19/12/15

L’èpica brutal d’Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol continua promocionant la seva darrera novel·la. En aquesta ocasió, a la biblioteca Carles Rahola de Girona, aquest divendres 18, en companyia del màxim responsable de la Llibreria 22, Guillem Terribas, i el director d’El Punt Avui a la província de Girona, Jordi Grau. La presentació de Vae Victus es va celebrar en format tertúlia, amb intervencions del públic assistent.
Terribas i Grau van plantejar a Sánchez Piñol unes quantes qüestions i diatribes sobre la novel·la, tant amb relació a la seva predecessora Victus com amb els esdeveniments històrics, la tasca documental o el punt de vista de l’escriptor sobre aspectes relacionats amb la política d’aleshores i la dels nostres dies, ara que ens trobem en època d’eleccions però (per fi) lliures d’una campanya que s’ha eternitzat com mai.
Sánchez Piñol ha deixat clar que, amb Vae Victus, el seu propòsit principal ha estat –igual que a Victus– carregar-se mites romàntics sobre l’11 de setembre, la Guerra de Successió i la situació posterior a la caiguda de Barcelona. També ha afegit que ha disposat d’una gran quantitat de dades i de documents històrics, i que, si busquem a Viquipèdia, trobarem que hi ha coses que no explica i que en canvi surten a Vae Victus. “Davant el dubte, feu cas a Vae Victus”, ha dit. Per posar més èmfasi a totes aquestes dades a les quals ha tingut accés, ha revelat que “podria haver fet una novel·la gore”, perquè moltes eren d’una cruesa i una violència impactants.
Però no ha fet. Vae Victus (Ai dels vençuts, en català) està dividit en quatre històries diferents; quatre relats autònoms que narren les peripècies de Martí Zuviría, que en aquesta ocasió cedeix una mica de protagonisme a dos personatges més: el famós duc de Berwick (el mariscal que va fer bombardejar Barcelona) i un tipus anomenat Carrasclet, del Camp de Tarragona, que resultarà ser un personatge d’una èpica brutal que no s’ha sabut, pogut o volgut publicitar, que no ha transcendit, com ha passat amb mites com Serrallonga. Segons Sánchez Piñol, “si [Carrasclet] fos americà, seria tan famós com Jesse James”. Però de la seva història se’n sap ben poc. Bona oportunitat, doncs, per conèixer-la. I per conèixer el seu poble natal, Capçanes (Priorat), on Sánchez Piñol va voler fer la primera presentació oficial del llibre.
A Vae Victus, a banda de la descoberta d’en Carrasclet i de la guerra amb els francesos, hi ha una altra novetat: el viatge als Estats Units, a Carolina del Sud, on també participen en una guerra, però en aquest cas entre els anglesos i els indis yama. Aquest episodi serveix per posar sobre la taula un parell de temes destacats: l’esclavatge (d’indis, però també d’alguns homes de raça negra, que ja arribaven al país) i l’evolució del procés econòmic relacionat amb aquest esclavatge. De fet, “el que realment esclavitzava els indis nord-americans, era el deute”, va explicar Sánchez Piñol.
La història explora la moral humana (“Zuviría és un tio covard i de moral relaxada”), desmitifica determinats personatges, ens ajuda a coneixe’n d’altres, parla de la realitat catalana, barcelonina, a partir del 12 de setembre (una societat massacrada per la guerra) i del pacte fàustic i inversemblant entre Berwick i Carrasclet amb la mediació de Zubiría, dels sorgiment dels Mossos d’Esquadra, de la curiosa visió de les dones als Estats Units de l’època, de la guerra i l’aventura en un indret tan llunyà, etcètera. És una història tràgica, indubtablement. Tan tràgica, que és absolutament narrativa. Però també (o precisament per això) “hi ha molt d’humor, perquè tota tragèdia s’ha d’explicar en clau còmica”.
La intervenció de Sánchez Piñol s’ha allargat una bona estona, amb la participació de Terribas, de Grau i dels assistents que també han volgut dir-hi la seva. Al final, l’autor ha signat exemplars de la novel·la, que també ha escrit originalment en castellà. Preguntat sobre el perquè d’aquesta elecció, ha reconegut que no ho pot explicar, que li va sortir així. Al seu parer, el que val la pena amb històries i llibres com aquests és el fet de conèixer el passat perquè “ens ajuda a conèixer el present”. I això, en general, acostuma a ser necessari.

I ara, el que va passar el 12 de setembre


Assistir a un acte literari d'Albert Sánchez Piñol és disfrutar d'una lliçó d'història, de literatura i, com a bon antropòleg de formació que és, d'una autèntica sessió sobre la condició humana. Actualment és un dels nostres escriptors estel·lars, capaç tant de vendre llibres a cabassos (250.000 exemplars de Victus, traduït a setze idiomes i amb els drets cinematogràfics venuts) com de demostrar que passa olímpicament precisament d'això, de serescriptor estel·lar. No s'està de baixar del pedestal aquesta figura consagrada, inventada segons ell pels francesos –“sempre tenen la culpa de tot”, diu sorneguer–, des que van decidir d'un dia per l'altre carregar-se Déu i substituir-lo per altres tipus de divinitats: escriptors, intel·lectuals...
Això va succeir durant la Revolució Francesa, aquest període històric al qual ben aviat arribarem si, tal com desitja, i el deixen fer, va completant la sèrie literària de deu volums de Victus que té al cap. Ahir a la biblioteca Carles Rahola de Girona, plena a vessar, va presentar la segona entrega, Vae Victus. No va parar de xerrar durant una hora i mitja –tampoc de firmar exemplars després– amb un discurs fluid i ben articulat gràcies al saber fer dels seus interlocutors –el periodista Jordi Grau i el llibreter Guillem Terribas– i les intervencions d'un públic entregat. Va quedar clar que fa literatura amb rigorositat històrica, però també que més enllà de la història escriu grans llibres d'aventures. I, com defensa sempre, amb la pretensió de desmuntar els mites romàntics per oferir una visió realista d'aquells esdeveniments mundials que ara explica des de l'òptica d'un català, l'enginyer Martí camesllarguesZubiría. En aquesta ocasió, per narrar tot el que va succeir l'endemà de la tragèdia: què va passar el 12 de setembre? “Doncs una repressió brutal, gore i maquiavèl·lica”, en què tant viatgem a l'Amèrica on els indis es rebel·len i l'esclavatge és tot just incipient, com tornem a una Catalunya on apareixen personatges com Carrasclet, “el nostre particular Jesse James”. I que tota tragèdia s'ha d'explicar en clau d'humor, Sánchez Piñol ho demostra. Tant escrivint com parlant.
Jordi Camps Linnell en el Punt-Avui 19.12.315 Foto: Jordi Ribot.

«El 12-S del 1714 van tallar nassos i orelles i van cremar amb ferros, va ser espantós»

Albert Sánchez Piñol presenta «Vae victus» a la biblioteca de Girona.

L'antropòleg, africanista i escriptor Albert Sánchez Piñol va desmentir rotundament ahir que l'endemà de l'11-S de 1714, el 12-S, la vida a Catalunya seguís igual: «Això és una gran absurditat, com vols que l'endemà de caure 50.000 bombes en una ciutat de 50.000 habitants els obradors continuessin treballant amb normalitat?».

En un acte amb més de 120 persones a la biblioteca Carles Rahola de Girona, Sánchez Piñol va presentar Vae Victus, llibre que reprèn els personatges del seu best-sellerVictus, només que ara Barcelona ha caigut derrotada i el mariscal francès Berwick governa la ciutat «amb mà de ferro sota guant de seda».
Per Piñol, el relat de la Catalunya tranquil·la sota el règim borbònic de Felip V «és un mite romàntic interessat» que els vencedors van escampar sobre la Guerra de Successió per no quedar davant la història con els cruels sanguinaris que en realitat van ser.
«La repressió al país va ser cruel, van cremar amb ferros, van tallar orelles i nassos, és el que van fer amb els rebels catalans», assegura l'escriptor, que ha tingut accés a una documentació inèdita «impressionant» que no deixa dubtes sobre els fets.
A l'acte hi van participar el llibreter Guillem Terribas i el periodista Jordi Grau. Una de les conseqüències devastadores de la derrota va ser l'exili dels líders i la gent amb poder de Catalunya, que van fugir a Viena. «Com el 1939, el país perd els caps pensants», va dir Piñol, i va afegir que la gent humil va patir l'exili interior, i va posar l'exemple de Carrasclet, individu que fuig a les muntanyes i aconsegueix armar 10.000 homes contra el nou règim. I és que «la resistència popular no es va afeblir».
Berwick, que havia capitanejat els exèrcits espanyols contra els catalans, el trobem el 1719 lluitant al costat dels francesos contra els espanyols, en una nova guerra molt poc coneguda, mentre Martí Zuviria, enginyer fracassat del setge de Barcelona, acaba a Carolina del Nord (EUA), on aconseguirà dominar una ciutat sense causar cap mort.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 19.12.15

15/12/15

Cinc dones fortes i atrevides, al Teatre de Salt

Mercè Arànega, Laia Marull, Lolita Flores, Míriam Iscla i Carme Elias actuaran en el cicle ‘Dones a escena'.

La programació

Cinc muntatges de teatre de text, protagonitzats per dones atrevides i compromeses que han viscut moments difícils de la història contemporània, s'han inclòs en el cicle Dones a escena, un dels tres grans blocs temàtics del Teatre de Salt per al primer semestre de l'any vinent. Les cinc obres d'aquest cicle, interpretades per destacades actrius de l'escena catalana i estatal, són Neus Català, un cel de plom, amb Mercè Arànega, que escenifica la vida de la darrera supervivent dels camps d'extermini de Ravensbrück i de Holleischen; La llista, interpretada per Laia Marull, que arribarà a Salt poc després de la seva estrena al Teatre Lliure, el 21 de gener; Dona no reeducable, un text del director artístic del Piccolo Teatro di Milano, Stefano Massini, sobre la periodista assassinada Anna Politkóvskaia, que protagonitza Míriam Iscla sota la direcció de Lluís Pasqual; La plaza del Diamante, que torna a portar Lolita Flores a Salt, i la lectura dramatitzada de Purga, una dura història d'explotació sexual, estrenada l'abril passat al Teatre Nacional per Ramon Simó amb les actrius Carme Elias i Maria Molins, que arribarà a Salt amb una posada en escena especial, en el Dia de la Dona. La recaptació d'aquest espectacle es destinarà a la Xarxa de Dones de Girona i el mateix dia se'n farà una lectura per a instituts de Salt.
“Volem apropar la cultura al màxim de públic, amb una proposta escènica molt transversal”, va remarcar ahir la regidora de Cultura de Salt, Eva Rigau, que va acompanyar el director del teatre, Josep Domènech, en la presentació d'una programació formada per 20 propostes de diversos gèneres.
Un altre dels blocs temàtics és Comèdies amb lligacama, que inclourà l'estrena d'Histèriques, de Divinas, dirigida per Carol López, al costat d'altres propostes que combinen música i humor, a càrrec de Le Croupier, Mercè Martínez i el duet format per Ricard Borràs i Elena Garcia a Els mots i la cosa.
També hi ha un bloc Per a tots els públics, amb La Bleda, Cor de Teatre, Brodas Bros i la Companyia de Circ Eia, que farà un assaig obert del nou espectacle que prepara. Una altra estrena serà el concert de Nadal que oferiran la Selva Big Band i el Cor Geriona Infantil, i gairebé arribarà a Salt sortida del forn de la sala Muntaner la comèdia El test, dirigida per Cristina Clemente, amb David Bagés, David Vert, Mima
A la Llibreria 22 venem estrades de tots
els espectacles.
Riera i Dolo Beltrán.

Comèdies americanes a la fresca


La quarta edició del cicle de cinema a la fresca, que tindrà lloc al pati del Teatre de Salt entre juny i juliol, estarà dedicada a la comèdia americana clàssica, amb quatre pel·lícules en versió original d'Ernst Lubitsch, Billy Wilder, Howard Hawks i Peter Bogdanovich. “La millor comèdia és l'americana, entre altres coses perquè està feta per directors europeus”, va dir ahir amb ironia Guillem Terribas, en nom del col·lectiu de crítics de cinema de Girona, que coordina aquesta programació.
Rigau va anunciar que es vol programar teatre amateur al pati i que l'any vinent Salt s'incorporarà al Fitag. També està previst que la companyia Òpera Jove faci assajos oberts i tallers per als joves de Salt. A més, el Teatre de Salt rebrà per primera vegada un dels sis finalistes del Premi BBVA de Teatre.

11/12/15

Edició facsímil del llibre «Dans les ruines d´Ampurias»


Xavier Pla, presentandor, Anna M. Velaz, edició i
Gemma García, editora.
L'Editorial Vitel·la va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la reedició facsímil del llibre de poemes Dans les ruines d'Ampurias, publicat el 1918. El volum inclou 42 sonets escrits en francès per Andrée Bruguière de Gorgot i traduïts al català per la poeta mallorquina M. Antònia Salvà, amb un pròleg de Josep Carner.
Publicat en el Diari de Girona 11.12.15

Jordi Pijoan-López, novel·lista d’epidèmies


Aquest vespre a les 20h, la Llibreria 22 de Girona acull la presentació d’Els àngels de Sóar(Llibres de l’Índex), l’últim llibre de Jordi Pijoan-López, que explica les dificultats, les injustícies i les quimeres viscudes per la comunitat gai en la lluita pels drets civils, ocorregudes en un context de rerefons escabrós i de moralitat esqueixada amb la irrupció i expansió de la sida. Episodis que, més de trenta anys després, s’han renovat amb la darrera epidèmia d’ebola a l’Àfrica. L’acte comptarà amb la presència de l’autor i de l’editor Josep M. Orteu.
Jordi Pijoan-López té tirada a les històries criminals. Potser és la seva formació d’arqueòleg que el motiva a buscar restes i rastres sobre afers abruptes, tacats de sang, habitualment injustos i molt obscurs. O potser és que, simplement, fa temps que es va adonar que elgènere negre era el que feia per ell. Els àngels de Sóar és el seu darrer treball: una novel·la descomunal de… 774 pàgines!
En aquest llibre, Pijoan-López construeix una llarga història sobre el que podríem anomenar “malalties polítiques”, directament relacionades amb les teories conspiradores, algunes de quals s’apropen a la ciència ficció i d’altres que, basant-se en dades sòlides i investigacions fefaents, s’apropen a una realitat lamentable i completament hipòcrita. Aquesta és la voluntat de Pijoan-López , que s’ha passat tres anys escrivint un llibre que barreja el gènere negre amb la novel·la d’epidèmies, seguint la tradició de BoccaccioShelley o Defoe, sense oblidar-nos de La pesta de Camus.
Josep M. Orteu, editor i l'autor Jordi Pijoan-López.
Els ángels de Sóar, com no pot ser d’una altra manera, té una inevitable (i necessària) càrrega moral. Tant Pijoan-López com l’editor de Llibres de l’Índex, Josep Maria Orteu, han recalcat aquesta qüestió i la importància d’investigar, de descobrir i de donar a conèixer aspectes que tenen a veure amb la doble moral dels grans poders polítics i econòmics, que sovint la societat ignora o prefereix ignorar: la recerca encoberta en armes químiques i biològiques, la implicació de les administracions estatals en el tràfic de drogues, les connivències dels organismes internacionals amb les grans corporacions farmacèutiques i alimentàries, etcètera.
L’endemà del Dia Mundial contra la Sida, que serveix perquè la malaltia aparegui un cop l’any a les portades dels mitjans de comunicació, tots els problemes que es van originar quan va sorgir el virus no només no han acabat, sinó que s’han potenciat. L’ebola és la malaltia més recent que ha pres aquest relleu i, com sempre, l’Àfrica el gran perjudicat. Pijoan-López ha explicat al digital de cultura que els processos del VIH i de l’ebola “són calcats”: tant les fórmules per tractar-lo com la campanya mediàtica (deformadora) dels mitjans de comunicació i la implicació de les administracions occidentals. Tot això, sense oblidar les incerteses sobre el seu origen i hipotètica creació.

L’autor ens obre els ulls sobre el passat, el present i el futur d’aquestes epidèmies, la conscienciació social, el desconeixement massa ampli que segueix havent-hi, els estigmes que s’arrosseguen per culpa de la discriminació sexual i racial i moltes altres disjuntives sobre els interessos de les empreses farmacèutiques i els grups de pressió.  Pijoan-López és taxatiu: “Les coses no són casuals”, i afegeix que constatar el que passa, encara que sigui amb una novel·la, ja és un pas, perquè, a pesar de les injustícies, les suspicàcies i la constatació d’una realitat devastadora que sembla induir-nos al pessimisme, el cert és que més pessimista seria no parlar-ne.
Francesc Ginabreda, publicat en el Nuvol 11.12.15
http://www.nuvol.com/noticies/jordi-pijoan-lopez-novel%C2%B7lista-depidemies/

4/12/15

Albert Villaró explora una Andorra “desconcertada”

 El guanyador del Bertrana va presenta la seva novel·la a Girona com “el final d'un procés molt llarg”  Se sent reconegut en el personatge
Villaró, ahir abans de presentar el llibre 
Foto: MANEL LLADÓ.
d'Andreu Boix.

Albert Villaró (La Seu d'Urgell, 1964) reconeix molts de punts de contacte amb el policia Andreu Boix que protagonitzava dues de les seves novel·les i ara, també, La bíblia andorrana, guanyadora de l'últim premi Bertrana, potser perquè tots dos comparteixen edat, un cognom i una paternitat responsable, però sobretot perquè a través d'ell entén millor l'evolució del seu país. “Faig servir Andreu Boix per explicar-me Andorra, que ha passat del festival de diners, droga i construcció de finals dels noranta que reflectia a El blau de Prússia, a ser un país desconcertat perquè tot i els seus esforços per desvincular-se de la imatge de paradís fiscal continua implicat en casos de corrupció, com els de Pujol o el BPA”, va dir ahir en la presentació del llibre a Girona. Acompanyat del llibreter Guillem Terribas, que substituïa d'urgència l'engripat Rafel Nadal, Villaró va comentar que La bíblia andorrana “culmina un procés molt llarg” i que el Bertrana l'ha ajudat a “rendibilitzar un esforç poc valorat”, considerant que “la feina d'escriptor és sempre molt insegura”.
Respecte al seu alter ego Andreu Boix, va dir que l'interessava “més que com a comodí, com una cadència”, per tal de reflectir la maduració d'un personatge que creix amb l'autor. Aquest és el motiu pel qual assegura que no es planteja “escriure Boixos com si fossin botifarres”, i encara que periòdicament li ve de gust reprendre'l, per “no caure en vicis ni estereotips” necessita canviar d'escenari i de registre. Quan hi torna, assegura, “el personatge ha crescut, té altres motivacions..., fins i tot el país ha canviat”.
Eva Vázquez publicat en el Punt Avui 04.12.15

1/12/15

Alfons Cama publica la seva tercera novel·la

‘Amb dits de molsa' és una punyent història d'immigració, crisi i impunitat.

 L'escriptor baixempordanès Alfons Cama i Saballs (Calonge, 1952) ha publicat la seva tercera novel·la, Amb dits de molsa, editada per Gregal , que l'escriptor Josep Maria Fonalleras va presentar ahir al vespre a la llibreria 22 de Girona, juntament amb l'autor i l'editor, Jordi Albertí. Durant l'acte, el músic Ferran Piqué, component del grup Els Amics de les Arts, també va llegir un fragment del llibre.

Alfons Cama, entre Ferran Piqué i Josep Maria Fonalleras,
 durant la presentació d'ahir a la llibreria 22 de Girona Foto: X.C.
Amb dits de molsa comença amb “el cos flotant d'un home sense vida a les aigües del moll de Tarragona, l'arribada d'una immigrant peruana a l'aeroport de Barajas i la primera classe de ioga d'una noia de bon veure”. La ciutat de Tarragona –on viu l'autor des del 1987–, el barri barceloní del Carmel, la comarca del Priorat i la capital peruana, Lima, són els principals escenaris d'una dura història marcada per la “la petja cruel de la immigració”, la crisi, els paradisos fiscals, l'especulació urbanística, el món de la droga i la impunitat.
Alfons Cama, que va viure a Palamós des dels deu anys fins que va anar a estudiar enginyeria industrial a Barcelona, va debutar en el món editorial el març del 2013 amb El camí dels cirerers, una novel·la basada en els seus records d'infantesa, i a final del mateix any Gregal va publicar Un pessic a l'ànima, ambientada en el tardofranquisme.
Xavier Castillón publicat en el Punt-Avui 01.12.15

Jordi Dausà retrata la vida desaforada i la crisi dels 30 a ‘Nits de matapobres'

L'autor cassanenc presenta avui la seva tercera novel·la a la Llibreria 22 de Girona i, dijous, a la biblioteca de Cassà. El llibre l'ha editat Brau, de Figueres.

 Són joves, independents, amb feina, amics i una parella de qui s'acaben de separar i que no es poden treure del cap. Els personatges de Nits de matapobres (Brau Edicions), la tercera novel·la de Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977), tenen vides més o menys convencionals si no fos que accepten malament el fet d'estar a punt d'abandonar allò que havien estat: una mica més joves, despreocupats i amb tot el temps del món al davant. Passada la trentena, “la millor recepta contra el dolor i l'avorriment”, com diu el narrador a propòsit del protagonista de la novel·la, és enrotllar-se amb una cambrera mulata, portar roba interior de marca, castigar-se al gimnàs per lluir musculatura als bars de moda i repassar obsessivament les fotos de l'últim viatge a Las Vegas amb l'ex.

Novel·la sobre “la dificultat de madurar, la necessitat de seguir les tendències modernes i el perill de les evasions ràpides i massa accessibles”, com la defineix l'editorial, Nits de matapobres, que Jordi Dausà presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) i dijous que ve a la Biblioteca de Cassà (20 h), aprofundeix en els paisatges marginals d'altres obres de l'autor cassanenc introduint-hi, però, l'element pervers de la droga, que acaba sent el desencadenant de l'acció en aquesta “petita ciutat” de la qual no es diu el nom.
La parella protagonista, Roger i Bàrbara, encarnen aquest jovent a un pas de deixar de ser-ho que, en plena crisi d'identitat, queden atrapats per l'al·lucinogen de moda, una droga de disseny anomenada LMA i batejada popularment com sidral, per la seva textura granulosa, que comença a circular per discoteques i bars en una letal versió adulterada, la matapobres.
Jordi Dausà, que va presentar el llibre la setmana passada la llibreria La Impossible de Barcelona acompanyat de Matthew Tree, havia publicat ja dues novel·les, Manual de supervivència (2010) i El gat de Schrödinger (2012), en què també assajava una mena de retrat generacional amb gotes de trama negra i comèdia sentimental de to agredolç. A banda de diversos relats publicats en antologies, Dausà, que exerceix de mestre i de boxador, “a estones perdudes”, és a més l'autor del bloc Tardes de Birres. Nits de matapobres és el tercer títol de la col·lecció de narrativa con temporània de l'editorial figuerenca Brau.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 01.12.15

17/11/15

El retorn de Daniel Palomeras

El metge i escriptor ripollès Daniel Palomeras (al mig, a la foto), amb Guillem Terribas i Enric Cassany, va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la novel·la Hollister 5320 (L'Altra), que representa el seu retorn a l'actualitat editorial després de més de deu anys de no publicar. L'obra, que ja tenia escrita feia anys i que ha anat reelaborant i polint, narra el retorn al poble natal d'un home que acaba de ser sotmès a una operació de colostomia i que s'enfronta al seu passat a través de flashbacks.
El Punt-Avui 17.11.15


Daniel Palomeras presenta «Hollister 5320»

El metge de Ripoll Daniel Palomeras (66 anys d'edat) va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona Hollister 5320 (L'Altra Editorial), una novel·la que ha escrit a partir de detalls percebuts durant la infantesa, i que té com a protagonista un personatge que està esperant una operació que l'obliga a evacuar dins una bosseta, i torna al seu poble natal.
Diari de Girona 17.11.15

16/11/15

Daniel Palomeras torna a la novel·la amb ‘Hollister 5320'

Eugènia Broggi, editora; Daniel Palomeras i Guillem Terribas

El metge ripollès presenta el nou llibre, editat per L'Altra, avui a la Llibreria 22

Feia més d'una dècada que el metge ripollès Daniel Palomeras (Santa Maria d'Oló, 1949) no publicava cap nou llibre, després d'haver freqüentat la narrativa juvenil amb obres com ara El secret del comte (1988), Veles corsàries (1990) o El temps feliç (1997). Ara torna amb Hollister 5320, una complexa i intensa novel·la que va enlluernar el jurat del premi Just M. Casero fa dos anys, tot i que va haver de desestimar-la perquè excedia l'extensió establerta en les bases.
Publicada per L'Altra Editorial, l'obra serà presentada avui pel mateix autor, Guillem Terribas i Enric Cassany (20 h).
Hollister 5320 narra el retorn al poble d'origen d'un home que acaba de ser sotmès a una operació que l'obliga a defecar dins una bossa adherida al cos mentre es revelen detalls colpidors d'un passat que es remunta a la Guerra Civil.
Publicat en El Punt-Avui 16.11.15

9/11/15

Verdon i la recerca honesta de la veritat

Monguilod i Verdon, entre l'editora i
 l'intèrpret, escoltant Terribas Foto: M. LLADÓ.

Gran ambient a la Llibreria 22, ahir al migdia per rebre l'escriptor nord-americà John Verdon (1942), que hi va presentar la seva cinquena novel·la, Controlaré els teus somnis (Roca Editorial), publicada en català i en castellà abans fins i tot que en anglès, com va remarcar l'editora, Blanca Rosa Roca. “Els meus llibres s'han traduït a més de trenta idiomes, però on he tingut més èxit ha estat a l'Estat espanyol, així que tinc una gran connexió amb els lectors d'aquí i els estic molt agraït”, va dir Verdon, un home simpàtic i afable, acompanyat en aquesta visita promocional per la seva dona, Naomi. Amb ella es va retirar a les muntanyes Catskills de l'estat de Nova York, després de jubilar-se com a creatiu publicitari, per muntar una granja, viure més a prop de la natura i escriure una sèrie de llibres d'intriga i misteri, amb l'investigador David Gurney –un altre dinàmic jubilat, “racional i lògic” com ell– com a protagonista recurrent, que han tingut un gran èxit internacional. Com va subratllar ahir el presentador, l'advocat (“expert en casos difícils”) i escriptor Carles Monguilod, Verdon és “un autor de best-sellers, un concepte que de vegades ha estat menyspreat de manera estúpida i superba, però que no és incompatible amb una bona novel·la, com en el seu cas”. Davant d'un públic nombrós format en bona part per fans incondicionals de Verdon, Monguilod va destacar que Controlaré els teus somnis és una novel·la “de ritme trepidant, que enganxa”. Sobre aquesta ficció “ben documentada” que comença amb quatre homes que han somiat el mateix, sense haver tingut cap contacte previ –al marge d'haver estat clients d'un misteriós hotel i del mateix hipnotitzador–, i que després apareixen morts, Monguilod va dir: “És un busseig en la ment humana, per descobrir que podem tenir l'enemic a dins.” “Com advocat he conegut molts assassins –hi va afegir– però el que em va impressionar més va ser un noi que havia matat el seu pare perquè una veu a dins seu li deia que ho havia de fer.”
Publicació en el Diari de Girona. 
John Verdon, que ja està preparant la seva sisena novel·la, va parlar dels paral·lelismes entre la seva dona i ell, i el matrimoni que formen en la ficció David i Madeleine Gurney –ella passa a ser més protagonista en aquest últim llibre, per “un problema del passat”–, i també del seu mètode de treball: “Porto sempre un targeter i vaig anotant coses en qualsevol moment. Acumulo fins a 500 o 600 targetes amb escenes i diàlegs i, quan sento que la història ja no té cap escletxa i és prou consistent, em poso a escriure a l'ordinador”. Tot i els suggeriments de Monguilod, Verdon no sembla interessat a escriure una novel·la sobre un crim perfecte i irresoluble. “No ho he pensat, perquè el que atreu més els lectors i els dóna una sensació de confort és que qualsevol problema, al final, tingui solució, a través de la recerca honesta de la veritat”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.11.15

3/11/15

El Casero mira cap a Ponent

 El lleidatà Josep Maria Pagès i Escolà rep el premi de la Llibreria 22 per ‘Blat' .  Gemma Sardà ha quedat finalista amb la novel·la ‘La veu del Cyrano'.

El lleidatà Josep Maria Pagès i Escolà (El Poal, Pla d'Urgell, 1976) va guanyar
Josep Maria Pagès i Gemma Sardà, ahir, al final de l'acte,
 a La Planeta Foto: GLÒRIA SÁNCHEZ / ICONNA. 
ahir, amb l'obra 
Blat, el 35è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, convocat per la Llibreria 22 i dotat amb 2.200 euros, una escultura de Joan Mateu i la publicació del llibre per part de l'editorial Empúries, a principi de l'any vinent. En el mateix acte, celebrat ahir al vespre a la sala La Planeta de Girona, va ser proclamada finalista del premi Gemma Sardà Llavina (Barcelona, 1967) per la novel·la La veu del Cyrano. Aquest segon premi té una dotació de 600 euros i la Llibreria 22 es reserva l'autorització i les condicions per a la publicació de l'obra durant un any.
El jurat del premi Casero, format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Guillem Terribas, com a secretari sense vot, ha subratllat l'alta qualitat de molts dels 31 textos presentats en aquesta edició, de manera que han arribat a la final sis obres, després de tres votacions, i algunes de les quals si no l'han guanyat haurien pogut fer-ho en altres edicions del Casero, segons el portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras. “Tot i això, n'ha destacat una per damunt de les altres, per unanimitat, perquè representa un esforç literari notabilíssim que ajunta, amb un entramat apassionant, dos temps històrics diferents –l'actualitat i la Guerra Civil– per tal de configurar el retrat de dos individus amb unes vides que tendeixen a una estranya convergència, un diàleg constant a través del temps i l'espai”, indica el veredicte del jurat sobre Blat, la primera novel·la de Josep Maria Pagès i Escolà –corrector des de fa quinze anys a la impremta lleidatana Arts Gràfiques Bobalà–, inspirada en la vida dels germans Màrius i Víctor Torres. Després d'obtenir guardons en concursos de relats i de rebre el reconeixement del premi Documenta 2008, que va valorar la seva obra Els nois de Sarcènit, Pagès i Escolà va publicar el 2012 en un llibre col·lectiu L'habitació de les mans, X Premi Romà Comamala de narrativa breu de l'Ajuntament de Vilabella.
Sobre Blat, el jurat del Casero afegeix que “és una novel·la en la qual ressonen les veus literàries d'un Bauçà enigmàtic o d'una íntima Rodoreda, a més de Faulkner o Sebald, un autèntic tour de force, narratiu que enganxa el lector per la lenta acumulació de materials que acaben confluint en un final memorable que dóna sentit a l'estructura amb una reflexió moral a l'entorn de la presència de l'altre. Els dos personatges de la història viuen en una determinada frontera”. El blat que dóna títol al llibre apareix al llarg de tota la narració, “com a presència i com a metàfora”. Blat és “una història vasta, extensa i profunda, que alhora es concentra en poques pàgines amb un llenguatge corprenedor i d'una precisa alenada poètica”.
Pel que fa a l'obra finalista, La veu del Cyrano, hi apareixen tres veus que es van alternant: la de Lola Font, vídua d'un famós actor –Quim Pruna– que mor per culpa d'un accident ridícul; la Nora Pruna, filla de tots dos, i la veu de l'actor, que estava preparant l'estrena del Cyrano de Bergerac, que continua ressonant en les vides de la dona i de la filla, com una absència que es fa dolorosament present. Tot i això, la novel·la té també trets de comèdia o tragicomèdia, per l'accident que provoca la mort de l'actor i per l'actitud dels personatges davant la vida i la mort. Gemma Sardà treballa des del 1996 a La Vanguardia fent tasques de correcció i traducció, i és coautora amb Manuela de Madre deVitalidad crónica. Convivir con la fibromialgia (2005).



Llull, Mateu i el nebot de l'editor

Guillem Terribas va obrir l'acte d'ahir fent una reflexió sobre el pas del temps i la renovació del públic i del jurat del Casero, que va començar d'una manera malenconiosa –remarcant que Narcís-Jordi Aragó assistia per primera vegada a l'acte sense la seva dona Mercè Huerta– i va acabar amb un to més informal: “L'únic que aguanta aquí la joventut sóc jo!”, va dir el mestre de cerimònies. El guitarrista Toti Soler i el rapsode Joan Massotkleiner van oferir el recital Llull. Mística i faula, basat en el Llibre d'Amic e Amat i el Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, en els 700 anys de la seva mort. Abans de llegir el veredicte, Terribas va fer entrega d'una escultura de Fonsu Mateu a La Planeta per tots aquests anys de suport al premi.Fonalleras va resumir “l'epifania” del jurat respecte a Blat amb una contundent frase final: “És una de les millors novel·les que ha premiat mai el Casero.” Nebot de Lluís Pagès (Pagès Editors), el guanyador va venir sol des de Lleida. “Algú el vol acompanyar a Fires?”, va dir Terribas.
Xavi Castillón, publicat en El Punt-Avui 31.10.15




El lleidatà Josep Maria Pagès guanya el 35è premi Casero amb l´obra «Blat»

El manuscrit finalista del concurs de novel·la curta va ser «La veu de Cyrano», de la barcelonina Gemma Sardà

El lleidatà Josep Maria Pagès (El Poal, Lleida, 1976) va guanyar ahir per unanimitat el 35è premi de novel·la curta Just M. Casero per la seva primera obra, Blat, en la qual s'ajunten dos temps històrics diferents (l'actualitat i la Guerra Civil) per tal de configurar el retrat de dos individus amb unes vides que, segons el jurat, «tendeixen a una estranya convergència, un diàleg constant a través del temps i l'espai». «Una història vasta, extensa i profunda, que alhora es concentra en poques pàgines amb un llenguatge corprenedor i d'una precisa alenada poètica» va destacar el jurat remarcant el «notabilíssim» esforç literari de l'autor. Com a guanyador, a banda d'un premi en metàl·lic de 2.200 euros i una escultura de Joan Mateu, Pagès -que va presentar el text sota el pseudònim de J. P.- veurà publicada, a principis del pròxim any, la seva novel·la per l'Editorial Empúries.
L'obra finalista va ser La Veu de Cyrano de Gemma Sardà (Barcelona, 1967), en la qual dues dones -Lola Font i la seva filla- enfronten la mort, en un ridícul accident, del marit i pare, Quim Pruna, un famós actor que estava preparant l'estrena del Cyrano de Bergerac en el moment de la seva mort. En la novel·la, la veu de Pruna seguirà ressonant en les vides de les dones. Sobre aquesta obra, el jurat va destacar els seus «trets de comèdia tant per la desimboltura del llenguatge com per la fluïdesa de la narració i l'actitud de les protagonistes davant la vida i la mort». Com a finalista, Sardà va obtenir un premi dotat de 600 euros, i la Llibreria 22 -organitzadora del concurs- es reserva l'autorització i les condicions per a la publicació de l'obra al llarg de l'any. 
Format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Guillem Terribas, com a secretari sense vot, el jurat va decidir després de diverses votacions classificatòries que, de les 31 obres presentades, la novel·la guanyadora fos Blat. A part de l'obra guanyadora i la finalista, van quedar entre els cinc primers classificats: Flama d'Or, de Màrius Blàvia, En Garp segons el món, d'Udeis i Tota aquesta estridència, de Diana Sora. 
Tot i que entre els guardonats no hi va haver cap gironí, sí que va passar a la segona volta la novel·la Verge en gai Saber, de la gironina Anna Carreras. Entre els participants hi havia altres representants de la província de Girona com La Veu silenciada, de Mercè Carbó Bosch, de Sant Feliu de Guíxols; Genius Loci, de Jaume Planas, de Blanes; Stop, de Meritxell Rodríguez Lavall, de Banyoles o La Reina del Mambo, de Josep M. Vidal, de Girona. 
L'entrega de premis es va realitzar ahir a la nit a la Sala La Planeta i va ser presentada pel llibreter Guillem Terribas. L'acte es va iniciar amb el recital-concert Llull. Mística i faula del guitarrista Toti Soler i l'actor Joan Massotkleiner, amb el qual es va retre homenatge al creador del català literari, Ramon Llull, de qui es compleixen 700 anys de la seva mort.
Daniel Bonaventura, Diari de Girona publicat el 31.10.15




2/11/15

Què diria en Miquel?. Miquel Pairolí en el record.

Imma Merino. Foto: Quim Puig
Quasi cada dia penso en en Miquel i em manca la seva presència i la seva conversa. I trobo a faltar molt els seus articles. Penso: què en diria en Miquel, de tot això que està passant? Ens il·luminaria sobre la realitat que vivim, tant en aquest país petit com a tot el món, amb la seva sensibilitat social i moral”. Ho deia ahir Imma Merino, que va ser companya de Miquel Pairolí a la secció de cultura d'aquest diari, durant l'acte Miquel Pairolí en el record, que va tenir lloc a la sala La Planeta de Girona, dins la XXIII Proposta de Poesia del premi Just M. Casero de novel·la curta, que es lliurarà demà al mateix escenari. L'acte d'ahir estava organitzat en col·laboració amb la revista contracultural El Procés, que hi va presentar el seu setè número, del qual encara s'està ultimant l'edició i que serà un monogràfic dedicat a Pairolí, coincidint més o menys amb el 60è aniversari del seu naixement i el 5è de la seva mort. De fet, ahir ja es van poder escoltar i es van projectar alguns dels continguts d'aquest número, que inclourà testimonis de persones que el van conèixer i cartes i altres documents personals de l'escriptor als quals ha tingut accés El Procés a través de la seva germana Fina, present també a l'acte d'ahir.
Jordi Subirà i Anna Carina Ribas, del grup Proscènium, van obrir i tancar respectivament l'acte amb dos fragments del dietari Octubre(2010), una de les obres cabdals de Pairolí. Dani Chicano, membre de l'equip editor d'El Procés –juntament amb Joaquim Armengol, Jordi Armengol, Quim Cantalozella, Marta Negre i Cristina Martínez–, va conduir l'acte i, per començar, va llegir una carta de Joaquim Armengol en la qual lloava Pairolí com un escriptor d'un gran nivell i reclamava que es reeditessin els seus llibres, cosa que farà en els propers mesos la Fundació Valvi amb els seus dietaris. Cantalozella va subratllar “la fascinació pels seus dietaris i assajos”, que els va motivar a dedicar-li tot un monogràfic com el que prèviament van centrar en Joan Vinyoli.
Miquel Pairolí. octubre 2011
Després de l'emotiva intervenció d'Imma Merino, que va llegir dos dels articles publicats per Pairolí a la secció L'escaire d'aquest diari, per subratllar el seu equilibri entre sentit crític, reflexió i memòria, però també “una ironia sempre fina” –“Què bo que eres, Miquel!”, va exclamar Merino per acabar–, el llibreter Guillem Terribas va llegir l'article que ha escrit per a la revista (El discret encant de Miquel Pairolí), recordant sobretot les seves converses sobre música i cinema, i tot seguit va projectar una selecció de fragments de presentacions a la Llibreria 22 en què Pairolí va intervenir com a autor o presentador. Chicano va llegir dues de les cartes que es reproduiran a la revista, una de Vinyolí a Pairolí i una altra d'aquest a Raimon (“He deixat de fer vida de periodista i faig vida d'intel·lectual”, l'informa des de la casa familiar de Quart). Pep Vila, amic de Pairolí des que tots dos estudiaven filologia catalana, el va recordar amb l'escrit Miquel Pairolí, un home i una obra convincents (“Podria donar fe de notari de l'exactitud de les descripcions que surten a Octubre”), amb un petit fragment final “de ressons proustians” d'una novel·la inèdita de Pairolí. L'actriu Cristina Cervià va llegir un article de Josep Maria Fonalleras publicat al digital Núvol ( Miquel Pairolí. Prosa perseverant), on manifesta la seva “admiració profunda” per la seva obra. Guillem Terribas va tancar l'acte remarcant que l'any vinent el Casero tornarà a recordar Pairolí. Avui la Proposta de Poesia continua amb El càcol de Domènech Ponsatí (18 h).
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui  31.10.15

Muntatge de les presentacions a la 22 de Miquel Pairolí
 https://youtu.be/xzsWVbt5UJE
* Text de Guilem Terribas que es publicarà a la revista EL PROCÉS ( novembre 2015) dedicada a Miquel Pairolí.
EL DISCRET ENCANT DE MIQUEL PAIROLÍ
Miquel Pairolí era un personatge discret, encara que la seva presència sempre es feia notar allà on fos. Miquel Pairolí era un personatge discret, encara que en una tertúlia, sobretaula a l’entorn d’un grup de gent, ell sempre destacava per damunt dels altres, no només per la seva presència sinó, també, pel que deia o no deia, el que opinava o el que hi aportava a la conversa.
Com passa molt sovint, quan una persona desapareix de la teva vida, et venen records, moments viscuts junts. Anècdotes, situacions divertides i d’altres inimaginables. Moments agradables i d’altres de no tant. Amb en Miquel m’ha passat i m’està passant. I més quan rellegeixo alguns dels seus dietaris i, sobretot, el darrer Octubre. Entenc algunes de les situacions, dels silencis, d’anar junts amb algun lloc i no assabentar-me del que pensava.
En Miquel sabia escoltar i, també, parlar. En les nostres converses, no amagava res, però tampoc et deia gaire. Per exemple, arribar un llibre nou d’ell a la Llibreria i jo no saber-ho. A l preguntar-li com es que no m’havia comentat , que estava escrivint el llibre, la resposta era, “tampoc m’ho vas preguntar…”
En Miquel li agradava el cinema, sabia seleccionar les pel·lícules. També el teatre i l’Opera. La música, sobretot la música. La darrera vegada que el vaig anar a veure, tres dies abans de la seva mort, em va dir que ja no tenia esma per res. Ni per llegir, ni mirar la tele o alguna pel·lí. Però el que li sabia més greu era no poder escoltar música. Al veure la meva cara d’estrany, davant el fet de que ja no podia escoltar música, va recalcar que quan ell escoltava música, “Escoltava” música, només estava per viure i interpretar la mel·lodia, els sons i les sensacions. I això ja no ho podia fer.
Moltes vegades vam parlar de cinema, comentar pel·lícules que havíem vist junts o per separat. Coincidíem bastant, tot i que ell era molt més exigent que jo. Em va sorprendre, també aquell darrer dia, quan em va dir que una de pel·lícules que sempre revisava i recordava, era una que ell sabia que a mi m’agradava molt. Es, em va dir, Doctor Zhivago. Mai m’ho havia comentat fins aquell moment, quan jo moltes vegades li havia referènciat aquest important i interessant film de David Lean.
En Miquel era així i molt més. Per això ara penso que amb una mica més de temps, l’ hagués pogut conèixer millor i em comptes d’esperar que fos ell que m’expliques coses de la seva vida quotidiana, ara hagués aprés a preguntar-li. Ell segur que les respondria (a la seva manera), entre altres coses perquè en Miquel no tenia res a amagar.
Guillem Terribas.


El ritme de la mortLa lectura desordenada proporciona coincidències felices, trobades que no havíem previst, maneres semblants de veure el món que acosten autors a qui els nostres prejudicis havien situat en tradicions diferents. Dies enrere repassava el primer dietari de Miquel Pairolí, Paisatge amb flames (Columna, 1990). A les primeres pàgines vaig topar amb una evocació de la processó de Verges que havia oblidat, i que val la pena recuperar. Després de situar aquesta tradició en el seu context històric, “un tast dels terrors del tràgic i convuls segle XV”, Pairolí ens regala una reflexió sobre el so del tambor que ressona pels carrerons, una reflexió que avui resulta molt pertinent: “Aquell so, desproveït de qualsevol grandesa, opac, insuls, monòton, expressa fins a l'esgarrifança el tedi i l'absurd que van definint, com el rellotge sense broques i el plat de cendra, allò etern del destí humà, la roda de carro, de fusta gastada, que va fent via pel camí polsós.”
Per atzar, fa poc vaig repassar L'art de la novel·la, de Milan Kundera (Destino, 1987), que es va publicar si fa no fa quan Pairolí escrivia el seu dietari. Va ser allà on vaig topar amb una definició molt personal de ritme. L'autor de La insuportable lleugeresa de l'ésser confessa que l'horroritza sentir els batecs del seu cor, ja que li recorden a cada instant que el temps de la seva vida està comptat. Per la mateixa raó, afegeix, troba macabres les línies de mesura de les partitures. En canvi li plauen els grans polifonistes, els mestres del contrapunt, l'últim Beethoven i el compositor Oliver Messiaen, que va inventar una estructura temporal imprevisible, és a dir, un temps que es desplega de manera autònoma. Tot plegat condueix Kundera a considerar el rock un “primitivisme fastiguejant”, ja que amplifica el glatit del cor perquè no oblidem ni per un segon que el nostre destí és la mort.
Miquel Pairolí ens va deixar quan es trobava en el cim de la creativitat. Kundera, nascut dècades abans, ha continuat escrivint tot i que la seva agudesa ha anat disminuint. Des de tarannàs potser no tan diferents, tots dos van escriure sovint sobre la mort, i tots dos la van vincular al ritme insuls, monòton, tan previsible com el final que ens espera.
Vicenç Pagès, publicat en el Punt-Avui 01.11.15