17/11/15

El retorn de Daniel Palomeras

El metge i escriptor ripollès Daniel Palomeras (al mig, a la foto), amb Guillem Terribas i Enric Cassany, va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona la novel·la Hollister 5320 (L'Altra), que representa el seu retorn a l'actualitat editorial després de més de deu anys de no publicar. L'obra, que ja tenia escrita feia anys i que ha anat reelaborant i polint, narra el retorn al poble natal d'un home que acaba de ser sotmès a una operació de colostomia i que s'enfronta al seu passat a través de flashbacks.
El Punt-Avui 17.11.15


Daniel Palomeras presenta «Hollister 5320»

El metge de Ripoll Daniel Palomeras (66 anys d'edat) va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona Hollister 5320 (L'Altra Editorial), una novel·la que ha escrit a partir de detalls percebuts durant la infantesa, i que té com a protagonista un personatge que està esperant una operació que l'obliga a evacuar dins una bosseta, i torna al seu poble natal.
Diari de Girona 17.11.15

16/11/15

Daniel Palomeras torna a la novel·la amb ‘Hollister 5320'

Eugènia Broggi, editora; Daniel Palomeras i Guillem Terribas

El metge ripollès presenta el nou llibre, editat per L'Altra, avui a la Llibreria 22

Feia més d'una dècada que el metge ripollès Daniel Palomeras (Santa Maria d'Oló, 1949) no publicava cap nou llibre, després d'haver freqüentat la narrativa juvenil amb obres com ara El secret del comte (1988), Veles corsàries (1990) o El temps feliç (1997). Ara torna amb Hollister 5320, una complexa i intensa novel·la que va enlluernar el jurat del premi Just M. Casero fa dos anys, tot i que va haver de desestimar-la perquè excedia l'extensió establerta en les bases.
Publicada per L'Altra Editorial, l'obra serà presentada avui pel mateix autor, Guillem Terribas i Enric Cassany (20 h).
Hollister 5320 narra el retorn al poble d'origen d'un home que acaba de ser sotmès a una operació que l'obliga a defecar dins una bossa adherida al cos mentre es revelen detalls colpidors d'un passat que es remunta a la Guerra Civil.
Publicat en El Punt-Avui 16.11.15

9/11/15

Verdon i la recerca honesta de la veritat

Monguilod i Verdon, entre l'editora i
 l'intèrpret, escoltant Terribas Foto: M. LLADÓ.

Gran ambient a la Llibreria 22, ahir al migdia per rebre l'escriptor nord-americà John Verdon (1942), que hi va presentar la seva cinquena novel·la, Controlaré els teus somnis (Roca Editorial), publicada en català i en castellà abans fins i tot que en anglès, com va remarcar l'editora, Blanca Rosa Roca. “Els meus llibres s'han traduït a més de trenta idiomes, però on he tingut més èxit ha estat a l'Estat espanyol, així que tinc una gran connexió amb els lectors d'aquí i els estic molt agraït”, va dir Verdon, un home simpàtic i afable, acompanyat en aquesta visita promocional per la seva dona, Naomi. Amb ella es va retirar a les muntanyes Catskills de l'estat de Nova York, després de jubilar-se com a creatiu publicitari, per muntar una granja, viure més a prop de la natura i escriure una sèrie de llibres d'intriga i misteri, amb l'investigador David Gurney –un altre dinàmic jubilat, “racional i lògic” com ell– com a protagonista recurrent, que han tingut un gran èxit internacional. Com va subratllar ahir el presentador, l'advocat (“expert en casos difícils”) i escriptor Carles Monguilod, Verdon és “un autor de best-sellers, un concepte que de vegades ha estat menyspreat de manera estúpida i superba, però que no és incompatible amb una bona novel·la, com en el seu cas”. Davant d'un públic nombrós format en bona part per fans incondicionals de Verdon, Monguilod va destacar que Controlaré els teus somnis és una novel·la “de ritme trepidant, que enganxa”. Sobre aquesta ficció “ben documentada” que comença amb quatre homes que han somiat el mateix, sense haver tingut cap contacte previ –al marge d'haver estat clients d'un misteriós hotel i del mateix hipnotitzador–, i que després apareixen morts, Monguilod va dir: “És un busseig en la ment humana, per descobrir que podem tenir l'enemic a dins.” “Com advocat he conegut molts assassins –hi va afegir– però el que em va impressionar més va ser un noi que havia matat el seu pare perquè una veu a dins seu li deia que ho havia de fer.”
Publicació en el Diari de Girona. 
John Verdon, que ja està preparant la seva sisena novel·la, va parlar dels paral·lelismes entre la seva dona i ell, i el matrimoni que formen en la ficció David i Madeleine Gurney –ella passa a ser més protagonista en aquest últim llibre, per “un problema del passat”–, i també del seu mètode de treball: “Porto sempre un targeter i vaig anotant coses en qualsevol moment. Acumulo fins a 500 o 600 targetes amb escenes i diàlegs i, quan sento que la història ja no té cap escletxa i és prou consistent, em poso a escriure a l'ordinador”. Tot i els suggeriments de Monguilod, Verdon no sembla interessat a escriure una novel·la sobre un crim perfecte i irresoluble. “No ho he pensat, perquè el que atreu més els lectors i els dóna una sensació de confort és que qualsevol problema, al final, tingui solució, a través de la recerca honesta de la veritat”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.11.15

3/11/15

El Casero mira cap a Ponent

 El lleidatà Josep Maria Pagès i Escolà rep el premi de la Llibreria 22 per ‘Blat' .  Gemma Sardà ha quedat finalista amb la novel·la ‘La veu del Cyrano'.

El lleidatà Josep Maria Pagès i Escolà (El Poal, Pla d'Urgell, 1976) va guanyar
Josep Maria Pagès i Gemma Sardà, ahir, al final de l'acte,
 a La Planeta Foto: GLÒRIA SÁNCHEZ / ICONNA. 
ahir, amb l'obra 
Blat, el 35è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, convocat per la Llibreria 22 i dotat amb 2.200 euros, una escultura de Joan Mateu i la publicació del llibre per part de l'editorial Empúries, a principi de l'any vinent. En el mateix acte, celebrat ahir al vespre a la sala La Planeta de Girona, va ser proclamada finalista del premi Gemma Sardà Llavina (Barcelona, 1967) per la novel·la La veu del Cyrano. Aquest segon premi té una dotació de 600 euros i la Llibreria 22 es reserva l'autorització i les condicions per a la publicació de l'obra durant un any.
El jurat del premi Casero, format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Guillem Terribas, com a secretari sense vot, ha subratllat l'alta qualitat de molts dels 31 textos presentats en aquesta edició, de manera que han arribat a la final sis obres, després de tres votacions, i algunes de les quals si no l'han guanyat haurien pogut fer-ho en altres edicions del Casero, segons el portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras. “Tot i això, n'ha destacat una per damunt de les altres, per unanimitat, perquè representa un esforç literari notabilíssim que ajunta, amb un entramat apassionant, dos temps històrics diferents –l'actualitat i la Guerra Civil– per tal de configurar el retrat de dos individus amb unes vides que tendeixen a una estranya convergència, un diàleg constant a través del temps i l'espai”, indica el veredicte del jurat sobre Blat, la primera novel·la de Josep Maria Pagès i Escolà –corrector des de fa quinze anys a la impremta lleidatana Arts Gràfiques Bobalà–, inspirada en la vida dels germans Màrius i Víctor Torres. Després d'obtenir guardons en concursos de relats i de rebre el reconeixement del premi Documenta 2008, que va valorar la seva obra Els nois de Sarcènit, Pagès i Escolà va publicar el 2012 en un llibre col·lectiu L'habitació de les mans, X Premi Romà Comamala de narrativa breu de l'Ajuntament de Vilabella.
Sobre Blat, el jurat del Casero afegeix que “és una novel·la en la qual ressonen les veus literàries d'un Bauçà enigmàtic o d'una íntima Rodoreda, a més de Faulkner o Sebald, un autèntic tour de force, narratiu que enganxa el lector per la lenta acumulació de materials que acaben confluint en un final memorable que dóna sentit a l'estructura amb una reflexió moral a l'entorn de la presència de l'altre. Els dos personatges de la història viuen en una determinada frontera”. El blat que dóna títol al llibre apareix al llarg de tota la narració, “com a presència i com a metàfora”. Blat és “una història vasta, extensa i profunda, que alhora es concentra en poques pàgines amb un llenguatge corprenedor i d'una precisa alenada poètica”.
Pel que fa a l'obra finalista, La veu del Cyrano, hi apareixen tres veus que es van alternant: la de Lola Font, vídua d'un famós actor –Quim Pruna– que mor per culpa d'un accident ridícul; la Nora Pruna, filla de tots dos, i la veu de l'actor, que estava preparant l'estrena del Cyrano de Bergerac, que continua ressonant en les vides de la dona i de la filla, com una absència que es fa dolorosament present. Tot i això, la novel·la té també trets de comèdia o tragicomèdia, per l'accident que provoca la mort de l'actor i per l'actitud dels personatges davant la vida i la mort. Gemma Sardà treballa des del 1996 a La Vanguardia fent tasques de correcció i traducció, i és coautora amb Manuela de Madre deVitalidad crónica. Convivir con la fibromialgia (2005).



Llull, Mateu i el nebot de l'editor

Guillem Terribas va obrir l'acte d'ahir fent una reflexió sobre el pas del temps i la renovació del públic i del jurat del Casero, que va començar d'una manera malenconiosa –remarcant que Narcís-Jordi Aragó assistia per primera vegada a l'acte sense la seva dona Mercè Huerta– i va acabar amb un to més informal: “L'únic que aguanta aquí la joventut sóc jo!”, va dir el mestre de cerimònies. El guitarrista Toti Soler i el rapsode Joan Massotkleiner van oferir el recital Llull. Mística i faula, basat en el Llibre d'Amic e Amat i el Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, en els 700 anys de la seva mort. Abans de llegir el veredicte, Terribas va fer entrega d'una escultura de Fonsu Mateu a La Planeta per tots aquests anys de suport al premi.Fonalleras va resumir “l'epifania” del jurat respecte a Blat amb una contundent frase final: “És una de les millors novel·les que ha premiat mai el Casero.” Nebot de Lluís Pagès (Pagès Editors), el guanyador va venir sol des de Lleida. “Algú el vol acompanyar a Fires?”, va dir Terribas.
Xavi Castillón, publicat en El Punt-Avui 31.10.15




El lleidatà Josep Maria Pagès guanya el 35è premi Casero amb l´obra «Blat»

El manuscrit finalista del concurs de novel·la curta va ser «La veu de Cyrano», de la barcelonina Gemma Sardà

El lleidatà Josep Maria Pagès (El Poal, Lleida, 1976) va guanyar ahir per unanimitat el 35è premi de novel·la curta Just M. Casero per la seva primera obra, Blat, en la qual s'ajunten dos temps històrics diferents (l'actualitat i la Guerra Civil) per tal de configurar el retrat de dos individus amb unes vides que, segons el jurat, «tendeixen a una estranya convergència, un diàleg constant a través del temps i l'espai». «Una història vasta, extensa i profunda, que alhora es concentra en poques pàgines amb un llenguatge corprenedor i d'una precisa alenada poètica» va destacar el jurat remarcant el «notabilíssim» esforç literari de l'autor. Com a guanyador, a banda d'un premi en metàl·lic de 2.200 euros i una escultura de Joan Mateu, Pagès -que va presentar el text sota el pseudònim de J. P.- veurà publicada, a principis del pròxim any, la seva novel·la per l'Editorial Empúries.
L'obra finalista va ser La Veu de Cyrano de Gemma Sardà (Barcelona, 1967), en la qual dues dones -Lola Font i la seva filla- enfronten la mort, en un ridícul accident, del marit i pare, Quim Pruna, un famós actor que estava preparant l'estrena del Cyrano de Bergerac en el moment de la seva mort. En la novel·la, la veu de Pruna seguirà ressonant en les vides de les dones. Sobre aquesta obra, el jurat va destacar els seus «trets de comèdia tant per la desimboltura del llenguatge com per la fluïdesa de la narració i l'actitud de les protagonistes davant la vida i la mort». Com a finalista, Sardà va obtenir un premi dotat de 600 euros, i la Llibreria 22 -organitzadora del concurs- es reserva l'autorització i les condicions per a la publicació de l'obra al llarg de l'any. 
Format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Guillem Terribas, com a secretari sense vot, el jurat va decidir després de diverses votacions classificatòries que, de les 31 obres presentades, la novel·la guanyadora fos Blat. A part de l'obra guanyadora i la finalista, van quedar entre els cinc primers classificats: Flama d'Or, de Màrius Blàvia, En Garp segons el món, d'Udeis i Tota aquesta estridència, de Diana Sora. 
Tot i que entre els guardonats no hi va haver cap gironí, sí que va passar a la segona volta la novel·la Verge en gai Saber, de la gironina Anna Carreras. Entre els participants hi havia altres representants de la província de Girona com La Veu silenciada, de Mercè Carbó Bosch, de Sant Feliu de Guíxols; Genius Loci, de Jaume Planas, de Blanes; Stop, de Meritxell Rodríguez Lavall, de Banyoles o La Reina del Mambo, de Josep M. Vidal, de Girona. 
L'entrega de premis es va realitzar ahir a la nit a la Sala La Planeta i va ser presentada pel llibreter Guillem Terribas. L'acte es va iniciar amb el recital-concert Llull. Mística i faula del guitarrista Toti Soler i l'actor Joan Massotkleiner, amb el qual es va retre homenatge al creador del català literari, Ramon Llull, de qui es compleixen 700 anys de la seva mort.
Daniel Bonaventura, Diari de Girona publicat el 31.10.15




2/11/15

Què diria en Miquel?. Miquel Pairolí en el record.

Imma Merino. Foto: Quim Puig
Quasi cada dia penso en en Miquel i em manca la seva presència i la seva conversa. I trobo a faltar molt els seus articles. Penso: què en diria en Miquel, de tot això que està passant? Ens il·luminaria sobre la realitat que vivim, tant en aquest país petit com a tot el món, amb la seva sensibilitat social i moral”. Ho deia ahir Imma Merino, que va ser companya de Miquel Pairolí a la secció de cultura d'aquest diari, durant l'acte Miquel Pairolí en el record, que va tenir lloc a la sala La Planeta de Girona, dins la XXIII Proposta de Poesia del premi Just M. Casero de novel·la curta, que es lliurarà demà al mateix escenari. L'acte d'ahir estava organitzat en col·laboració amb la revista contracultural El Procés, que hi va presentar el seu setè número, del qual encara s'està ultimant l'edició i que serà un monogràfic dedicat a Pairolí, coincidint més o menys amb el 60è aniversari del seu naixement i el 5è de la seva mort. De fet, ahir ja es van poder escoltar i es van projectar alguns dels continguts d'aquest número, que inclourà testimonis de persones que el van conèixer i cartes i altres documents personals de l'escriptor als quals ha tingut accés El Procés a través de la seva germana Fina, present també a l'acte d'ahir.
Jordi Subirà i Anna Carina Ribas, del grup Proscènium, van obrir i tancar respectivament l'acte amb dos fragments del dietari Octubre(2010), una de les obres cabdals de Pairolí. Dani Chicano, membre de l'equip editor d'El Procés –juntament amb Joaquim Armengol, Jordi Armengol, Quim Cantalozella, Marta Negre i Cristina Martínez–, va conduir l'acte i, per començar, va llegir una carta de Joaquim Armengol en la qual lloava Pairolí com un escriptor d'un gran nivell i reclamava que es reeditessin els seus llibres, cosa que farà en els propers mesos la Fundació Valvi amb els seus dietaris. Cantalozella va subratllar “la fascinació pels seus dietaris i assajos”, que els va motivar a dedicar-li tot un monogràfic com el que prèviament van centrar en Joan Vinyoli.
Miquel Pairolí. octubre 2011
Després de l'emotiva intervenció d'Imma Merino, que va llegir dos dels articles publicats per Pairolí a la secció L'escaire d'aquest diari, per subratllar el seu equilibri entre sentit crític, reflexió i memòria, però també “una ironia sempre fina” –“Què bo que eres, Miquel!”, va exclamar Merino per acabar–, el llibreter Guillem Terribas va llegir l'article que ha escrit per a la revista (El discret encant de Miquel Pairolí), recordant sobretot les seves converses sobre música i cinema, i tot seguit va projectar una selecció de fragments de presentacions a la Llibreria 22 en què Pairolí va intervenir com a autor o presentador. Chicano va llegir dues de les cartes que es reproduiran a la revista, una de Vinyolí a Pairolí i una altra d'aquest a Raimon (“He deixat de fer vida de periodista i faig vida d'intel·lectual”, l'informa des de la casa familiar de Quart). Pep Vila, amic de Pairolí des que tots dos estudiaven filologia catalana, el va recordar amb l'escrit Miquel Pairolí, un home i una obra convincents (“Podria donar fe de notari de l'exactitud de les descripcions que surten a Octubre”), amb un petit fragment final “de ressons proustians” d'una novel·la inèdita de Pairolí. L'actriu Cristina Cervià va llegir un article de Josep Maria Fonalleras publicat al digital Núvol ( Miquel Pairolí. Prosa perseverant), on manifesta la seva “admiració profunda” per la seva obra. Guillem Terribas va tancar l'acte remarcant que l'any vinent el Casero tornarà a recordar Pairolí. Avui la Proposta de Poesia continua amb El càcol de Domènech Ponsatí (18 h).
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui  31.10.15

Muntatge de les presentacions a la 22 de Miquel Pairolí
 https://youtu.be/xzsWVbt5UJE
* Text de Guilem Terribas que es publicarà a la revista EL PROCÉS ( novembre 2015) dedicada a Miquel Pairolí.
EL DISCRET ENCANT DE MIQUEL PAIROLÍ
Miquel Pairolí era un personatge discret, encara que la seva presència sempre es feia notar allà on fos. Miquel Pairolí era un personatge discret, encara que en una tertúlia, sobretaula a l’entorn d’un grup de gent, ell sempre destacava per damunt dels altres, no només per la seva presència sinó, també, pel que deia o no deia, el que opinava o el que hi aportava a la conversa.
Com passa molt sovint, quan una persona desapareix de la teva vida, et venen records, moments viscuts junts. Anècdotes, situacions divertides i d’altres inimaginables. Moments agradables i d’altres de no tant. Amb en Miquel m’ha passat i m’està passant. I més quan rellegeixo alguns dels seus dietaris i, sobretot, el darrer Octubre. Entenc algunes de les situacions, dels silencis, d’anar junts amb algun lloc i no assabentar-me del que pensava.
En Miquel sabia escoltar i, també, parlar. En les nostres converses, no amagava res, però tampoc et deia gaire. Per exemple, arribar un llibre nou d’ell a la Llibreria i jo no saber-ho. A l preguntar-li com es que no m’havia comentat , que estava escrivint el llibre, la resposta era, “tampoc m’ho vas preguntar…”
En Miquel li agradava el cinema, sabia seleccionar les pel·lícules. També el teatre i l’Opera. La música, sobretot la música. La darrera vegada que el vaig anar a veure, tres dies abans de la seva mort, em va dir que ja no tenia esma per res. Ni per llegir, ni mirar la tele o alguna pel·lí. Però el que li sabia més greu era no poder escoltar música. Al veure la meva cara d’estrany, davant el fet de que ja no podia escoltar música, va recalcar que quan ell escoltava música, “Escoltava” música, només estava per viure i interpretar la mel·lodia, els sons i les sensacions. I això ja no ho podia fer.
Moltes vegades vam parlar de cinema, comentar pel·lícules que havíem vist junts o per separat. Coincidíem bastant, tot i que ell era molt més exigent que jo. Em va sorprendre, també aquell darrer dia, quan em va dir que una de pel·lícules que sempre revisava i recordava, era una que ell sabia que a mi m’agradava molt. Es, em va dir, Doctor Zhivago. Mai m’ho havia comentat fins aquell moment, quan jo moltes vegades li havia referènciat aquest important i interessant film de David Lean.
En Miquel era així i molt més. Per això ara penso que amb una mica més de temps, l’ hagués pogut conèixer millor i em comptes d’esperar que fos ell que m’expliques coses de la seva vida quotidiana, ara hagués aprés a preguntar-li. Ell segur que les respondria (a la seva manera), entre altres coses perquè en Miquel no tenia res a amagar.
Guillem Terribas.


El ritme de la mortLa lectura desordenada proporciona coincidències felices, trobades que no havíem previst, maneres semblants de veure el món que acosten autors a qui els nostres prejudicis havien situat en tradicions diferents. Dies enrere repassava el primer dietari de Miquel Pairolí, Paisatge amb flames (Columna, 1990). A les primeres pàgines vaig topar amb una evocació de la processó de Verges que havia oblidat, i que val la pena recuperar. Després de situar aquesta tradició en el seu context històric, “un tast dels terrors del tràgic i convuls segle XV”, Pairolí ens regala una reflexió sobre el so del tambor que ressona pels carrerons, una reflexió que avui resulta molt pertinent: “Aquell so, desproveït de qualsevol grandesa, opac, insuls, monòton, expressa fins a l'esgarrifança el tedi i l'absurd que van definint, com el rellotge sense broques i el plat de cendra, allò etern del destí humà, la roda de carro, de fusta gastada, que va fent via pel camí polsós.”
Per atzar, fa poc vaig repassar L'art de la novel·la, de Milan Kundera (Destino, 1987), que es va publicar si fa no fa quan Pairolí escrivia el seu dietari. Va ser allà on vaig topar amb una definició molt personal de ritme. L'autor de La insuportable lleugeresa de l'ésser confessa que l'horroritza sentir els batecs del seu cor, ja que li recorden a cada instant que el temps de la seva vida està comptat. Per la mateixa raó, afegeix, troba macabres les línies de mesura de les partitures. En canvi li plauen els grans polifonistes, els mestres del contrapunt, l'últim Beethoven i el compositor Oliver Messiaen, que va inventar una estructura temporal imprevisible, és a dir, un temps que es desplega de manera autònoma. Tot plegat condueix Kundera a considerar el rock un “primitivisme fastiguejant”, ja que amplifica el glatit del cor perquè no oblidem ni per un segon que el nostre destí és la mort.
Miquel Pairolí ens va deixar quan es trobava en el cim de la creativitat. Kundera, nascut dècades abans, ha continuat escrivint tot i que la seva agudesa ha anat disminuint. Des de tarannàs potser no tan diferents, tots dos van escriure sovint sobre la mort, i tots dos la van vincular al ritme insuls, monòton, tan previsible com el final que ens espera.
Vicenç Pagès, publicat en el Punt-Avui 01.11.15