30/5/15

Fer porta avui el seu ‘evangeli' a la Llibreria 22

L'històric dibuixant d'humor Josep Antoni Fernández i Fernández, conegut com a Fer, presentarà avui el seu últim llibre, L'Evangeli segons Fer (Efadós), a la Llibreria 22 de Girona, a les sis de la tarda, “després de l'ofici de vespres”. Col·laborador habitual d'El Punt Avui, Fer proposa en aquest llibre una versió lliure de les escriptures bíbliques.
Foto: Manel LLadó

‘L'Evangeli segons Fer', a la 22
El dibuixant Fer, col·laborador habitual d'El Punt Avui, va presentar ahir a la tarda el seu últim llibre, L'Evangeli segons Fer, a la Llibreria 22 de Girona, on va signar exemplars d'aquesta revisió lúdica de la història sagrada, que ha estat prologada per l'abat de Poblet i per Teresa Forcades.
Publicat en el Punt-Avui el 29./05/15 i el 30.05.15

29/5/15

“El franquisme va posar de moda les portes giratòries”

Lluc Salellas repassa en un llibre quin va ser el recorregut dels 49 ministres franquistes que hi va haver entre el 1970 i el 1975 en acabar la dictadura Aproximadament la meitat van ocupar càrrecs públics. 
Il·luminar llaços. El setè Memorial Sebastià Salellas es va cloure ahir (28.05.15) amb la presentació d'El franquisme que no marxa, d'Edicions Saldonar. Va presentar l'acte Guillem Terribas. Junt amb l'autor, Lluc Salellas, hi va participar el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, David Bassa, i l'editor Francesc Gil.
David Bassa, Guillem Terribas, Lluc Salellas, Francesc Gil, durant la
presentació del llibre  a la Biblioteca Carles Rahola.
 Quin camí van seguir les elits del franquisme? En la recol·locació de càrrecs i cadires, el periodista i politòleg Lluc Salellas ironitza que desconeix quan es van inventar les portes giratòries, si bé considera que el règim dictatorial “les va posar de moda a l'Estat espanyol per continuar ocupant espais de poder”. Al llarg de 135 pàgines, ressegueix en el seu primer llibre, El franquisme que no marxa, quin va ser el recorregut d'una cinquantena de ministres de Franco durant la transició, i d'allí en endavant. “Més d'una vintena van tenir un càrrec públic, ja sigui de diputats, professors universitaris, fiscals, jutges, ministres, presidents d'empreses públiques...; i amb aquest engranatge, gairebé l'altra meitat van anar al sector privat.” Deu haver encaixat moltes peces. Com se li va acudir? L'assaig forma part de la col·lecció que impulsa Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. És el quart llibre al voltant de silencis mediàtics. A partir d'un reportatge en un dels nostres anuaris sobre els ministres franquistes vius, va sortir la idea de mirar què havia passat amb els 49 que hi va haver entre el 1970 i el 1975.
D'entre tants tentacles i llegats, de quin plantejament va partir? No volia limitar­me als que estan vius, ja que només serien sis o set. Hagués sigut poc representatiu. Faig una introducció del franquisme; una comparativa amb les transicions a Grècia i Portugal i, al cos central, segueixo el fil dels 49 ministres. Com que n'hi havia pocs de catalans, hi he inclòs alguns dels prohoms del franquisme a Catalunya. A quines conclusions arriba? La meitat van anar a parar a grans consells d'administració de les empreses de sectors estratègics de l'Estat, tant públiques com privades. De l'àmbit financer, telefònic, de la construcció, l'alimentació, l'energia, l'aigua... I l'altra meitat es reparteixen entre gent que va crear o liderar institucions i partits polítics, com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva, la Fundación Francisco Franco... I una petita part es van retirar aviat, amb pensions gens petites. La llista no sembla curta. Un exemple concret és el de José Manuel Romay Beccaría, actual president del Consell d'Estat, que és el principal òrgan consultiu. En la dictadura, va ser secretari general de sanitat. I, amb
posterioritat, ministre de Sanitat en el govern d'Aznar (PP). Quin recorregut per institucions! Hi ha el cas pare­fill dels Pío Cabanillas; i tant Chaves com Bono, del PSOE, són fills de figures importants del franquisme. A banda, noms que han sonat: Fraga, Samaranch... i d'altres com el president d'honor de La Caixa, Josep Vilarasau, nomenat el 1969 director general de pressupostos; o la presidenta del Círculo de Empresarios, neboda d'un ministre franquista. I el president d'honor del Círculo, José María López de Letona, és un dels ministres vius del règim. Hi ha espai per a nous capítols? El treball d'explicar aquest fil de la història no és una tasca que pugui fer una sola persona, un sol periodista, sinó un treball col·lectiu. He aportat el meu granet de sorra. Hi ha aspectes que la gent més jove no sap. I, als més grans, en el procés de l'oblit fet en la transició, no se'ls han refrescat. Encara hi ha carrers, places i centres educatius amb el nom de franquistes; i em pregunto què passa amb la gent a la qual es va atorgar un títol nobiliari. No han fet un procés públic d'autocrítica. Sempre s'ha parlat del tema en genèric. Pel què fa a l'actualitat, venim d'unes municipals molt comentades. Un sacseig estructural? Hi ha hagut opcions molt diferenciades de les que han conduït tant Catalunya com l'Estat els darrers 40 anys. Alguns partits han tingut un creixement molt important. Hi pot haver un canvi de relat genera.
Publicat en el Punt-Avui 29.05.15 per G. Pladeveya.

27/5/15

ENRIC PUJOL presenta el seu llibre TRES IMPRESCINDIBLES a la 22


Joaquim Nadal, Enric Pujol i Xavier Diez a la 22.

L'autor posa en relació Soldevila, Vilar i Vicens Vives a ‘Tres imprescindibles'
 L'historiador figuerenc Enric Pujol Casademont, especialista en l'obra de Ferran Soldevila, s'ha proposat fixar els referents indiscutibles de la historiografia catalana moderna al llibre Tres imprescindibles, que posa en relació les investigacions en el camp de la reflexió històrica del mateix Soldevila, de Jaume Vicens Vives i de Pierre Vilar. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, el llibre resumeix les aportacions de cada un d'aquests historiadors, la influència que han tingut sobre els seus deixebles i la vigència de la seva obra en el present, amb la voluntat de contribuir a fixar un cànon sobre el tema que de moment ja ha aplaudit el també historiador Albert Balcells. Pujol presentarà el llibre dimarts (20 h) a la Llibreria 22, amb Joaquim Nadal i Xavier Díez.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 24.05.15

Enric Pujol fa visibles els "tres imprescindibles"
L'historiador Joaquim Nadal va destacar ahir que el també historiador Enric Pujol "fa isibles" els historiadors Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar al llibre Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar. Nadal i Xavier Diez van acompanyar ahir a la Llibreria 22 de Girona a Enric Pujol en la presentació del seu llibre.
Diari de Girona 24.05.15

18/5/15

El record convertit en obra d'art

Josep Maria Fonalleras va presentar ahir a Girona el seu darrer llibre, La sala d'estar és un camp de
Josep M. Fonalleras Foto: Iconna/ Jordi Ribot.
futbol
, una novel·la en què l'autor rememora i posa en paper els records de la seva infantesa. Fins aquí, tot normal. Els escriptors solen fer presentacions de les seves obres. La presentació d'ahir, però, no va tenir res de normal. Primer perquè es va fer al bar L'Arcada, un indret ideal perquè és pràcticament davant per davant d'on Fonalleras va viure la seva infantesa i joventut i segon perquè van ser els familiars, amics i coneguts de l'autor que van prendre per una estona el protagonisme llegint fragments del llibre o explicant vivències relacionades amb la novel·la. “Aclaparat”, va reconèixer Fonalleras que s'havia quedat després de les intervencions que en molts casos el van arribar a fer emocionar, fer riure i fins i tot avergonyir. L'acte va ser presentat per Guillem Terribas.
La seva germana M. Àngels va ser la primera que va prendre la paraula. Va reconèixer que “totes les històries són realment certes” i va revelar que la sala d'estar de casa seva no només havia estat un camp de futbol sinó que amb la seva amiga allà també hi havien somiat i “hi teníem dues mansions” perquè “estàvem casades amb pilots de fórmula 1”. La Júlia, la neboda d'en Fona, que és com va reconèixer l'autor que l'anomenaven els companys d'escola, o JM, que és com ahir li deia el seu germà, en Jaume, va encetar el torn de lectura.
La intervenció de Jaume Fonalleras –“per als qui heu llegit el llibre sóc un dels dolents”– va ser divertida i a la vegada entranyable. D'una bosseta de paper va anar traient diferents objectes i peces de roba amb les quals es va anar disfressant. Tots aquests objectes estaven relacionats amb la seva família: el frac de l'avi que havia estat maitre de l'Hotel Peninsular; la gel·laba del pare “que va portar quan va venir d'Aràbia”; unes ulleres que també els va regalar el pare, “que era al·lucinant i amb idees de bomber”; unes orelles gegants “perquè en Josep Maria deia que era un orellut i perquè veieu que jo també ho sóc” i un Màdelman, “el famós Màdelman que va cremar amb una planxa” i juntament amb un àlbum familiar –amb fotos dels pares Fonalleras casant-se, de l'àvia Flora o de la M. Àngels quan era petita, entre d'altres– va deixar veure als assistents. En Jaume va explicar que els aborígens quan feien llargues caminades s'aturaven a mig camí per esperar l'ànima perquè aquesta captava tot allò que el cos no havia sentit. “Fem com els aborígens, esperem la nostra ànima i llegim amb calma i tranquil·litat aquesta obra d'art”, va dir Jaume Fonalleras que va assegurar que La sala d'estar és un camp de futbol és el primer dels cinc llibres que “m'enduria a una illa deserta”.
I li va tocar el torn a l'advocat Carles Monguilod, que va explicar que són del mateix barri i que “la meva mare i la mare d'en Josep Maria es trobaven a les mateixes botigues”. Monguilod va corregir una frase del llibre –“el programa de televisió Cesta y punto no es feia dissabte al matí sinó que era a la tarda”–, puntualització que va generar un debat entre els assistents. Monguilod, amic i company d'escola de Josep Maria Fonalleras, va recordar els sobrenoms d'alguns professors: en Porqui, el Conguito, “noms que passaven de generació en generació”.
L'editora Izaskun Arretxe va
explicar que Fonalleras ha anat molt més enllà dels seus records d'infantesa i ha creat una obra
literària. “El llibre funcionarà a
Girona perquè explica el vostre món però és universal perquè dibuixa un món que és universal”, va dir.
I finalment l'autor, Josep Maria Fonalleras va definir el llibre com una novel·la farcida d'anècdotes i “cada anècdota és transcendent per ella mateixa”.
Imma Bosch, publicat en el Punt-Avui 17.05.15

El menjador de L´Arcada va ser ahir al matí un camp de futbol

 Amics i coneguts de Josep Maria Fonalleras van ser els protagonistes ahir al matí de la presentació del llibre La sala d'estar és un camp de futbol, de l'autor gironí, també present a l'acte. L'exalcalde Joaquim Nadal, l'advocat Carles Monguilod, el director de Temporada Alta Salvador Sunyer i el llibreter Guillem Terribas, entre d'altres, van acompanyar l'escriptor en la presentació, que va tenir lloc al restaurant L'Arcada, ben present en la memòria -i per tant en el llibre- de Fonalleras. Mols d'ells van llegir fragments del llibre, que és un viatge al recinte familiar, a l'espai íntim de Josep M. Fonalleras. Tenint en compte la seva infantesa gironina i, veí de la Rambla en aquells anys, la presentació només es podia fer en el restaurant més històric del passeig. Perquè, és clar, en acabar es va degustar un vermut. Com els d'abans.
Diari de Girona 17.05.15 Foto: Aniol Rasclosa

15/5/15

Guillem Terribas a les lliçons de la Càtedra.

Lliçons

Lluís Muntada, un dels professors de la Universitat de Girona que assistia a les Lliçons de la Càtedra de Patrimoni Literari, recalcava que el gran encert de la idea era convidar-hi ciutadans sense reconeixement acadèmic. És a dir, que no fossin grans figures de l’erudició o catedràtics amb renom internacional, sinó personatges que, amb una labor constant i tenaç, han treballat sense descans per a la cultura, moltes vegades sense cap altre premi que no fos aquell conreu venturós de la inutilitat, allà on es fonamenta l’humanisme. Per aquestes Lliçons hi han passat una professora d’institut, cordial, bonhomiosa i amant del món clàssic; un periodista que va lluitar contra la censura i que ha fet de la seva professió quasi una religió al servei de les causes justes i de la permanència de l’esperit; i un poeta que han traspassat les fronteres del ritme i de la paraula per engrandir les seves possessions en la geografia de l’art.

La Universitat ha de ser exemple i reclam per a la investigació d’alt nivell i per a la sòlida docència, però també ha de poder hostatjar l’experiència d’aquells que han estat actius soldats de la cultura. Els “pocs i feliços, colla de germans” que reclamava en la seva arenga Enric V. Com ara el llibreter Guillem Terribas, l’últim convidat, que va fer saber als joves estudiants el coratge de les missions impossibles i l’alt benefici que se’n treu, de la lluita per la civilitat.
Josep M. Fonalleras, publicat a El Periódico a la secció "dues mirades" el 13.05.15


DIMARTS, 12 DE MAIG DE 2015

Guillem Terribas implanta el seu model a la universitat

El llibreter va impartir ahir a la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Anglada, la primera de les tres lliçons sobre la seva experiència com a activista cultural.
Guillem Terribas, escoltant la presentació
 de la directora de la Càtedra Anglada,
 Mariàngela Vilallonga, ahir al matí,
 abans d'impartir la seva primera lliçó
 a la UdG 
Foto: JORDI RIBOT / ICONNA.

Durant la pausa de la primera de les tres lliçons que el llibreter Guillem Terribas impartirà fins demà a la Facultat de Lletres de Girona, convidat per la Càtedra Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent, un dels professors presents comentava que reconèixer el paper fonamental que han tingut algunes persones en el desvetllament cultural de la seva pròpia ciutat és una iniciativa que hauria d'honorar qualsevol universitat, tant o més que la nòmina dels seus invitats internacionals. Donar la veu, a la docta Sala de Graus de Sant Domènec, al principal activista cultural que ha tingut Girona en les últimes dècades no és doncs cap frivolitat, ni tan sols una mena de reparació acadèmica o d'homenatge ciutadà, sinó un gest d'absoluta normalitat. Guillem Terribas, que té prou anys d'ofici per no sentir-se cohibit per la solemnitat de cap escenari, va assumir instintivament aquesta naturalitat per convertir la primera de les seves tres Lliçons de la Càtedra, ahir al matí, en un relat amè, vigorós i a estones emocionant de com el caràcter dels futurs agitadors socials –o d'aquest “encantador de serps” en concret, com va qualificar-lo un altre dels assistents— es pot forjar en terrenys més o menys previsibles, com ara l'escoltisme, els viatges a París fent autoestop, les agrupacions teatrals de poble o en contacte amb un determinat ambient d'efervescència col·lectiva, però també, i potser encara més, en llocs tan insospitats com la cuina de l'hotel Peninsular o en ple desert d'al- Aaiun.
Al Peninsular hi va anar a raure perquè estudiar no li agradava gens, cosa que podia haver sonat subversiva davant un auditori format per joves universitaris si no fos perquè Terriibas en va saber treure tan bon profit assegurant que en aquella cuina hi havia adquirit les seves primeres nocions de disciplina del treball i, gràcies a l'exemple de Juli Lara, una disposició permanent a fixar-se reptes, per més forassenyats que semblin, com ara organitzar un dinar a base de botifarra amb seques i xuixos, que “hauria deixat bocabadat Fellini en persona”, per a un miler de convidats reunits a la sala de turbines del pantà de Susqueda. Terribas tenia llavors setze anys i havia fet ja un parell de descobertes importants: que en realitat es deia Guillem, i no Guillermo, i que ser l'encarregat de la lectura a missa et feia sentir com unastar, més encara si havies rebut instruccions de locució d'un mestre tan imponent com Modest Prats. Totes dues ensenyances les agraïa al seu pas per l'escoltisme, on va descobrir que es devia “a una terra, a una llengua i a uns amics”. Ho va dir sense que sonés gens doctrinal, amb la mateixa simplicitat amb què havia constatat la fortuna que li ha servit tantes vegades en safata l'atzar.
“He tingut la sort de ser al lloc oportú en el moment adequat”, va comentar, fins i tot quan va tocar-li fer la mili al Sàhara Occidental, la pitjor experiència de la seva vida, va confessar, fins al punt que durant molt de temps va tenir el malson recurrent que l'obligaven a tornar-hi, però de la qual neix una altra de les seves divises: saber capgirar qualsevol situació per fer-la favorable. Emulant Rutger Hauer al final de Blade Runner, també Terribas pot assegurar haver vist a al-Aaiun les postes de sol més boniques del món i haver-se banyat nu amb tot l'Atlàntic al davant, però sobretot haver descobert el valor indestructible de l'amistat a través del filòsof Carlos Thiebaut, un altre recluta d'aquell batalló que va ser per a ell “com un pare, com un germà”. La cura i la lleialtat amb què Terribas ha preservat durant més de trenta anys el record d'aquell amic, a qui no va poder tornar a abraçar fins fa ben pocs mesos, són potser la lliçó més important que es va escoltar ahir: un activisme que de debò arreli no pot prescindir de la sinceritat dels afectes.
Eva Vázquez publicat en el Punt-Avui 12.15.16 Foto:Jordi Ribot


Guillem Terribas al tron dels catedràtics

El llibreter i activista cultural gironí Guillem Terribas va ocupar ahir un tron propi de catedràtics com a figura convidada de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada / Carles Fages de Climent de la UdG. Terribas va pronunciar ahir una conferència des del púlpit de la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, operació que repetirà avui i demà, en les anomenades "lliçons de la càtedra".
Diari de Girona 12.05.15 Foto:Marc Martí

Ruptura o reforma, tema del 7è Memorial Tià Salellas

Del 20 al 28 de maig hi ha programats una conferència de Santiago Alba, un debat amb Quim Arrufat i la presentació d'un llibre de Lluc Salellas sobre què se n'ha fet dels
Lluc Salellas, Tura Soler i Guillem Terribas, membres
de la Fundació Sebastià Salellas. Foto: Manel Lladó
ministres de Franco.

Convé fer-ho de seguida, i deixar-nos de collonades retòriques, que manifesten només la covardia política de qui no s'atreveix a posar totes les cartes sobre la taula, especialment a casa nostra, i també perquè ara no tenim «els poders fàctics» que ens condicionen com en el 1978.” Que el pensament de l'advocat Sebastià Salellas (1948-2008) és plenament vigent ho demostren frases com aquesta, que en aquest cas va deixar escrita al diari El Punt el 1998, i que la Fundació Tià Salellas recupera coincidint amb la celebració del setè Memorial Sebastià Salellas, que tindrà lloc del 20 al 28 de maig.
Concretament s'han programat quatre actes, enguany centrats entorn de la temàtica Ruptura o reforma del 78 a l'actualitat. El primer, que tindrà lloc dimecres a l'Auditori Josep Irla de la Generalitat de Catalunya (20 h), és la conferència que oferirà Santiago Alba, titulada Revoltes àrabs: reforma, ruptura o contrareforma. L'escriptor i pensador, que actualment viu a Tunísia, oferirà una dissertació de com han influït les diferents revoltes de la primavera àrab tant en els països on han tingut lloc com més enllà de les seves fronteres.
Pel 26 de maig, en aquest cas a l'Auditori del Col·legi d'Advocats de Girona (19 h), es farà un debat seguint el postulat del memorial d'enguany i que inclourà una taula rodona d'excepció, formada per Nines Maestro, metgessa i dirigent de Red Roja, i el diputat de la CUP Quim Arrufat. Com destaca Lluc Salellas, fill de l'advocat gironí i un dels organitzadors del programa, “aquesta serà una oportunitat de veure quins punts en comú i quines divergències hi ha entre les dues concepcions d'esquerres rupturistes, l'espanyola i la catalana”.
El mateix dia, a les deu de la nit, al cinema Truffaut es projectarà The wind that shakes de barley (El vent que agita l'ordi, 2006), film de Ken Loach que tracta del naixement de l'IRA com a forma armada d'autodefensa del poble irlandès davant del poder estatal britànic i de com la lluita per l'alliberament pren camins diversos.
Els ministres de Franco
El darrer acte consistirà en la presentació del llibre El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, el 28 de maig a la biblioteca Carles Rahola (18.30 h). A l'acte, en què hi haurà la presència de David Bassa (prologuista del llibre) i Francesc Gil, editor d'Edicions Saldonar, l'autor repassarà la figura d'alguns dels darrers 50 ministres de Franco. Entre altres perles que treu a la llum la investigació, és que molts d'aquests alts càrrecs amb la Transició van acabar en grans empreses de sectors estratègics o van fer carrera política en partits com ara UCD, Alianza Popular i, posteriorment, el PP.

2010 any en què, coincidint amb el segon Memorial Sebastià Salellas, es crea la Fundació Tià Salellas.

50 últims ministres de Franco són protagonistes d'un llibre de Lluc Salellas en què es repassa les seves vides.

Jordi Camps Linnell Publicat en El Punt-Avui 15.05.15



El memorial de Tià Salellas inclou un llibre dels últims 50 ministres de Franco.

Entre els actes, del 20 al 28 de maig, hi ha la projecció d'un film de Ken Loach i una xerrada de les revoltes àrabs

Foto: Tania Tapia / ACN
El memorial en record de l'advocat Sebastià Salellas arriba a la 7a edició i, entre els actes programats, destaca la presentació del llibre El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, que repassa què se n'ha fet dels últims 50 ministres franquistes. L'autor va avançar ahir que, amb l'arribada de la democràcia, molts van acabar en grans empreses i d'altres van seguir la carrera política. "Cap ni un s'ha penedit del que va fer ", va denunciar Salellas. El memorial se centra a reflexionar sobre l'evolució des de l'entrada en vigor de la Constitució el 1978 fins a l'actualitat. També es projectarà El vent que agita l'ordi, de Ken Loach, sobre un grup d'activistes de l'IRA, i hi haurà una conferència de l'escriptor Santiago Alba.
La Fundació Tià Salellas ha organitzat per setè any un cicle d'actes per recordar el llegat de l'advocat desaparegut. Enguany, el memorial se centra a reflexionar sobre l'evolució des de l'establiment de la Constitució del 1978 fins a l'actualitat i s'ha batejat sota el títol "Ruptura o reforma del 78 a l'actualitat". 
Els organitzadors han programat quatre actes del 20 al 28 de maig. El primer és la conferència de l'escriptor i pensador Santiago Alba, sota el títol "Revoltes àrabs: reforma, ruptura o contrareforma". Alba, que viu a Tunísia, farà una dissertació de com han influït les diferents revoltes de la Primavera Àrab en el funcionament actual dels països. 
El 26 de maig es farà una taula rodona -"Ruptura o reforma, del 78 fins a l'actualitat"-, en què participaran Nines Maestro, metgessa i dirigent de Red Roja, i el diputat de la CUP Quim Arrufat. Segons Salellas, es tracta que cadascú expliqui la seva visió de canvi, Arrufat des d'una opció que passa per la independència de Catalunya, i Maestro des d'una òptica estatal. "Serà l'oportunitat de veure quins punts en comú i quines divergències hi ha entre una i altra opció", va assenyalar. 
El mateix dimarts (22.00 hores) al cinema Truffaut, es projectarà la pel·lícula. El darrer acte serà el dijous, 28 de maig a la biblioteca Carles Rahola, que tindrà lloc la presentació del llibre de Lluc Salellas.
Publicat en el Diari de Girona /ANC 15.05.15

8/5/15

Entre sospitosos habituals

Xavier Bosch, Sílvia Soler i Martí Gironell es reparteixen el podi dels llibres més venuts

Fañanàs i Fonalleras encapçalen la llista dels escriptors de la ciutat més sol·licitats a les parades.

video de Sant Jordi 2015 a la 22

Fa uns quants Sant Jordi, quan als llibreters els preguntaven quin era el títol que previsiblement acabarien venent més al final de la jornada, se n'anaven de dret a una pila bastant notòria de la parada, t'allargaven un exemplar i et deien en un to incontestable: “Aquest!” Solia ser un Monzó, un Cercas, un Larsson, un Espinosa, segons l'època, segons la campanya editorial del moment. Ara, quan algun desaprensiu s'acosta a fer la pregunta rutinària, s'arronsen d'espatlles, vaguen d'un pilonet a l'altre, te n'assenyalen un amb una certa indecisió, s'hi repensen, n'estiren un altre, i el del costat, i el de l'altre cap de taulell, i van afegint: “Ah, i aquest també.”
De l'“aquest!” irrebatible al “i aquest també” hi va un món. Segons la nota oficial del gremi difosa ahir, és la constatació que s'ha trencat la tendència a consumir només un o dos llibres destacats en favor d'un “ampli ventall de títols entre els quals la gent pot triar”. Seria realment estimulant, si fos cert. Perquè si Sant Jordi ha servit mai per elaborar alguna teoria sobre el comportament humà és aquesta: quan es brinda a la gent l'oportunitat d'escollir, es decanta invariablement per la unanimitat i la repetició. Potser s'han anivellat els graons del podi, però al rànquing dels llibres més venuts ahir a Girona, com a tot Catalunya, hi tornaven a ser els mateixos autors dels últims anys: Xavier Bosch, Martí Gironell, Sílvia Soler... Canvia el producte, però la ronda de reconeixement es debat entre els mateixos sospitosos habituals, preferentment si han estat coronats amb algun premi, com Algú com tu, de Bosch (Premi Ramon Llull), o L'àguila negra, de Joan Carreras (premi Sant Jordi), un altre dels més venuts a Girona.
Varietat i repetició
¿D'aquest comportament es podria inferir alguna teoria general sobre l'estat present de la nostra literatura? Segurament només serveix per explicar la mecànica ludicofestiva del mateix Sant Jordi. Una conversa entre dues senyores d'edat caçada al vol en una de les parades de la Rambla ho exemplificava prou bé: “Busco una cosa divertida, fàcil de llegir. No, aquest no [reacciona amb aspror davant un Ken Follett]. Em sembla que agafaré aquell d'en Boris Izaguirre.” Se'n van i s'acosta al taulell un noi jove amb la revista Muy Interesante enrotllada a la mà que fa pensar en la possibilitat d'una revelació. Res. Va de pet cap a la secció Paulo Coelho, que no falla mai, i n'adquireix un exemplar, no té cap importància quin. La varietat ahir era això.
La presidenta dels llibreters gironins, M. Carme Ferrer, de l'Empúries, agraeix que “els lectors ara comprin de tot”, perquè ajuda a donar sortida a més títols que abans. Per això també és reticent a facilitar llistes dels més venuts massa d'hora, per no donar idees que condicionin la compra i perjudiquin altres llibres menys mediatitzats. En canvi, Guillem Terribas, de la Llibreria 22, agraeix que “la propaganda que ja fan els diaris i les emissores estalviï feina als llibreters”, que són menys requerits pels vianants perquè un professional els orienti, però quan es dóna el cas, Terribas ho té clar: “Si el que volen és divertir-se, no els pots putejar recomanant-los un bon llibre.”
La majoria coincideixen amb Ferrer que “afortunadament els més venuts cada vegada estan més repartits”, i a banda de Bosch, Soler i Gironell, el trio d'asos de la jornada, esmenten també El gran inquisidor, de Miquel Fañanàs, i La sala d'estar és un camp de futbol, de Josep Maria Fonalleras, els dos escriptors de casa que van tenir més sortida. La finestra discreta, el “quadern de la roda del temps” d'Antoni Puigverd, no va tenir tant d'èxit, però la mestressa de can Geli ho trobava normal dins un tàcit elogi de la lectura reposada: “Aquest és un llibre de botiga, no de parada.” Pep Prieto, amb Els llunàtics, va fer-se també un racó entre els elegits per a la glòria jordinesca, almenys mentre va ser rere el taulell signant exemplars del seu llibre, que amb la seva verbositat exultant va aconseguir exhaurir ja al migdia. Fins i tot Cristina Masanés, en vista que tampoc era un dia propici a la lectura lenta que exigeix la seva Germaine Gargallo, va comprar-n'hi un i se'l va fer dedicar: un cas exemplar d'esportivitat. Rafel Nadal, que al setembre publicarà nou llibre, “una novel·la ambientada a Itàlia que ja no té res a veure amb la memòria familiar”, com que passava per allà, també va acabar firmant alguns Quan en dèiem xampany.
La llista dels favorits a Girona es completava, prenent nota dels “i aquest també”, amb El món blau, d'Albert Espinosa, que tots els llibreters consideraven que aquest any havia “punxat“, i Cremeu Barcelona!, de Guillem Martí. I entre els infantils i juvenils, Les putes receptes de la iaia, de Jofre Martell; Wonder, de J.R. Palacio, que continua resistint, i La diada de Sant Jordi, del gironí Carles Sala.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 24.04.15