors davant la 22. Foto: Arxiu Llibreria 22
"Aquesta convocatòria que en Guillem ha tingut la delicadesa d'organitzar ha estat una experiència atractiva i molt rica pel fet de poder canviar impressions amb els col·legues d'escriptura i els lectors" agraïa l'escriptor Antoni Pladevall. "Jo que vinc de la Plana de Vic he tingut l'oportunitat de retrobar-me amb alguns autors que ja coneixia i saludar-ne d'altres amb qui no havia parlat encara com Joan Roca o en Javier Cercas" afegia l'autor d'El dia que vaig fer vuit anys, premiat amb el Prudenci Bertrana 2014. Pladevall va assenyalar també que actualment no té "cap projecte en ment".
Qui també es mostrava satisfet d'haver acudit a la trobada va ser el professor i escriptor Vicenç Pagès, premiat amb el premi Sant Jordi 2013 pel seu llibre Dies de frontera. "És l'excusa perfecte per parlar amb gent, sortir del cau i que et toqui el sol i l'aire" bromejava Pagès.
Llibre d'assajos de Cercas
Una de les signatures més sol·licitades ahir pels lectors era la de Javier Cercas, que va avançar que "aviat" publicarà "un llibret d'assajos" i que té "en ment un nou projecte" del qual encara no pot parlar. "Tinc una idea pensada però encara no m'hi he pogut posar perquè el temps que he de dedicar a les promocions em dificulta posar-me a escriure" destacava Cercas, mentre dedicava el seu últim llibre El impostor.
Per la seva banda, qui va rebre ahir el públic més entregat va ser Josep Maria Fonalleras. Desenes de pares van acompanyar els seus fills petits a conèixer el creador d'en David, l'Izan i la Júlia, els protagonistes de la seva última obra juvenil L'illa més ràpida del món. "Amb els nens, com a lectors, hi tens un contacte més intens perquè no s'amaguen cap opinió" explicava l'escriptor gironí, qui va explicar també que per Nadal aprofitarà les vacances per treballar en un nou text per a adults.
I mentre els autors seguien firmant i conversant entre ells i amb els lectors animadament, en Guillem Terribas ja pensava en una pròxima trobada per a l'any que ve. "Volem que aquesta cita sigui anual, que es converteixi en una tradició que imitin moltes altres llibreries" remarcava el llibreter, qui, a més, es va mostrar molt satisfet amb la convocatòria. "Hem ?reunit la crème de la crème de la literatura actual no només gironina, sinó també catalana i espanyola" expressava satisfet des de la porta del local mentre contemplava els escriptors del moment envoltats de l'element que els uneix: els llibres.
Roser Albert, publicat en el Diari de Girona 22.12.14


El millor final per a un llibre

Guillem Terribas –al centre de la fotografia
– ahir a la Llibreria 22 entre Joan Roca i Antoni Puigverd.
 
Foto: MANEL LLADÓ.
A aquells que dedicant-nos al periodisme –un ofici durament tocat per la crisi– hem decidit endinsar-nos també en la literatura catalana –que de la crisi no n'ha sortit mai– potser més que la vocació ens impulsa la temeritat. Ahir a la Llibreria 22 de Girona es va celebrar un d'aquells actes, senzills i alhora valuosos, que serveixen per donar sentit a la temeritat dels escriptors i per demostrar-nos a nosaltres mateixos que paga la pena ser-hi, al complicat mercat de la lletra impresa. Convocats per en Guillem Terribas, que omple de significat i també d'efectivitat la paraula llibreter, ens vam reunir una colla d'autors catalans d'oficis variats i de procedències diverses per celebrar amb un feliç anacronisme una signatura de llibres a les portes del Nadal. Antoni Puigverd, Rafael Nadal, Joan Roca, Josep Maria Fonalleras, Javier Cercas, Vicenç Pagès, Antoni Pladevall i un servidor vam signar llibres sense el parapet de les parades de Sant Jordi, una pràctica que s'està estenen al sector llibreter amb l'objectiu d'estimular el regal de llibres –en l'idioma que sigui– durant les festes nadalenques. No és cap secret per a ningú que al nostre país hi ha més talent literari per metre quadrat que no pas població suficient per consumir-lo i això, que no deixa de ser una prova de la bona salut cultural de la nostra societat, és una complicació afegida per als qui volem arribar als lectors. Les xifres són inapel·lables: la llengua catalana té poc més d'un milió de lectors potencials, compradors habituals de literatura. O sigui que existeix un disset per cent de població lectora, que és un nivell alt però al mateix temps insuficient per aprofitar tot el talent que inevitablement es perd pel camí. Aquesta mateixa setmana, el nou
president del Gremi d'Editors de Catalunya, Patrici Tixis –per cert, un periodista foguejat també en aquest diari– alertava de la necessitat de plantar cara a la pirateria, el gran enemic de la supervivència creativa, i advertia que si no som capaços de guanyar aquesta batalla anem de caps a l'empobriment cultural. La bona notícia és que cada vegada es llegeix més i que a Catalunya ho fa el 65% de la població que supera els catorze anys. Per a vosaltres, doncs, amics lectors, les signatures d'ahir, de part d'aquesta colla d'autors als quals se'ns va concedir el privilegi de donar el toc final a les nostres obres. Perquè la dedicatòria és l'última paraula que l'escriptor afegeix al seu llibre, la manera més feliç d'acabar-lo.
Xevi Sala, publicat en el Punt-Avui 22.12.14

21/12/14

La lluita per preservar el Llémena, en un llibre


L'obra, del periodista Xavier Cusell, es presentarà avui a la llibreria 22.

 Avui es presenta a les 8 del vespre a la llibreria 22 el llibre 30 dies per salvar el Llémena. L'autor, Xavier Cusell, explica la seva experiència en primera persona sobre el procés pel qual va passar un grup de veïns que s'oposaven a una planta de tractament de salmorreres que es volia dur a terme a Sant Aniol de Finestres. Alhora, hi presenta la visió personal sobre la política municipal d'aquest municipi de 350 habitants.

Cusell és periodista, i actualment exerceix de gestor de comunitats en línia a Radio 4. Anteriormenthavia treballat com a redactor i editor a Radio Nacional de España a Catalunya. També ha treballat a la redacció de TVE Catalunya, principalment en temes de medi ambient i noves tecnologies, i ha estat membre del comitè d'empresa del Sindicat de Periodistes. La presentació anirà a càrrec del periodista Lluís Falgàs.
El llibre, tal com explica el títol, és un recorregut pels trenta dies de què va disposar la plataforma Salvem Sant Aniol i el grup a l'oposició municipal, Agrupació d'Electors per Sant Aniol de Finestres (ISAF), del qual Cusell n'és el portaveu, per presentar al·legacions al projecte de l'empresa Sal Llémena per construir una salmorrera a la zona. L'empresa demanava a l'Ajuntament la requalificació del veïnat de l'església de Sant Martí de Llémena, de sòl no urbanitzable, com a sòl industrial per tal d'instal·lar uns hivernacles d'assecat de la sal excedent del procés industrial dels embotits, on a la zona hi ha indústries del sector de molta envergadura. Les al·legacions es fonamentaven en el fet que el 62% del terreny del sòl urbà del municipi ja és industrial i que perjudicava l'entorn rural “d'una gran qualitat i indicadors de primer ordre com la llúdriga”. En el seu moment, Cusell va declarar que per la dimensió del projecte s'hauria d'haver consultat als veïns i donat la informació abans de la tramitació, ja que van saber del projecte en trobar l'anunci al BOP. Per això, el periodista i regidor ha volgut deixar constància “d'una manera de ser –segons opina ell sobre l'Ajuntament– sense diàleg ni debat” i que ja “tenia clar que el que estava passant donava per un llibre”. “És com ho vaig viure.”
Xavier Cusell i Lluís Falgas presentant el llibre a la 22
Foto: Arxiu Llibreria 22
Alhora, el llibre és una experiència i una proposta política d'un grup de veïns que primer es van mobilitzar l'any 2008 per oposar-se a la construcció d'una planta de tractament i extracció d'àrids i que va esdevenir la formació de l'agrupació ISAF. “Et complica la vida, però passes a ser un actor del teu poble i t'hi impliques —comenta Cusell–. Espero que pugui ser un exemple per a altres organitzacions per una política participativa que fassi el pas de mobilitzar-se tot i el desgast que això suposa.”
Júlia Recansens, publicat en el Punt-Avui 18.12.14

Article de Lluís Falgas (18.12.14) en el Punt-Avui sobre el llibre 30 DIES PER SALVAR EL LLÉMANA http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/804903-.html?cca=1

19/12/14

Clotet troba els 50 moments de la història de Catalunya

Martí Gironell i l'autor Jaume Clotet. Foto: Clara Jordan.
El periodista Jaume Clotet va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya (Columna). Es tracta d'un títol divulgatiu amb una selecció subjectiva de 50 fets puntuals o etapes que han marcat el que Catalunya és avui. Des dels ibers fins a l'autonomia, Clotet repassa una història més marcada per la violència del que solem recordar. 
Diari de Girona 18.12.14

13/12/14

Una novel·la de Josep Pastells sobre la degradació social

Josep Pastells i la presentadora Eva Bussalleu. Foto Arxiu 22
El periodista i escriptor Josep Pastells va presentar ahir a la Llibreria 22 Cacic de fireta, la seva darrera novel·la, que parteix de l'experiència de diverses persones que treballen per a un empresari sense escrúpols. Una sàtira de la degradació del món laboral que va guanyar el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa.
Diari de Girona 13.12.14

Enric Casasses presenta llibre a Girona

Gemma García, editora / Enrics Casasses i Jordi Cornudella
El poeta Enric Casasses va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre Intent de comentar-hi el poema d'en Joan Maragall "Soleiada". A l'acte hi va participar l'editor Jordi Cornudella. Casasses ha publicat el seu particular estudi del poema escrit íntegrament en vers.
Diari de Girona 11.12.14

1/12/14

Cercas, on no pot enganyar

La presentació d'‘El impostor' omple la Llibreria 22, segona casa de l'escriptor.

Javier Cercas i Carles Ribera, ahir a la Llibreria 22 de Girona
 
Foto: MANEL LLADÓ.
A pesar d'estar ben envoltat d'amics i familiars en la seva segona casa, o justament per això, ahir al migdia Javier Cercas va fer la presentació del seu últim llibre, El impostor, a la Llibreria 22 de Girona.
Va afirmar que se sentia “inquiet” com només ho està quan presenta un llibre a Girona o a Ibahernando (Càceres), on va néixer, perquè en aquests llocs on el coneix tothom des de fa anys no pot enganyar ningú intentant semblar un “escriptor seriós”. Era la seva manera de subratllar, ja de partida, que l'autèntica raó de ser d'El impostor, el tema “invisible” que s'amaga sota la història més visible d'Enric Marco –l'home que es va fer passar per supervivent dels camps nazis i es va convertir en una “rock star de la memòria històrica”– és que tots som, en certa manera, uns impostors que intentem constantment presentar-nos com el que no som o embellir la nostra realitat, no per mala fe sinó per “l'angoixant necessitat de ser estimats i acceptats”. “Per això fem la majoria de les coses, també escriure novel·les”, va dir Cercas, segons el qual Marco és “el Picasso o el Maradona de la mentida”, però també un home “radicalment normal”.
A partir de la biografia de Marco, “un home de vida anodina que es reinventa als cinquanta anys per crear-se un passat d'heroi de la Guerra Civil i víctima de l'Holocaust”, Cercas fa un paral·lelisme amb el Quixot i, d'una manera més propera, amb “aquest país on resulta que tothom havia estat antifranquista, quan poquíssima gent va ser-ho realment”.
Carles Ribera, vicedirector d'El Punt Avui, va lloar El impostor com “un bon treball de recerca històrica i periodística, però sobretot una gran novel·la”, de la qual va destacar especialment que Cercas hi torna a aparèixer com a personatge per mostrar com va construint la història des de dins d'aquest “relat real o literatura de fricció, perquè hi freguen diversos gèneres”, segons Ribera; “un llibre freaky, com tots els meus”, segons Cercas, defensor d'un model de novel·la “més flexible i plural” que funciona com “un banquet amb molts plats”, com ara la crònica, la biografia, l'assaig i la història. “Qui ha dit que la novel·la ha de ser ficció?”, hi va afegir.
Ribera va dissentir amb Cercas en dos aspectes: a ell Marco no li sembla en absolut un Quixot idealista ni fantasiós sinó “un pícaro, un pinxo”,
ni tampoc combrega amb la visió de Cercas a través d'aquest personatge, de l'antifranquisme i de la memòria històrica. “Ens hem deixat entabanar per una versió kitsch de la història en comptes de mirar el passat de debò”, va dir l'escriptor, sempre disposat a remoure consciències. “Si la novel·la té algun sentit és perquè provoca”.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 30.11.14
Video de la presentació  http://youtu.be/iuLr4glhC6A

Desenes d´impostors assisteixen a la presentació del nou llibre de Cercas

L'AUTOR PRESENTA A LA 22 "EL IMPOSTOR" I ASSEGURA QUE TOTS SOM IMPOSTORS
EN ALGUN MOMENT DE LA VIDA.

Tots som uns impostors, i el que no ho sigui que tiri la primera pedra. No ho va dir així Cercas, però gairebé. I no és només que jugués sobre segur tenint en compte que no faltaven entre el públic polítics i expolítics, sinó que, com va deixar clar amb les seves paraules i com deixa igualment clar en les pàgines de El impostor, tothom en determinat moment de la vida es fa passar per algú-o per alguna cosa- que no és. Com Don Quixot. Com Enric Marco, que va arribar a presidir l'associació Amical de Mathausen, que va rebre la Creu de Sant Jordi, que va parlar davant tothom de la seva experiència -des d'escoles fins al Congrés de Diputats- fins que algú va descobrir que mai no havia trepitjat un camp de concentració.
De la vida de Marco va El impostor, la nova novel·la del gironí Javier Cercas, que va presentar ell mateix i el periodista Carles Ribera ahir al migdia a la Libreria 22. Una llibreria que es va fer petita per acollir la gran quantitat de públic que s'hi va aplegar, tant que va fer començar l'acte amb cert retard perquè Cercas no gosa dir que "no" a cap petició de signar un llibre, per més que després lloés els que en algun moment de la vida tenen la valentia de pronunciar aquest "No".

El impostor no és ben bé una novel·la, o com a mínim no és ben bé ficció. Com també va dir l'autor, cal reivindicar el concepte de novel·la del segle XIX, quan acollia tots els gèneres, una mena "d'escudella i carn d'olla"
A.S Diari de Girona 30.11.14

17/11/14

Matar De Gaulle de Joan Daniel Bezsonoff



Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), és un escriptor de la Catalunya Nord, que després d’editar diversos llibres en català a Perpinyà (editorial el Trabucaire), és va donar a conèixer en el principat a través del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero amb l’obra “La guerra dels cornuts” (editorial Empúries 2004) i des d’aleshores edita assíduament a l’editorial Empúries les seves obres de ficció.
Bezsonoff  utilitza un llenguatge ric i àgil,  sap combinar el  català amb expressions de la Catalunya nord amb intel·ligència i una frescor que li dona una  qualitat literària envejable. Contínuament combina aspectes quotidians de la història que ens relata, en aquest cas principis dels seixanta, fent referències a pel·lícules, actors, cançons, cantants, revistes, expressions de l’època, fet que enriqueix el text i al mateix temps fa córrer la imaginació del lector.
Bezsonoff, coneixedor del mon militar, el seu pare era militar, ens explica la història, la tràgica història de la independència d’Algèria de França, quan el General De Gaulle n’era president.
A partir de la família del comandant Vidal, un militar d’origen català instal·lat a Alger, viurem les contradiccions de les ordres militars, la vida en família i els seus problemes, la situació delicada que viu el país amb enfrontaments terroristes d’un bàndol i de l’altre.
Els personatges estan molt dissenyats, que són molts, com el fill del comandant Vidal  l’Alain, del  que viurem el seu aprenentatge sentimental i el descobriment d’una nova llengua, el català.  
Una novel·la per llegir amb un somriure continuo. que de vegades queda trencat per la brutalitat d’algun passatge.
Guillem Terribas / Llibreria 22 Girona.Publicat a la Revista L y más. Librerias L n. 39 Novembre 2014

Xevi Sala: “Aquest és el pitjor heroi probable”

L'escriptor va presentar ahir a Girona ‘Esborraràs les teves petjades'.

Un moment de la presentació de la tercera
novel·la de Xevi Sala ahir a la llibreria 22
de Girona
Foto: GLÒRIA SÁNCHEZ / ICONNA.
Sap que no ho posa gens fàcil als lectors, als quals demana una mica d'“exigència”, però en el cas de la seva tercera novel·la, Esborraràs les teves petjades (premi Roc Boronat, Editorial Proa), Xevi Sala insisteix a centrar-la en un personatge malvat, en aquesta ocasió un terrorista basc que acaba de sortir de la presó. “Els terroristes són els pitjors assassins en sèrie, perquè justifiquen els seus actes”, va dir ahir durant la presentació del llibre a la llibreria 22 de Girona. I d'aquí la dificultat de “convertir-lo en el pitjor heroi probable”, com passa quan el protagonista es
replanteja el que ha fet en el passat mentre es refugia en un poble perdut a les muntanyes del Ripollès.
Per Xavier Cortadellas, que va ser l'encarregat de presentar l'acte, la novel·la és d'allò més “enigmàtica i inquietant” per aquests elements principals, però també, com va remarcar, perquè, com en la resta de novel·les de l'escriptor bisbalenc, “hi ha bones dosis de realitat que fan molt creïbles els seus personatges literaris”. Durant l'acte, Cortadellas va deixar anar moltes idees que es poden entreveure en aquesta lectura “sumament recomanable”. Perquè, entre altres elements, també fins i tot dels silencis se'n poden extreure elements importants de la història. “És una novel·la de noms, pistes i rastres”, però, encara que sembli contradictori, com va remarcar, “també sobre la pèrdua de la identitat i dels camins vitals recorreguts”. Tot, per acabar descobrint que “l'única pau només existeix a la infantesa”.
Jordi Camps Linnell, PUBLICAT EN eL pUNT-aVUI 14.11.14

 

8/11/14

Pep Coll rep el Setè Cel a la millor novel·la d l'any

La biblioteca Iu Bohigas, distingida pel ministeri pel foment de la lectura.

Pep Coll va recollir ahir a la Coma Cros el premi Setè Cel
per ‘Dos taüts negres i dos de blancs' 
Foto: MANEL LLADÓ.
L'escriptor Pep Coll va rebre ahir al vespre a la biblioteca Iu Bohigas de la Coma Cros de Salt el novè premi Setè Cel a la millor novel·la publicada en català durant l'ultim any, per Dos taüts negres i dos de blancs. L'obra recrea un crim atroç que va sacsejar el Pallars Jussà l'any 1943, quan quatre membres d'una mateixa família van ser assassinats en un mas. El franquisme va pretendre ocultar els fets per no perjudicar la imatge del règim tot just guanyada la Guerra Civil, però no va poder reprimir els rumors ni la por del veïnat, de manera que el crim va esdevenir una mena de llegenda terrorífica que Pep Coll encara havia escoltat de nen.
D'altra banda, aquesta mateixa setmana, la biblioteca Iu Bohigas, pel projecte El cove de les paraules, ha estat distingida com a finalista de la XVI Campanya d'Animació a la Lectura María Moliner que impulsa el Ministeri d'Educació, Cultura i Esports, conjuntament amb la Fundació Coca-Cola. En reconeixement a la seva tasca, la biblioteca saltenca rebrà un lot de dos-cents llibres.El cove de les paraules és un projecte pensat per als alumnes de quart de primària de les escoles de Salt que es proposa transmetre el valor de la lectura i l'escriptura a través de diverses activitats d'incentivació i comprensió lectora, servint-se tant de les TIC com del treball conjunt entre els centres educatius.
Redacció El Punt-Avui. 08.11.14

24/10/14

L’any que va venir un tal Gil de Biedma

Joan Miró, Toni Puigverd, Jaime Gil de Biedma i
Guillem Terribas Foto:Núria Santiago
La Llibreria 22 lliura dijous que ve el 36è Premi Just M. Casero, una festa que als vuitanta va contribuir a situar Girona en el mapa cultural de Catalunya.
Vora el migdia, Jaime Gil de Biedma va plantar-se davant la porta del Teatre Municipal de Girona amb una bossa de supermercat a la mà i una expressió de no saber ben bé què hi estava fent, allà, però resignat a esperar aquell individu que uns dies abans li havia trucat per proposar-li de presentar un premi literari del  qual, fins aquell moment, no tenia ni la més remota idea que existís. Guillem Terribas, l’instigador de la trobada, va arribar atribolat i cohibit, i amb prou feines s’havien presentat que ja l’invitava a seguir-lo cap a dins. Gil de Biedma, impertèrrit, li va donar l’alto. «Sóc incapaç de parlar en públic si no m’he pres abans un parell de gintònics», va informar-lo amb la mateixa calma amb què hauria constatat que necessitava passar primer pel bany. Terribas, dòcilment, el va acompanyar al primer bar que va trobar i, a la salut d’una improvisada camaraderia, va escurar el seu propi got de ginebra. «Vaig entrar al teatre completament K.O.», recorda el gestor de la Llibreria 22, que organitza el premi.
Era el 3 de novembre de 1984, ara farà trenta anys, i en aquesta beneïda ciutat amb prou feines hi feia parada en gira l’Escriptor del Mes i, per Fires, la vela del circ. Tenir en plena plaça del Vi Jaime Gil de Biedma, amb el seu imponent cap rasurat i aferrat a una vulgar bossa de plàstic (a dins, una ampolla de vi bo
pensant ja en el sopar a Ultramort), era d’un exotisme que només podia deure’s a la desimboltura de Guillem Terribas i a la malícia dels membres del primer jurat del premi Just Manuel Casero. «Van ser ells, els que em van desafiar a portar a Girona personatges que no hi venien ni per casualitat, per donar més repercussió al premi i per posar-me a prova a mi», explica el llibreter, sense cap acritud pels antics companys. El cas és que, esperonat per la provocació, va aconseguir que vinguessin a Girona, els primers anys de la festa del Casero, no només Gil de Biedma, sinó també el Gato Pérez, Teresa Gimpera, Quim Monzó, Joan de Sagarra, Eduardo Mendoza o Avel·lí Artís Tísner, que va fer-se tan amic del taxista que el va portar el 1987 al Casero, un tal Antonio, que el va exigir sempre més de xofer per tornar a la ciutat. Avui, acostumats a l’AVE, als invitats de les càtedres universitàries i a les gires d’autors en promoció editorial, semblen anècdotes provincianes; en aquella època, eren gestes excepcionals. I més considerant que el Casero era un premi acabat de néixer, d’un gènere poc prestigiós com la narrativa curta i amb una dotació (75.000 pessetes) més comparable a un concurs de festa major que a un cartell de reputació nacional. Per descomptat, no hi havia retribució per als invitats.
L’any 1981, quan se’n va convocar la primera edició, no es va plantejar encara la presència de cap figura de renom per enaltir l’esdeveniment, però sí una enginyosa novetat respecte de vetllades semblants que aviat va
revelar els seus efectes desastrosos. Per defugir la formalitat d’altres premis, com ara el Bertrana de  novel·la, la Llibreria 22 va convocar la seva festa en ple envelat de Fires i a la mateixa hora que el jurat tot just començava a deliberar. Les tres-centes persones que van acudir a la cita no només quedaven del tot
desemparades davant la magnitud d’un espai pensat per acollir-ne cinc mil, sinó que a sobre van haver d’esperar més de dues hores que un jurat dubitatiu fes la seva elecció mentre l’orquestra Galana continuava tocant com enmig d’un naufragi. No van repetir mai més l’error. Els anys següents procurarien escollir locals d’aforament limitat dins una estratègia per reivindicar espais històrics de la ciutat: l’institut vell, l’auditori de la
Mercè o el Saló de Descans del Teatre Municipal. Va ser a partir de la segona edició, el1982, que es va instituir la tradició del convidat, a proposta del jurat, que els primers quinze anys van formar, amb petites variacions, Miquel Berga, Dolors Oller, Antoni Puigverd, Modest Prats, Albert Rossich, Salvador Sunyer i Joan Miró com a secretari sense vot. L’escollit va ser el poeta Narcís Comadira, que segons Terribas ha passat a la història del Casero com un dels invitats més durs de convèncer per la seva aprensió a parlar
en públic. La fórmula, però, va funcionar, i l’any següent el jurat va decidir picar alt: volien ni més ni menys que El Pescaílla, el marit de Lola Flores. No era només una boutade o una juguesca per desafiar els dots persuasius de l’organitzador, sinó una aposta clara per desmitificar la solemnitat dels actes culturals i per acompanyar la jove literatura que el Casero promovia d’una alegria afegida. Terribas s’hi va desviure, però no en va aconseguir el contacte i va acabar dirigint els passos capal mestre de la rumba, el Gato Pérez, que va acceptar tot i les suspicàcies inicials. Quan Modest Prats va veure embadalit entre el públic el fotògraf Pablito, que tenia fama de no demorar-se a cap acte més del que tardava a obtenir la imatge que li exigia el diari on treballava, va saber que anaven pel bon camí. Superar aquella proesa en l’edició següent va convertir-se en l’objectiu prioritari, i va ser llavors que va sortir el nom de Gil de Biedma.
Guillem Terribas no les tenia totes. El poeta de Las personas del verbo no era pas precisament conegut per avenir-se a aquesta classe de saraus, i d’altra banda, el seu aire senyorial, el seu càrrec directiu a la Companía de Tabacos de Filipinas i el fet mateix que hagués pràcticament deixat d’escriure estenien
damunt d’ell una llegenda d’home sever i inaccessible. Hi havia, a més, el petit enrenou que havia suscitat la seva inclusió, junt amb altres escriptors d’expressió castellana, com Eugenio Trías o Manuel Vázquez Montalbán, en el Consell Assessor de Cultura que acabava de constituir el conseller de Cultura, Joan Rigol,
i del qual també formava part Modest Prats. Però ho va intentar. «Buenos días, le llamo de la Llibreria 22 de Gerona...» «¿Cómo?» «Sí, mire, organizamos un premio literario y nos gustaría invitarle a presentar el acto.» «¿Hacer qué?» Així d’atropellada recorda avui el llibreter aquella conversa, que Gil de Biedma es va encarregar d’escurçar demanant-li sisplau que li escrivís per carta el que fos que estava intentant dir-li. Una manera com una altra de treure-se’l de sobre, va pensar el gironí, que ignorava l’escrupolosa pulcritud amb què el poeta atenia la seva correspondència. Un prodigi: va acceptar. «A tots els convidats els donàvem
llibertat perquè parlessin del que volguessin, i ell va decidir llegir tres poemes seus, entre ells ‘No volveré a ser joven’, amb aquella veu, aquella presència... Va ser espectacular.” En acabar el lliurament del premi, que aquell any va guanyar Josep Valls (la finalista va ser una desconeguda Maria Mercè Roca), els organitzadors
el van portar a dinar amb el jurat al restaurant Can Bronsoms, on l’ambient va ser més aviat tens fins que a Terribas, amb aquella despreocupació seva (podia ser que aconseguís trencar el gel o que rebés un cop de
puny), se li va acudir preguntar-li, ja que freqüentava les Filipines, per la inefable Isabel Preysler. Va ser oli en un llum, i la lliçó que va impartir sobre les disputes pel poder a Manila, sobre les maquinacions de Marcos o sobre els dots de seducció de l’exdona de Julio Iglesias va ser memorable. Va fer altres revelacions;
per exemple, que era incapaç de sostenir una conversa amb algú que no hagués llegit La Cartoixa de Parma, i que considerava el cambrer de Cal Coix, el bar del carrer de la Força que solia visitar quan parava a  Girona camí d’Ultramort, l’home més intel·ligent que havia conegut mai, a pesar que era improbable
que hagués llegit ni una ratlla de Stendhal.
encarregar d’escurçar demanant-li sisplau que li escrivís per carta el que fos que estava intentant dir-li. Una manera com una altra de treure-se’l de sobre, va pensar el gironí, que ignorava l’escrupolosa pulcritud amb què el poeta atenia la seva correspondència. Un prodigi: va acceptar. «A tots els convidats els donàvem

D'esquerra a dreta: Jaime Gil de Biedma, Félix de Azúa,
Fernandez Castro, Josep Benet i Jornet, Núria Pompeia,
Francesc Parcerisas, Montsrrat Roig, Dolors Oller.
Foto: Núria Santiago.
‘El Número’, l’únic En van dir El Número perquè no n’hi va haver cap altre. Per celebrar el seu desè
aniversari, la Llibreria 22 va editar una publicació única, coordinada i dissenyada per Narcís Comadira, que aplegava textos de 22 escriptors, tant en llengua castellana com catalana, invitats a parlar d’un llibre especial en la seva vida, acompanyats d’un retrat de l’autor encomanat per a l’ocasió al fotògraf Josep M. Oliveras. Entre tots ells (Terenci Moix, José M. Valverde, Montserrat Roig, Pere Gimferrer, Vázquez Montalbán,Francesc Parcerisas, Rafael Argullol, Josep M. Castellet) hi havia, de nou, Gil de Biedma. La presentació d’El Número el gener de 1989 va ser l’últim cop que el vam veure a Girona.

42 obres El veredicte del 36è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, al qual concorren 42 obres, es coneixerà dijous que ve en un acte popular a la sala La Planeta. El convidat amb ganxo ja no hi és imprescindible, però Terribas continua lamentant no haver aconseguit portar-hi, tot i els esforços, dos dels seus ídols: El Pescaílla i Terry Venables.

Eva Vázquez, publicat a suplement CULTURA d'El Punt-Avui el 24.10.14

20/10/14

La confessió

Guillem Terribas fent comèdia en el moment de rebre el Liberpress de mans de Xavier Soy. Foto: JOAN SABATER.
1
Pare, m'acuso d'haver-me posat d'acord amb 24 persones més, ara fa 36, per tal de perpetrar un crim: obrir una llibreria. Tot just despertàvem del son dels infants promogut pel franquisme i tot semblaven flors i violes. Llavors, un grup de temeraris vàrem consentir en el mal pensament col·lectiu que era necessari trencar motlles –ho dèiem així– i una de les metes era aconseguir que Girona tingués una llibreria amb cara i ulls. Començaven a editar-se llibres que explicaven les coses sense embuts i necessitaven una plataforma que els fes arribar al públic, sense reserves mentals, religioses ni polítiques.
Era urgent aconseguir un local per als nostres abjectes propòsits i, amb el lideratge de Jaume Curbet fill –que ja haurà hagut de rendir-ne comptes a l'altre món–, els mals pensaments es varen convertir en accions deplorables. Aquest vici ens va costar uns diners –no massa, però força per a nosaltres– i així va néixer, no goso ni dir-ho, la Llibreria 22. No es trobava un nom adequat per el complot i es va imposar el que era evident: el número de l'immoble, al carrer de les Hortes. Molta imaginació!
Però va esdevenir-se el més perillós: vàrem aconseguir captar un líder, un fanàtic, un indocumentat, un perdedor: Guillem Terribas, que tot just havia fet la mili a l'Àfrica i cobejava propòsits impensables –donar a conèixer els llibres, els autors, els editors, remoure l'assossegat panorama gironí amb la irrupció dels literats de més prestigi–. Un dia o un altre, han passat per aquell antre de perdició la majoria de la gent que escriu i dels que editen, dels que tradueixen i dels que versionen, dels crítics i també d'un públic de la més variada procedència, en una inacabable rastallera de presentacions, actes i tertúlies.
Per tant, pare, dic una cosa en descàrrec: va ser un pecat col·lectiu, una mena d'orgia lletraferida, i si cal assenyalar-ne un culpable màxim, seria l'anomenat Terribas, que ens va arrossegar a tots –i molta altra gent de Girona, compte!– vers la ignomínia de la lletra impresa. Mal m'està d'assenyalar un altre pecador, ja ho sé. Però no puc estar-me de confessar-ho! I la seva acció ha estat reincident, temerària i inacabable!
Confesso, a més, que del fruit d'aquella perversa idea no n'hem vist ni un ral. En els 36 anys d'història, ni una sola vegada s'han percebut dividends, ni dietes, ni sobres, ni targetes opaques. Res! En el pecat, com se sol dir, hem trobat la penitència. Per això, divendres, quan es va premiar la Llibreria 22 a l'Auditori per part de Liberpress i en Guillem va sortir a rebre el guardó –que no té dotació econòmica–, vaig considerar que era imprescindible una confessió pública, ara que està de moda.”
Joan Ribas, publicat en el Punt-Avui 19.10.14