28/2/17

Guillem Terribas: «Pràcticament tot el que sé ho he après a través del cinema»

El carismàtic llibreter gironí acaba de publicar "Alegra'm la vida", un llibre on repassa els records, les dèries i la història d'amor que l'uneix al setè art.

Guillem Terribas (Salt, 1951) és passió i és bonhomia, és vida que fa pòsit i és el plaer de la conversa. És un tros de l'ànima de la Llibreria 22 i un prohom de la identitat gironina. A banda d'això, Terribas també són molts llibres i són encara més pel·lícules. Amb ell conversem de cinema, just abans de saber quines seran les grans estrelles a la cerimònia dels Oscars 2017, mentre repassem els records, les dèries i les històries d'amor que conté Alegra'm la vida (Columna, 2017), un llibre per apassionats del setè art amb l'afegit de 22 títols per descobrir amb la mainada.

- Què significa per a vostè el cinema?

- És el rerefons de la meva existència. Sóc autodidacte i pràcticament tot el que sé ho he après a través del cinema. hi ha una prova inicial en una de les històries que explico, quan descobreixo Romeu i Julieta a través de la pel·lícula de Franco Zeffirelli. A través del film descobreixo un gran escriptor teatral, Shakespeare. També descobreixo que hi ha una música que versiona Henry Mancini. I descobreixo que ha composat una de els cançons més maques que existeix, Moon River, de Desayuno con diamantes. Llavors, descobreixo que la música de Romeu i Julieta és de Nino Rota. A través d'una pel·lícula faig pràcticament un curs, m'obre un coneixement immens, tot un seguit de grans descobriments.

- Tenint en compte això que em diu i que ha estat l'ànima visible de la Llibreria 22, podem dir que el cinema dona més sentit a la seva vida que els llibres?
 

-  Al cinema ja hi anava als 6 anys. I la llibreria no la vaig tenir fins als 22, més o menys. I tota història cinematogràfica abans ha hagut de ser escrita. O, directament, basada en novel·les. Jo no puc deslligar la literatura del cinema! Quan obrim la Llibreria 22 ja portava vist molt de cinema.

Romeu i Julieta seria la pel·lícula de la seva vida?

- No, representa un moment de la meva vida. Reconec que no és la millor pel·lícula que he vist, n'hi ha moltes més. Hi ha una pel·lícula que a mi m'agrada molt i que sempre torna, El hombre tranquilo de John Ford, un film que m'alegra molt la vida. Hi ha pel·lícules que m'animen quan estic deprimit, com Imitación a la vida o Million dollar baby, de Clint Eastwood.

- Parlant d'optimisme, què en pensa de La La Land?
fOTOS: Adrià Costa 


- No m'agrada gaire, tot i que ha tornat a fer anar a la gent al cinema. La La Land és vintage total, una "pel·lícula d'abans". La gent va al cinema i va a veure Rebelde sin causa, amb una estètica dels anys 50, tot i que la pel·lícula passa ara.

- Per què creu que el cinema és tan important?

- Ho és tant com la literatura. Quan faig xerrades sobre literatura, sempre dic que no passa res per no llegir. Fa poc més de cent anys que la gent llegeix! Abans, tothom era analfabet i també vivien i eren feliços. Ara bé, també els dic que si llegeixen es divertiran, passaran bé l'estona, coneixeran llocs i mons diferents, viatjaran per un mòdic preu, aprendran a parlar i escriure millor, tindran més coneixement, podran participar de tertúlies, etc. I és el mateix que dic del cinema.

- El llibre està dividit en dues parts. La segona són 22 pel·lícules imprescindibles per mirar amb la mainada. Deu ser un moment molt feliç quan pots veure una pel·lícula amb un fill o un nét i li pots explicar allò que saps.
 

- No cal explicar-la! Si l'expliques, perd gràcia. Jo sempre dic als meus néts "anem a mirar una pel·lícula", i es queden parats. Quan la té assimilada és quan comença a fer preguntes. Aquesta segona part és la base del llibre, de fet. Inicialment, era la idea del llibre, la idea que em va proposar l'editora, la Glòria Gasch. Però vaig voler fer una introducció, que és on jo realment he gaudit moltíssim.

- A la llista hi ha pel·lícules recents com Hugo o la nova versió d'El llibre de la selva, també E.T. L'extraterrestre, de Steven Spielberg. Com va fer la selecció de les 22?
 

- N'hi ha que no hi són i podrien ser unes altres, però havia de jugar amb les 22, per qüestions sentimentals. He procurat que fossin representatives del cinema americà, però també hi ha cinema francès, d'aventures, i algunes pel·lícules contemporànies, certament.

Afegeix la llegenda
- Com viu fenòmens com el de J.A. Bayona, un català que triomfa a Hollywood? Quan vostè era petit deuria ser totalment impensable, i no és pas l'únic...

- En Bayona és un cinèfil crec que ha tingut la sort de fer les pel·lícules que li agraden, i que, a sobre, han funcionat. N'hi ha d'altres que han volgut fer-ho i no han pogut. És molta sort, i també talent. No es pot saber el secret de l'èxit, com els Beatles. però vaja, a la meva època també teníem Berlanga, o Buñuel, un personatge que era al mig de tots els grans genis del moment. Aquests fenòmens sempre s'han donat. O Fernando Fernán Gómez, que per mi era un geni.

- El moment del cinema català sembla esplèndid, amb figures com Laia Costa, Albert Serra, Jaume Collet-Serra, Agustí Virallonga, etc. Però la indústria sembla que no arrenca del tot.
 

- No hi ha una indústria catalana, però sí un imaginari català. Als anys 60, ja hi havia l'Escola de Barcelona, que va revolucionar el cinema espanyol, amb clara influència de la nouvelle vague. barcelonès empre ha estat molt avantguardista en matèria de cinema. Actualment, el cinema més avançat i provocatiu és el cinema català i, és més: gironí! Albert Serra, Pere Vilà, Isaki Lacuesta, Edmon Roch.

- Al principi del llibre diu "la nit que diuen que l'home va arribar la lluna" i això m'ha fet molta gràcia, perquè diuen que qui va enregistrar aquelles imatges va ser un cineasta, en un plató: Stanley Kubrik. Va ser així?
 

- Jo diria que sí, ell o un altre. I hi trobo una lògica. Les veritats, com més mentida són més me les crec. En aquella època creus que la tecnologia era tan perfecte com perquè ens arribessin a tot color, en directe, de la Lluna? Crec que sí que hi van arribar, a la Lluna, però van passar unes altres imatges, per fer-ho bonic. De fet, si no hi haguessin imatges no hi hauria veritat.

- Diu que veu el cinema "estimant-lo i respectant-lo". Les noves generacions creu que encara s'acosten així a una sala o a un film?

- Abans, els diumenges anàvem a missa el matí i al cinema a la tarda. Ni campaments, ni platja, ni vacances. Per això dic que el cinema italià del neorealisme no m'agradava, perquè ja ho veia cada dia! A mi m'agradava veure pel·lícules en Technicolor, amb neveres, amb telèfons... I ara trobo que el cinema es veu molt casa, perquè els dispositius ho permeten.

L'autor de l'entrevista ESTEVE PLANTADA 
- Reivindica endinsar-se en la foscor d'una sala de cinema, entenc.

- Més que mai! Si ets a casa, de tant en tant mires el Whatsapp, el telèfon, etc. Si tens ganes, t'aixeques, tornes, seus. Interromps la pel·lícula tantes vegades, que no pots estar per ella. Al cine, són dues hores on estàs realment per la pel·lícula. La gent aquesta que va tan estressada, si un dia anés al cine li passarien tots els mals i estalviaria en psicòlegs! Emocionar-te o divertir-te en comunitat, amb gent que està en silenci i que saps que està vivint el mateix que tu, és impagable.

- Quines pel·lícules no es cansaria mai de veure?

- Tu i jo, El hombre tranquiloImitación a la vidaMillon Dollar BabyGrand TorinoCentauros del desiertoJules et JimSu juego favorito, moltíssimes. I totes les que hi ha al llibre, evidentment.

- El millor actor de tots els temps?

- N'hi ha molts! Per dir-ne dos, Paul Newman i Fernando Fernán Gómez.

- Quina va ser la primera actriu de qui es va enamorar?

- Ava Gardner, sens dubte. Tinc una relació molt íntima amb ella, que no és ni eròtica ni res que s'hi pugui assemblar. Em vaig enamorar de l'Ava Gardner com si fos la meva mare. No tinc pòsters ni res de fetitxisme d'ella, és més una relació incondicional i neta.

- Quines pel·lícules recents l'han emocionat?


ElleLa vida de AdèleHistoria de una pasiónEl hijo de Saul, per exemple. Quatre pel·lícules impressionants i estrenades fa molt poc.

- Qui és el lector ideal d'aquest llibre?

- Tothom qui estima la vida.

Esteve Plantada per la revista digital NACIÓDIGITAL  28.02.2017
http://www.naciodigital.cat/noticia/126085/guillem/terribas/practicament/tot/he/apres/trav/cinema

Un hijo del cine

Guillem Terribas, un hijo del Cine. 

Guillem Terribas, sentimental, librero y abuelo de Martina, es la persona con quien más a gusto hablo de cine. Quizá porque los dos somos hijos únicos y, como muchos de nuestra generación, en nuestra infancia y adolescencia sólo fuimos felices en el cine, que si no cuenta mentiras no es cine. También en eso estamos de acuerdo. Y no lo estamos cuando hablamos de aquella plaga, de aquellos tipos con bufanda de la llamada nouvelle vague, que eran franceses y nos intelectualizaron el cine, metiéndole realidad, aburrimiento y abusando de los monólogos y diálogos, es decir, que nos lo jodieron. En esto no estamos de acuerdo, pero soy yo quien tiene razón. Y si Terribas no se ha quedado calvo y manda o influye mucho en el ambiente cultural de Girona, esta humilde crónica la escribo yo, mientras me dejen.
O sea, que el libro Alegra’m la vida, título que suena como un disparo del revólver Magnum 44 de Clint Eastwood y que acaba de publicar Guillem Terribas, va de cine, del cine que le ha hecho feliz y del cine que suele ver con su nieta.
El libro se presentó en la librería Laie y entre la gente de cine allí presente pude ver a Elisenda Nadal, ex directora de la revista Fotogramas y miembro de honor de la Acadèmia del Cinema Català. La media melena de esta mujer cálida y amable siempre me recuerda París. No la nouvelle vague sino el París de sus cafeterías y bistrots. Ese París donde algunas mujeres siguen sabiendo manejar el lápiz de labios y llevar la media melena. A su lado se sentó la directora de cine y mujer con muchas lecturas, sombreros y colores, Rosa Vergés, que tiene el perfil italiano y que a mí siempre me recuerda a esas profesoras con gafas de las que se enamoran todos sus alumnos. A esta mujer le sientan muy bien los pañuelos en la cabeza, que es tocado de cine con coche descapotable y curvas en la Costa Azul. También estaban las editoras Berta Bruna y Ester Pujol, que cada mañana se acerca a la mar de Barcelona y nos cuenta cómo está.
Que alguien como Terribas, la sonrisa de Girona, se atreva a decir que la almibarada película Romeo y Julieta, la que dirigió Franco Zeffirelli, le gustó tanto que la fue a ver a todos los cines de la provincia de Girona que la proyectaban, demuestra que es un espíritu libre, un verdadero hijo del cine. Y que conste que ese melocotón en almíbar no forma parte de sus 10 películas favoritas, en absoluto. Pero le sirvió para descubrir a Shakespeare, que no es poco. Leyendo el libro de Terribas te enteras de que casi todos los catalanes que se apellidan Terribas tuvieron un abuelo granadino. Y de algo mucho más importante. Horas antes de morir, el poeta Juan Luis Panero le habló de la película Doctor Zhivago dirigida por David Lean. No le habló ni de James Joyce ni de una de sus obsesiones cinematográficas: Dublineses, película de John Huston donde la muerte está siempre presente. Le habló de Doctor Zhivago, que había visto muchas veces. Y lo mismo le ocurrió con el escritor Miquel Pairolí, devoto de la película Il Gattopardo, dirigida por Luchino Visconti. Con el escritor gerundense, Terribas había hablado mucho de literatura, cine y Voltaire, pero, hasta horas antes de su muerte, nunca de Doctor Zhivago.
Cosas del cine. Del cine que nos gusta.
Arturo San Agustin, La Vanguardia 18.02.2017
file:///C:/Users/Guillem/Desktop/PressReader.com%20-%20Peri%C3%B3dicos%20de%20alrededor%20del%20mund

Guillem Terribas ha tornat per alegrar-nos la vida

Guillem Terribas, llibreter i cinèfil, natural de Salt (Girona) acaba de publicar el seu segon llibre, Alegra’m la vida; l’edita Columna Edicions. Dijous 2 de febrer em trobo amb ell a la seva llibreria, Llibreria 22 situada al carrer Hortes de Girona. També és el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, el qual va fundar els Cinemes Truffaut de Girona. M’explica que amb aquest llibre vol reivindicar dues qüestions: El cinema entès com a mitjà de reflexió, coneixement i saviesa. I la capacitat de la mainada per entendre pel·lícules més enllà dels dibuixos animats. Ell mateix ho demostra a la segona part del llibre, on ens recomana 22 pel·lícules que ha visualitzat amb la seva néta, Martina, de sis anys. 


“El cinema sempre ha format part de la meva vida. I com més mentida és, més m’agrada.” Expliqui’ns aquesta frase que enceta el seu llibre.
Per a mi, les històries que d’una manera o altra són tan reals, no tenen un atractiu. Com més grossa, més mentida, més fantàstica, més espectacular és la història, més m’enganxa. Això passa en el món del llibre i en el món del cinema. Jo sempre poso l’exemple d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock, Con la muerte en los talones: que va d’un senyor que es dedica a la publicitat i per un seguit de coses estranyes que li passen va desmantellant tota una xarxa d’espionatge russa que ni tan sols els de la CIA no havien estat capaços de destapar. Per tant, és una mentida tan grossa, que quan veig la pel·lícula estic nerviós perquè penso “què passarà, i guaita, ara el persegueixen!”, i tota una sèrie de coses que quan són mentida, me les crec.
En la seva infantesa, a Salt, va descobrir el cinema. Com va ser aquesta descoberta.
No tinc una noció exacta de quan vaig descobrir que m’agradava el cinema. Com tampoc no recordo la primera vegada que vaig aprendre a llegir, o que vaig estrenar unes sabates. El cinema va entrar a la meva vida com una cosa de sempre, vull dir, no tinc noció que hi hagués un moment determinat. El cine ha format part de la meva vida de la mateixa manera que vaig aprendre a parlar i a caminar.
Expliqui’ns l’impacte que li va causar descobrir la pel·lícula de Romeu i Julieta del director Franco Zeffirelli i la persecució del film pels pobles de la província de Girona.
Foto: Carla Andradas 
Agafo l’exemple de Romeu i Julieta per explicar tota aquesta eufòria, tot el que m’ha arribat a donar el cinema. Jo tenia 17-18 anys i en quedar impactat amb aquesta pel·lícula, com que no hi havia vídeos i les televisions tardaven molt en emetre les pel·lícules, vaig engegar un recorregut turístic per tots els cinemes de la província. Això també em va anar molt bé perquè vaig conèixer moltes sales de cinema i vaig comprovar que el cinema Núria de Salt no estava tan malament com el de Bescanó, Les Planes, Olot, Cassà de la Selva i altres llocs que vaig arribar a anar. La pel·lícula cada vegada estava més destrossada, perquè la còpia pràcticament era la mateixa. Una de les meves esperances era que el final fos diferent, però sempre hi havia el mateix final: ells dos morien. Uns anys després es va fer una pel·lícula que recomano: Shakespeare in Love que és un divertimento sobre la creació de Romeu i Julieta, una representació de la representació. A través d’aquesta pel·lícula veig com s’escenifica Romeu i Julieta, quan acaba l’escenificació la gent aplaudeix, i ells s’aixequen. Per tant, era mentida i puc tenir allò que volia: Romeu i Julieta no moren.
Vostè va pujar a dalt de tot del cinema Ultònia poc abans que fos enderrocat. Quina va ser la seva sensació?
Un cop allà dalt em va envair una sensació de vertigen i em vaig fer la següent pregunta: com és que en aquestes condicions estimés tant el cinema? Molta gent de la meva generació i jo vam estimar el cinema amb unes condicions de deteriorament quan ara la gent, ni tan sols hi aniria.
Quins records té dels altres cinemes en què ha estat?
Una persona que havia llegit el llibre em va dir: “m’ha fet recordar quines pel·lícules vaig veure i a quins cines les vaig veure”. I em va agradar perquè aparentment, quan escrius: el cinema Núria de Salt, el teatre Ultònia de Girona, el cinema Albèniz, el Gran Via, el Coliseu… estàs parlant d’uns cinemes que tu els coneixes i no saps quina importància li donarà la gent al nom. I és que el nom no fa la cosa, però sí que està molt bé donar una referència dels noms perquè d’una manera o altra, el lector els farà seus i recordarà el nom del seu cinema, per tant, ja val la pena. Per mi el meu cinema Paradís és el cinema Núria de Salt, que és on més hi vaig anar. Als 13-14 anys ja vaig anar als cinemes de Girona. Aquí, a l’època del franquisme hi havia una censura molt forta i quan sortia del país i anava a Perpinyà, Montalban, o a París, el que feia era anar al cine perquè així podia veure pel·lícules que aquí no arribarien. Recordo que a l’any 1974 vaig anar dues setmanes a Ginebra a casa d’una família que coneixia, i sempre que podia, anava al cine. Ells no ho entenien. Allà Ginebra hi vaig veure El Golpe, La Grande Bouffe de Marco Ferreri, El discreto encanto de la burguesía de Luis Buñuel… La trilogia de Passolini, la vaig veure en tres ciutats europees diferents: El Decamerón a Florència, Els contes de Canterbury a Perpinyà, i Les mil i una nits a Ginebra. D’una manera o altra, era com tornar als inicis de Romeu i Julieta, vaig tornar a fer la ruta truistica cinematogràfica, aquest cop per diverses ciutats d’Europa
Per què considera el cinema europeu més elitista que l’americà?
El cinema americà és més fàcil, més “comercial”, ho té tot ben estudiat perquè la gent que hi vagi es distregui i s’ho passi bé. El cinema europeu és més dur, més exigent en general. Hi has de participar, de vegades no l’acabes d’entendre exactament. Però després també dic: atenció, la base del cinema americà és l’europeu. Per exemple: la comèdia americana ve d’Ernst Lubitsch que és europeu, llavors la va continuar Billy Wilder que també era europeu. El melodrama americà és de Douglas Sirk, que també és europeu. A Amèrica hi ha una indústria i una sèrie de gent que entenen més bé que allò ha de ser per distreure i aquests directors el que fan és adaptar-se i abaixar una mica el barem, però, en canvi, poden explicar històries que arriben a molta més gent.
Foto: Carla Andradas
Fins a quin punt creu que va ser necessària la tasca que van dur a terme la gent de Chaiers du Cinéma, tots ells deixebles d’André Bazin, els quals han passat a la història amb el nom de Nouvelle Vague?
Abans, als anys 50-60, la gent anava a veure pel·lícules d’en John Wayne, d’en Tyrone Power, d’en Cary Grant, però no se sabia quins eren els directors. Ells van reivindicar la figura del director. És la primera vegada que una sèrie de teòrics deixen la teoria i es posen a fer cinema. Aquí hi trobem en François Truffaut, Éric Rohmer, Jean-Luc Godard… tota una sèrie de gent que revolucionen el cinema i, a més a més, ho fan de diferents maneres. No és el mateix el cinema de Truffaut que juga entre l’exigència i la comercialitat, que el cinema de Godard, que sempre ha estat un home exigent, ha investigat, i el seu cinema no ha agradat a tanta gent, entre ells, jo. Per a mi tots ells han fet una gran aportació al cinema, França encara continua essent capdavanter en el cinema europeu.
En el seu llibre explica que de tota aquesta colla de directors francesos, els que més han influït en els seus gustos cinematogràfics, han estat François Truffaut i Éric Rohmer. De fet, Truffaut dóna nom al cinema que vostè va posar en marxa juntament amb els seus col·legues del Col·lectiu de Crítics de Girona. Com és que el van batejar amb aquest nom? Arrel de què va sorgir aquest projecte?
En el col·lectiu som una gent amb pensaments molt diversos però molt exigents a l’hora de fer cinema. Truffaut era qui feia un cinema exigent i a l’abast de tothom. El projecte va sorgir a través d’una iniciativa d’un empresari d’aquí Girona quan li van donar el Premi de la Crítica a la festa de Sant Joan Bosco com a millor exhibidor de Catalunya. Al cap d’uns dies ens va trucar i en compensació ens va voler deixar una sala petita (Catalunya Tres) perquè hi programéssim durant una setmana. Vam acceptar el repte i vam fer una setmana de programacions amb set pel·lícules en versió original, les vam anar presentant cadascú de nosaltres i va ser un èxit. Al cap d’un any, vam fer la segona setmana i vam veure que això podia continuar. Aquest empresari ens va dir que no ens podia deixar més aquesta sala i llavors vam anar a trobar uns altres empresaris que tenien una sala abandonada (Modern sala B), i aquí va començar la història d’anar fent cinema en versió original. Vam estar deu anys amb empresaris privats projectant cada dia. Quan l’edifici es va posar en venda l’ajuntament el va comprar. Fins aleshores, nosaltres érem una associació que no tenia papers ni estava legalitzada. Urgentment vam haver de legalitzar-la i constituir-nos com associació cultural per poder accedir al concurs per portar la sala Truffaut, fins a dia d’avui encara la portem.
L’any 2006, juntament amb Salvador Garcia-Arbós i Imma Merino, van decidir projectar cada 22 de desembre la pel·lícula de Frank Capra Que bonic que és viure en versió original subtitulada al cinema Truffaut. Com va sorgir aquesta iniciativa i com s’explica l’èxit progressiu que ha adquirit aquesta activitat?
Veure aquesta pel·lícula en vídeo era una manera d’acabar l’any, de dir: s’acaba un any, ara en vindrà un altre. L’hem de començar amb ganes de viure. Qué bello es vivir et dóna aquesta sensació. Quan vam tenir el cinema Truffaut, Salvador Garcia, Àngel Quintana, Imma Merino i jo, la veiem cadascú pel nostre compte i vam dir: “escolta, ara que tenim el Truffaut, per què no la veiem en pantalla gran i la compartim amb l’altra gent?” El primer any érem quinze o setze, ara fa quatre anys, quan va acabar la sessió, vam veure que la gent esperava alguna cosa més. Aleshores ens vam posar en contacte amb una fleca i ara el 22 de desembre l’acabem junts, menjant coca i xocolata desfeta, i celebrant l’acabada d’un any amb les ganes de començar-ne un altre. 
En una llista on hi anomena els directors que van ser els responsables d’uns anys d’esplendor del cinema, hi nombra Berlanga, Buñuel, Ingmar Bergman, Pasolini, Bernardo Bertolucci, Pedro Almodóvar i Albert Serra entre d’altres. Què n’opina de la seva darrera pel·lícula La mort de Lluís XIV?
Amb l’Albert Serra tenim una relació d’amistat. Ve sovint a la llibreria i jo vaig a casa seva. El seu cinema, no m’acabava de convèncer, no em deia res, el trobava pesat, era lent. Això, a més, era una broma que ens portàvem entre ell i jo. Ara, en La història de la meva mort ja vaig trobar que hi havia alguna cosa més. Ell és molt hàbil i no fa unes pel·lícules estàndards, sinó que fa unes obres que en elles mateixes hi ha molt més, hi ha art. En Serra és tot un món, una manera de veure unes imatges diferent de com ho fa el cinema convencional. Amb La mort de Lluís XIV m’ha robat totalment, crec que és el millor que s’ha fet en molts anys. A un amic meu li vaig dir: “He d’anar en compte perquè me comença a agradar l’Albert Serra” I ell em va dir: “Que vagi en compte l’Albert Serra si a tu te comença a agradar”. No sé si sóc jo que he arribat cap a ell, o ha estat ell que ha vingut cap a mi.
A Miquel Pairolí, Juan Luís Panero i a vostè els ha emocionat profundament la pel·lícula de David Lean, Doctor Zhivago. Què han trobat en aquest film per no oblidar-lo?
Doctor Zhivago és una gran història escrita per l’escriptor rus Borís Pasternak que li va fer guanyar el Premi Nobel de literatura. David Lean va saber explicar un fet històric, com és la revolució russa, la caiguda del tsar, amb una història d’amor entremig. Tot això està fet amb una èpica extraordinària. És una pel·lícula per anar veient contínuament.
Com va ser la seva relació amb el poeta Juan Luís Panero?
El vaig conèixer a traves del cinema. Jaime Chávarri va fer un documental fantàstic que es titula El desencanto on em va impressionar molt la família Panero. I un bon dia, Juan Luís Panero es va presentar aquí la llibreria i així va començar la nostra relació; ell venint aquí i discretament anar parlant. Ell vivia a Torroella de Montgrí i jo l’anava a veure. Llavors pel premi Just Manuel Casero que organitzem aquí la llibreria, ell venia a parlar de Jaime Gil de Biedma i d’altres poetes. Panero era un home que em feia sorprendre. 
La Martina. Foto: Llibreria 22.
La segona part del llibre la dedica a 22 pel·lícules que creu que són imprescindibles per mirar-les amb la mainada. Parli’ns d’alguns d’aquests títols.
La idea original era fer 22 recomanacions de pel·lícules per veure amb la mainada, però vaig pensar que s’havia d’explicar prèviament a què treia cap que Guillem Terribas recomanés aquestes pel·lícules. Per tant, havia d’explicar una mica la meva vida, les meves teories, la meva manera de pensar i de veure el cinema. Sobretot volia reivindicar i introduir que les pel·lícules de les que parlaré per la mainada no necessàriament han de ser dibuixos animats. No m’agrada gens aquest sistema de portar els nens a menjar crispetes i veure dibuixos animats, els nens són prou intel·ligents per veure altres històries. He agafat aquestes pel·lícules perquè he experimentat de veure-les amb la Martina, la meva néta, i he vist que funcionaven. Aquestes recomanacions serviran també com a punt de partida perquè la gent vegi que des de ben petits poden visionar pel·lícules com: Mary PoppinsAvui és un bon dia per volar, Mouline Rouge, Matilda, El seu joc preferit, Robin Hood… Jo vaig començar a jugar amb la Martina a veure pel·lícules quan tenia quatre anys fets, i he acabat quan en tenia cinc i mig. Quan miro les pel·lícules amb la Martina la miro més a ella que no pas la pel·lícula. I en aquella cara hi veig la cara que hi devia posar jo quan tenia la seva edat. I observo aquella atenció, aquell voler entendre i entrar dins la història, i em quedo meravellat. És fantàstic. Per mi és la gran essència de l’experiència del llibre i el que vull és que la gent hi participi. M’estic adonant que la gent que m’ha comentat aquest llibre fan un repàs de la seva història, i la refan; tornen a allò que havien deixat oblidat. Aquestes històries possiblement no eren només per passar l’estona, sinó que han format part de la seva vida i, possiblement ja mai més els deixaran.