28/3/14

EXPOSICIÓ DE MARC PEDROSA l'(A)aparador de la 22. Fins el 12 d'abril

Avui s’ha inaugurat a Girona la tercera proposta de l’(A)parador22, un projecte incorpora a la Llibreria 22 una petita galeria d’art. L’Associació Ad’Art ens ofereix a través del comisariat de Pierre D. La una proposta mensual. L'(A)parador inaugurat avui amb participació de Pierrer D.La, Marc Padroa i Olga Taravilla és una creació de l'artista gironí Marc Padrosa.
L’obra que presenta Marc Padrosa és una peça que s'ha de llegir amb calma i dedicació, és com un llibre o una complexa exposició. Parteix i s'il·lustra a partir de dues peces referents, un text de Novalis i un gravat de Dürer. Al gravat, un meteorit travessa l'espai i s'il:lumina captivant l'atenció en un punt fugaç, tot i la profunditat de l´Univers que envolcalla el bòlid. Al text de Novalis, trobem cristalls i muntanyes, natura, forma i escriptura. Llegim el text: “Els homes van per camins diversos. Qui els segueixi i els compari veurà sorgir figures sorprenents; figures que semblen pertànyer a aquesta gran escriptura xifrada que hom copsa arreu, a les ales a la closca dels ous, als núvols, a la neu, als cristalls, a les formes de les roques, a les aigües glaçades, a dins i a fora de les muntanyes, de les plantes, dels animals, dels homes, en les clarors del cel, en els discos de pega i de vidre quan hom els frega i els rasca, en la ferritja que envolta l’imant i en les singulars conjuntures de l’atzar. Hom hi pressent la clau d’aquesta escriptura sorprenent, la seva gramàtica; però aquest pressentiment no es vol fixar en una forma determinada i sembla que refusa esdevenir la clau suprema. Sembla un alcahest que s’hagi estès damunt dels sentits dels homes. Només uns moments llurs desitjos i llurs pensaments fan l’efecte de condensar-se. Així brollen llurs pressentiments, però al cap de poc temps tot flota de nou, com abans, davant llurs esguards.” Novalis, “Els deixebles a Saïs”. No us perdeu aquest aparador exposició-llibre de l'(A)parador, un indret on el cuidat comissariat i les propostes elaborades dels artistes està deixant un segell i un recorregut ben perfilat, fet amb ganes i criteri. Després, el 12 d’abril, dia internacional de l’Art a les 12 h. l’(A)parador22 ens oferirà una nova proposta, i un vermut abans de dinar.
CARME SAIS, directora del Bòlit. 14.03.14

Presentada la llegenda saltenca en vinyetes

La casa de cultura les bernardes de salt va acollir ahir la presentació del llibre EL PREU DEL SENTIMENT Primera llegenda saltenca. El text original del llibre és de Josep Martínez i Cots, i les il·lustracions són d'Àlex Martín Vinyals. A la presentació hi va participar l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i el saltenc Guillem Terribas, llibreter de Girona.
Diari de Girona 27.03.14 Foto: Oriol Rasclosa

26/3/14

UN PONT DAMUNT L'ONYAR

dfigueres | Derelictes | dimarts, 25 de març de 2014 | 20:35h

Arribo a Girona a quarts de set de la tarda. Al tren, he anat desgranant els 'Dies de frontera' del Vicenç Pagès Jordà. Bàsicament me l’aniré llegint en successius viatges en ferrocarril. Tractant-se d’aquesta novel·la, li escau. Deixo la bossa on dormiré: no gaire lluny del Pont de pedra. Estiro les cames. Feia molt de temps que no venia a la ciutat.

Dubto entre asseure’m a la Rambla o fer cap a la Plaça del Vi. Opto per fer una cervesa no gaire lluny de l’Ajuntament, sota les voltes. Avui hi donen els Premis Enderrock. Les terrasses són plenes. Moviment. A la taula del costat, Quico Pi de la Serra la fa petar. Després sabré que li donen un premi. Em deixo embadalir pel tràfec de càmeres i de gent amunt i avall fent glops d’Estrella.

Quan són quarts de vuit, desfaig el camí. M’esperen a la Llibreria 22. Em plau veure un enfilall d’exemplars de 'Derelictes', a l’aparador. No sé mai com reaccionar davant d’aquestes coses. No destorbo a l’amo, el Guillem Terribas, que xerra amb un parell de nois mentre fuma, a la porta. Remeno llibres sense donar-me a conèixer. Quan he satisfet les ànsies de tereseta, em presento. Terribas m’acull amb aquella bonhomia seva. Americana i corbata. Fa 35 anys que ha fet d’aquest reducte llibresc, tot un símbol de la cultura i del país. I que duri!

No passa gaire temps quan Vicenç Pagès entra a la llibreria. Signarà uns quants exemplars de la mateixa novel·la que m’ha acompanyat nord amunt. Un retolador gruixut. Sembla que hi pinti, damunt els llibres. Pels més mitòmans, la 22 ofereix la possibilitat de comprar el llibre signat. Llàstima que he deixat el meu a l’habitació. Terribas ens presenta. Dilluns que ve, dia 17 de març (avui som dijous 13) presenta la novel·la a Barcelona. Li dic que hi aniré. Efectivament, llavors, em veuré recompensat amb una guixada artística del retolador que ara fa servir, damunt el meu exemplar.

Més gent que entra a l’establiment: Gerard Quintana i Xarim Aresté. Terribas torna a fer les presentacions, però aquest cop no cal. Fa molts anys, amb el Gerard, vam conèixer-nos en aquest acte. Se’n recorda. Li regalo els meus 'Derelictes', ell em retorna el present en forma de disc: 'Tothom ho sap'. Actuaran als Premis Enderrock.

L’Assumpció Cantalozella, amb la seva simpatia característica, també fa cap al carrer de les Hortes. Ella serà la que farà la presentació d’aquests meus 'Derelictes'. Parlem una mica de tot. Ens vam conèixer al PEN Català. Tots dos formem part del Comitè d’Escriptors Perseguits. A més de ser una excel·lent novel·lista, és una activíssima membre de l’ANC que segueixo amb delit a les xarxes socials.

Esperem que toquin les vuit ben tocades i engeguem. Fetes les presentacions que calen, l’Assumpció precisament obre foc explicant l’origen de la nostra coneixença. Comenta el llibre sense petulància. Em fa notar coses en les quals jo no m’hi havia aturat. Per això m’agrada donar a llegir els meus versos, perquè me n’expliquin coses que jo desconec. Llegeix uns quants poemes. Jo faig el mateix. Aclareixo algun dubte o matiso alguna opinió d’algú del públic. Parlem d’això i d’allò amb els assistents sempre amb la literatura com a rerefons. Meravellós capvespre entre versos i poemes. Em sento honorat de poder dir que ja he presentat un llibre a la Llibreria 22. Deixem a l’atzar irreverent que fila l’esdevenidor, si podrem repetir l’ocasió. Jo, així ho espero. No tinc cap dubte que també li plauria al Guillem Terribas.

Ja amb la persiana abaixada, encara em fa quedar per repetir l’operació que fa unes hores ha demanat que exercís al Premi Sant Jordi d’enguany. Un per un, doncs, vaig signant exemplars de 'Derelictes'. Si sou de Girona, és possible que encara pugueu adquirir-ne algun embrutat amb la meva lletra. Li agraeixo la bona disposició. Ha estat una vetllada molt i molt agradable.

Faig un entrepà i passejo per la ciutat. A la Plaça de la Independència, fins i tot hi ha taules parades a fora. No fa fred. Camino. M’aturo a contemplar l’Onyar il·luminat per una lluna que no hi és. L’esmerilat de les aigües m'ajuda a compactar tantes emocions disperses. Alguns estudiants que avui, dijous, compliran el ritual de sortir fins a les petites.

Estic cansat. Dormo com un soc. L’endemà encara pujaré a la Catedral. Passejaré pel Call. Tot i ser prou d’hora, els turistes ja ho envaeixen tot. N’hi ha una colla que s’estossinen a cops d’ampolla de plàstic buida. Dia gris. Tenia previst quedar-me a dinar, però no ho faig. Agafo un tren al migdia. Una altra dosi de dies fronterers. El regust a la boca d’un capvespre entranyable entre bona gent, entre bons llibres. Entre bons poemes, espero. Un plaer.

 Publicat en el blog de David Figueres.http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/261394

 

Les memòries i més epigrames de Fages

L a presentació de Trena de set aigües i altres dos inèdits de Carles Fages de Climent –Empòrion, la
L'acte, amb Ferrerós, Carles i Antònia Fages i Pla
de les tres muralles
, i Zoo– va reunir ahir a la Llibreria 22 els seus editors, Jordi Pla i Joan Ferrerós, i el nét i la filla de l'escriptor, Climent Carles i Antònia. La recuperació del llegat de Fages segueix amb les seves memòries, editades per Narcís Garolera, i un segon volum d'epigrames, a càrrec de Ferrerós.text i Foto de Xavier Castillón. Publicat en El Punt-Avui.

24/3/14

Un poemari inèdit de Fages de Climent

‘Trena de set aigües' és un tribut als rius i afluents de l'Empordà
El llibre el presenten demà a La 22 de Girona.

D es que Climent Carles Fages, nét de l'escriptor Carles Fages de Climent, va obrir als investigadors la Les bruixes de Llers. Una de les primeres troballes que ha vist la llum és Trena de set aigües, un poemari inèdit que ret tribut al paisatge de l'Empordà i als seus personatges populars a través d'una recreació dels rius i els afluents que el travessen.
documentació familiar conservada a l'arxiu de la casa pairal de Castelló d'Empúries, l'any passat, no han deixat d'aparèixer peces inèdites de l'autor de
Publicat per l'editorial Brau de Figueres dins la col·lecció “Les closes”, en una edició a cura de Jordi Pla, el llibre s'inscriu dins la poesia d'arrel classicitzant del poeta, encara que inclou també versos de caràcter més festiu i epigramàtic, com els de la part titulada “L'aplec de les nyacres”, o la dedicada a en Mai Plou, un personatge errant i estrafolari que proclama les desgràcies que comporta la irresponsabilitat moral. El cos principal del poemari, però, el constitueix l'apartat en què Fages de Climent antropomorfitza els set rius i afluents de l'Empordà i els llocs per on discorren: la Muga, l'Arnera, el Ricardell, el Manol, l'Orlina, el Llobregat i el Fluvià, a més del Pont Vell i els Estanys. Per algunes de les referències d'aquests poemes, Jordi Pla en situa la redacció a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. Hi destaquen, a més, les al·lusions paròdiques a la personalitat del mateix poeta, a mig camí, afirma el curador de l'edició, de “la ironia i una indissimulada, cofoia autoreivindicació”. Trena de set aigües es presenta demà (25.03.14) a la Llibreria 22 de Girona (20 h), i el pròxim 8 d'abril, a La Cate de Figueres (19.30)
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 24.03.14

22/3/14

‘El primer heroi', de Gironell

Martí Gironell va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la seva nova novel·la històrica, El primer heroi. El llibre, ambientat a l'actual Pla de l'Estany, narra les aventures d'un membre del Clan dels Cavalls que emprèn un viatge èpic a l'era neolítica. L'autor continua avui amb la campanya de promoció i presentarà el llibre al Museu Darder de Banyoles (12 h), en un acte en què hi haurà l'arqueòleg de La Draga Toni Palomo.


Martí Gironell presenta ´El primer heroi´


El periodista i escriptor de Besalú Martí Gironell va presentar ahir a la Llibreria 22 la seva sisena novel·la, "El primer heroi". La novel·la arrenca al parc de la Draga de fa 5.000 anys on viu el protagonista, Ynatsé, membre del Clan dels Cavalls. Aquest passarà per les coves de Serinyà, pel clan de les mines a Gavà i continuarà el viatge per indrets com ara Stonehenge o la Ciutat dels Morts, a Turquia.
Publicat en el Diari de Girona 22.0314
Foto: Aniol Rasclosa.


L'‘arkhé' de Toni Sala

Toni Sala, flanquejat per Eugènia Broggi i Jordi Cornudella.
 
Foto: LLUÍS SERRAT.
De què estem constituïts? Els presocràtics van meditar durant decennis sobre aquesta qüestió, l'arkhé, aquella substància noümènica que uns identificaven amb l'aigua, d'altres amb el foc, la terra o l'aire, o amb una barreja dinàmica de tots ells. És clar que també hi havia els qui defensaven, com Anaximandre, que l'origen de totes les coses devia ser un element indefinit i il·limitat, l'àpeiron, al qual tot acabaria inexorablement tornant. A Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969), aquesta darrera teoria el té subjugat pel que té de voluntat de definició de l'indefinible, és a dir, de delimitar el caos, com en certa manera ha intentat fer ell mateix en la seva nova novel·la, Els nois (L'Altra Editorial), que va presentar dimarts a la Llibreria 22 de Girona acompanyat de la valenta Eugènia Broggi, que creu que l'ofici d'editar pot ser encara una forma de responsabilitat i passió, i del poeta, editor i assagista Jordi Cornudella. Si s'hagués de promocionar amb un titular, es podria presentar el llibre com una indagació sobre la mort o, amb més exactitud, sobre la marca que deixen els morts en les nostres vides. Però cavant més fondo, potser hauríem de convenir amb Cornudella que Els noisés també una interrogació sobre la identitat, sobre aquella enigmàtica arkhé dels grecs antics que Sala admira no només per la seva capacitat de fer-se unes preguntes tan formidables, sinó sobretot perquè sabien expressar-les sense ennuegar-se de transcendència. Qui pogués escriure com els vells presocràtics, clamava Toni Sala, sense enfarfecs, com si les lletres fossin fetes d'un tub buit dins el qual hi passés el text com per un circuit flexible, o com un pistoler de western, que allà on posés l'ull posés la bala, o com aquells periodistes irrepetibles de principis del segle XX, que semblava que escrivien a raig perquè no hi havia ni rastre de pedanteria. Perquè el cas és que Toni Sala, essent un dels autors més diàfans que tenim, un dels pocs que s'ha pres la molèstia de llegir els clàssics de la seva pròpia tradició i que reuneix dues de les qualitats essencials que Cornudella demana a la literatura, pensament i estil, se sent preocupat perquè a vegades, diu, té “el vici de ser massa reconcentrat, massa retòric”. Potser perquè en els seus llibres sovint hi plana la mort, com a la biblioteca dels seus avis, d'on recorda un llibre de títol terrible, Mil puertas tiene la muerte, que per descomptat no va gosar llegir mai. Però siguem realistes: “Si som aquí ara mateix és perquè es dóna la circumstància que estem vius, cosa que no podrem dir d'aquí a deu, vint, cent anys.”
No hi ha res de comparable a la mort per prendre la mesura del món. A Els nois, quatre personatges n'hauran de prendre consciència arran de l'accident de cotxe en què s'han matat dos germans de Vidreres amb els quals tots acaben tenint una relació directa o indirecta: el banquer que ve de fora i només els coneixia de vista, el camioner del municipi veí que arriba a fer un repartiment de bales de palla just el dia del funeral, la xicota d'un dels nois i un jove que acaba de tornar al poble per heretar la propietat familiar, en una gradació que acosta cada vegada més el relat a la terra. No aclareix gaire res, això, és veritat, però havíem convingut que la literatura és pensament i estil, i Toni Sala hi afegeix, a més, una nostàlgia d'ordre: “No hi ha ocasió en què tinguem la sensació de ser més nosaltres mateixos que quan llegim, quan sentim que algú altre està endreçant les nostres pròpies experiències.” Aquest és l'arkhé, la partícula fonamental que busca Toni Sala i que segons tots els indicis està en camí de trobar, lluny d'aquell model d'escriptor que “pensa tant en si mateix, que l'única prova de l'autenticitat del seu text no pot ser sinó la seva persona”.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 20.03.14

La revolta de les lleves

Imatge de la presentació a la 22.
Es diu Gràcia de cognom, Carla Gràcia Mercadé, i ha novel·lat una petita guerra gairebé oblidada que es va desenvolupar en bona part a Barcelona, al barri de Sants, però sobretot a Gràcia (1870). He dit petita, però només perquè va durar pocs dies, set de justos, però cruel, acarnissada, de les que guanya l'exèrcit espanyol contra el propi poble revolat. Tampoc res de l'altre món: 47 morts, molts ferits i la majoria de cases saquejades. Després, un altre cop la lleva obligatòria –que havia d'haver acabat però no s'acabava–: un de cada cinc nois, a la guerra de Cuba, de què en tornaven ben pocs a causa de les malalties tropicals incontrolades, les pèssimes condicions de vida i les bales dels insurgents.
Es diu Gràcia l'autora i el llibre que ens presentava, també: Set dies de Gràcia. Tot passa a l'ombra del campanaret des d'on es cridava a sometent de forma incansable quan les tropes reials atacaven la vila amb tots els mitjans de l'època. Una revolta en què les dones foren protagonistes destacades: mares, germanes i esposes que no es resignaven a perdre les persones estimades que eren, tinguem-ho clar també, la base de l'economia familiar. Perdre un noi jove era perdre el jornal més important de la casa. Gràcia era un vila menestral, en què tots, homes, dones i infants, treballaven als tallers i fàbriques. No sobrava cap mà per fer just a cap de mes. Les lleves obligatòries eren la ruïna per a tothom: els que podien, pagaven per lliurar-se del deure militar, sovint hipotecant les hisendes per una generació. Ens és difícil, ara mateix, d'entendre el cost social, familiar i humà que representava per al poble ras pertànyer a l'Estat espanyol de l'època. Penso que no vaig errat quan interpreto que el Principat d'Andorra va mantenir-se independent en aquells anys pel rebuig decidit dels andorrans a ser sotmesos al tribut de sang, que era com en deien de les lleves obligatòries. Probablement, haurien acceptat les taxes i els impostos a canvi d'entrar en el món modern que significava un estat com ara l'espanyol o el francès.
Com es podria esperar, l'autora cedeix el protagonisme de la seva novel·la a una dona –un personatge anònim real, que ella bateja per a nosaltres– aferrada a la corda de la campana de Gràcia, veu decidida de la revolta, crit d'esperança pels combatents. El campanaret esdevé símbol estimat a una banda i odiat a l'altra: l'artilleria reial el té set dies en el punt de mira, sense encert. El seu dong dong dong de bronze enceta bona part dels capítols del llibre de Carla Gràcia.
L'agent literària que era en la presentació de la Llibreria 22 va dir que era una mixtura entre Rodoreda i Cabré. Se'n va anar de carta grossa. En Guillem Terribas va matisar: “Més lleugera”, va dir. Jo no en dic res, de moment. M'adono que serà de bon llegir: les pàgines que he fullejat són plenes de diàleg.
Pius Pujades 17.03.14 publicat en El Punt-Avui 

10/3/14

La Llibreria 22 és amiga de les bicicletes

Rafael Vallbona a la 22 (06.03.14) a la presentació
del seu llibre EL TANT PER CENT
Foto: Rafael Vallbona.
En Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22 de Girona, va veure a Berlín que davant de totes les llibreries hi havia un aparcament per a bicis. Quan va tornar a casa no va dubtar a demanar a l'ajuntament permís per posar-ne un, i el consistori gironí li va instal·lar. La 22, llibreria progre de culte de Girona, també posa al carrer cistells de llibres d'ocasió sense por al robatori.
Les bicicletes són per la 22. Estaria be que la resta de llibreries del país fessin accions en favor de la bicicleta i la mobilitat sana i sostenible com la llibreria gironina. Les llibreries, les biblioteques i tots els centres culturasl hauria de ser capdavanters en promoure l'ús de la bicicleta.
Al cap i a la fi, la bici és cultura.
Rafael Vallbona, el 08.03.14  en el seu blog  http://diesdebici.blogspot.com.es/2014/03/les-bicicletes-son-per-la-llibreria-22.html

8/3/14

Desconnectats, per Lluís Gavaldà

Just l’endemà de veure Her, i encara paint tot el que m’havia dit, la dona i jo vam decidir fer una excursió per la Catalunya Nord aprofitant que érem a Girona i tot estava a una horeta de camí, si fa o no fa. Era un pla fantàstic, si no fos perquè un dels vèrtexs del triangle familiar que formem a casa s’hi va posar de cul. “No, no hi vull anar”. Es veu que just aquell dia ja havia fet plans amb la seva padrina per anar a la Llibreria 22 i omplir el cabàs de llibres del Doctor Slump i un d’un tal Capità Calçotets, que amb aquest nom em va despertar una tendresa infinita. No cal que us expliqui que nosaltres som d’aquells que porten el nen a tot arreu, ho sap fins i tot l’apuntador, però davant aquesta alternativa tan literària no vam poder dir que no. Millor, vam pensar, així deixem que faci la seva una mica, que ja té edat per triar i nosaltres anirem a la nostra, que potser ja tenim edat per fer-ho també.
L’excursió va ser una cucada. Ceret, encara badallant, ens va regalar un mercat a l’aire lliure ple d’herbes aromàtiques i potets etiquetats amb senyeres i a Cotlliure vam vorejar la platja i les muralles amb un solet primaveral deliciós que escalfava les galtes. Tot anava d’allò més bé. Tot? Bé, tot no. Un petit reducte es resistia de manera ferotge a gaudir de la calma i la bonança del dia. Aquest reducte estava situat a la butxaca de la jaqueta i la seva manca d’itinerància, la seva desconnexió al 3G ens havia deixat orfes de notícies en temps real sobre l’estat del nostre fill. Estàvem de conya, però teníem el WhatsApp desconnectat i aquesta situació ens neguitejava de manera subtil però constant. Cada deu minuts tafanejàvem dissimuladament les butxaques per buscar cobertura com bojos a través d’algun mòdem de bona voluntat. Quan vam tornar, sis hores més tard, el nen sense cobertura s’acabava de barallar amb la taula del vuit. Em va fer una abraçada ben tàctil i em va explicar amb tots els ets i uts les aventures viscudes lluny del nostre paraigua emocional.
Va ser genial, sense filtres ni emoticones, amb tota la veritat de les coses que s’expliquen cos a cos, als antípodes d’aquesta exigència absurda d’estar contínuament informats de tot allò que passa. Quan vaig anar a dormir vaig esborrar tots els missatges i fotos que tanta falta m’havien fet. Ja no em calien.
en el diari Ara.com