20/6/15

Mar Bosch rescata la Girona real entre la pedra i la llegenda

L'escriptora publica al segell L'Arca ‘1001 curiositats de Girona i el Gironès', amb pròleg de Guillem Terribas.

Algú que vingui de fora pot pensar-se que Girona se circumscriu a la corba fluvial de les cases que fan de fotogènica palissada del Call. En algú que sigui d'aquí, en canvi, una tal simplificació seria imperdonable. Un gironí de soca-rel, per exemple, sap perfectament que l'escalinata de la Catedral té un nombre de graons variable segons el dia i l'estat d'ànim, i que la solemne barana que la perfila serveix sobretot per rossolar-hi natges avall. Algú veritablement d'aquí sap que la gravetat de Girona descansa sobre els pilars robustos de les “foranies”, com en deia Bertrana, que representen Salt, Sarrià, Quart o Celrà, i que entre els il·lustres prohoms locals s'hi ha de comptar, a banda de bisbes, comtes i rabins, la magnífica aportació de gent com Paco Torres Monsó, Carme Auguet, Domènec Balmanya o Salvador Sunyer.
Una empresa com la que es proposa el llibre 1001 curiositats de Girona i el Gironès només podia encomanar-se, doncs, a algú prou despert per saber desempolsar-se la lletra morta i les imatges fixes i transmetre, desbrossant els tòpics de la pedra i la llegenda, un retrat de la ciutat i la seva comarca vivificant i fresc en què els ciutadans es reconeguin i els visitants s'engresquin.
Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) ha assumit la comesa de L'Arca, el segell català de l'editorial de Teià de llibres de no-ficció Redbooks, amb una desimboltura insòlita en aquesta classe de manuals i sense caure en la batalleta indocumentada. Les curiositats que promet el títol hi són, però també els monuments, el paisatge, els més arrelats costums, fins i tot els passadissos secrets i els malnoms. Amb un pròleg del llibreter Guillem Terribas, que remarca el valor de dir encara alguna cosa nova sobre una ciutat tan escrita com Girona, el llibre, el segon que publica Mar Bosch després de guanyar el 32è Premi Just M. Casero per Bedlam, serà presentat el dimarts dia 30 de juny a la Llibreria 22.
Eva Vázquez
publicat en el Punt-Avui 20.16.15

15/6/15

Univers Mann 2015

El tast gastronòmic que va seguir la xerrada, amb Josep M. Clavaguera,
Javier Aparicio Maydeu i Joan Roca, al claustre de La Mercè
Foto: QUIM PUIG.
L'Europa agònica de Mann
L'octubre de 1954, Thomas Mann escrivia al final d'una llarga carta a Theodor Adorno aquesta lacònica nota: “El realisme ya no representa cap plaer per a mi.” Ho deia l'escriptor les obres del qual s'interpreten encara avui com el cant del cigne del gran estil que havien encarnat Balzac, Tolstoi o Dickens, un autor que es jutja pels grams que pesen les seves novel·les (“mig quilo de lletra”), segons el professor i crític literari Javier Aparicio Maydeu, i no per la “revolució silenciosa” que recorren les seves pàgines com un camp de mines. Perquè el cas és que, de l'ancien régime, Mann només en recull les despulles, la ruïna de les biblioteques desplomades, la soledat després de la mort de Déu. No són temes poc moderns, considerant, va dir, que ara mateix “tenim l'estranya sort d'estar assistint a la mort d'aquella Europa” que ja havia començat a agonitzar a les trinxeres. “Mann no arriba a tenir la melancolia de Stefan Zweig, però beu la mateixa aigua”, la de la República de Weimar, la de la Primera Guerra Mundial, va dir Javier Aparicio en la conferència que va oferir ahir a La Mercè dins el cicle Univers Mann, que va ser seguit d'un tast gastronòmic amb el cuiner Joan Roca. Corresponent als elogis que Josep M. Clavaguera, finíssim lector, va dedicar-li assegurant que Aparicio formava part dels seus teòrics de capçalera, al costat de Harold Bloom, excepte que “és menys ortodox i menys àrid”, el crític va plantejar una lectura pròxima i apassionada al món de Thomas Mann, que va posar en relació amb Nietzsche i Goethe, és clar, però sobretot amb l'obra dels artistes expressionistes contemporanis –Max Beckmann al capdavant–, amb els “crits estridents” de Schönberg, i amb la teoria de la relativitat d'Einstein. La muntanya màgica seria, de fet, una novel·la sobre el temps, com la Mort a Venècia ho és sobre la creació, “el tema que ha obsessionat sempre els escriptors grans de debò”.
Eva Vázquez, publicat en el Pun-Avui 12.06.15

Bloomsday i els Roca

Javier Aparicio , Joan Roca, Rafael Masià, Josep Maria Clavaguera i
Guillem Terribes. 
Foto: QUIM PUIG.
Hi ha gent que es pregunta i qüestiona per què es fan homenatges ciutadans als germans Roca. Un dia perquè van rebre la tercera estrella Michelin, un dia perquè van ser els segons millors del món i dos cops perquè El Celler de Can Roca ha estat escollit el millor restaurant del món, en la The World's 50 Best Restaurants.
El 16 de juny del 2004 vam celebrar, també a Girona, el centenari del Bloomsday, la data en què transcorren els esdeveniments descrits a Ulysses, l'exultada novel·la de James Joyce publicada el 1922. Al món sencer, però sobretot a Dublín, el lloc dels fets, es commemoren i es reviuen les passes de Leopold Bloom, protagonista del relat de l'escriptor irlandès, el 16 de juny del 1904.
La gastronomia hi és molt present. Per això, suposo, l'impulsor de la història, Rafel Masià (cardiòleg ara ja jubilat) em va venir a trobar a la Farinera, aleshores seu d'El Punt. Era el dia de Sant Patrici, patró d'Irlanda. Expressament ho vam anar a remullar a l'Excalibur, el primer pub irlandès i britànic de Girona, avui tancat i que també va participar en el Bloomsday, un dia amb Patrice Chaplin. Per aquelles dates del mes de març del 2004, en Masià també es va trobar amb l'inefable ubic Guillem Terribas. I evidentment amb el gran maister Josep Maria Clavaguera, lector refinat i aleshores encarregat d'afers literaris i de filosofia de La Mercè.
Vam dinar un esmorzar-berenar irlandès, deliciosament preparat per Lluís Llamas, a La Penyora. Ronyons amb regust d'orins, te, cervesa, Bushmills Irish whiskey i el sandvitx de gorgonzola amb borgonya, entre altres menges.
Una de les gràcies de la història va ser el fet de posar la Casa de Cultura Bisbe Lorenzana i el centre cultural La Mercè a treballar plegats. Vam acordar que Girona no era prou joyciana per organitzar un Bloomsday all'uso cada any. El 2005 la vam vessar amb Sartre. No hauríem d'haver coincidit amb el centenari del client de Deux Magots i del Café de Flore, l'un al costat de l'altre, a Saint-Germain-des-Prés, aquí a París.
El 2006 vam decidir passar d'efemèrides i dels múltiples de cinc i fabricar un univers propi, ens vam abocar als que no necessiten xifres exactes i pretextos que no siguin la seva grandesa literària per ser recordats. I vam anar a buscar un altre monstre francès. Marcel Proust dóna per al que vulguem. Malauradament, aleshores no disposàvem de traduccions tan interessants com la de Josep Maria Pinto i de Valèria Gaillard. Teníem la qüestionada de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany i llibres parcials de Joan Casas i Jaume Bofill i Ferro.
Gastronòmicament, donava per molt, més enllà de la inefable magdalena sucada en una infusió de te o de til·la per la seva tia Léonie un diumenge de matí a Combray. Com que les magdalenes de Proust han de tenir forma de coquille de Saint-Jacques, allargades, amb un costat estriat i sense embolcall, i n'havíem vist de semblants a El Celler de Can Roca, vam demanar als germans Roca, d'El Celler, si ens podrien ajudar.
I el 13 de juny del 2006 en Jordi Roca ens va preparar un berenar proustià al claustre de La Mercè, en una tertúlia en què també hi va participar Vicenç Pagès Jordà, il·lustrat company de viatge en la majoria de tertúlies de l'Univers Literari. Aquest any en Vicenç era a Barcelona i el seu amic, professor i crític literari Javier Aparicio Maydeu, ha vingut a Girona. Junts hauria estat una bomba i, fins i tot, la Imma Merino s'hi hauria volgut afegir.
El 2007 vam pensar en Virginia Woolf i en un berenar anglès. El temps ens va acompanyar en l'atrezzo i ens vam haver de refugiar a l'auditori Viader de la Casa de Cultura. Vam omplir perquè l'autoria de Mrs. Dolloway és molt gran i perquè en Joan Roca ens va assegurar que no li faria res ser-hi cada any. Aquell dia en Vicenç Pagès ens va revelar que la pijeria anglesa jugava al whist, un precursor de la nostrada botifarra. Els jugadors de whist ja el coneixeu.
La família Roca hi ha sigut sempre més. Els cargols del pare van acompanyar El baró rampant, de Calvino. Vam menjar xai amb l'Ulisses original, el d'Homer, per commemorar els 10 anys d'Univers. Hem begut Bourbon amb en Faulkner. I aquest dijous mateix, mentre en Joan era a La Mercè a l'Univers Literari amb una relectura de la xucrut, en Pitu era a la UdG, parlant del piment, un vi especiat, amb motiu del congrés dels 750 anys del naixement de Ramon Muntaner.
Els Roca són importants per la ciutat més enllà de l'Univers i de la gastronomia. Ho són perquè col·laboren amb Càritas, el Banc dels Aliments i qui sap quantes ONG. Perquè criden #AmuntGirona quan reben un premi. Perquè han creat 65 llocs de treball directes a Girona, al Celler, al Mas Marroch i al Rocambolesc, més 45 a l'Omm, a Barcelona. Perquè són un centre de formació de cuiners, sommeliers i cambrers, amb 45 stagiers anuals, més els extres que lloguen pels extres que organitzen. Més els llocs de treball indirectes, ja que el 90 per cent de la seva matèria primera és de proximitat.
Ho són perquè amb els seus èxits posen Girona al mapa global.
I ho són perquè fan feliços els que poden menjar-hi cada dia o un cop cada any i als que estalvien cada dia per menjar-hi almenys un cop en tota la seva vida.
Salvador Garcia Arbós. Publicat en el Punt-Avui 14.06.15



11/6/15

L´«Univers Thomas Mann» revisarà fins i tot «els gossos del soterrani»

Un cicle repassa la vida de l'autor de "La muntanya màgica", que és revisar la història d'Europa
Aparador de la Llibreria 22
El cicle Univers Thomas Mann, que es farà a diferents equipaments de Girona, escrutarà al detall la vida de l'escriptor alemany, i revisarà fins i tot "els gossos del soterrani", expressió que ell usava per referir-se als dimonis que portava a dins. D'aquests "gossos encadenats al soterrani" en parlarà l'escriptora i germanista Rosa Sala Rose en una conferència el dilluns, 15 de juny a la Casa de Cultura. Sala Rose, traductora de Mann i Goethe, es referirà a les inevitables tensions que afloren una i altra vegada en la trajectòria vital de l'autor de Mort a Venècia, que va saber sublimar-les en la seva literatura.
"Univers" són unes jornades culturals que cada més de juny es dediquen a un gran nom de la literatura universal des del 2004.
El programa d'aquesta 12a edició dedicada a Mann començarà dimarts vinent amb la projecció de Mort a Venècia, l'adaptació de la cèlebre novel·la de qui va ser Premi Nobel de literatura el 1929.
Molt esperada pels lletraferits és també la conferència de Javier Aparició, professor de Literatura Comparada a la Universitat Pompeu Fabra, que parlarà en un acte al Centre Cultural La Mercè que inclourà un tast gastronòmic inspirat en l'obra de Mann, amb comentaris de Salvador Garcia-Arbós i Vicenç Pagès Jordà.
Jordi Dorca, Josep M. Clavaguera, Guillem Terribas;
Lluís Freixas, Glòria Granell, Daniel Bonaventura.
A l'organització de l'Univers Mann hi participen les biblioteques de Girona, el Cinema Truffaut, la Casa de Cultura, l'Escola Municipal d'Humanitats, el Museu del Cinema i la Llibreria 22.
Jordi Dorca, Glòria Granell, J.M. Clavaguera, Guillem Terribas i Lluís Freixas van comparèixer ahir en roda de premsa per presentar un cicle que, segons asseguren, omple cada any la sala de conferències, la qual cosa demostra l'interès que desperta la literatura.
Per a Lluís Freixas, "resseguir la biografia de Mann no deixa de ser resseguir la història d'Europa". Per a Clavaguera, l'autor de La Muntanya màgica és l'últim "escriptor clàssic modern", en el sentit que despés ja arriba la postmodernitat, i té firmada una obra ingent. Terribas remarca que, any rere any, el cicle Univers busca un autor que, a més de figurar entre els grans, "hagi creat un univers i hagi tingut una reconeguda influència".
Thomas Mann (1875 · 1955)
La iniciativa va néixer el 2004 per intentar implantar a Girona la commemoració del "Bloomsday", dia recreat per James Joyce a la novel·la Ulisses, l'acció de la qual transcorre el 16 de juny de 1904.
Des d'aleshores, s'ha reivindicat autors com Proust, Woolf, Kafka, Calvino, Faulkner, Pessoa, Borges, Homer o Tolstoi.

1/6/15

Soldevila, Vives i Vilar: els tres mestres irrepetibles

Enric Pujol estableix un cànon de la historiografia contemporània amb voluntat “pedagògica” al llibre ‘Tres imprescindibles'.
Cada un va fer aportacions valuoses avui injustament oblidades.

Enric Pujol va presentar el llibre aquesta setmana a la Llibreria 22
de Girona acompanyat de Joaquim Nadal i Xavier Díez, que el flanquegen
 
Foto: JOAN SABATER.
Una cultura que no hagi sabut fixar el seu propi cànon, és a dir, una llista d'obres i autors considerats amb una certa unanimitat com a indispensables, és una cultura propensa a la dispersió i la redundància, i a la llarga, debilitada per falta de puntals. És també una cultura amnèsica i més i tot: desagraïda. No és una empresa fàcil. Sovint, a la controvèrsia que susciten les exclusions i inclusions de tota tria, s'hi han d'afegir els prejudicis contra la mateixa categoria del cànon, percebut, com va recordar l'historiador Xavier Díez aquesta setmana en la presentació del nou llibre d'Enric Pujol, com un instrument elitista, autoritari i coercitiu en una societat que “abjura de la normativa en nom del pensament líquid i les idees toves”. Abordar aquestes dificultats en el cas d'una cultura minoritzada com la catalana, “qüestionada els dies parells i escarnida els dies senars”, i a sobre en una disciplina tan poc “glamurosa” com la historiografia és d'un atreviment notable.
I això és exactament el que s'ha proposat fer Enric Pujol (Figueres, 1960) amb el llibre Tres imprescindibles(Publicacions de l'Abadia de Montserrat), una proposta “pedagògica” pensada per orientar el públic general oferint-li “uns noms clau que alhora serveixen per ordenar tota la resta”. Ben mirat, partint de Ferran Soldevila, de Vicens Vives i de Pierre Vilar, els tres fars de la historiografia catalana del segle XX que assenyala Pujol, s'entenen Antoni Rovira i Virgili, Ramon d'Abadal, Jordi Rubió i Balaguer o Alexandre Galí, i fins i tot es poden valorar amb més exactitud les aportacions d'uns quants autors externs a la disciplina històrica com ara Josep Pla i Joan Fuster. No hi ha reducció, doncs, en aquest cànon, sinó una perspectiva oberta i airejada que Enric Pujol va començar a intuir mentre preparava la seva tesi doctoral sobre Ferran Soldevila, quan va prendre consciència del “desconeixement total que teníem de la història dels nostres historiadors”.
Els dos mestres que més van estimular-lo en la seva recerca des dels temps universitaris, Joaquim Nadal i Antoni Simon, eren dimarts a la Llibreria 22 fent-li costat en la presentació dels Tres imprescindibles, i van estar d'acord que a pesar del caràcter discrepant i a vegades polèmic de les tesis de cada un d'ells, constitueixen en efecte “una tríada fonamental, sense la qual no es pot entendre res”, tal com va afirmar amb contundència Nadal, que va afegir un factor no gens banal a l'elogi: eren, a més, historiadors que escrivien molt bé. El catedràtic Antoni Simon va recordar que tots ells van fer aportacions meritòries tant en treballs especialitzats com de síntesi, i el mateix Soldevila, a més d'historiador, era arxiver, dramaturg i periodista. “Són uns autors irrepetibles”, va dir en un to d'admirada claudicació, enfront de l'abundància de recerques obertes del present, en què va apuntar que “als historiadors potser ens toca assumir un paper més humil, però també rigorós”.
Enric Pujol, “el nen dolent de l'Autònoma”, com va definir-lo Díez recordant el seu primer llibre, El descrèdit de la història, ha dedicat un esforç suplementari a l'obra de Vicens i Vilar (Soldevila l'ha abordat en molts altres llibres). De Vicens, el més “possibilista” en paraules de Simon, Pujol va subratllar la capacitat de revisió de les seves pròpies anàlisis que revelen les dues edicions de Notícia de Catalunya, introduint-hi el moviment obrer i el canvi d'actitud respecte al règim de la clerecia catalana. Pel que fa a Vilar, va lamentar que hagi quedat descol·locat pels seus referents marxistes a pesar que, segons ell, “hauria de ser tingut per un precursor” per haver plantejat, dins el marc europeu, l'existència de fets nacionals al marge dels estats a partir del cas de Catalunya.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 31.05.15