24/1/17

«Eudalds» Contes nascuts del museu de Ripoll

La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació d'Eudalds, títol del llibre que aplega un recull de contes de diversos autors que s'han inspirat en el Museu Etnogràfic de Ripoll, una de les principals institucions culturals de la comarca. Els autors són alumnes de l'Aula d'Escriptura de Girona. La presentació va comptar amb les intervencions de Lluís Muntada, Vicençs Pagès i Eloi Roca. A més a més, l'actor i director teatral Quim Lecina va llegir alguns fragments dels contes, acompanyat de Dani Hernándex al saxo.
Diari de Girona 24.01.2017

22/1/17

L'individu i el grup. Rafel Nadal

Toni Soler, Rafel Nadal i Glòria Gasch. Foto: Joan Sabater
Rafel Nadal es va superar ahir i va aconseguir omplir encara més que en les dues ocasions anteriors el saló de descans del Teatre Municipal, per presentar-hi la seva última novel·la, La senyora Stendhal (Columna), acompanyat pel periodista Toni Soler i l'editora Glòria Gasch. Més de 200 persones van deixar petita la sala –com va suggerir Guillem Terribas, de la 22, la llibreria coorganitzadora, potser caldrà fer la propera presentació de Nadal a la platea del teatre–, entre les quals hi havia el bisbe i l'alcaldessa de Girona, i també Joan Cortés, el llibreter del carrer de la Força que apareix com a personatge a la novel·la. Nadal va recordar que demà Terribas presentarà el seu llibre Alegra'm la vida a la 22 i que la setmana vinent es presentaran mútuament les seves novetats editorials a la llibreria Dòria de Mataró; dilluns la de Terribas, divendres la de Nadal.

Gasch va remarcar que amb La senyora Stendhal el Grup 62 ha estrenat un format de llibre inèdit, “perquè estem davant del llibre més poètic i especial de Rafel Nadal”, o, com va dir després el mateix autor, “un llibre molt sintetitzat i destil·lat”. Toni Soler va començar recordant, en relació amb l'escenari de la presentació, que el seu avi Guasch, que va ser arrendatari del teatre de Figueres –l'actual Teatre Museu Dalí–, va voler llogar també el Municipal de Girona, sense èxit. “Ell sempre deia que va ser perquè era figuerenc”, va recordar Soler amb ironia en un acte ple de referències familiars, abans d'entrar en matèria i constatar que La senyora Stendhal “ho té tot per ser un èxit editorial”. Segons Soler, l'ofici de periodista ha donat al Nadal escriptor “eficàcia, precisió, estratègia narrativa, tempo i també traça per titular”. “És una novel·la amb una estratègia interessant, un punt arriscada per a lectors impacients com jo, perquè està plena d'esvorancs, sobreentesos i enigmes que van formant un trencaclosques, fins a arribar a un flashback que permet encaixar les peces, tot i que el paisatge definitiu no és el que esperàvem”, hi va afegir Soler, segons el qual les “dèries” de Nadal són “l'humanisme, entès com la confrontació de l'individu amb el grup; el pes del passat, i el valor de la família, que comparteixo, tot i que les nostres famílies són diferents: ell té 48 cosins i jo no en tinc cap”.
D'aquesta història de la postguerra, des de la perspectiva dels vençuts, que narra Nadal a La senyora Stendhal, Soler va apuntar que la temàtica de fons és “si hi ha bons i dolents i si el fet d'estar amb els bonset fa bo”. “El personatge de la senyora Stendhal és el símbol d'una generació amb una tristesa tan fonda que va quedar anestesiada, sense ànims de revenja: el seu únic gest de rebel·lia era portar els nens a l'escola per aconseguir algun dia la seva emancipació”, segons Soler. I Nadal va dir també que el llibre era “un reconeixement a les senyores Stendhal” que van tenir aquesta intuïció en moltes cases sense homes ni recursos, després de la guerra. Per Rafel Nadal, que va citar el cas del pare de Modest Prats, assassinat per milicians, “per als bons” el que compta realment no són els bàndols, sinó “les responsabilitats individuals”. “Que tothom assumeixi el seu propi codi de valors morals”, va concloure, abans de tancar l'acte recomanant dos llibres: El navegant, de Joan-Lluís Lluís, que es presentava en aquell moment a la Casa de Cultura, i Entre dos silencis, d'Aurora Bertrana, just ahir que s'obria l'Any Bertrana.
Xavier Castillon, publicat en el Punt-Avui 20.01.2016

«Tots els contes» de Prudenci Bertrana

Josep M. Fonalleras, Xavier Pla i Xavier Antich
 Foto: Diari de Girona
Edicions de la Ela Geminada va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el volum Tots els contes, que com el seu nom indica aplega tota la producció contística de Prudenci Bertrana. L'escriptor gironí va ser un dels contistes més prolífics de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX. Els seus primers contes van ser escrits el 1899 i els últims, el 1937, en plena Guerra Civil. El volum aplega, per primera vegada, la narrativa breu completa de Prudenci Bertrana, que suma més de cent narracions.
Diari de Girona 21.01.2017




Contes de Bertrana

L'actriu Àngels Bassas, els professors Xavier Antich i Xavier Pla, i l'escriptor Josep Maria Fonalleras van presentar ahir a l'Espai 22 Tots els contes, un recull publicat per Edicions de la Ela Geminada que aplega, per primera vegada, la narrativa breu completa de Prudenci Bertrana. L'escriptor gironí, del naixement del qual se celebra aquest any el 150è aniversari,
Josep M. Fonalleras, Xavier Pla, Xavier Antich
Ângels Bassas. Foto: Quim Puig 
és un dels contistes més prolífics de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX. Els seus primers contes van ser escrits el 1899 i els últims, el 1937, en plena Guerra Civil; gairebé quatre dècades de producció ininterrompuda.
El Punt-Avui 21.01.2017

21/1/17

El Mastroianni de les llibreries

Girona no seria Girona sense en Guillem Terribas. Qualsevol ciutat necessita algú inquiet, passional i engrescador per assolir els estàndards de nutrició cultural i per estimular-ne l’intel·lecte. Terribas, que després de gairebé quaranta anys al capdavant de la Llibreria 22 ha fet “un pas al costat”, és un farinetes que fica el nas a tot arreu, un líder tranquil -un quiet man - que les mata parlant, conversant i convencent a qui faci falta. Fa un quart de segle, amb uns quants amics bojos pel cinema, va muntar el Cinema Truffaut. Encara avui és la manera de veure les pel·lícules en versió original a la ciutat. Aquesta setmana, fruit de la seva doble dèria, acaba de publicar un assaig.

Quan un llibreter escriu un llibre és notícia.Alegra’m la vida és un exercici de nostàlgia de les pel·lícules que més l’han tocat en els diferents moments personals, i la recomanació, molt pràctica, de “22 pel·lícules per mirar amb la mainada”. Avui que costa tant trobar, en una sola pantalla, alguna cosa que tota la família pugui veure junta, la tria d’aquest enamorat del cinema esdevé una guia útil. Terribas continua sent un pioner. Va ser el primer llibreter a donar una frase per a la faixa d’una novel·la. El primer, també, a aparèixer en un anunci de televisió, satisfent així un dels seus desitjos d’infantesa. De petit volia ser actor. Ara ja podem dir que n’és, un comediant, irònic i vitalista, que sap gaudir de les gotes de mel de la vida. Ara que donen el premi Nobel de literatura a compositors de cançons, potser arribarà el dia que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li donaran a un llibreter. Si s’accepten candidats, apunteu aquest nom: Guillem Terribas, el Mastroianni de les llibreries.
Xavier Bosch, publicat a l'Ara 20.01.2016

17/1/17

Guillem Terribas recomana 22 pel·lícules que els pares han de veure amb els nens

L'exllibreter de la Llibreria 22 i crític de cinema publica a Columna «Alegra´m la vida», on proposa 22 films no d´animació que ell ha vist amb la seva neta de cinc anys · Entre les recomanacions hi ha «Mary Poppins» o «Un dia perfecte per volar»
Pocs punts pot donar a l´hora de presumir d´una jubilació activa explicar que et dediques a veure pel·lícules amb la neta de cinc anys. Però la cosa canvia si ets capaç de convertir l´experiència en un llibre de clar contingut prescriptor per a una societat assedegada de vivències entretingudes i, alhora, culturalment profitoses.
Retirat de les responsabilitats de llibreter de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, que a més és crític de cinema, practica una jubilació certament activa que ha donat com a fruit la publicació del llibre Alegra´m la vida (Columna), una reivindicació del cinema per a totes les edats que inclou la recomanació de 22 grans títols de la història del cinema que, segons l´autor, són apropiats i cal que pares i fills vegin plegats en una experiència compartida.
Hi ha des de la comèdia clàssica Su juego favorito (Howard Hawks, 1964), les aventures de Robin Hood, Matilda o Hugo (Martin Scorsese, 2011), fins a La princesa promesa (Rob Reiner, 1987), Mary Poppins (Robert Stevenson, 1964), Cantant sota la pluja ( Gene Kelly i Stanley Donen, 1952) o Un dia perfecte per volar (Marc Recha, 2015).
«Reivindico que el cinema és per a totes les edats i que no hi ha cinema per a adults i cinema per a infants», ha explicat Terribas, que rep amb enorme satisfacció les «mostres d´alegria i entusiasme» de la seva neta en les sessions de cinema casolà que practiquen.
Les recomanacions de Terribas no són de pel·lícules necessàriament d´animació, però exclou films especialment violents o de caràcter poc apropiat com pot ser un Rambo.
El llibre ofereix arguments en favor de l´assistència a les projeccions públiques de cinema a les sales comercials d´exhibició, i explica la diferència entre aquesta experiència i la visualització de les cintes a casa.


Un llibreter que volia ser actor

«El cinema forma part de la meva vida des de sempre. En algun lloc he escrit que de petit deia que volia ser actor. Amb els anys vaig veure que no ho seria mai i que, per tant, el millor que podia fer era mirar com ho feien els altres», explica al llibre.
Alegra´m la vida descobreix a través del records i vivències la passió de l´autor pel cinema i reivindica les paraules d´un dels més grans del cel·luloide, François Truffaut: «Quan un estima la vida, va al cinema!».
Així, de Maruja Torres a Woody Allen, de David Trueba a Sergi López, d´Edmond Roch a Ariadna Gil, Terribas proposa descobrir tota una sèrie de personatges que l´autor ha conegut i que són protagonistes del setè art.Guillem Terribas va explicar la seva experiència com a ciutadà i com a fundador de la Llibreria 22 de Girona al llibre Demà serà un altre dia, publicat fa 9 anys per Ara Llibres.
El llibre es presentarà dissabte dia 21 (12 hores) a la Llibreria 22 de Girona.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 17.01.2017

Un casal de petita història. "La Cambra agrícola de l'Empordà.

Els autors abans de començar la presentació a la 22
Foto: Manel LLadó
Alguns anys enrere, la coincidència, en una mateixa taula, de Joaquim Nadal, Joan Armangué i Albert Testart hauria estat un indici inequívoc que ens trobàvem en un acte polític. I, molt probablement, la present crònica s'hauria situat en una altra secció d'aquest diari. Fa temps, però, que tots tres han deixat la política institucional i s'han abocat de ple a unes activitats més pausades. En aquest cas, l'excusa era la presentació d'un llibre dedicat a la Cambra Agrícola de l'Empordà, una de entitats agràries més importants del nostre país durant el primer terç del segle passat.
La presentació va permetre “parlar de l'Empordà des del bell mig de Girona”, en paraules d'Albert Testart. No es tracta només d'això. El llibre ens trasllada a una època en la que Figueres exercia de capital agrícola de les comarques gironines i era capaç de donar com a resultat una institució que disposava de sucursals a Palafrugell, Hostalric o Llagostera i de delegacions a Girona, Barcelona o Madrid. La Cambra Agrícola de l'Empordà es va convertir, ben aviat, en “una de les més potents i més ben organitzades d'Espanya”, en paraules de l'historiador Jordi Planas, un dels millors coneixedors de l'associacionisme agrari entre els segles XIX i XX. I va destacar, per damunt de tot, com un lobby de pressió dels interessos dels propietaris agrícoles, amb un paper remarcable en l'impuls de les obres hidràuliques i les comunicacions o la defensa de determinats sectors com ara el suro, el vi o l'oli. Malgrat tot, va fracassar a l'hora d'integrar altres sectors de la pagesia. L'arrelament del sindicalisme cooperatiu a partir del 1906 i l'esclat de les lluites de classe a partir del 1931 deixen entreveure les limitacions d'aquest model a l'hora de fer front a les tensions socials.
Elsa tres autors amb el presentador Quim Nadal, a l'Espai 22. Foto: Llibreria 22
Però el llibre no és només la història d'una institució agrària, sinó també de l'edifici que va acollir-la a partir del 4 de maig de 1901. Tal com va apuntar Joaquim Nadal, el “llibre gira al voltant de l'edifici com a pretext”. I, malgrat allò que pugui donar a entendre el subtítol, hi predomina la història de l'edifici modernista concebut per l'arquitecte Josep Azemar. Les pàgines escrites per l'arquitecte Joan Falgueras i per Joan Armangué ens expliquen la història d'un edifici que va néixer amb controvèrsia i que, de fet, va començar a “morir a pessics ben aviat”, en paraules de Joan Falgueras.
En tot, cas, mentre l'arquitecte figuerenc es va voler esforçar per entendre el context en el que es va produir la sentència a mort i l'enderrocament d'aquell edifici modernista, Joan Armangué es va mostrar molt més crític amb l'actitud de la premsa local que era, segons ell, “un reflex d'una indiferència ciutadana”.Una publicació local es referia a l'enderroc en aquests termes: “El edificio era anticuado y de una concepción arquitectónica clásica”. Una de les poques veus que varen abstreure's d'aquella indiferència fou Carles Fages de Climent, qui va acomiadar-se de l'edifici de la Cambra remarcant que havia estat condemnat a mort perquè “no és ni bonic ni lleig, sinó tot el contrari” i afegia que “ha volgut acomiadar-se de la ciutat amb un esgarip agònic, com un cigne de Garcilaso o de Rubén”. L'aixecament de l'edifici a principis del segle XX havia simbolitzat el lideratge de la classe propietària empordanesa; però el seu enderrocament, seixanta vuit anys després, va certificar-ne la decadència. No deixa de resultar simptomàtic que en el procés de liquidació hi participessin dos antics membres de la junta, Josep Jou i Miquel Ordis. L'edifici, malgrat tot, prestà un darrer servei a la ciutat. Perquè, segons Armangué, l'enderroc també significà “el punt de partida per a la presa de consciència de sectors de la ciutadania que, fins aquells moments, visqueren des del silenci l'actuació destructora de l'administració municipal”. Carles Fages de Climent definí la seu de la Cambra Agrícola de lEmpordà com “un casal abundós de petita història”. Avui, quan gairebé es compleixen 50 anys d'aquell atemptat arquitectònic, hem començat a recuperar una part d'aquella petita història.
Pere Bosch i Cuenca, publicat en El Punt-Avui 17.01.2016